Tots els blaus de la tarda, d'Andreu Alanyà

 Acaba d'arribar-me des de Batea un exemplar del llibre Tots els blaus de la tarda, d'Andreu Alanyà. 

Amb el pròleg que he escrit intento transmetre les emocions, que són moltes, que transmet l'autor i el poemari, amb una mirada senzilla, propera a la terra, i aquesta hora del dia tan especial, en què els blaus esdevenen emotius. 

Us deixo també la lectura d'un dels poemes 

PRÒLEG

Sempre m’ha agradat la tarda, des del concepte al so mateix de la paraula. Recordo aquelles tardes de la infantesa al meu poble, sinònim de llibertat, les hores després de l’escola i els deures, quan sortia al carrer a jugar, o m’entretenia a casa entre llibres i llapis de colors, o simplement mirava els dibuixos en aquella estreta franja que la televisió dedicava llavors als més petits.

 Però què és la tarda? Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, la part del dia compresa entre el migdia i el vespre. En aquells anys endolcits pel record, associava la tarda a les hores més primeres d’aquesta franja. En canvi, ara, en una edat més que madura, l’associo a hores més tardanes, properes a la caiguda de la llum del vespre. Són hores plenes de melangia, que anuncien l’arribada de la foscor i del descans, i que exèrcits de poetes fem servir com a metàfora d’una part de la vida.

 Andreu, persona que dedueixo molt emotiva per les vegades que hi he parlat, no és immune als sentiments que amaren la tarda. Com no entendre la seva mirada, si tots dos som de poble, on la terra és molt més que un espai on passejar-s’hi; la casa on ser “arrelat  dempeus al fang”.

 “La tarda és lenta i calurosa, i ara plou la tristesa”, diu Andreu. Però, tot i el seu transitar ple d’humiltat (humil, una de les paraules més repetides al llibre), la tarda esdevé un capítol més del pas d’un temps que pren un protagonisme obsessiu: s’esfilagarsa, perd les fulles, el seu pas absurd transcorre inexorable i lent, és ineluctable, pesa, fa massa preguntes, s’atura, desferma els bocins de silenci, atrapa, mai esborra…

 En veu de l’Andreu, la tarda esdevé talaia on torna el record del silenci de les fulles caigudes; però el vent, i els colors, i la vida, fan callar l’angoixa de l’incipient crit, i s’acosta la serenor de la nit, i el poeta a glops engoleix cada record, i enlaira la copa brindant amb vi -de la terra, evidentment-, i esculpeix passions, aquesta tarda blava d’un mes florit; i jo, que soc de poble, m’hi afegeixo al brindis, i a les paraules.