Travessar el carrer sense pressa

 

Vaig en cotxe per Tortosa, de nit. Una dona gran està plantada a la vorera, davant d’un pas de vianants, i m’aturo. Fins que el vehicle no està parat del tot, la dona no fa la intenció de moure’s. Inicia les primeres passes lentes, mentre aixeca lleugerament una mà –a l’altra du una bossa-, entenc que per a donar-me les gràcies, o per comprovar que ens hem vist mútuament. Em mira un segon de reüll, sense deteniment, perquè deu creure que no em coneixeria –potser s’hi veu poc de lluny-, i fixa de seguida els ulls al davant del seus peus; fins i tot caminar a poc a poc té el seu perill a determinades edats. Segueixo amb la mirada el seu trajecte lent, la incertesa amb què travessa el carrer. Quan ja té un peu damunt l’altra vorera, torna a aixecar la mateixa mà, amb el mateix angle, la mateixa cadència, en un moviment pausat i gairebé solemne de salutació i agraïment. No poso la primera fins que no té els dos peus a dalt. La pressa era cosa d’altres temps.