Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Bolando: un país que va fer vindre el mar.
El dimarts 3 d'octubre, a les 7 de la tarda, a La 2 de Viladrich de Tortosa, parlaré amb Àngels Marzo del seu llibre El rastre nival (Pagès Edicions, 2022), Premi Serra d'Or i Premi de la Crítica de Poesia.
En aquest enllaç en podeu tastar un poema.
Aquest dilluns 2 d'octubre, a les 19.30 hores, es presenta el llibre Guia sentimental del Maestrat (Onada Edicions), d'Amàlia Roig, com a acte previ de la trobada mensuals dels diLLUMs d'arts al forn.
La presentació anirà a càrrec de Manel Ollé, i Ricardo i jo estarem per allí donant suport.
Ja vaig parlar amb l'autora a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre fa un temps.
Aquesta setmana, com a inici de temporada del Club de Lectura de Tortosa, hem gaudit de la conversa amb Isabel Olesti sobre el seu recull de contes Àlbum d'amors complicats, del quan en llegeixo un fragment:
Apareix una nova frase meva a les platafomes Minimalia i Rodamots.
Aquest cop és un fragment del llibre que potser més m'estimo (en gran part perquè mon fill és qui més hi apareix, des de la mateixa portada): L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis
A la plaça de l’Ajuntament, un metre davant de l’entrada de la Casa Consistorial, trobo un xiquet plantat, d’uns dos anys, que abraça amb força un globus contra el pit, amb la boca oberta, mentre les fulles de vidre de la porta automàtica es desplacen lateralment, màgicament. Sa mare ve corrents des de la terrassa d’un bar al seu rescat, com si la porta fos un monstre que pogués fer-li mal al xiquet. Potser no és màgica, la porta, ni monstruosa, sinó sols un mecanisme que requereix d’un periòdic manteniment; però, i si sí.
Cristina Fornós visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos de la seva primera novel·la La terra del silenci trencat, ambientada al Priorat, Reus, Móra d'Ebre i Barcelona, a partir de l'aparició d'un cadàver a les vinyes properes a Scala Dei.
Podeu escoltar-ne un fragment en aquest enllaç.
Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero de L’Ametlla de Mar recomanen el llibre Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt.
També recomanem Flamarades sortiran, antologia de poesia catalana feminista, de Godall Edicions.
I més coses com el nanoconte final.
Ja havia de participar en
aquest acte fa uns mesos, però es va ajornar en motiu del vent. Avui no tenim
cap entrebanc meteorològic. Fa un matí perfecte. És un d’aquells primers dies,
després d’un angoixant estiu, en què prens la jaqueta a primera hora, i que
després no surt del cotxe en cap moment.
Per part meva, presentaré
el llibre Hi entra de puntetes la llum, per segona vegada a La Ràpita després
de l’estrena mundial el novembre passat. És normal, ja que l’associació local
Mar de fora que publica el llibre, dins de la col·lecció L’Escrita, és una de
les entitats participants, juntament amb el col·lectiu Calsomiatruites i
l’Ajuntament. Avui, per afers familiars, no m’acompanyen ni Eduardo Margaretto,
ni Ricardo Gascón, però no estaré sol.
La iniciativa pretén treure
els llibres al carrer en un acte informal, fresc, a la vora d’un gronxador i
sota l’ombra de les moreres, amb música, vermut i barrets.
Saludo molta gent durant el
matí: Maria José Piorno, fotògrafa i barretaire, la poeta Pilar Cabrera i
família, el tècnic de Cultura omnipresent Pau Lleixà, Edward Carter, Pep
Carcellé, Miquel Reverté, Sílvia Mayans, Eva Mascarell, Octavi Amela de Cal
Somiatruites, Núria Reverté, Juan Antonio Floría, Pedro Alférez (encara recordo
la gran presentació que em va fer el novembre), i la regidora de Cultura Noelia
Belmonte.
Per a començar l’acte,
presento breument el llibre La drecera de Caïm, de Sílvia Mayans, de forma
improvisada però sense dificultat, perquè els conec de fa anys, a l’autora, i
al seu personatge, l’Elíades Bel, i la seva facilitat de posar-se en embolics,
entre Arnes i Vall-de-roures.
Encabat, Miquel Reverté
condueix les lectures de poemes del llibre Som fills d’un poble tot ple de
vida, sobre Lluís de Montsià.
Després, Miquel també
m’acompanya a la presentació de Hi entra de puntetes la llum, del qual en
llegim alguns poemes.
S’aproximen les dues de
migdia i tothom es decideix a emprendre la seva vida, la majoria sense barret, cap
a paelles i dinars familiars. A l’últim moment, encara li dedico un llibre a
una noia que li agrada escriure i que tot just comença, i em demana algun
consell, perquè no sap ben bé com estructurar un llibre, i jo l’animo a
aprendre dels millors mestres, la resta de llibres que s’han escrit, i a no
obsessionar-se en haver d’escriure d’una manera o altra, sinó en trobar la
seva.
Què més es pot demanar a un
matí de diumenge sota l’ombra dels arbres? Retrobar vells amics i fer-ne de
nous.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Fibla: un país on viuen orgullosos, o resignats, per una espècie autòctona.
Aquest diumenge torno a La Ràpita, al matí, per al Vermut literari amb barret, acompanyat del meu poemari, Hi entra de puntetes la llum, i els amics Somiatruites, i Mar de fora, i la Sílvia Mayans, i música, i segur que bona conversa.
Properament a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, i el 3 d'octubre presentació a La 2 de Viladrich de Tortosa
14 de setembre de
2023. Torno a Barcelona, a la Setmana del llibre en català, encara amb el record de fa cinc dies, avui per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum (Mar de Fora, 2022), al mòdul de llibres ebrencs.
Avui no
m’acompanya Ricardo, però mai viatjo sol si m’emporto un llibre. He tingut mala
sort; el tren és de seients durs, un típic model poc còmode de rodalies que,
amb menyspreu, destinen per a un viatge de tres hores fins a Vinaròs. Sí, tres
hores, quan fa anys només n’eren dues.
Reparteixo l’atenció
entre les pàgines de l’últim de Sergi Pàmies, l’interior del vagó, ple d’aspirants
a personatges, i el paisatge mòbil rere la finestreta. En passar per
Torredembarra, reconec algun carrer per on vaig passar fa unes mesos amb mon
fill, l’edifici on hi ha una pizzeria davant la platja, que li agrada molt, i
per simpatia a mi també, i on ens vam regalar, com a premi de viatges periòdics
d’obligació, un parell de dinars que li semblaren, encara innocent, de luxe.
Enyoro per uns instants les nostres passejades farcides de converses i preguntes
infinites, ara que ja comença a volar, i que la companyia dels papes passa a
segon terme, rere la colla d’amics i amigues que està fent. La vida avança a
velocitat de tren, però encara hi ha estacions i andanes on baixar, i bitllets
de tornada.
Poc abans d’arribar
a l’estació de França, a l’horari previst, un passatger fornit i tatuat, s’aixeca
i fa flexions de braços penjat de la barra del sostre. Els bíceps sembla que li
vagin a esclatar, mentre jo, solidari, m’estiro sense moure’m del seient, amb
cura que no m’agafi rampa de l’esforç. Estem sols, em mira, i diu que ja no
suportava estar assegut més temps. Quan s’obre la porta, em dedica un bon diu i
un somriure lluminós.
M’adreço
directament al Moll de la Fusta. Falten pocs minuts perquè obrin el recinte de la
Setmana, i fora ja està ple de gent esperant. A les 11 en punt, al mateix temps
que donen accés, sona a molts mòbils l’assaig d’alarma que estava programada, i
m’ho prenc, perquè em dona la gana, com un anunci diví que la jornada serà
especial.
Assisteixo a diversos
actes, com la presentació del llibre de Màrius Serra –a qui saludo recordant
anteriors coincidències, i proposant-li de noves- , l’actuació de Vladivostok,
i una taula rodona sobre novel·la negra. Me’ls miro amb interès, per a aprendre
alguna cosa i agafar idees per a l’allau d’activitats en què participo, i he de
dir –amb orgull; per què no- que les presentacions, converses i recitals que
organitzem a Tortosa i a les Terres de l’Ebre no desmereixen en absolut, tot i
que el ressò mediàtic –això sí- sigui ben diferent.
Alterno les
passejades visuals per l’infinit paisatge del llibres que ofereixen parades de
llibreries i editorials, amb les visites al mòdul 2 dedicat als llibres
ebrencs, on aprofito per a carregar la bateria del mòbil i la meva mateix amb
tertúlies a peu dret amb Vane i Rosa de Viladrich. Rosa fa mesos que es va
jubilar, però és d’aquelles en què la tasca de llibretera no és una feina, ni
tan sols un ofici, sinó una forma d’entendre la vida.
A migdia em
dirigeixo a dinar al restaurant que vaig mencionar la passada crònica, al
carrer Agullers, i que ja vaig definir com el de “sempre”. Amb ànim de
rebel·lia petita, surto per la porta d’entrada, on fa quatre dies no ens van
deixar sortir. En passar per davant de Correus, em trobo de cara una excursió
de joves estrangers de pell blanca i roja a percentatges diversos, que travesso
com qui penetra un núvol de boira espessa –símil difícil d’imaginar amb la
calor que fa.
Avui hi vaig sol,
sense tenir taula reservada, i trobo que està ple. Em fan lloc a la barra. Trio
els plats a la carta que ens va fer gràcia l’altre dia, escrita a mà, i alterno
ullades a un diari esportiu –Xavi lloa la força mental de Ferran Torres-, amb
la visió d’un espectacle que sempre em fascina, de cuiners i cambrers
atrafegats per a portar cada plat a cada client, amb el desig que el trobin del
seu gust, mentre ells suen, nerviosos, i es mouen enèrgicament fent cinc coses
alhora. Tot i el tràfec que observo des de primera línia –cuinen darrere la
barra- sovint tenen la deferència de preguntar-me si necessito alguna cosa –potser
perquè ja soc un client de tota la vida, m’agrada pensar. A l’hora de les
postres, la cambrera “de sempre” em canta la llista de delícies fetes a la
casa. Se’n deixa un. “I el flam de xocolata?”, pregunto espantat. “Sí, com ho
saps!”,exclama. I és que, als clients “de sempre”, aquestes coses no se’ns escapen.
Faig el cafè vora
el port. Contemplo la desfilada humana amb tota la seva diversitat; la majoria
joves i atlètics, camí de la platja o fent exercici. A més de les lletres, m’agraden
molt els números, i em poso a comptar camisetes esportives. Tres de la selecció
argentina, dos blaugranes, i una rosa de l’Inter de Miami; Messi 4 – Barça 2.
A la Setmana de
nou, corrua de salutacions amb amics de lletres, com Anna Maria Villalonga,
Rafael Casas i Lola Salmeron, i gent que afegeixo a la llista, com Montserrat
Morera Escarré i Maria Gas del Cid, amb qui compartim horari de signatura. Vaig
descobrir el llibre de Maria el dia abans a la secció local de La 2 de
Viladrich, que sempre miro per a prendre notes de les novetats ebrenques. No la
coneixia, i en veure que és nascuda a Tortosa, i resident a Barcelona, de
seguida m’hi vaig posar en contacte, amb la sorpresa de comprovar que avui
signàvem llibres a la mateixa hora, a escassos deu metres de distància.
La vida t’ofereix
una gamma de possibles sorpreses, que esdevenen regals si tens el tarannà de
voler-les descobrir.
Acabada la meva
hora de signatura, al vespre, amb el goig d’haver dedicat uns quants exemplars
de Hi entra de puntetes la llum, amb nanoconte de regal inclòs, em dirigeixo
cap a França a pas ràpid per no perdre el tren. Dos dies a Barcelona en una
setmana, i ja començo a esquivar amb habilitat bicicletes i patins.
Amb Ricardo vam
tenir sort l’altre dia; trens amb certa confortabilitat. Avui, em toca d’anada
i tornada el model de seients durs, però em distrec amb dos adquisicions per a
entrevistes a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre: Pau de Gósol, d’Iñaki
Rubio, i El rastre nival, d’Àngels Marzo; efectes secundaris de la meva
participació a la Vila del Llibre de Malgrat de Mar. Una cosa porta a l’altra,
si les saps cosir adequadament.
Arribo a Tortosa
esgotat, amb mitja hora de retard, però a casa m’esperen tots desperts. Mon
fill em recorda els plans de demà, i la tasca de transportista per la qual
requereix els meus serveis; coses seves en què jugo un paper secundari, però
necessari encara, i agraït amb dos petons que culminen el dia.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Talia: un país on veneren els seus avantpassats, potser una mica massa.
No soc rancorós. M'estalvio aquesta pesada càrrega que porten sempre damunt algunes persones. Oblido amb certa facilitat la majoria dels greuges, i procuro no tenir en compte alguns petits defectes o manies.
Però tot té un límit, i algunes coses no poden ser perdonades ni oblidades.
Avui fa quaranta-cinc anys, el 16 de setembre de 1978, sense previ avís, a traïció, quan tots esperàvem un nou capítol de Mazinger Z, TVE va començar a emetre Orzowei
