la petjada d'un breu contacte

 

Espero a la cua de la caixa del supermercat. Davant meu una parella gran, d’accent tortosí. Més endavant encara, ja passant els productes per mans de la caixera, una família marroquí. Són quatre o cinc. El més petit, d’uns dos anys, assegut en una cadireta, mira fixament l’home gran, alt, prim, de cabells blancs. De fet, es miren mútuament, i endevino un somriure d’estranya complicitat, que s’encomana a son pare. No es diuen res, però la comunicació s’ha establert saltant diversos obstacles que a algun adult els semblarien insalvables. En un moment determinat, quan els somriures es fa més intensos, el xiquet l’assenyala amb el dit, i l’home gran sembla estar a punt d’adreçar-li una carícia a la galta amb el dit, que no s’acaba de materialitzar. És curiosa la forma en què als crios petits els crida l’atenció una persona determinada d’un grup, que els cau simpàtic sense cap motiu aparent, però amb una decisió que rarament falla.

Un cop posats en bosses els productes que cadascú s’endurà a casa seva, potser no tornaran a coincidir mai més, potser no deixarà petjada aquest breu contacte. O sí.