Iguals, gairebé

 

Un cotxe aparca a una vintena de metres davant meu. En surten dos noies joves. Mentre una treu alguna cosa del maleter, l’altra, al seu darrere, li aguanta amb les dos mans la jaqueta alçada, perquè li sigui més fàcil i ràpid posar-se les mànigues. Fa fred avui. Em fa l’efecte, per aquest gest, que estan força coordinades. Les dos noies van ben conjuntades, amb pantalons blancs i jaqueta beix, el mateix tall de cabell, rosses totes dues. Quan passo pel costat, ara m’hi fixo, semblen idèntiques, deuen ser bessones, potser. Caminen més ràpid que jo, decidides i elegants, al mateix ritme, mentre les dos melenes es gronxen com si fos una. Jugo a buscar les diferències, i m’adono que la jaqueta, tot i ser del mateix color, té petites variacions dins del mateix estil, com si s'haguessin esforçat en trobar-les iguals, sense aconseguir-ho del tot, o voler-les diferents, però no gaire. Intueixo que se les deuen intercanviar sovint, que sempre ho han fet, com un joc privat per a confondre tothom, o per a ser només una. Quan són més lluny m’adono que una porta les botes blanques, i l’altra negres. Potser és l’últim reducte on cadascuna vol mantenir la seva personalitat. Em nego a caure en els prejudicis sobre la bondat d’un o altre color.