l'altre Jesús

 

Coincideixo al carrer amb l’Agustí Forner, un dels molts amics a qui sempre fa alegria trobar, i que he fet gràcies als diLLUMs d’arts al forn. Torna d’un llarg viatge, i l’acompanyen de la mà un xiquet i una xiqueta menuts. Ens presenta informalment, a la xiqueta li diu “és Jesús, saps qui és Jesús?” –potser els ha parlat de mi alguna vegada. La xiqueta pensa un parell de segons, i assenyala amb el ditet el cel. Ens posem a riure, jo una mica aclaparat pel pes de la responsabilitat, perquè la xiqueta, amb la seva confusió, ha posat el llistó molt alt, fins que ella se m’abraça a les cames amb tendresa.

d'un llarg passat, d'un curt futur

 

Dos parelles força grans es troben al carrer. L’home de l’una camina amb una crossa; la dona de l’altra, també. El primer s’acosta cap a l’altre home, crida el seu cognom amb admiració i alegria, com si li fes sorpresa haver-se’l trobat, li posa una mà a l’espatlla, i li diu:

-Feia temps que no ens veem, eh?

-Perquè t’amagues- li respon.

Somriuen, i intueixo complicitats que beuen d’un llarg passat i, temo, d’un curt futur.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

els coloms morts

 

Camino per la rambla Felip Pedrell, al tram on es fa més estreta a la vora l’Ebre, darrere de l’antiga Casa de la Generalitat, i prop del palau del bisbe. A terra, a la vorera, jeu un colom mort, tot just a l’alçada d’un malauradament famós i polèmic monument al mig del riu. Tinc la temptació de captar la imatge en un fotografia amb el cos del colom en un primer pla i, al fons, la imperial àguila de ferro que destaca al monument, però me n’estic, per respecte a tots els coloms morts del món.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

índex econòmic a peu de carrer

 

Una dona parla pel mòbil al carrer, i quan passo al seu costat escolto que crida, vocalitzant de forma exagerada i aturant-se a cada síl·laba en to d’admiració creixent: “trenta-quatre euros!”

Ens allunyem de seguida i desconec el producte o el servei que val aquest import, ni si l’exclamació que li provoca és d’ensurt per l’encariment de la vida, o de sorpresa davant d’una oferta irresistible. Em quedo amb el dubte, sense saber interpretar aquest índex econòmic que m’ha estat revelat.

El noi del costat del padrí

 

Aquest mes, quan està a punt de veure la llum el meu vintè llibre en solitari, fa una dècada del meu recull de relats El noi del costat del padrí (Cossetània Edicions), que llavors era el novè.

Tinc molt bon record d'aquest llibre, que conté algun dels meus contes preferits, com ara el que dona nom al recull, i d'altres personatges que hi conviuen.

Recordo una entrevista amb l'amic Gustau Moreno, tots tres, llibre ell i jo, deu anys més joves

Tens un racó dalt del món, el programa en mode repòs

 Més de catorze anys i de tres-centes converses després, el programa Tens un racó dalt del món no estarà a la graella de Canal 21 Ebre.

Per motius personals –no per cap problema-, he decidit fer una aturada al camí, estirar les vacances d’estiu un temps indeterminat, reorganitzar energies i idees, per a reemprendre la trajectòria en un futur no gaire llunyà, però sense posar-me límits.

El programa m’ha donat moltes satisfaccions, m’ha permès conèixer gent d’aquest món literari tan divers, i continuaré fent difusió dels llibres, però a un altre nivell i, sobretot, a un altre ritme i sense altres compromisos que els que pugui anar paint lentament.

De moment, en mode repòs.

Desdefinicions (hortificial)

 

hortificial. Hort on creixen plantes transgèniques.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

Descripció, jugant amb la IA

 Faig les primeres proves amb la intel·ligència artificial. Li demano si pot descriure una fotografia.

-És clar! Si tens una fotografia que vols que descrigui, pots pujar-la aquí i t'en faré una descripció detallada. Si no la tens a mà, també pots donar-me alguns detalls i puc imaginar com seria.

Li passo una fotografia meva feta durant la visita de dos amics, i vet aquí la descripció que transcric i que, tot s'ha de dir, considero molt bona.

En aquesta fotografia, dues persones estan dempeus sobre un terreny rocós a la vora del mar, mirant cap a l'horitzó. El cel és clar i blau, sense núvols, i el mar s'estén tranquil amb petites ones trencant suaument a la costa. Tant l'home com la dona vesteixen roba de tons blaus; ell porta una jaqueta texana i ella una jaqueta més llarga amb texans foscos i sabatilles blanques.

L'escena té un aire contemplatiu i serè, amb les dues figures observant el mar, cadascuna aparentment submergida en els seus pensaments. El paisatge és natural i senzill, amb l'aigua tocant les roques a la vora, creant un contrast de textures entre el terreny irregular i les aigües llises. És una imatge tranquil·la que transmet calma i reflexió davant de l'immensitat de l'oceà.

Educat que soc, li dono les gràcies, i em contesta:

De res! Si necessites més ajuda, no dubtis a dir-m'ho. Sempre és un plaer ajudar-te! 😊

la part plana a la molla

 

Quan el nostre fill era petit, sovint calia posar piles a la multitud i diversitat d’enginys i joguines que tenia. Al començament, tot i que el percentatge d’encert era alt, en moltes ocasions posàvem la pila amb els pols al costat equivocat, fins que ens vam fixar que la part plana sempre va a la molla, i repetíem cada cop aquesta expressió, la part plana a la molla, la part plana a la molla, que es va quedar com un recurs mnemotècnic, amb musiqueta inclosa, com quan vam aprendre les taules de multiplicar.

D’això ja en fa uns quants anys –què ràpid passa tot!-, però avui, quan he hagut de canviar la pila a un aparell, m’ha vingut la cançoneta, la part plana a la molla, i el temps es fa circular, i les joguines del record es mantenen enceses.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  

Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

sortint-se'n de la línia

 

Imagino que a la rampa d’accés de la porta lateral del Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, hi ha degut seure un xiquet o xiqueta per a esperar que acabi les classes de teatre la seva germana o germà, perquè hi trobo unes cartes amb els contorns en negre d’uns animals, pintats sense gaire traça, sense patir per no sortir-se de les línies. A l’hora de sortida potser era prou tard, potser la pressa fou culpable del descuit, potser algú no ha valorat prou el resultat artístic de l’obra. Les cartes restaran uns dies a mercè del vent, es barrejaran amb les fulles que ja comencen a caure, amb els animalons que viuen al passeig de ribera, d’aspecte més realista i menys acolorits. Potser juguin una partida, potser vencin fins i tot.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

 Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

Missatge en clau?

 

En múltiples converses amb altres pares i mares s'esmenta la manca d'ordre a les habitacions adolescents.

He arribat a creure que hi ha un compromís amb aquest desordre aparent, una mena de pacte generacional, de llengua que a certa edat s'oblida.

Observo al matí la ubicació dispar i asimètrica de crocs, sabatilles, xancletes i botes, al terra de l'habitació de mon fill, i en prenc nota mental per si es tracta d'un missatge en clau.

Si és així, aniré informant.

balanç favorable

 

Trobo deu cèntims al carrer. De seguida m’envaeix aquella alegria desproporcionada, en funció del valor de la moneda, i que es basa sobretot en la falsa impressió que el destí ens ha estat favorable, que la vida ens somriu, que ens regala uns diners guanyats sense esforç, caiguts del cel, en aquest cas gairebé de forma literal. Aquesta faceta de l’activitat humana sempre té un balanç positiu, perquè tothom alguna vegada, amb més o menys fortuna, ha trobat monedes, o fins i tot bitllets, i el fet comporta satisfacció, i el recordem, i expliquem l’anècdota en arribar a casa. Per altra banda, no tenim en compte l’alta possibilitat que haguem perdut diners de forma descuidada algun cop, escolats per un forat de la butxaca o entre els maldestres dits. Ignorem aquesta dada, i pensem que el balanç entre diners perduts i trobats ens és favorable, o ho volem pensar, i sentir-nos victoriosos davant la vida, ni que sigui per deu cèntims.

l'important, a l'interior

 

Dos nois d’uns dotze anys estan plantats en una cantonada, amb actitud d’esperar que els passin a recollir. Fan tota la cara de ser germans, fins i tot bessons, de tant que s’assemblen des de l’altre costat de carrer. Han superat aquella edat en què a casa decideixen vestir-los igual, o perquè fa gràcia, o per no haver de pensar, o  perquè així no es discuteixin. Ara ja comencen a voler marcar la seva identitat, a diferenciar-se, d’acord amb el seu gust i estil propis.

Deuen sortir de classe de música, perquè a l’esquena sobresurten dues fundes de guitarra, de colors diferents, les fundes, perquè les guitarres de l’interior no es veuen, i potser sí que són iguals.

Com tantes vegades s’ha dit, l’important és a l’interior, i les diferències entre fundes de guitarra, i entre l’estil de vestir, no són tan rellevants com la qualitat de l’instrument, o el lligam entre dos germans que vesteixen cadascun a la seva manera.

tot i el 50%

 

Reunió per vídeoconferència a la feina, en una sala d’urgència. Un company informàtic ha de muntar pantalla, ordinador, micròfon, cablejat divers, etcétera, a tota pressa, sota la pressió de tothom que està assegut esperant. Jo m’hi aproximo, més per donar suport moral que altra cosa, procurant no molestar, almenys.

Llavors tinc una visió que no esperava, que m’obre una nova dimensió vital, i que em deixa sorprès, perplex, astorat: l’informàtic inserta a la ranura corresponent un cable HDMI... al segon intent! Al primer l’havia posat a l’inrevés, sense que el 50% de possibilitats de fer-ho bé servís per a res, com la resta de mortals, vaja. En el meu interior això em reconcilia amb les meves maldestres capacitats per a lluitar contra malvats estris ofimàtics, quan mai encerto, el que sigui, a la primera.

Rondalla del mal pas, d'Isabel Jordà, presentació a Tortosa

El passat 20 de setembre vaig participar a la presentació de la primera novel·la d'Isabel Jordà, Rondalla del mal pas (Cossetània Edicions) que va obtenir el XXXV Premi de Narrativa Vila d'Ascó.

A totes les presentacions que faig m'agrada que hi hagi algun element diferent, especial... i en aquest cas fou sense dubte l'espai.

L'acte estava organitzat per Lo Taller, un col·lectiu de pintors que tenen un taller conjunt per a desenvolupar el seu art, i que des de fa uns anys organitzen un mercat d'art solidari durant les festes de Nadal, on col·laborem els diLLUMs d'arts al forn escrivint textos improvisats inspirats en les obres exposades.

L'espai, ple d'obres d'art, olor de pintura, i els estris més o menys ordenats, és molt suggerent, i és quasi impossible no ser tocat per la inspiració. És un encert que que també dediquin aquest espai a fer actes literaris i musicals, perquè totes les arts parlen entre elles amb facilitat, s'enriqueixen.

D'altra banda, l'organització d'un acte com aquest, a càrrec d'una entitat amb un capital humà implicat, té totes les garanties d'èxit, com va ser el cas de la passada presentació. 

Força gent per a escoltar què explicàvem d'aquesta novel·la, ambientada a principis de segle XX, amb un protagonista que es menja tota l'atenció, Toni de Lilo, un xiquet primer, trapella a Ascó, agosarat, intrèpid, ambiciós, jugador, a qui la vila de seguida se li fa petit i necessita anar-se'n a Barcelona, on e sposa a servei del comte de Fluvià, convertint-se en la seva mà dreta (o el puny esquerre).

La novel·la entra així en una segona part, deixant a una marge (sense oblidar del tot), les tradicions i costums d'una poble rural vorar el riu com Ascó, per a endinsar-se en aquella pletòrica barcelona en ebullició, on Toni no para de créixer i es veu capaç de tot, fins que una escena a la platja de Pequín li fa un clic al cervell que li canvia l'actitud, que li fa adonar-se d'on són els límits que una persona  pot admetre.

Trucada d’un número desconegut. Pregunten per mon fill. Un missatger li porta un paquet que, de seguida dedueixo pel remitent, és l’equipació de futbol d’aquesta temporada que estava esperant, i no hi ha ningú a casa. Acordem un lloc de trobada perquè me’l doni, i penjo. Una dècima de segon després se m’acudeix que, quan ha demanat per mon fill, jo podria haver respost amb una veu molt greu, a l’estil Darth Vader: “soy su padre”.

Quan se t’acut algun acudit així i no el pots deixar anar és molt perillós, perquè es pot podrir dins i les conseqüències són imprevisibles.

M’aproximo a la camioneta que el transportista té aparcada en un xamfrà. Em veu vindre des de dalt i em pregunta: “Marc?” I ara sí que aprofito la passada de gol per a rematar un “soy su padre”, que no sé si el transportista sap interpretar, perquè no em surt amb la gravetat prou digna de recordar Constantino Romero, ni va acompanyada d’una tenebrosa respiració. Somriu, sigui com sigui.