Sota la pell hi ha carn encara, a Amposta

 

Divendres 22 de novembre, presentació de Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024) a la Biblioteca d’Amposta.

Amposta és un lloc recorrent per a presentar els meus llibres, m’hi trobo com a casa, envoltat d’amics, i la directora de la Biblioteca, Joana Serret, sempre ens ho posa fàcil i ens acull amb estima. Li demano que m’acompanyi a Rafael Haro. Valoro molt la seva capacitat d’anàlisi i reflexió, la qualitat de la seva poesia, i en altres circumstàncies no hauria gosat proposar-li que em presentés un llibre de poemes. Escriure en aquest gènere sempre em genera dubtes i incerteses, no m’hi moc amb la seguretat de la narrativa breu, i oferir-lo a la mirada lúcida de Rafael em feia respecte. Crec que ara he gosat, no per la confiança que em puguin donar els poemes premiats que inclou el llibre, sinó pel suport que he tingut al moment de teclejar-los, bressolat per la música d’Albino Tena i el seu tema Thanks.

L’amic Ricardo Gascón s’ofereix a portar-me en el seu cotxe-oficina-saladetertúlies que tants cops hem compartit. Arribem d’hora i ja s’esperen Joana i Rafael. Primeres inquietuds davant el risc de poca assistència de públic. Jo, que tant em lamento de la manca de coordinació col·lectiva en el moment de programa activitats, he fallat clamorosament en presentar un llibre el dia de Santa Cecília a Amposta, ciutat tan vinculada a la música. Això dona més valor als amics que volen acompanyar-me avui, i fan que me’ls estimi més encara.

Rafael, com era d’esperar, s’ha preparat la presentació amb cura, atent a cada detall, amb el seu estil lúcid, analista, reflexiu i ple de sensibilitat, i en moltes coses toca diana. Parla de la irracionalitat que s’intueix a l’hora d’escriure i que ens fa feliços, de la musicalitat, del simbolisme, de l’amor senzill a persones i essències properes, de la conformitat a què s’arriba a certa edat, i diu que el poema l’ha commogut, i això per a mi ja és un altre premi. S’ha fixat en tot, com ara que un vers diu “Obro el llibre a l’atzar, a la pàgina trenta-set”, i que a la pàgina 37 hi ha poema que parla de l’atzar. També intueix un joc en la paraula en negreta que hi ha a cada poema, i que se’n repeteix només una, somni (no us explicaré el joc, perdria la gràcia) i em regala uns poemes que escriu i recita amb les seixanta paraules en negreta.

I després em toca parlar a mi, emocionat i aclaparat per la seva capacitat d’aprofundir i reflexionar. Començo amb un detall insignificant dels meus: Rafael porta dos llibres de filosofia, que té damunt de la taula, i damunt d’aquests dos llibres ha posat plantat el meu poemari. La poesia sobre la base de la filosofia? Al darrere, les seves ulleres plegades. Llavors explico el procés d’escriptura del llibre que, crec, li ha donat uniformitat i la musicalitat que ha esmentat Rafael. Quan acabo, proposo recitar un dels poemes a l’atzar i –ho prometo- obro el llibre per la pàgina trenta-set, i és Rafael, sempre atent, qui em fa adonar d’aquesta màgia.

I dedico uns quants exemplars amb Thanks de fons. Thanks, amics.