Matí malenconiós, amb pluja, baixada de temperatures, fulles caigudes al passeig vora el riu. Tot i que avui comença l’estiu, fa dia de tardor. Amb aquest esperit reflexiono sobre el pas del temps, el meu. Fa anys que em sento a la tardor de la vida, i lluny de la exaltació festiva, sorollosa i càlida de l’estiu, cerco la serenor dels capvespres, rumio mentre torno a casa venint de la feina.
I si la vida fos un any, a quin mes exacte de la tardor em trobo? Octubre? És un mes que m’agrada força, de bons records.
Com que a més de les lletres, també m’agraden els números, em poso a fer càlculs mentals. Estimo una esperança de vida de 96 anys; no perquè cregui amb certesa que hi arribaré –faré el possible per passar-los amb escreix-, sinó perquè és un múltiple de dotze. En aquest cas, vuit anys de vida real equivaldrien a un mes, en aquest teòric calendari anual. Com que estic a punt d’arribar als seixanta, això voldria dir... que he viscut set mesos i mig!!! Em sorprén el resultat. De veure’m ja a l’octubre, resulta que em trobo a mitjans d’agost! Està a punt de començar la festa major del meu poble!
Somric sol davant d’aquesta troballa, quan arribo al meu nou barri, quan veig les finestres de la meva nova casa, aquest dia malenconiós, fresc i ple d’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada