Aquells estius, aquella calma

 

Migdia de diumenge en plena canícula. La ciutat resta somorta. Després de dies d’intensa calor, ahir va caure un ram d’aigua típic del temps, amb la rauxa dels jóvens: impulsiu, enèrgic i mancat de constància. Però avui la temperatura ha baixat, i s’està bé a l’ombra dels arbres que agita el vent. Fa calor, però és una calor com la d’abans, que em transporta –ajudat pel cant de les cigales- als estius de quan era xiquet al poble. Estius d’infantesa, sovint mitificats. Aquelles infinites hores de migdiada, esperant rere la persiana que surti algú a jugar, amics de tot l’any, i d’altres només d’estiu, passatgers que amb la seva presència certificaven les vacances. Sovint recordem els jocs al carrer, el córrer per tot el poble, saltar marges i ferides, menjar polos de llimona. Tendim a oblidar les hores mortes, la serenor, l’avorriment que jo llimava amb les poques hores de programació infantil televisiva, amb la lectura de tebeos, dibuixant, pintant i, sobretot, inventant-me jocs on personatges inventats competien.

Enyoro de vegades aquella calma, que llavors es feia llarga a l’espera del bo del dia, deixar passar els minuts, omplir-los de res que sembli imprescindible o d’allò que ens fa més humans.