31 de maig 2020

El misteri d'Arthur Rimbaud, de Miquel Esteve



El misteri d'Arthur Rimbaud, de Miquel Esteve
PREMI MALLORCA DE NARRATIVA 2019
Univers llibres, 2020 
Sinopsi
Després de la mort de Verlaine, el poema que li va regalar Rimbaud, La chasse spirituelle, va viatjar des de França a Reus, i de Reus a Móra la Nova, on va restar en secret sota una manisa del molí d'oli de la família dels Esteve. En Lluís Esteve rep l'encàrrec del seu avi Antoni de ser el curador secret del poema, un poema que en realitat és un grimori, com havia insinuat Verlaine amb "les agudes intuïcions psicològiques" i "estranys misticismes". En el transcurs de la novel·la descobrirem com Rimbaud va escriure el poema, i tot el seu periple.
A mig camí entre el thriller literari i la novel·la d'ambientació històrica, El misteri d'Arthur Rimbaud ofereix un seguit de capítols que el lector podrà llegir segons l'ordre que ofereix l'autor o el que ell mateix decideixi, amb un epíleg comú.
.
Comentari
Els llibres que he llegit de Miquel Esteve tenen un engranatge que sap fer funcionar amb ofici i, tant se val l’època on estiguin ambientats o els personatges històrics o no que diseccioni, sempre els utilitza per a plantejar-te reflexions filosòfiques, existencials o humanístiques. I El misteri d’Arttur Rimbaud no és una excepció.
No ens parla només d’un misteri llepolia per a enganxar els lectors, que també.  No és només una forma de donar a conèixer aquest poeta i, per tant, fer-te venir ganes de llegir-lo, que també. És una mena de lluita humana de dos móns, de dos formes d’emprendre la vida, i el podem llegir en clau de dualitats:
la poesia envers la realitat
la llibertat (i el llibertinatge) davant la moral burgesa
la desmesura contra les bones costums
la passió en front la responsabilitat familiar
la llibertat creativa contra les normes
...
També ens vol mostrar, potser, el poder de la paraula i, sobretot, de la paraula escrita, o l’esclavatge que comporten els secrets i les possessions, o la màgia de líquids que representen formes d’entendre la vida, com l’absenta i l’oli, o el vincle sagrat que manté units els avis i els néts.
Diversió, passió i reflexió; a Reus, a París i a Móra la Nova.


30 de maig 2020

I va decidir marxar, de Pere Alcovero Folqué



I va decidir marxar, de Pere Alcovero Folqué
Quórum edicions
Sinopsi
Tant Pelegrí de cal Llibertari com Carmeta de ca l'Esperança van néixer en divendres, quan al poble subsistir era complicat i molta gent passava gana. Pobres! No sabien que el destí els tenia preparat un guió estrafolari, on estava escrit que la desgràcia —de ben joveneta, a ella— i un cop d’estat —als dos— els arrabassaria la jovenesa i que, quan refets de la barbàrie de la guerra i dels infortunis, el destí els va voler aparellar per compartir il·lusions i fills, un cobdici-os sense escrúpols ho va impedir.
«I va decidir marxar...» és un relat que es mou entre els límits de la ficció i la realitat, al voltant de Carmeta i Pelegrí. Viuran moments de lluita, injustícia, engany, crueltat, dolor, desconsol, dol, resignació, venjança, passió, tendresa, volença, amistat, patiment, desesperació, infern... Sobretot, patiment. Carmeta i el patiment es van fer companyia des del dia que ella va vindre al món. Potser per això li va ser més fàcil prendre la decisió més amarga de la seva vida.

L'ordre dels factors no altera el resultat; només el posa una mica nerviós.
.
(l'Aixeta, carícies literàries , i més, per als mecenes, a partir de 2 euros.)

La dona dels nassos



Tinc el goig de col·laborar al número 4 de la revista La dona dels nassos.
No endevinaríeu mai com: amb quatre nanocontes que giren al voltant de la traducció,  i il·lustrats per Cristian Porres.
Més informació de la revista a instagram i facebook 

29 de maig 2020

LLEGINT DES DEL CONFINAMENT

Un nou article a la Marfanta:
.
LLEGINT DES DEL CONFINAMENT
Aquestes setmanes més d’una vegada m’han preguntat si el confinament ha variat els meus hàbits d’escriptor, però que el més s’han modificat són els meus hàbits de lector.
Fa anys jo era un lector metòdic, m’acabava tots els llibres, i les lectures eren diverses, tant en proximitat física com temporal.
Quan el meu blog literari començà a tenir moltes visites i, sobretot, a partir del programa a Canal 21 Ebre, Tens un racó dalt del món, em van començar a arribar centenars de llibres cada any, pràcticament sempre novetats, i sovint d’autors propers. Aquesta arribada de llibres, en èpoques determinades, especialment abans de Sant Jordi, s’incrementa extraordinàriament.
Per a un lector empedreït des de la més tendra infantesa, rebre sobres, paquets i fins i tot caixes de llibres, no deixa de ser un extraordinari regal que m’omple d’agraïment i il·lusió, i que m’ha permès conèixer autors que, en altres circumstàncies, m’haurien passat desapercebuts, alguns dels quals figuren entre els meus preferits a hores d’ara. Però al mateix temps, aquest allau de publicacions, crea una mena de remordiment per la impossibilitat de llegir tots els llibres amb la mínima atenció que mereixen. Faig el que puc, procuro fer-ne difusió de tots, en llegeixo unes poques pàgines de la majoria, i n’arribo a la meitat de ben pocs. Salto d’un a l’altre amb excessiva velocitat, i altero el tempus de lectura en funció de la data en què entrevisto una autora determinada o que participo a més d’una presentació. En resum, una mena de voràgine lectura no exempta de certa disbauxa.
Amb l’arribada del confinament i l’ajornament sine die del programa de televisió i de tota mena d’activitats culturals en què sovint participo, la meva disponibilitat lectura s’ha vist propietària d’una llibertat que, al principi, potser víctima d’una mena de síndrome d’Estocolm, no sabia què fer-ne. 
La idea inicial de disposar del temps per a llegir una gran novel·la, que abans m’era impossible abordar, s’ha vist frustrada de seguida.
L’obligació moral d’anys enllà d’acabar tots els llibres crec que està soterrada per sempre. 
I he buscat refugi a la falda d’emocions contrastades, i he pessigat lectures a la lleixa on deso la poesia, sobretot de Gerard Vergés i la saviesa amb què ens porta del diví a l’humà, de l’universal a l’olor concreta d’una llimona.
I m’he retrobat amb els Buendía, amb un enèsim retorn al Macondo de Cien años de soledad, i l’enèsima sensació que, potser, és innecessari escriure més llibres.
I he tornat a enfangar-me en la inevitable fatalitat d’Arbó i de Tino Costa, i la seva irreprimible passió que és com una mena de condemna.
I m’he deixat endur de nou, vençut ja d’entrada, pel remolí d’històries del Camí de sirga de Moncada, per la tendresa amb què acarona els personatges, no exempta de l’ironia amb què retrata els seus vicis, passions i debilitats, i tot en un engranatge perfecte que demana, això sí, una atenció per part del lector que es veu compensada amb escreix.
No sé què llegiré aquest vespre, no sé quin vell amic abraçaré de nou, potser Bladé, potser Lorca. La paciència i fidelitat amb què m’esperen a la lleixa fa que em senti com a casa.

28 de maig 2020

No és la derrota, sinó el vent

Vídeo per a la Institució de les Lletres Catalanes, per a compensar, d'alguna manera, la impossibilitat de visitar els centres d'ensenyament dins del programa Autors a les aules.
Explicant el llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions
.
https://www.youtube.com/watch?v=igZMsQxgVLk

27 de maig 2020

A mig camí de la incertesa, recomanat al Telenotícies


El passat 25 de maig, al Telenotícies vespre de TV3, la gent de l'Ateneu Calero va participar recomanant diversos llibres de narrativa, i li agraeixo a Àngel Martí que ha escollit parlar del meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions).
Ho podeu veure en aquest enllaç.

26 de maig 2020

L’obrador, de Ramon Masdeu



 L’obrador, de Ramon Masdeu
Aquell obrador, íntim, de qualsevol artista, on el mateix artista experimenta amb les seves creacions, les destrueix, les torna a fer, les modifica i les transforma perquè surtin d'allí com una obra mestra, digna de ser exposada, assaborida, admirada.Ja sigui un pastís nou amb tots els seus gustos especials, ja sigui una pintura a l'oli amb tota la seva espectacular paleta de colors, ja sigui una joia d'or amb la seva esplendor i brillantor pròpies.

25 de maig 2020

mascaretes, nines i bicicletes


Maig de 2020. Passejada en horari permès de confinament, fase 1, a la tarda, vora el riu. Una xiqueta amb bicicleta m’avança. Porta al darrere una cadireta ocupada per una nina, convenienment lligada. La bicicleta és força petita, i la xiqueta, un dia, també ho devia ser, però ha crescut; cada cop que pedala, els genolls li pugen a una alçada considerable, i el gest es veu forçat. Aviat haurà de canviar de màquina, i potser també de nina.
Ara, mentre descric l’escena, no recordo si la xiqueta portava mascareta o no; no me n’he adonat, potser perquè ja les tenim integrades al nostre paisatge, després de setmanes de pandèmia. Espero que, quan sigui gran, no li calgui portar-ne. La nina, no; la nina no en portava.

24 de maig 2020

No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset. de Genís Sinca Algué



IV Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló
Onada Edicions, 2020
Sinopsi
Aquest llibre és el recorregut fascinant per la vida del famós divulgador científic Eduard Punset i Casals (Barcelona, 1936 – Barcelona, 2019), un dels personatges més sorprenents del panorama televisiu i cultural del darrer terç del segle xx. El ganxo personal de Punset al capdavant del seu irrepetible programa Redes (1996-2014), va convertir-lo en una de les primeres estrelles mediàtiques, per dret propi. Punset va debutar amb el seu programa de divulgació científica quan ja tenia seixanta anys, però en realitat era una passa més en la intensa carrera professional i personal, majoritàriament desconeguda pels seus seguidors, que havien portat Punset, economista de professió, a realitzar feines tan diverses com la de representant econòmic pel Fons Monetari Internacional (Washington, Haití), conseller de finances del president Tarradellas (1978) o ministre de Suárez (1980).
Al llarg d’un seguit de trobades, amb moments hilarants i anècdotes impagables, Genís Sinca conversa amb Punset amb la intenció d’extreure’n i recordar sobretot el ric univers de vivències i personatges insòlits que basteixen la seva vida, els pares, les filles, la important etapa d’infància a la Vilella Baixa, el salt als Estats Units, però també l’etapa com a estudiant a Madrid, la militància al Partit Comunista Espanyol i l’esforçada experiència com a exiliat polític. Mentre repassa la seva vida, Punset s’adona que, explicant-la, completa l’el·lipsi més important i que, en efecte, qualsevol que aconsegueixi reconciliar-se amb el seu passat, de manera neta i positiva, acaba d’iniciar el viatge definitiu cap a la immortalitat.

23 de maig 2020

El magraner, de Jordi Llavina



El magraner, de Jordi Llavina
Cossetània Edicions, 2020
Sinopsi
Un home surt a passejar. Es va allunyant de casa seva.
El magraner (premi Marià Manent 2019) té forma de relat poètic. Les proses que van il·lustrant el camí atzarós d’aquest home innominat sovint estan rubricades per uns versos. El passejant ensopega amb una magrana a la soca de l’arbre. Més enllà, en una platja, uns núvols de tempesta componen un davallament. Arriba a un poble espectral. Topa amb una dona que el convidarà a prendre un got de llet. Hi ha persones que el confonen amb un mort. Troba un jove accidentat amb moto. També arriba a una cort, i n’allibera un porc. I, més endavant, coneix una trementinaire.
“Quan el passejant es va desvetllar, no hi havia ni rastre de la magrana desfeta damunt el seu pit; ni rastre, tampoc, en la seva consciència —mal que fos una sola, imprecisa, filagarsa de record—, del que havia somiat anit passada. La llum, que encara no era absoluta, havia tanmateix escombrat les espurnes de les estrelles i només havia deixat encès el fanal de la lluna. Tot i que la calitja de l’alba feia que semblés una floca de cotó fluix amarada d’esperit de vi.”

21 de maig 2020

Ametlles garapinyades, del recull El vertigen del trapezista

Lectura del conte Ametlles garapinyades, inclòs al llibre El vertigen del trapezista (Cossetània Edicions, 2008), un dels que més alegries m'ha donat.

19 de maig 2020

Una sortida digna (L'última batalla)

Lectura del conte L'última batalla, inclòs al llibre Una sortida digna (Cossetània Edicions, 2009), en què una colla de jubilats perpetren un tendre i divertit atracament.

18 de maig 2020

Rellegint Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó

Aprofito els dies de confinament per a rellegir algun llibre, com ara Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó, una potent novel·la d'autèntic Arbó, amb tota la fatalitat que persegueix els seus protagonistes, condemnants pel seu destí o pel seu orígen, que potser és el mateix, lligats per uns passions irreprimibles, i on apareixen sovint paraules com temptació, desassossec, inquietud, angoixa, abisme entrevist, desil·lusió, vehement impuls, remordiment o culpabilitat.

17 de maig 2020

Gilda


Una nova remesa de fragments de guions De pel·lícula, aquest cop, quatre de la mítica Gilda:
.
Mentre Ballin Minudson, el propietari d'un casino, plega la fulla de gavinet que amaga al seu bastó, el jugador Jhonny Farrell, a qui l'acaba de salvar, diu:
-Un bastó així resulta molt útil.
-És un amic fidel i obedient. Es manté en silenci quan vull que estigui callat, i parla quan vull que parli.
-És aquesta la seva idea de l'amistat.
-Aquesta és la meva idea de l'amistat.
-Molt alegre, la seva vida.
-Porto la vida que m'agrada.
-És un home de sort.
-Jo faig la meva pròpia sort.
.
Si jo fons un ranxo, em dirien Terra de ningú.
.
-Mira quin silencia ara. Veus amb quina facilitat es fan fora les emocions.
-Tancant una finestra?
-No ho oblidis, Gilda.
.
-Ningú sap ballar com tu, Jhonny. Quan una dona balla amb tu, és com si formés part de tu, és com si...
-Continues sent la mateixa; parlaves pels colzes mentre ballàvem.
-Ha, ha. I tu deies: si us plau, Gilda, cada cosa al seu temps. I després afegies: parla o balla, però no facis les dues coses al mateix temps. Em deies...
-I ho continuo dient.
-És que he de seguir parlant. Mentre t'estigui envoltant amb els meus braços, he de seguir parlant, o me n'oblidaria, de ballar

16 de maig 2020

A la recerca de Numen, veredicte


Des dels diLLUMs d’arts al forn estem molt satisfets d’una repercussió especial que ha tingut la celebració de Numen aquests dos últims anys, l’acte que her dut a terme al teatre Auditori Felip Pedrell de reconeixement a persones i entitats ebrenques amb premis culturals durant l’any anterior.
Seguint aquest concepte de Numen, com a musa de la creativitat, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va idear la iniciativa A la recerca de Numen, dins del World Mobile City Project, en què estaven convidats a participar tot l’alumnat de 4t d’ESO a les Terres de l’Ebre, per a una mena de gimncana cultural a Tortosa el 29 d’abril, on els diLLUMs d’arts al forn hi havíem de col·laborar.
Aquesta activitat, com tantes altres, s’ha hagut de modificar i realitzar en format telemàtic, a l’espera que l’any vinent es pugui dur a termen com estava pensada inicialment.
D’aquesta manera, alumnat de 4t d’ESO va participar a cinc propostes i amb les normes indicades en aquest vídeo:
Podeu veure els resultats a instagram i twitter sota el hastag #Numen20
Set membres dels diLLUMs d’artsd al forn hem tingut la difícil tasca de fer de jurat.
A qui us deixem el veredicte.
.
VEREDICTE FINAL A LA RECERCA DE NUMEN
El jurat format per Sheila Martín, Marta Escolà, Irene Prades, Àngel Martí, Xavier Miró, Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, com a membres del col·lectiu diLLUMs d’arts al Forn, després de visionar totes les participacions a twitter i instagram de A la recerca de Numen, decideix, per unanimitat dels seus membres, donar per guanyadors de les cinc modalitats als següents grups:
#somversos
VICIME1
.
#bookface20
bautycompany
.
#somparaules
.
#somllibres
gimcanavirtual
.
#sommusica
 dujigimcana
.
El jurat també acorda fer una menció especial al grup VICIME1, que ha rebut més vots individuals al total de les cinc modalitats.
.
Finalment, us deixem amb el víde resum de les participacions guanyadores



15 de maig 2020

Captar somriures

Captar somriures amb una càmera de llauna és impossible, és cert, però jo només invento il·lusions, i de somriures, procuro fabricar-ne tots els dies, malgrat tot.

.
Paraules inspirades per una foto d'Araceli Merino a L'Havana. Al seu blog la trobareu més gran.

13 de maig 2020

Incertesa, segons Martí Gironell

Gràcies a Martí Gironell pel seu article al diari El Punt Avui, sobre el meu llibre A mig camí de la incertesa.

CONVERSES AGAFADES AL VOL li fotrem un lio

Tinc un grup de whataspp on estic jo sol, on prenc notes per fer memòria o idees que em venen al cap quan vaig pel món.
Hi trobo oblidat un missatge de veu del dia 12 de març, amb la gravació d'una conversa agafada al vol de dos does que em vaig crear al carrer aquell dia, tot just abans del confinament. Una li diu a l'altra:
.
-Li fotrem un lio en este país....!

11 de maig 2020

-Cada nit s'alça un exèrcit de somnis. -Desarmat? -Desarmat.

10 de maig 2020

Visita telemàtica a Col·legi Sagrada Família


Convidat pel professor Josep Messeguer, dijous passat vaig participar d'una sessió telemàtica amb alumnat de 1r de Batxillerat del Col·legi Sagrada Família de Tortosa, com es pot veure al seu instagram.
Vam parlar del meu llibre A mig camí de la incertesa, del concepte del nanoconte, i de temes relacionats amb el fet d'escriure, sempre amb la voluntat de mostrar la passió i emocions que pot transmetre la literatura, d'una forma propera i senzilla. Al final, quan s'esgotava el temps de què disposàvem, alguns van fer preguntes força interessants.
Transcric la notícia que ha difós el col·legi:
.
SESSIÓ TELEMÀTICA AMB L’ESCRIPTOR JESÚS MARIA TIBAU

Dijous 7 de maig. 9:00. En una jornada normal, ja faria una hora que hauríem iniciat les classes, però el confinament per la COVID-19 ens ha canviat el nostre dia a dia. Avui, aquest estat ha permès als alumnes de 1r de Batxillerat compartir una sessió telemàtica amb l’escriptor Jesús Maria Tibau. Una sessió convertida en una mena de plató de ràdio per realitzar-li una entrevista en directe sobre el seu ofici d’escriptor i sobre la seva última obra, A mig camí de la incertesa. Jesús ha parlat dels seus inicis i de la tasca diària d’escriure i publicar llibres. Així mateix, ha explicat el concepte dels nanocontes, el qual s’ha aprofitat per preparar una tasca per als alumnes, que hauran de pensar i escriure un nanoconte per a la propera sessió telemàtica de classe. Hem canviat un llibre de text escrit per unes persones, per la persona que ha escrit els llibres. Des d’aquestes línies cal donar les gràcies al Jesús i felicitar els alumnes per la seva participació.



09 de maig 2020

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de bregar, que el camí serà llarg.

08 de maig 2020

sedàs


Les fulles, sedàs on la llum pren alè.
.
Inspirat per una fotografia de Xulio Ricardo Trigo

07 de maig 2020

ACABEU LA FRASE


Desconfinar-se té les seves conseqüències; els seus ulls m'estaven a punt de dir que...

.
Podeu veure els finals proposats a twitter i facebook

05 de maig 2020

diLLUMs d'arts al forn, trobada de maig, en confinament


El nostre col·lectiu es troba el primer dilluns de cada mes, des de novembre de 2015, al Forn de la Canonja de Tortosa. Més informació a dillums.blogspot.com
Gent diversa, amant de la cultura i de l’art, amb l’ànim de compartir amistat, idees, creativitat, cultura, gastronomia, somriures i estima.
En motiu del confinament que tothom està patint, aquesta és la segona trobada que hem de fer en mode virtual.  
Les nostres trobades són obertes, tothom parla del que vol lliurement, però aquest cop hem proposat un poema de Zoraida Burgos, inclòs al llibre Absolc el temps, perquè serveixi d’inspiració, excusa o de fil conductor, deixant la porta oberta, com sempre, a la llibertat d’expressió.



04 de maig 2020

Coia Valls explicat un conte a partir de títols de llibres,

Coia Valls explicat un conte a partir de títols de llibres, i tinc el goig que inclogui A mig camí de la incertesa en aquesta joc.
J aho he vist fer abans a Pau Lleixà, de l'Ajuntament de La Ràpita, i la temptació de copiar la idea és massa gran per a mi.
Segur que no tardaré en fer-ho.

03 de maig 2020

Homenatge a Isidro Garrido

Homenatge a Isidro Garrido de les companyes i companys del llibre Assassins de l'Ebre, llegint el seu relat.
Potser una forma de llepar la ferida que ens deixa la seva absència, el record dels moments agradables que ens sabia fer passar.
Poca cosa més podem afegir a la tristesa.

02 de maig 2020

Recordant El vertigen del trapezista


La comtessa descalça


Nous fragments de guió De pel·lícula, aquest cop de La comtessa descalça:
.
La vida, de vegades, es comporta com si hagués vist massa pel·lícules dolentes, on tot encaixa massa bé: exposició, nus i desenllaç.
.
-Jo crec que un home capaç d'escriure i que ensenya a interpretar val molt més que qui tan sols té diners.
-Si alguna vegada arriba a convertir-se en actriu, que no se li passi pel cap dir això en públic; mai se sap qui pot estar escoltant.
.
-S'equivocava en dir que jo no sé on acaba el guió i on comença la vida; un guió ha de tenir lògica, la vida no en té.

01 de maig 2020

Les veus de les oliveres

Fa uns dies, al Diari de Tarragona, es feien difusió del llibre col·lectiu Les veus de les oliveres, on tinc el goig de participar.