el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Ahir vaig tenir el plaer de visitar el Club de Lectura de la Biblioteca d'Alcanar, per comentar El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la amb què vaig guanyar el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre el 2015.
Els clubs de lectura són un autèntic regal, i una dolça oportunitat de recuperar llibres, de recordar aquell moment especial d'escriure'l, les emocions i dubtes viscuts, i compartir-los amb gent a que ha llegit el llibre, i que t'exposa les seves sensacions, sempre diverses. Sovint t'aporten una nova mirada, i és un goig comprovar que alguna de les sensacions que volies transmetre han arribat al seu objectiu.
A poc a poc, el llibre que més m'ha costat escriure, que més dubtes i incerteses em va crear, em va conquerint cada dia més.
Divendres passat, 13 de febrer, a la inauguració de l'exposició Quan els carrers parlen, amb fotografies de Pep Mola, i els breus textos que a mi m'han inspirat, a la seu de l'EMD de Jesús.
Fotos de Rafael Ricote, que ho explica molt bé al seu blog
Pau, funcionari jubilat, acaba de separar-se de la seva
dona. El nou estatus emocional l'empeny a submergir-se en els laberints de
l'adolescència, un període en què els rampells i les dissorts executaven la
seva incomprensible dansa. El retorn a aquest territori convuls, carregat
d'interrogants, ressuscitarà personatges transcendentals, entre els quals
destaquen l'àvia clarivident o l'amic que es regeix per codis indesxifrables.
Crònica de l'àngel fosc ens remet a paisatges interiors
incòmodes: la naturalesa de l'amor i la culpa, la cerca desesperada de la
pròpia identitat, la fascinació pel que és demoníac. Equacions sorgides en edat
primerenca, que operen des de l'ombra durant vides senceres, i que no sempre
són resoltes.
Comentari
Conec l’autor, tortosí d’origen, gràcies a Numen, l’activitat
que vam organitzar des dels diLLUMs d’arts al Forn en què homenatjàvem a totes
aquelles persones de les Terres de l’Ebre que havien rebut premis l’any anterior.
El seu nom va aparèixer com a guanyador d’un premi de teatre. Després he llegit
diverses de les seves obres teatrals, i sempre m’han aportat bones sensacions i
fortes dosis de reflexió. Suposo que en la creació d’aquestes obres devia tenir
en compte que fos factible la seva representació, i sovint comptaven amb pocs
personatges que interactuen en espais reduïts.
Imagino que com a creador ha volgut explorar nous espais,
explicar històries que requereixen d’eines literàries diferents, com la
novel·la. Crónica del ángel oscuro és el seu debut amb aquest gènere. L’argument
s’explica a la contraportada que he transcrit. La seva forma de narrar aquí és
més pausada, fácil de seguir, coneixedor que disposa de més temps i espai per a
endinsar-nos en la historia, per a intentar explicar-la, tot i que no manquen
girs per a fer-nos llaminer el viatge, i petites perles que ens el fan més
bell. He escrit “llaminer” i potser no és la millor paraula per a descriure el
llibre, ni el trajecte vital del protagonisme. amarat d’un to gairebé amarg i,
sobretot, de certa incertesa i vulnerabilitat.
Tot just a l’inici del llibre, i a la mateixa portada,
apareix una serp que es presenta davant del protagonista de la mà del seu amic
Daniel. En dedueixo una forta càrrega simbòlica.
El llibre m’ha recordat moltes novel·les que parlen d’aquest
pas de l’adolescència a la joventut, a la maduresa, de les dificultats, dels
dubtes, de la forta influencia de determinats amics, de l’amor sovint
inabastable o, com a mínim, incomprensible. M’ha vingut a la ment La busca, de
Pío Baroja, ambientat moltes dècades enrere, on la recerca de la identitat, d’una
sortida a aquest laberint vital dels anys tendres sovint és ple d’entrebancs. M’ha
recordat també Incerta glòria, i la magnètica presència del Soleràs, que tan
aviat atreu com repèl.
Es podria interpretar com una recreació del paradís perdut,
del paradís de la innocència, potser, amb la seva temptació, el seu dimoni
serp, el seu àngel protector que fa el paper d’àvia, la possibilitat de
redempció final dels teòrics pecats. Però aquí no hi veig cap déu que jutgi, ni
castigui, no veig el Rafael fent aquest paper; com diu un personatge, potser
els dolents o els culpables som nosaltres.
Us deixo algun petit fragment que m’ha cridat l’atenció,
i una lectura.
Digo nuestro aunque a estas alturas el posesivo plural ya
me sabe a ceniza.
El adolescente, maestro de lo superficial, no entiende
otro lenguaje que lo inmediato, y considera el propio cuerpo i el propio rostro
como únicas divisas que el prójimo sopesa para tasarlo. Los demás atributos
pertenecen al reino de la incertidumbre.
Me contorsionaba
entre una tendencia natural al aislamiento y un frnético deseo de ser
comprendido y amado.
forcejeaba por salir del pozo agotado de la infancia
tuve que asumir el dulce malestar que me provocaba su
proximidad
me traslada a un momento de la vida en que el
escepticismo no había anestesiado todavía las emociones.
Durante los
primeros años de juventud nos vemos catapultados desde el desconcierto de la
adolescencia hacia un mundo cuyos engranajes ignoramos y donde intentamos sobrevivir sin herramientas ni experiencia
Quan condueixo, sobretot per carreteres
conegudes i de trànsit tranquil com avui, de forma més o menys inconscient no
puc evitar fixar-me –addicte a les paraules sense salvació- en els textos que
aixequen un dit des de cartells publicitaris, edificis i, especialment, als
camions i furgonetes que tinc davant.
Avui em crida l’atenció una furgoneta on destaca
la paraula “enterprise”. “Jo diria que aquest és el nom de la nau d’Star Trek”,
dic en veu alta, i mon fill ho corrobora al mòbil. Ja no puc deixar anar la
presa d’aquesta anècdota recent pescada, i segueixo estirant del fil.
-I què vol dir aquesta paraula?- pregunto.
-Empresa- respon mon fill després d’una ràpida
recerca.
Sempre s’aprén alguna cosa. M’aproximo més a la
furgoneta i sota la paraula “enterprise” es llegeix, molt més petit,
“rent-a-car”.
El nom d’aquesta empresa no és gaire original,
en principi, simplement la paraula empresa en anglès, però han decidit que
“enterprise” tingui molt més protagonisme que “rent-a-car”, que és el servei a
què es dediquen i, penso, potser haurien de potenciar més.
Començo a fabular: Qui presideix aquesta empresa
és fan de les sèries de ciència-ficció, del màrqueting, o de totes dues coses?
Per sortir de dubtes i seguir amb el joc, li
enviaré un enllaç a aquest comentari, i potser els pregunti per Mr. Spock, per
comprovar el seu nivell de sentit de l’humor.
Fa un parell d’anys ens vam
canviar de casa. Ara, sobretot, gaudim de molta llum, i d’unes vistes
esplèndides, d’amples horitzons. Des d’una finestra, més enllà de la plaça que
hi ha al davant, es veuren diversos edificis del barri. De seguida em va cridar
l’atenció el perfil d’un dels fumerals que, per la seva forma i posició, hi
imagino una persona asseguda llegint un llibre que té a les mans. M’encanta
tenir un veí així, m’hi sento reflectit. Compartim passions i mirades, perquè
està assegut d’esquena a mi, de cara al meu mateix horitzó. La seva companyia m’aporta
serenitat, em protegeix en certa manera, com sempre han fet els llibres, em fa
sentir calidesa,
com a casa, com la llum.
Dimarts passat, 10 de febrer, vaig participar, juntament amb l'amic Ricardo Gascón, a la presentació de l'exposició de part de l'obra d'Agustí Forner a la Biblioteca de Tortosa.
Us convido a visitar el blog de Rafael Ricote, on trobareu més fotografies i un text sobre l'acte. I a escoltar la intervenció d'Agustí en aquest enllaç de la Biblioteca.
Us deixo el text que vaig preparar per a la presentació:
L’art com
a camí o com a destí?
L’arc com a expressió de
l’interior o com a denúncia?
Sovint quan he de presentar el
llibre d’un altre autor, o parlar de qualsevol tema, començo parlant de mi. No
amb ambició egocèntrica, al contrari, sinó per a partir d’un punt inicial
sincer, com un diàleg entre l’autor de qui parlo i jo mateix, com una
demostració de com allò que explica m’afecta o m’hi identifico. És més una
mostra de complicitat que de protagonisme; partir d’un minúscul jo subjectiu,
per a arribar, segur que de forma insuficient, però sincera, a una reflexió
universal.
Jo vaig ser –soc encara- el
xiquet d’una família humil, d’un poble petit, d’una comarca rural i muntanyosa.
No era fort i decidit, sinó poruc i indecís. No recordo en qui moment d’aquella
innocent infantesa vaig començar a prendre consciència social. Sabia –es
respirava a l’aire, i en converses a mitges que s’explicaven a casa- que
formava part del col·lectiu dels humils, dels derrotats, dels que vivien al
costat més prim de la justícia. Sempre m’han atret els febles, els maltractats,
m’ha irritat la injustícia. De jovenet, m’estremia llegir Lorca, Miguel
Hernández, Pedrolo, el Guernika, els desastres de la guerra de Goya, tant em
feia riure com plorar pel·lícules com Plácido, m’impactava l’humor de denúncia
social de les vinyetes de Quino.
Com a escriptor, he canalitzat
aquestes emocions a través de personatges que no han patit enormes tragèdies;
petits derrotats secundaris de la vida. Els meus ideals socials són clars i
irrenunciables, però el meu caràcter poruc infantil sempre m’ha acompanyat, i
sempre he envejat i admirat l’energia, la força, el temperament, dels autèntics
lluitadors de la justícia, d’aquelles persones que contra tot no han dubtat a
l’hora de posar-se davant de la lluita, allà on es reben més bufetades que aplaudiments.
No cal que us presenti
l’Agustí Forner, veritat? Coneixeu millor que jo els seus valors, que són
potser iguals als meus, tot i que no el seu valor. Segur que ara mateix deu
estar posant cara de treure’s importància, no? La seva obra parla per ell. El
traç s’alça, s’enerva, assenyala, crida, travessa l’espai fins la nostra boca
muda com una sageta negra en dol antic, de força intacta malgrat tot, amb ànima
que cruix des de la terra, des del múscul tibat o l’ull que plora. I el color
esclata en la disbauxa de qui fuig, de qui busca una sortida tan llunyana com
irrenunciable, i esquitxa de fúria la denúncia de tanta injustícia que ens cau,
perversa, tossuda, sota el sopluig que ens han venut a un preu massa elevat.
En el seu enèsim intent –mai
l’últim- de provocar-nos alguna reacció, de la seva fe en la Humanitat
(m’agradaria ser devot encara d’aquesta fe, que vaig perdent).
Quan em faig casar, allà el 1990, vam
decorar la casa amb pintures que ens van oferir la botiga de mobles, al seu
criteri, que combinaven bé. Paisatges que no ens deien gaire cosa. després, amb
els anys, he aconseguit obres d’autors que puc definir com amics, i només amb
aquestes obres he decorat el pis on ens vam mudar fa un parell d’anys. Una
mostra de les obres de l’Agustí, encapçala la nostra habitació, i els demano
que em trametin una mica de la seva força, que em recordin sempre qui soc,
aquell xiquet petit i humil, a qui irrita la injustícia.
Un cotxe aparca a la vorera, de forma
provisional, sense aturar el motor. S’obren les dues portes alhora. Del costat
del volant en surt un home, i del costat, una dona; entenc que la seva parella.
Ella dona la volta al vehicle pel darrere i ell l’espera dempeus, amb la mà
subjectant la porta del conductor. Mentre ella fa el gest d’acotxar-se per a
entrar, es donen un petó a la boca, i ell li desitja que li vagi molt bé.
Endevino que la separació serà menys curta que l’habitual, però no massa
llarga, que a ella l’espera algun repte vital, no sé si gran o petit, i que
compta amb el suport sempre dolç d’un petó.
7 de febrer de 2026. Consulto el saldo del
compte corrent del banc i comprovo, amb certa satisfacció, que és un número
enter (natural per a ser més exactes, afortunadament); és a dir, amb els
decimals a zero zero. Si em seguiu, sabreu que m’agraden les matemàtiques i els
números, les seves curiositats, tot allò que tenen de vegades de precís o de
aleatori. No cal ser expert per saber que la probabilitat que això passi és
d’un 1% i que, per tant, una de cada cent vegades el saldo no tindrà decimals.
Juganer, no em puc estar de comprovar quants
moviments hi ha hagut l’últim mes: trenta-tres. Com el nombre de transaccions
mensuals deu ser molt regular, calculo que cada tres mesos hauria d’haver un
saldo així, quatre cada any.
Jo mateix m’estic posant la pastanaga davant del
nas, i la temptació de consultar l’últim any ja és irresistible. El primer
sense decimals que trobo és al desembre de 2025 –tot just tres mesos enrere-, i
el següent a finals d’agost, pràcticament tres mesos més. Finalment, han estat
5 els saldos enters aconseguits l’últim any, dada molt propera al que anunciava
el càlcul de probabilitats.
Després, veig que el 5 de febrer de 2025 hi
apareix un altre nombre enter. La temptació de rastrejar més anys enrere, com
un arqueòleg viciat a buscar dades, està damunt de la taula; hi cauré?
Hivern. Primera hora del dia. Anant cap a la
feina, a uns quinze metres, veig un xiquet que dibuixa alguna cosa amb el dit
sobre el vidre del darrere d’un cotxe, aprofitant la condensació de la humitat
del matí, o la pols. Quan passo pel costat del cotxe, curiós, no em puc estar
de mirar si es tacta d’un dibuix escatològic, sexual, una cara somrient, una
frase tipus “neteja el cotxe, porc” o alguna cosa així. Però no, són unes
inicials: A, M, i una tercera que ha quedat a mitges quan s’ha mare l’ha cridat.
Potser reivindicava el seu nom i deixava constància de la seva existència, en
aquella edat en què ens comencenm a identificar nosaltres mateixos.
L’amo del cotxer quan el renti, o l aplujam
esborraran aquest rastre fugisser.
En una estanc, trobo una parella gran, que deuen
passar dels setanta. Ell agafa d’un prestatge una revista d’Història. Pel que
es veu a la portada, el reportatge principal deu tractar del franquisme. Ella
li pregunta amb cert to de reprovació, com si no fos la primera vegada que
passa “però no la tens, aquesta revista?” “De Franco? Me’n recordaria”,
contesta ell, deixant entreveure cert pes del passat.
Fa unes quantes setmanes que de nit, a la vora
de la constel·lació d’Orió, observo la presència de Júpiter. No soc expert; sols
un simple aficionat que coneix quatre dades collides a multitud de documentals
i articles d’astronomia, que devoro amb tanta passió com dificultat de retenir
i assimilar.
Ja intuïa que aquell punt lluminós que apareixia
amb la primera foscor devia ser un planeta, i l’he identificat gràcies a una
aplicació de mòbil.
Júpiter mai ha estat el meu preferit; sempre m’ha
atret més Venus, fàcilment identificable, o Mart per la proximitat i les mil
referències a la ciència ficció, o Saturn amb la bellesa dels seus anells, o
fins i tot els llunyans i desconeguts Neptú, Urà i Plutó. Tinc preferència pels
personatges secundaris, humils i petits, i he considerat que la grandesa d’un
planeta com Júpiter, no necessitava de la meva atenció.
Però ara ja deu fer un parell de mesos que està allí,
quiet en aparença, indiferent a la meva petitesa. Però voldria creure que
intercanviem les mirades, que s’ha establert una mena de vincle: jo, admirador
de les seves gegantines mesures, de l’elegància d’una òrbita magnífica; ell, commogut
de la meva admiració, sorprès de les històries que volten pel cap.
Sé que l’enorme distància que ens separa resulta
insignificant dins d’aquest univers aclaparador que ens acull. Sé que el nostre
temps és finit, que la seva llum no és altra cosa que un reflex, que fracassà
en el seu intent d’esdevenir estrella, que jo no em veig en la foscor.
Però de moment estem aquí, tots dos, compartint cada
nit un instant que em fa de referència, que em situa en la justa mesura de la importància
de tot plegat.
Des de que em
dedico a escriure, i a participar i organitzar activitats al voltant de la
literatura, sovint tinc la sensació que tota la il·lusió i l’esforç que hi diposito
no obté la repercussió que voldria. De vegades sembla que les passes no deixin
petjada, que s’emporta les paraules el
vent. Mai no arribo a caure del tot en el defalliment, tot i que –cada cop més-
em deixo portar per la temptació, o la necessitat, d’una mica de silenci, d’aixecar
el peu de l’accelerador. La passió sempre venç el risc de llançar la tovallola;
la passió, i alguna guspira que de tant en tant m’il·lumina, que em demostra
que alguna empremta resta rere el meu pas.
Fa anys que allibero
llibres, n’he deixat al carrer, a bars, a trens, a parcs... centeners d’exemplars
amb l’explicació que no es tracta d’un llibre perdut, sinó alliberat, i la
petició que m’escriguin explicant el seu destí. Poquíssima gent ho fa, menys
d’un 10%, però alguns dels els missatges que m’arriben esdevenen una injecció
de moral per a continuar, com ara aquest que transcric obviant alguna dada:
Bona tarda,
L’altre
dia, al CAP, vaig trobar el llibre Coppelius, el creador d’autòmats.
Dins del llibre hi havia la vostra adreça de correu, i per això he decidit
contactar per dir-vos que ja he acabat el llibre i que m’ha semblat molt
fantàstic i interessant.
Crec que
alliberaré el llibre i el deixaré en un armari que fa de biblioteca a la parada
de bus.
Era el
dia de Reis i vaig anar al metge perquè tenia ansietat, ja que estic acabant el
segon curs. Havia acumulat molt d’estrès perquè he acabat les pràctiques i el
primer trimestre, i després de les vacances tenia unes validacions. Feia 16
anys que no estudiava, i tornar a fer-ho m’ha comportat molt d’esforç i estrès.
He de
reconèixer que llegir el llibre ha estat una teràpia per a mi, perquè no tots
els llibres m’agraden, i aquest ha estat molt divertit.
Literatura de gran bellesa, per posar damunt dels silencis un tema tan dur. ës el primer llibre que llegeixo de l'autor, i no serà l'últim.
Us deixo dos petits fragments que m'han cridat l'atenció, i la lectura d'un altre.
I acobles el
teu silenci al de la teva germana. És un silenci cadáver, el de la teva germana.
Un silenci buit, una carcassa d’escates, com la que deixen els rèptils sobre la
terra molla quan ja fa mesos que han mort.
Havia
fet un refugi que era ella mateixa. Perquè quan necessites refugis els fas del
que sigui. . Els fas de la pluja i els fas de la fosca, els fas de la por i de
les coses que es moren i els fas de tu mateix i de totes les intempèries.
El 20 de gener vaig tenir el goig de participar a la presentació del primer llibre de l'amic Rafael Ricote, juntament amb Paul Martín que li ha editat i publicat per AMES, a la Biblioteca de Tortosa. Es tracta del recull de relats Tres días y una noche.
Començo la meva intervenció preguntant-li a Rafa si el temps que fa avui, fred i plujós, sense ser tempestuós, és perfecte per a la presentació del seu llibre, i ell em confirma que sí. Després m'agrada subratllar la seva sensibilitat, i l'amor que té pels seus personatges, a través de l'empatia que s'hi respira i que s'encomana. Els relats transiten entre la ficció i la realitat, entre l'esperança i la desil·lusió, entre l'amor i la fatalitat, entre el passat i el present, la llum i la foscor, entre els somnis (fugissers, impossibles, irrenunciables) i la realitat (malvada, esquiva, trapella).
Us deixo amb el pròleg que he escrit, i la lectura del conte titulat La nota.
Sovint dubto de la necessitat que alguns llibres requereixin un pròleg, però
el dubte s’esvaeix quan la proposta arriba des de l’amistat, quan el text que
precedirà l’obra es converteix en una abraçada, en un acompanyar un amic en un
projecte que l’omple d’il·lusió, especialment si es tracta del seu primer
llibre; aleshores la proposta es transforma en un honor agradable, en una
ocasió sense igual per compartir l’alegria.
«Mis relatos» és el nom de l’arxiu que m’envia
Rafael Ricote —Rafa, a partir d’ara— perquè prepari aquest pròleg.
Coneixem la passió d’en Rafa per la fotografia,
el descobrim sovint en una cantonada, discret, capturant el gest que subratlla
una emoció, i sabem de la mirada que s’amaga rere l’objectiu: la delatarà la
imatge que, atrapada en un instant, ens explicarà una història. Però en Rafa,
el fotògraf, necessita altres canals per expressar les emocions, perquè una
paraula val més que mil imatges.
Els relats curts, sovint, i els relats d’en
Rafa, en particular, habiten una frontera estreta, una línia fina on es creuen,
subtilment, la vida quotidiana i allò especial, allò intranscendent, amb tot
allò essencial que amaga l’ànima humana.
Passejar pels relats d’en Rafa és viure en
aquesta línia prima on conviuen les emocions, on els personatges són tractats
amb una tendresa delicada, amb l’evident amor que l’autor sent per ells, i que
se’ns encomana en poques paraules. I la línia —una platja, un pont, una finestra…—,
de vegades, es trenca en la seva fragilitat, i la tristesa embriaga els
personatges, l’autor i els lectors; la felicitat, esquiva, és un somni que
s’escapa en un final invisible que haurem d’imaginar, sense que amagui gaires
dubtes.
Qui llegeix els relats d’en Rafa sent la
necessitat d’abraçar els seus personatges, de recordar-los que som humans —de
recordar-nos-ho—, que som al seu costat per si necessiten una espatlla amiga, o
una mà més o menys forta.
En Rafa escriu personatges que no criden, que
no exigeixen, que no reclamen un lloc a la història. Escriu éssers que demanen
una cosa molt més fràgil i molt més profunda alhora: ser vistos. Ser recordats.
Persones que mai no mereixen dues línies en un diari local, però que aquí
troben el seu espai entre la tendresa i el desassossec, el seu petit sostre
narratiu sota la pluja del destí.
Aquest Nadal passat he volgut iniciar una nova etapa, convidant a llegir amb mi una persona molt especial. Es tracta d'una noia de tretze anys, que vaig conèixer ja fa uns quants sant jordis, que estava interessada en la poesia. Hem seguit en contacte i he fet una versió del conte La tempesta, inclòs al recull A mig camí de la incertesa, per a llegir-lo a dos veus. El podeu escoltar en aquest enllaç.
Us deixo un parell de fragments del llibre, un sobre la poesia, i un altre sobre la paternitat, i una lectura:
P54
Una mica a la babalà, el vaig fer partícip de la meva experiència.
-És poesia.
-És bona o no?
La pregunta em va deixar de pedra. No m’hauria pensat mai que es pogués aprovar o desaprovar la poesia. La poesia, com el mal temps, els dies festius o els soldats de plom, existia. Era una realitat i l’havies d’acceptar. No vaig respondre.
p120
Sempre que em semblava que no el molestaria, jo agafava l’André i l’estrenyia contra el cor. Era un misteri que es renovava a cada abraçada: un abisme d’amor, alhora buit i ple, que m’esquinçava el pit. Era un interrogant gegantí: la paternitat era la meva vocació, ho sentia, i tanmateix no tenia ni idea d’en què consistia. Comptava que fos el nadó qui m’ho ensenyés.
Entro a la nostra farmàcia de capçalera a buscar una nova ració periòdica
de medicaments familiars. Un home prop de la porta està mirant uns prestatges
amb ulleres i, després d’un ràpid intercanvi de llenguatge corporal, entenc que
el puc avançar per la dreta en direcció al taulell. Pocs segons després, mentre
m’espero, aquest home prou madur, amb pèls canosos a la barba que destaquen
sobre la seva negra pell, amb dos models d’ulleres a les mans, em pregunta amb
un castellà primari: ¿de hombre? Unes són gruixudes i negres; les altres, fines
i de color lila. Deixant-me endur pels clixés, li assenyalo –procurantmostrar la meva manca de criteri- les
primeres.
No sé per què m’ho ha preguntat a mi, i no a les tres dependentes que, cal
tenir-ho potser en compte, estaven ocupades. Potser cercant una complicitat de
gènere, coses d’homes, o per creure’m expert en la matèria, ateses les meves ulleres,
masculines, suposo.
En fa il·lusió que al blog Xarel.10 destaqui A voltes, un planeta (Cossetània, 2025) entre les lectures destacades de l'any.
La lectura segur que neix de la fidelitat i estima sorgida de l'època daurada dels blogs, i que es manté tot i la invasió de xarxes socials molt menys personals.
