la tanquil·litat que donen dos croissants, imagino

 

Vaig en cotxe per un carrer on l’ajuntament fa obres en un costat de la vorera. Alenteixo la marxa perquè davant meu va, pel mig de la calçada, un home que sembla jubilat. Camina amb parsimònia, aliè al que l’envolta, potser una mica dur d’orella. Du en una mà una bossa de paper, de les que donen als forns –n’hi ha un prop-, però no deu ser pa, perquè és força petita. Potser són dos croissants de xocolate. És hora de dinar i la gana em fa imaginar aquesta mena d’imatges idíl·liques. Passats uns metres, s’adona que té un cotxe al darrere, i fa tres gestos alhora: arronsa les espatlles de l’ensurt, fa una passa al costat apressada, i aixeca una mà en senyal de disculpa. I ara!, penso, un home que camina pausat cap a casa amb un parell de croissants de xocolate mereix paladejar aquest instant amb tranquil·litat.