Avui, al Cine Club La Ràpita, convidat per Xavier Miró, per mirar la pel·lícula que m'han deixat triar: Plácido, de Berlanga. Hem xalat molt, en pantalla gran com ha de ser, i ficat dins l'extraordinari, aparentment caòtic, coral, i genial univers de Berlanga.
Descoberta a youtube una nova joia que no coneixia, amb uns joves Burt Lancaster i Kirk Douglas: I walk alone (1947)
Ell sap que m'ha costat triar, que en podrien ser moltes, després de descartar la que podria ser la meva preferida, Manhattan, de Woody Allen, que ja la van projectar fa un parell d'anys. M'han passat pel cap film com El planeta de los simios, Lost in translation, El tercer home, Still walking, Stardust memories, El padrino, Fargo, Una història verdadera, La gran bellesa...
Llavors penso que la pel·lícula que triï s'associarà una mica a mi, a la meva manera de ser o de pensar, als meus interessos o prioritats. Hauria de tenir sentit de l'humor, ser intel·ligència, emotiva, amb bons diàlegs, amb imatges atractives i suggeridores, que posi el focus d'atenció en els perdedors, en la gent humil, anònima... , i que, com em recomana Xavier, que tingui ganes de veure-la en pantalla gran. I amb tots aquests ingredients crec que he escollit la ideal: Plácido, de Berlanga.
Xavier Miró ho explica al seu blog.
Us convido a compartir-la el 19 d'abril, a les 18.30 hores.
No és el primer cop que participo en una activitat així. Fa deu anys vaig comentar Atrapat en el temps, amb Bill Murray, a la Filmoteca nacional de Catalunya.
Al blog vaig explicar-ne els motius llavors.
Aquelles pel·lícules en blanc i negre dels 40 i 50 són autèntiques llepolies per a mi, de vegades els diàlegs, de vegades la fotografia, sovint tot.
Criss cross (L'abraçada de la mort) (1949). la podeu veure a youtube, en versió original
La burla del diable (1953)
Increïble que a aquestes alçades descobreixi una pel·lícula que no havia vist mai, dirigida per John Huston, amb Humphrey Bogart de protagonista, i guió de Truman Capote, del qual transcric algun fragment.
Quan jo era molt petit, una
de les millors coses que podien passar dissabte a la tarda era veure una
pel·lícula de Tarzan. Aquell final dels seixanta i inicis del setanta de la meva
infantesa en feien sovint a la tele. Encara estaven de moda, tot i que s’havien
filmat unes tres dècades enrere. Coses d’aquells temps de canal de televisió
únic, quan tots miràvem el mateix, sense la llibertat de poder escollir, però
amb el benefici, que després he valorat, d’haver-me enriquit amb pel·lícules de
totes les èpoques i estils, sempre després de passar pel sedàs de la censura.
Ara els nostres fills tenen una oferta més àmplia on triar i, lògicament,
escullen només allò que els agrada, que està de moda, que és del seu temps, i
corren el perill –jo ja els alerto d’això- de privar-se d’altres estètiques i
mirades.
Com he dit, trenta anys
després, les de Tarzan encara tenia èxit, i fins i tot se’n rodaven de noves,
amb gran varietat d’atractius i fornits protagonistes. Però el Tarzan Tarzan,
l’autèntic, el que ens agradava, era Johnny Weissmuller. Ningú no el podia
igualar, almenys emotivament, i les còpies resultaven sempre decebedores.
Fa uns dies he vist un documental
sobre ell, amb un bon repàs a la seva trajectòria professional, esportiva i
vital. La caiguda de l’èxit més esclatant fins al pou de la decadència, que
tantes vegades s’ha repetit. M’entendreix veure’l vell, imaginar-lo defallit.
Voldria agrair-li si em va transmetre alguna engruna de força amb el seu famós
i inimitable crit.
Uns fragments extrets del documental When we were kings (1996), sobre Muhamad Alí i el seu combat contra Foreman de 1974, que ens permet introduir-nos en l'extraordinària personalitat d'Alí, molt més que un boxejador:
Tinc experiència, sóc un professional.
M’han trencat la mandíbula, m’han tombat un parell de vegades. Sóc cruel! He
estat tallant arbres i fent coses noves. He lluitat contra un cocodril. He
lluitat contra una balena. He esposat un llamp i l’he tancat a la presó. Sóc
cruel! La setmana passada vaig assassinar una roca. Vaig matar una pedra i vaig
enviar un totxo a l’hospital. Fins i tot faig emmalaltir les medecines. Cruel i
ràpid; tan ràpid, que ahir a la nit vaig apagar la llum i em vaig posar al llit
abans que l’habitació quedés a les fosques.
--
No és extraordinari viatjar en un avió amb
pilots africans? Una tripulació negra per a un negre d’Estats Units és una cosa
estranya. Quan mirem la televisió, ens mostren a Tarzan, els indígenes i la
selva. Mai ens havien dit que els africans són més intel·ligents que nosaltres.
Parlen anglès, francès i africà; nosaltres ni tan sols parlem bé l’anglès.
--
Cadascú té la seva cultura. No diem que us
odiarem i que mai voldrem parlar amb vosaltres ni farem negocis junts. No és
això. Només diem que volem ser independents.
Avui a la secció De pel·lícula no transcric fragments del guió, perquè extreure frases del context de Airplane! perdria tota la gràcia.
Airplane! -coneguda aquí com Aterriza como puedas per aquella maleïda mania de traduir els títols- és una de les pel·lícules més divertides que he vist mai. Després de veure durant els setanta tota mena de films catastròfics, amb vaixells enfonsats, gratacels incendiats i avions a punt d'estavellar-se, arriba aquesta pel·lícula que se'n fot d'aquest gènere, de les romàntiques, de les bèl·liques... i ens aboca un allau de gags, un darrere de l'altre, de vegades més d'un simultàniament, i competint entre ells per a assolir el màxim d'absurditat i paròdia possibles.
Sovint les de riure no es prenen seriosament, però compte amb aquesta, que va iniciar tot un estil de comèdia, amb altres seqüeles aèries i una altra fita memorable com Top secret (1984).
Tothom de la meva generació recorda perfectament Aterriza como puedas, amb algunes escenes que han homenatjades infinitat de vegades, i frases que han quedat a l'imaginari col·lectiu com "t'agraden les pel·lícules de gladiadors?", o "he triat mal dia per deixar d'olorar pegament".
Gràcies a qui la va fer possible, a qui va creure en aquesta idea que devia semblar poc més que boja. El seu argument importa poc, no busca la transcendència, però ens regala uns moments de felicitat, i l'oportunitat de riure-se'n de tot des de l'absurd, que potser és la postura adequada de mirar cara a cara la vida.
Ahir el Canal 33 va tornar a emetre El Periple, de Mario Pons Múria. Casualitat, o perquè l’enèssim conflicte esclata a l’Orient Mitjà?
El Periple (2018) narra les conseqüències de la guerra a Síria, especialment el drama dels refugiats, i el connecta amb el nostre trauma de la Guerra Civil i l’exili.
El Periple és un documental, però –com la resta d’obres de Mario- aquesta etiqueta se’m queda curta. La mirada de Mario té tot allò d’artístic que implica emoció, una capacitat d’empatia que es tradueix en la forma en què mira els ulls dels protagonistes, en la forma en què ens els fa mirar, sovint negats de la incipient llàgrima que apareix als dos costats de la pantalla.
Mario es rebel·la contra unes injustícies que es repeteixen amb massa insistència, des de la ràbia i des de l’emoció, negant-se a caure en la impotència. Hi lluita tossudament amb la seva càmera, en deixa testimoni.
Mario és un orfebre, em meravellen els seus muntatges. L’imagino retallant una a una les peces d’un trencaclosques que ens regala ja encaixat, fet d’històries trenades, perquè totes les històries són la mateixa, perquè totes les guerres són germanes del mateix dolor.
La guerra de Síria, la nostra guerra incivil, el passat, l’ara que torna, tossut... i tot plegat cosit per la llum dels fars, fars que només són record, com el de Buda al delta de l’Ebre, fars que ens facin de guia, que ens aportin una esperança, un destí que homes amb la potència i la sensibilitat de Mario poden fer imaginable.
Un parell de detalls del magnífic guió de Sis graus de separació (1993):
La imaginació és el passaport de tota creació, per a transportar-nos al món real, i crec que la imaginació és una altra manera de denominar tot allò que ens pertany més íntimament.
--
No hi ha pitjor covardia que tenir por d'un mateix
Avui, a la secció De pel·lícula, no transcriuré fragments de cap film, sinó que vull compartir la meva fascinació per la textura, pel contrast, de les pel·lícules de gènere negre dels anys 40, com ara Llarga és la nit (1947) de Carol reed.
No recordo haver-la vist mai abans, i li dec el plaer a youtube, on l'he trobada. L'he trobada molt original, ja que barreja aspectes típics del gènere negre, amb escenes de to esperpèntic.
Hi ha pel·lícules bones,
dolentes, entretingudes, emocionants, emotives, divertides, misteriores... I hi
ha pel·lícules que són un allau d’imatges, que s’interroguen sobre l’ànima
humana i et fan partícip de les preguntes, pel·lícules que cada vegada que les
veus, hipnotitzat, t’agraden més i més, i hi descobreixes matisos nous. Obres
com La grande bellezza (2013) de Sorrentino, que et porten del bracet per un
món antic i nou alhora, que et parlen de carn i de l’esperit, dels grans
projectes vitals (sovint inabastats o
inabastables) i de les petites coses, d’il·lusions i desil·lusions, i
tot ambientat en una gran bellesa, una barreja que poca gent com els italians
saben cuinar, apassionats, humans, terrenals i divins.
Potser és una pel·lícula
que cal mirar a partir de certa edat, amb un bagatge al darrere, o damunt, d’ideals
partits, de derrotes i records emotius. Comença amb la celebració del 65è
aniversari del protagonista, i jo, que m’acosto a aquesta xifra, puc intuir, i
fins i tot compartir, algunes de les seves sensacions i reflexions. A més, és
escriptor, d’una sola novel·la publicada a la seva joventut, i després
periodista d’èxit, amo i senyor de la nit romana, i ara ja cansat de la
frivolitat, de la buidor de tot plegat, o començant a assumir-la, a acceptar-la
amb certa resignació.
La pel·lícula em recorda,
amb molts matisos, a 8 ½, però lluny del blanc i negre de l’obra mestra de
Fellini -de genis italians va la cosa- La grande bellezza és un torrent de
color, i un homenatge a la ciutat eterna.
Hi ha pel·lícules que
esdevenen clàssics amb una rotunditat que aclapara.
Breezy (1973) és el nom original de la tercera obra de Clint Eastwood com a director, traduïda al castellà (aquesta infame mania!) com a Primavera en otoño.
Del bon guió, en selecciono uns pocs detalls per a la secció De pel·lícula:
-Déu ha mort.
-No sabia que estigués malalt.
..
No sé què és la solitud; i si mai ho he sabut, ja no me'n recordo.
...
No existeix la maduresa; és cansament.
Crec que és el primer cop que veig aquesta pel·liculassa, un clàssic del western del senyor John Ford, My darling Clementine, o Pasión de los fuertes, com e sva traduir al castellà, perquè en aquella Espanya de llavors, i crec que encara en la d'ara, els títols havien de semblar més baronívol, en una falsa creença del que això comporta.
Sigui com sigui, tota una joia per a la vista. Us deixo un detallet del guió, un breu diàleg que crec recordar haver escoltat idèntic en una altra pel·lícula:
-Mac, mai has estat enamorat?
-No, sempre he estat cambrer tota la meva vida.
A la secció De pel·lícula, una frase de Els idus de març (2011).
És un tio agradable (en referència al polític candidat del partit demòcrata), tots ho són, però et decebrà tard o d'hora.
Com pot una pel·lícula ser trista i tenir sentit de l'humor a la vegada; parlar de la necessitat de sentir-se sol i de buscar companyia; ser sòbria i tenir mil detalls, tot alhora; ser expressiva a través de la inexpressió; fregar la desesperança i la capacitat de resistència. Un homenatge al cinema, un exemple que no importa tant allò que s'explica, sinó el com.
Fa uns mesos que participo a l'activitat Xerrem de cine, a la Biblioteca de Tortosa, conduïda per Jordi Curto.
La propera trobada comentarem La llei del silenci, que ja he tornat a mirar, i de la que transcric aquestes frases per a la secció De pel·lícula.
En un moment crític de la pel·lícula, el protagonista, interpretat per marlon Brando, parla al darrere d'un cotxe amb son germà gran, que l'insinua que no és convenient que traeixi l'organització mafiosa que controla el port i que, al contrari, s'impliqui més dins de l'organització.
-Aviat vas a fer els trenta ; has de ser més ambiciós.
-Sempre he pensat que viuria més temps sense ser-ho.
A la secció De pel·lícula, uns fragments del guió de Thenesse Williams dels film The fugitive kind (Pell de serp) (1960):
No ets jove als trenta, si has estat a la mateixa festa des dels quinze.
--
-Serà preferible per a la teva tranquil·litat que me'n vagi, només una estona.
-Una estona, ara, significa una eternitat.
A la secció De pel·lícula destaco frases de guions. En el cas de Beginners (2010), Principiants, no em veig en cor, i la subratllo sencera.
Personatges, diàlegs, monòlegs, imatges.... sinceres, emotives, humanes, plenes de dubtes, d'indecisions, de sentiments ocults que veuen la llums molt tard, de sentiments que no es comprenen, la vida amb la seva senzilla i complicació, tot alhora. Finsi tot el gos té diàlegs molt bons. L'acabo de veure i tornaria a començar.
La màgia del cinema quan sap explicar històries
