Dimarts passat, 10 de febrer, vaig participar, juntament amb l'amic Ricardo Gascón, a la presentació de l'exposició de part de l'obra d'Agustí Forner a la Biblioteca de Tortosa.
Us convido a visitar el blog de Rafael Ricote, on trobareu més fotografies i un text sobre l'acte. I a escoltar la intervenció d'Agustí en aquest enllaç de la Biblioteca.
Us deixo el text que vaig preparar per a la presentació:
L’art com
a camí o com a destí?
L’arc com a expressió de
l’interior o com a denúncia?
Sovint quan he de presentar el
llibre d’un altre autor, o parlar de qualsevol tema, començo parlant de mi. No
amb ambició egocèntrica, al contrari, sinó per a partir d’un punt inicial
sincer, com un diàleg entre l’autor de qui parlo i jo mateix, com una
demostració de com allò que explica m’afecta o m’hi identifico. És més una
mostra de complicitat que de protagonisme; partir d’un minúscul jo subjectiu,
per a arribar, segur que de forma insuficient, però sincera, a una reflexió
universal.
Jo vaig ser –soc encara- el
xiquet d’una família humil, d’un poble petit, d’una comarca rural i muntanyosa.
No era fort i decidit, sinó poruc i indecís. No recordo en qui moment d’aquella
innocent infantesa vaig començar a prendre consciència social. Sabia –es
respirava a l’aire, i en converses a mitges que s’explicaven a casa- que
formava part del col·lectiu dels humils, dels derrotats, dels que vivien al
costat més prim de la justícia. Sempre m’han atret els febles, els maltractats,
m’ha irritat la injustícia. De jovenet, m’estremia llegir Lorca, Miguel
Hernández, Pedrolo, el Guernika, els desastres de la guerra de Goya, tant em
feia riure com plorar pel·lícules com Plácido, m’impactava l’humor de denúncia
social de les vinyetes de Quino.
Com a escriptor, he canalitzat
aquestes emocions a través de personatges que no han patit enormes tragèdies;
petits derrotats secundaris de la vida. Els meus ideals socials són clars i
irrenunciables, però el meu caràcter poruc infantil sempre m’ha acompanyat, i
sempre he envejat i admirat l’energia, la força, el temperament, dels autèntics
lluitadors de la justícia, d’aquelles persones que contra tot no han dubtat a
l’hora de posar-se davant de la lluita, allà on es reben més bufetades que aplaudiments.
No cal que us presenti
l’Agustí Forner, veritat? Coneixeu millor que jo els seus valors, que són
potser iguals als meus, tot i que no el seu valor. Segur que ara mateix deu
estar posant cara de treure’s importància, no? La seva obra parla per ell. El
traç s’alça, s’enerva, assenyala, crida, travessa l’espai fins la nostra boca
muda com una sageta negra en dol antic, de força intacta malgrat tot, amb ànima
que cruix des de la terra, des del múscul tibat o l’ull que plora. I el color
esclata en la disbauxa de qui fuig, de qui busca una sortida tan llunyana com
irrenunciable, i esquitxa de fúria la denúncia de tanta injustícia que ens cau,
perversa, tossuda, sota el sopluig que ens han venut a un preu massa elevat.
En el seu enèsim intent –mai
l’últim- de provocar-nos alguna reacció, de la seva fe en la Humanitat
(m’agradaria ser devot encara d’aquesta fe, que vaig perdent).
Quan em faig casar, allà el 1990, vam
decorar la casa amb pintures que ens van oferir la botiga de mobles, al seu
criteri, que combinaven bé. Paisatges que no ens deien gaire cosa. després, amb
els anys, he aconseguit obres d’autors que puc definir com amics, i només amb
aquestes obres he decorat el pis on ens vam mudar fa un parell d’anys. Una
mostra de les obres de l’Agustí, encapçala la nostra habitació, i els demano
que em trametin una mica de la seva força, que em recordin sempre qui soc,
aquell xiquet petit i humil, a qui irrita la injustícia.
