El passeig de Ribera és un espai de la ciutat on la gent acostuma a caminar amb ànim esportiu, per a estirar les cames o prendre l’aire, a la vora del riu. Té una franja de terra, amb aparells per fer esports, jocs infantils, fonts, i taules de pic-nic, i el passeig pròpiament dit, enrajolat, amb una fila de plataners, escortat per parterres intermitents, que abracen els arbres de dos en dos, i que permeten passar d’un a altre costat pels passadissos que els uneixen, tot i que travessar aquests parterres no comporti cap dificultat.
La gent camina per un dels dos costats amb més o menys velocitat, i quan arriba al final del passeig, la seva trajectòria descriu una corba per a salvar l’últim porterre, i tornen per l’altre costat de la filera de plataners, com si es trobessin en una pista d’atletisme urbana. Enlloc de fer aquesta corba, podrien girar el cos 180 graus i tornar sobre els seus mateixos passos, però diria que ningú fa aquest moviment, potser per la seva brusquedat i manca d’elegància, o perquè tornar per l’altre costat ens fa imaginar que obrim nous camins, tot i que la perspectiva del paisatge sigui idèntica. O simplement hem vist massa jocs olímpics per la tele. O estic equivocat, i tot plegat són imaginacions meves quan bado pel carrer, i la gent tant fa un moviment com l’altre. Potser m’assegui un dia en un banc de la punta i prengui dades per a corroborar aquesta teoria, o per a arribar a cap conclusió, només per a prendre l’aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada