Dos equilibris

 

Passeig vora el riu a Tortosa. Pare ensenya a anar en bici a sa filla. Dos equilibris en joc; la xiqueta, amb casc reglamentari de color rosa, per mantenir la verticalitat i la trajectòria recta; i el pare, en dolorosa postura d’esquena vinclada endavant, que intenta trobar el punt mig entre garantir la seguretat de sa filla subjectant pel darrere el selló de la bici, i entre deixar-la anar assumint el risc de caiguda.

Són equilibris difícils, i el pare té l’avantatge d’haver estat abans a l’altre lloc, tot i que potser ho hagi oblidat, o recordi alguna nafra als genolls. La xiqueta té l’avantatge de la inconsciència, de la gosadia fruit de la il·lusió, de la manca d’experiència. La imatge no pot ser més metàforica del paper d’ambdues generacions, i sovint s’utilitza en pel·lícules i sèries de televisió. Pot semblar un moment familiar sense massa rellevància, però pot ser decisiu per a encarar futurs reptes vitals.

Un ring agut trenca la possible transcendència del moment, i el pare exclama amb certa angoixa: “No és hora de tocar el pito, ara!”