Pàgines

31 d’agost 2019

30 d’agost 2019

Esclau de la presó que formo part

Esclau de la presó que formo part, em rovello en la teranyina d'un somni..
Text inspirat en una foto de Ferran Garcia.
repetició d'un apunt de 2010

28 d’agost 2019

27 d’agost 2019

El set magnífics


Un petit fragment d'Els set magnífics, una pel·lícula dels anys 60 que va marcar una època, encara que es tracti d'una versió d'Els set samurais, de Kurosawa.
.
Un grup de pagesos busca uns pistolers perquè els defensin d'un bandoler que els ho roba quasi tot. Li ofereixen a Yul Briner una quantitat molt modesta, però que representa tot el que tenen. I ell respon:
.
M'han ofert molt pel meu treball, però mai tot.

26 d’agost 2019

eren camps d'arròs


Estiu. Travessem en cotxe un delta de l'Ebre en ple esclat del color verd. El nostre fill ens confessa: quan era més petit pensava que els camps de futbol d'herba eren camps d'arròs.

25 d’agost 2019

Tots som el secret d’algú, d’Elena Solé



Quorum llibres, 2019 
Sinopsis
La Bea va néixer al Delta i, un cop jubilada, decideix tornar-hi. Allí es retroba amb el seu passat i s’adona també de la buidor de la seva existència. Per omplir els dies, engega el projecte de la comunitat del Gira-sol, que li dona la possibilitat de conèixer persones increïbles que l'ajudaran a créixer i acceptar la seva ànima. El Gira-sol és un antic hotel reconvertit en un edifici d'apartaments, on els inquilins es fan costat els uns als altres. Els diferents apartaments de l’hotel són, de fet, l'escenari de tot un entramat d’històries de persones com la Nora, una noia invident que no ha tingut una vida fàcil. O l'Anna, una misteriosa dona que apareix un matí a la porta de l'edifici, sense cap mena de passat ni futur. El Marc, la Mònica, el Mahamadou, i sobretot, la Montserrat, una dona màgica del Delta, que els ajuda a trobar una resposta als secrets de les seves vides.

24 d’agost 2019

Fort Bravo


Recordant una secció setmanal que vaig mantenir durant molt de temps a l'inici d'aquest blog: De pel·lícula
Aquest cop amb fragments de Fort Bravo (1953)
.
Grup de fugitius, parlen del capità que els deu estar perseguint:
-Ens estarà seguint?
-És capaç de perseguir un home fins la fi del món, i de sortir del món si persegueix una dona.
.
Grup de fugitius es barallen entre ells, fins que el més vell els apunta amb una pistola i diu:
Haurem d'ajudar-nos els uns als altres si volem tornar a casa, i jo soc un vell que es mor de nostàlgia.
.
Capità lluita a cops amb el líder dels fugitius, fins que els atura la noia, també fugitiva (que en realitat n'està enamorada, tot i que encara no ho digui):
-Revengis amb mi! Soc jo qui li ha pres el pèl.
-I n'està orgullosa? 
-Sí, n'estic!
-Doncs no n'estigui, és fàcil fer-ho.
.
El més vell dels fugitius, sota l'escalfor del sol del desert:
L'home que va néixer cavalcant, també pot morir a cavall.
.
El més vell dels fugitius, s'adreça al més jove, mentre estan encerclats pels indis:
Per què no fas una dormideta, i ja et desperto quan t'hagis mort.
.
Soldats i fugitius encerclats pels indis i sense gaires probabilitats de sortir-ne ( llevat que arribi la cavalleria a l'últim minut de la pel·lícula, és clar). El capità es planteja intenta fugir i s'adreça a un dels soldats mal ferit:
-Vol que li digui alguna cosa a Lisa?
-Digui-li que l'estimo.
- Sap què vol dir això? _li pregunta sarcàstic el líder dels fugitius.
-De referència - respon el capità (suposem que turmentat per la duresa dels anys de servei a la cavalleria)

23 d’agost 2019

2003 presentació d'El brogit de l'Ebre



Any 2003. Centre del Comerç de Tortosa. Participo a la presentació del llibre col·lectiu El brogit de l'Ebre de Cossetània Edicions, ab Francesca Aliern, Núria Grau, Pere Poy, Arturo Gaya i Gerard Vergés. 

21 d’agost 2019

Fato del temps, de Paco Murall


Fato del Temps, de Paco Murall
Edicions Pedraseca, 2019
Cristian Porres escriu a la contraportada: Paco dispara a matar. O bé al cap, o bé al cor, però a matar. Tensa la corda del seu arc fet amb budells d'àcrata, fins extrems insospitables, disparant el seu dard enverinat de raó com si la cosa no anés amb ell. Es mou sol, sigil·lós, amb les dues rodes ben greixades per si ha de sortir pitant. Va plantant rateres que després oblida -vés a saber si conscient o  inconscientment- pel seu tros farcit de garrofers, borinots i soldó sense mirar mai enrere. Es pensa que no sabem on és l'amagatall. I quan li preguntes, il·lús, diu: "Fato del temps, xeic, fato del temps..."
.
Comentari
Un poemari que recull l'obra escrita per un autor entre el 2011-2019 no es pot resumir en poques paraules, o potser tres en són més que suficients. El temps, és clar, aquest gran tema, aquest tirà que de vegades ho malmet tot, que tot ho deixa enrere, que converteix el nostre passat en una relíquia que es desfà entre els dits, com si fos de sucre, o de sal. I la terra que trepitgem amb els peus, aquesta terra tan propera on creixen els tarongers, cosit amb marges de pedra on s'hi passeja sempre que vol, amo i senyor, el vent. Els vents. Tots els vents, vinguin d'on vinguin, i que em d'assumir amb la mínima recança possible. Els vents que fan de guia d'aquest llibre, no sé si per a orientar-nos, o per a despentinar-nos, si que el temps no ens ha fet caure els cabells. Només els cabells, no les emocions.
Un llibre hauria d'estar ben escrit. Un llibre hauria de fer pensar. Un llibre hauria de fer sentir. Fato del temps compleix els tres requisits.


19 d’agost 2019

18 d’agost 2019

Interrogant ala vorera


M'intriguen les coses que trobo pel carrer. Com ara aquest interrogant que crida la meva atenció.
Ja tinc l'interrogant. Ara em falta el text de la pregunta. Us convido a fer propostes.
Ja n'han fet a twitter i facebook

17 d’agost 2019

Històries a cabassos, de Núria Ibáñez



Històries a cabassos, de Núria Ibáñez
Onada Edicions, 2019
Sinopsi
Bàrbara i Jaume ens apropen a les tradicions i els racons bonics dels pobles de la comarca del Montsià. Amb només deu anys, ens ensenyaran l’important que és cuidar dels tresors que té la nostra cultura (tradicions, paisatges, parlar propi…). El seu missatge per a tots vosaltres és que amb respecte tot dura més, amb amor res és impossible i amb amics tot és més divertit.
En aquesta aventura Bàrbara i Jaume ens expliquen com a Mas de Barberans s’aprofiten des de fa molts anys les fulles d’una petita palmera, el margalló, per a fer utensilis molt bonics. Visiten la Fira de les Fibres Vegetals i el Racó dels Artesans, i al Museu de la Pauma viuran una experiència única aprenent a fer cordell i cabassos. També visitaran les pintures rupestres del Cocó de la Gralla i aprendran com les feien els homes prehistòrics. Voleu acompanyar-nos-hi?

16 d’agost 2019

COM ÉS QUE M’AGRADAVA DEMIS ROUSSOS?


Quan jo encara no tenia ni deu anys, a principis dels setanta, no sé per què, però m’agradava Demis Roussos. Me n’agradaven molts més, les cançons que sonaven llavors i que compartim segur amb la gent de la meva edat, però avui, en escoltar-lo de casualitat, m’he sentit transportat a aquella edat. No diré que podria cantar totes les seves cançons de memòria, però les que traduí al castellà, déu n’hi do.
No sé què hi devia veure un xiquet poca cosa en un homenot gros, barbut, de cabell llarg, i que cantava amb els braços oberts vestit de forma extravagant i amb colors cridaners (colors que intuïa a la nostra tele en blanc i negre). Potser era precisament això, la grandària que transmetia amb el cos, amb els gestos, amb la veu, amb la mirada. Potser em feia pensar en llocs exòtics, i allunyats d’un petit poble del Priorat. O potser simplement em queia simpàtic, i un xiquet amb això en té prou i li’n sobra. Als xiquets difícilment se’ls enganya.

15 d’agost 2019

Els cants de les plantes. De música, bones herbes i cistelleria. Del Taller de Memòria Oral del Museu de la Pauma



Els cants de les plantes. De música, bones herbes i cistelleria. Del Taller de Memòria Oral del Museu de la Pauma 
Cossetània Edicions, 2019  
Aquest llibre reuneix una selecció de cants dedicats a 88 espècies de plantes que campen pel nostre país. Escrits en versos heptasil·làbics adaptables a diversos gèneres de cançó popular, han estat elaborats pel Taller de Cant Popular del Museu de la Pauma a Mas de Barberans. 
.
Volem cantar a les flors
i a les plantes de la terra.
Són un tresor que tenim
entre la mar i la serra.
.
Cada planta apareix identificada amb una fotografia en color, el seu nom popular, el nom científic i una selecció de cobles inspirades en les seues propietats màgiques o remeieres, que en diversos casos reflecteixen també el treball de cistelleria.
S’hi inclou un enllaç per poder escoltar com sonen alguns d’aquests versos, interpretats a ritme de jota i cants de treball pels mateixos autors.

14 d’agost 2019

Acabeu la frase

"No sé la resposta", diu el geni de la làmpara, mentre esbossa un enorme badall, però...
.
Finals proposats a twitter i a facebook.

13 d’agost 2019

Petits o grans heroïcitats.


Al parc de Tortosa trobem un xiquet que parla català amb accent de l’est d’Europa. Hi hem coincidit moltes vegades durant aquests anys. Escolto com li explica a mon fill que ahir va jugar a pilota amb un xiquet dos anys més gran, i el va guanyar 4-2. 
Petits o grans heroïcitats.


Sala d'espera consulta mèdica. Només dos tipus de revistes:
-De xafarderies.
-De cotxes, motos o de caça. 
No em sento representat per cap.

12 d’agost 2019

L'aixeta és la solució

La set.
L'aigua.
La font.
L'aixeta és la solució, però no funciona sola.
.
Inspirat en una obra de Xavi Solé.

11 d’agost 2019

Jocs de Florals de Torroja del Priorat, 1992; aquí comença tot


Jocs de Florals de Torroja del Priorat, 1992. Faig esforços per a acabar el meu primer conte i presentar-lo a aquests Jocs Florals, tan a prop de casa. Guanyo un accèssit, que representa un gran impuls per a mi. Encara tardaré 9 anys a publicar el primer llibre en solitari (amb el temps, almenys he guanyat amb rapidesa), però aquí va començar tot.
No em busqueu a la foto, per algun motiu no vaig poder anar a recollir-lo aquell dia.

10 d’agost 2019

Anys llum, de Josep Porcar



Anys llum, de Josep Porcar
21è Premi de Poesia Ciutat de Sagunt
Onada Edicions
Anys llum naix d’una profunda commoció, precursora d’un procés de mudança personal. L’any llum mesura la longitud que recorre la llum en un any. Porcar conjuga el significat d’unitat de distància astronòmica amb el d’època lluminosa per a traduir a clarianes la foscor del sisme patit: dol, desarrelament, decepció i, com a resultat, replantejaments existencials derivats de l’escarpat procés de canvi. També, però, de lluita i recerca, mitjançant pràctiques de salvament que desembullen el fil de vida al qual s’aferra per acarar la distància i la radiació dels anys llum viscuts. Un renaixement que culmina amb belles ecografies que traslluen la citació d’Agustí Bartra: «Sóc encara qui vol néixer».
«Serè, líric, bell, per un costat, i realista, brutal i dramàtic, de l’altre», ha dit del seu vers el professor D. Sam Abrams. En paraules de l’escriptor Enric Sòria, «Porcar és un poeta que es reinventa en cada llibre, que no juga mai al mateix joc, que experimenta […]; un poeta que creu, amb Archibald McLeish, que l’anhel de la poesia, molt més que dir, és ser. Com totes les que mereixen la pena».

09 d’agost 2019

GRÀCIES, COLOMBO


Cada generació està marcada, sobretot, per allò que ha viscut a la infantesa i a la joventut. Per això m’arrisco a dir que la meva generació és la primera, i potser l’única, eminentment televisiva.
Els nostres pares han viscut l’arribada de la televisió, però ja els va agafar grans, i els seus records més tendres estan associats a la ràdio i al cinema. Els nostres fills també veuen la televisió, però tenen una gamma molt més variada d’oci visual i tecnològic.
A més, la nostra generació, va crèixer amb un únic canal de televisió, tots miràvem els mateixos programes, i els seus protagonistes assolien una fama difícil de comparar avui en dia.
La nostra generació tenim molts records comuns evocats per aquella televisió, tot i que cadascú, com és lògic, tingui els seus personatges preferits. Un dels que més recordo, perquè encara en fan reposicions que no deixo de mirar una vegada i una altra, és el tinent Colombo. És una sèrie de detectius atípica. No es tracta d’endevinar qui serà el culpable, al contrari, això ho sabem des dels primers segons, sinó de gaudir de la tàctica  amb què el nostre estimat Colombo l’arraconarà.
Sí, he dit estimat. És un protagonista poc habitual per a aquesta mena de sèries i de personatges. No té l’atractiu físic d’alguns investigadors, ni la duresa de la majoria, ni té una vida privada turmentosa. Durant anys i anys es manté fidel a la seva esposa, que mai veurem, i la llista de cosins, nebots i cunyats que sovint cita, és inacabable. És un personatge humil, de nòmina discreta, que no li permet canviar el seu vell vehicle (ell en diu “clàssic”), i sovint pregunta el preu de totes les andròmines que es troba a casa dels investigats, tot i que sap que mai podrà comprar-les, sobretot les noves tecnologies (tecnologies de llavors, com el telèfon inalàmbric, el vídeo o el fax) que no acaba d’entendre, però que li desperten l’interès.
La seva humilitat és entendridora, com la forma de tractar el seu gos, un gos comú sense altre nom que Gos. Una humilitat i senzillesa que contrasta amb els sospitosos/es, sempre de classe alta, banquers, cantants i músics de renom, jet set de la societat americana de l’època (de sempre), amb els seus vehicles fastuosos, les cases amb piscina i moble bar, els despatxos de fusta noble i secretària atractiva, que el miren amb supèrbia i cert menyspreu, que no arriba ni a menyspreu perquè pensen, al principi, només al principi, que Colombo és un ésser inferior.

I jo, que sóc de poble petit i de familia humil, que sempre m’han atret els perdedors, els personatges secundaris, invisibles i arraconats de la societat, no puc ni vull deixar de sentir-me feliç per la victòria de Colombo sobre els poderosos, lenta, progressiva, amb enginy, però implacable; de quatre a sis, de sis a vuit, de deu a dotze, o a l’hora que reemetin aquesta sèrie... de ficció.

08 d’agost 2019

Juguen a endevinalles els arbres

Juguen a endevinalles els arbres,
m'emociona el misteri de les branques
i el seu catàleg de colors.
Sempre encerto si sempre m'hi enamoro.

.
Inspirat per una foto de Vicent Pellicer. Us recomano el seu blog.

07 d’agost 2019

diLLUMs d'arts al forn, trobada d'agost












5 d’agost de 2019. Trobada mensual dels diLLUMs d'arts al forn. Quan arriba l’estiu, sempre ens plantegem si fem una aturada al mes d’agost, però és tanta l’energia i les ganes de trobar-nos, que tots els anys ho descartem. I fem bé, perquè la trobada de l’agost acostuma a ser diferent. Molta gent habitual no pot vindre per estar de viatge, però, en canvi, molta gent que durant la resta de l’any li resulta molt complicat per feina, per distància, etc, ara l’agost poden vindre.
I d’aquesta manera, la trobada d’aquest agost ha estat fresca, rodona, plena d’energia i amb moltes ganes de descobrir per primer cop què és això dels diLLUMs. Qui no ha vingut mai pregunta com funciona, què s’ha de fer... Responem que sobretot compartir, xalar; és com una hora del pati cultural, sovint boja i improvisada, impredictible, emotiva, diversa, sorprenent. I el nombre d’amics i amigues ha crescut notablement, i comencem a témer les dificultats per a encabir tothom que vulgui vindre en un futur immediat.
Aquesta trobada ha estat molt diversa:
.
Anunciem el proper concurs a través de postals tradicionals, amb premis culturals.
Amàlia Roig, de Vinaròs,ens parla dels seus llibres Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes, Xarxa prima, i Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa (Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló 2018).
Pere Planells, artista performer, escultor, ens parla de l’espai Lo Fato art factory, a Mas de Barberans.  
Jesús Serrano, d’Amposta, i ens parla del seu llibre Bruixes. També és autor de diversos llibres amb el Miquelet de protagonista.
Joan Margalef, d’Amposta, ens llegeix un fragment del guió amb què ha guanyat el premi al millor guió sense producció al Fusion International Film Festival de València.
Isabel Ribera, escriptora, ens parla del seu espai a Reus Va de versos i de lseu programa a ràdio Constantí.
Joan Maria Romaní ens presentarà el llibre Els cants de lesplantes, obra col·lectiva del Taller de Cant Popular del Mas de Barberans.
Carles Aloy, narrador, ens narra uan història de política ficció, o no.
Lluís Gutiérrez ens llegeix un dels seus poemes.
Agustí Forner ens parla de les seves  noves creacions amb la tècnica del monoprint, inspirades per la poesia de Zoraida Burgos.
Sílvia Franzoni ens parla dels llibres en què ha col·laborat i ens porta una mostra de la seva creació pictòrica.
Fernando Ferré ens porta una de les seves obres curulles de color.
Jordi Domingo ens informa sobre El Grand Tour, que uneix la cultura i l’activitat de caminar. 
Albino Tena ens porta la seva música. Acompanya Jesús M. Tibau en la lectura d’un fragment del llibre Molles per no perdre’m, i a Amàlia Roig en un fragment de Xarxa prima,  i també ens interpreta una de les seves cançons noves, en primícia. El 2018 va editar el disc Cap a on vas.
Lia Sampai i Adrià Pagès fa poc han editat el seu primer disc, La fada ignorant, i ens cantes tres cançons.
 .
Hem sortejat regals: tres exemplars dels llibres d’Amàlia Roig, un exemplar de Bruixes, de Jesús Serrano, un exemplar de disc de La fada ignorant, de Lia Sampai, un exemplar d’El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau, un exemplar d’Els cants de les plantes, cedit per Joan Maria Romaní.
.
En resum, continuem sumant amistats i energies, creativitat i il·lusions, cultura i diversió.
La propera trobada, atès que el primer dilluns de setembre és festiu a Tortosa, serà el 9 de novembre.
Galeria d’imatges i vídeos en aquest enllaç


06 d’agost 2019

llibres de segona mà.



Botiga de llibres de segona mà. Trobo dos exemplars meus. Es venen a 3 euros/1 exemplar, 5 euros/2 exemplars , i 10 euros/ 5 exemplars. Els compren a 20 cèntims. 
Encara no he decidit com prendre-m'ho. 

05 d’agost 2019

Personatges de la batalla de l'Ebre, 16/16 Bertomeu

L'any 2018, en motiu del 80 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que he anat publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre.

BERTOMEU
La fusta no enganya i ens retorna sempre l’olor d’allò amb què l’hem alimentat. Bertomeu ho va aprendre de seguida, recent sortit de Gandesa, en una fàbrica de Reus. El sabor de vermouth l’acompanya sempre, perquè una bota com cal sap retenir l’essència, i el record és una bota excel·lent. Si la fusta es banya amb sang i por, t’embriaga en excés, i sang i por et torna. Impossible fer ponts sobre el riu que uneixin sota el pas de les bombes.

04 d’agost 2019

Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre



Bromera Edicions
Sinopsi
Alain Delambre és un directiu de cinquanta-set anys desgastat per quatre anys d’atur. Exdirector de recursos humans, accepta petites feines que el desmoralitzen. A la sensació de fracàs, aviat s’hi afegeix la humiliació de cobrar cinc-cents euros al mes. Així que quan un empresari, finalment, accepta considerar la seva candidatura, Alain Delambre està disposat a tot, a demanar diners prestats, a desqualificar-se davant la seva esposa i les filles, i fins i tot, a  participar en l’última prova de la contractació: un joc de rol amb ostatges. Es dedica en cos i ànima a aquesta lluita per recuperar la dignitat, però si fos conscient que el joc està arreglat, la seva ràbia seria il·limitada. Llavors, el joc de rol podria convertir-se en el joc de matar.
Comentari
Intentaré resumir l’experiència de llegir un llibre de Pierre Lemaitre. Obres el llibre. Sense temps a reaccionar, et trobes dins d’un cotxet amb la porta bloquejada pujant cap al cim d’una muntanya russa. Quan ensumes que estàs a punt d’arribar al cim i et prepares per al sotrac d’una baixa, t’adones que caus en paracaigudes. Mires, i no portes paracaigudes. A sota, distingeixes un llac, hi cauràs, ignores la seva profunditat. Tanques els ulls davant l’impacte imminent, quan notes que una corda et captura t’estira d’una batzegada cap a una altra direcció. Renuncies a endevinar on podràs caure. Però tot això, en sentit figurat, és clar. O no.
Moltes pàgines fan que t’esgarrifis, l’autor et porta fins al límit de l’ésser humà, però des de l’altre costat de la línia, i et replanteges de què pot ser capaç una persona.

03 d’agost 2019

El corb i la serp, de Ramon Llull.



El corb i la serp, de Ramon Llull.
Onada Edicions
Què és més important, l’astúcia o la força? Un tema de la literatura universal i de la vida sobre el qual hi reflexiona Ramon Llull en aquest llibre.

02 d’agost 2019

La llum, de vegades, et torna carregada de vida



El 2017 vaig tenir l’honor que una de les meves frases formés part de la col·lecció de postals de la Institució de les Lletres Catalanes.
Aquestes frases tenen èxit, i és una gran satisfacció veure-les córrer món, com va ser aquest cas a Nottingham. Fa pocs dies he tingut l’emoció de saber que se’n troba una a l’estudi del bon amic Ernest Redó, mestre, músic i escriptor, al costat d’una foto de quan era xiquet, amb el text que trancric.
La llum, de vegades, et torna carregada de vida. Gràcies, Ernest.
.
 Aquí deuria tenir jo uns sis anyets ,l’edat que ara té el meu fill ( ell,però, sense aquest serrell dels setanta dissenyat al bellmig de la Llarga St. Vicent). Estimo aquesta imatge com estima l’arqueòleg la seva millor troballa. La tinc exposada a l’estudi vora una frase d’en Tibau que sembla voler dialogar amb la llum que se m’escapa pels ulls. En dies en els quals la llum i jo juguem al gat i al ratolí sense aconseguir ni ensumar-nos de lluny, em miro per intentar retrobar-me en aquest mirall tintat d’un cert anacronisme agredolç.Com un vampir m’aferro golut a la innocència i penso que potser sí pagarà la pena envellir si per alguna esquerda del meu rostre la llum, durant una visita de cortesia, es digna a tatuar-me un somriure. Sí, i tant, un dia i per sempre vaig ser petit.
Ernest Redó

01 d’agost 2019

La pluja multiplica la llum;



La pluja multiplica la llum;
el bosc de la ciutat no dorm.
.
Inspirat en una pintura de Gleb Goloubetski extreta de twitter