Trucada d’un número desconegut. Pregunten per mon fill. Un missatger li porta un paquet que, de seguida dedueixo pel remitent, és l’equipació de futbol d’aquesta temporada que estava esperant, i no hi ha ningú a casa. Acordem un lloc de trobada perquè me’l doni, i penjo. Una dècima de segon després se m’acudeix que, quan ha demanat per mon fill, jo podria haver respost amb una veu molt greu, a l’estil Darth Vader: “soy su padre”.

Quan se t’acut algun acudit així i no el pots deixar anar és molt perillós, perquè es pot podrir dins i les conseqüències són imprevisibles.

M’aproximo a la camioneta que el transportista té aparcada en un xamfrà. Em veu vindre des de dalt i em pregunta: “Marc?” I ara sí que aprofito la passada de gol per a rematar un “soy su padre”, que no sé si el transportista sap interpretar, perquè no em surt amb la gravetat prou digna de recordar Constantino Romero, ni va acompanyada d’una tenebrosa respiració. Somriu, sigui com sigui.