Davant meu, a la vorera de l’Auditori de
Tortosa, camina una mare amb dos fills: una noia que fa tipus d’estar entrant a
la pubertat, i un xiquet d’uns nou anys. El noi, inquiet, salta la barana de
ferro que perimetra l’esplanada, i corre fent bots i ziga-zagues fins el cotxe
que tenen aparcat uns quants metres enllà, i s’ha d’esperar vora la porta que
arribin elles, que caminen sense pressa, voregen la barana i es dirigeixen cap
al vehicle amb moviments pautats i regulars.
Al xiquet no li ha servit de res saltar la
barana, córrer, i agafar una drecera. O sí? Dedueixo, per pròpia i llunyana experiència,
que el seu itinerari no buscava un objectiu pràctic, sinó la pura diversió. Sa
germana, en canvi, que només deu tenir dos o tres anys més, ja ha superat aquesta
etapa, i valora mantenir un pas digne i adult al costat de sa mare.
Penso que he visualitzat dos moments ben
diferenciats de la vida: quan prioritzem saltar baranes, córrer algun petit
risc, i esquivar normes per a divertir-nos, o quan apostem per seguir el camí
planer, aquell d’habitual i correcte que ens ofereix la societat en safata i
que se suposa que toca caminar sense cridar l’atenció.
Hi ha un moment concret en què passem d’una
etapa a l’altra? Recordo quan va ser en el meu cas?
No salto baranes pel carrer –tinc bones dosis de
prudència-, almenys en sentit literal, però vull creure que una part de mi
encara tria de tant en tant el camí més divertit de la vida o el més inesperat,
que no claudico davant d’allò que s’espera d’un home que ha deixat molt enrere
la infantesa.
Dedicar gran part del temps i de les emocions a
coses artístiques com ara la literatura, potser té molt de ser xiquet encara,
de saltar baranes.
