Pont indestructible de les emocions

 

Fa uns dies, a la feina, ens preguntem quan es va retirar la part de la via fèrria a Tortosa, que passava per damunt de l’avinguda Lleida, al costat del parc. La resposta no era difícil de trobar dins dels arxius municipals, però jo emprenc un altre camí.

Recordo el moment, durant una de les moltes passejades que feia amb mon fill, llavors petit, i les llargues converses que les acompanyaven. Tinc present la imatge de la grua al fons que aixecava l’estructura del pont per on passava la via, i ell en un primer pla, amb el polo blau que portava, les piles carregades de curiositat. Vaig fer la foto, com tantes, per immortalitzar un moment que podria ser per una banda històric, i per una altra trist, per la constatació d’una pèrdua per a la ciutat que intuïa definitiva.

Trobo la foto de seguida al mòbil, i l’ensenyo als companys: setembre de 2012, dic. Constato com mon fill és la referència d’aquests últims i apassionants anys. I ja posats, me’m miro unes quantes més de l’època, amb un tel d’enyorança, que és un pont indestructible per a les emocions.

Llista perduda, missatge diví?

 

Des del meu ateisme practicant, i amb un respecte prudent, observo algunes creences i costums religioses amb dosis variades de simpatia, curiositat i emoció vinculades a un bagatge cultural que és impossible d’obviar. Per exemple, el fet de les mares de déu trobades –que en són moltes, però és una, en un d’aquells malabarismes que la fe obliga a escometre a la raó-, imatges normalment de fusta, que restaven amagades en llocs recòndits i apartats, i que descobreix alguna persona d’extracte humil, un pastor o una noia que rentava.

Cap de mare de déu ha tingut el detall de posar-se al meu pas, però tinc tendència a trobar petits objectes, sovint trencats, malmesos, de vegades escrits, llançats o perduts al carrer, que no tenen res de sagrat, en sentit estricte de la paraula, però que sembla que em diguin alguna cosa, i que em remeten a emocions, a vivències d’altres persones que, a manca d’una veu que m’il·lumini, jo puc intuir, imaginar o directament inventar.

Avui és el cas d’un paper amb una llista numerada del que crec que són quinze cançons o grups musicals i una data: 1990. Pel contingut, per la mida, i per la seva forma quadrada, apostaria que es tractava d’una d’aquelles cintes de cassette que quan era jove gravàvem amb temes seleccionats d’un disc que ens deixaven o caçats de la seva emissió a la ràdio.

Descobreixo que la llista –Sonic Youth, Pixies, Mucky Pup, Primus, Violence, Sacred Reich, Bad Religion, The Breeders, Lemonheads, Testament, Exodus, Prong, Xentrix i Acid Reign- pertany a grups de thrash metal, rock alternatiu i punk. Dubto que alguna mena de divinitat vulgui transmetre un missatge a aquest desvalgut món en què vivim, i que m’utilitzi a mi i a aquesta llista, com a canal de comunicació, en plena era de les xarxes socials. 

En cas que em faci adepte a aquesta religió, ja us avisaré.

Per motius personals, per temes que tinc pendents de concretar data, no puc garantir estar disponible, un dia en concret, els propers mesos. Per aquest motiu prefereixo no agafar compromisos a curt termini, que després no pugui complir. Ja he declinat l'oferta de diverses presentacions de llibres i d'alguna activitat literària que em feia goig, però aviat tornarà tot a la normalitat, espero, tot i que procurant mantenir un ritme que em permeti gaudir d'una de les coses que ara més valoro: la tranquil·litat.

The misfits

A la secció De pel·lícula, uns fragments de The misfits (1961) que desafortunadament es va traduir com a Vidas rebeldes. Em fa gràcia que tot i l'evident intimitat que viuen els personatges de Clark Gable i Marilyn Monroe, el doblatge de l'època fa que es tractin de vostè, i que durant l'esmorzar després de passar una nit junts (es va censurar a l'època l'escena en què ell la desperta amb un petó), afegeixin que ell diu que acaba d'arribar.

-Tinc l’esperança que et quedis; podrà ser?
-Quina importància té això?
-Pot ser el més important del món, almenys per a mi.
--
Tots ens estem morint, tots els home i totes les dones, a totes hores, i no ens estem ensenyant el que sabem
--
-Per què estàs tan trista? Crec que no he conegut una dona més trista que tu.
-Ets el primer home que em diu això; sempre m’han dit que sóc molt alegre.
-És perquè aconsegueixes que un se senti feliç.
--
-Has pensat en tornar-te a casar?
-Sí, moltes vegades, però mai de dia.

Airplane! (1980)

 

Avui a la secció De pel·lícula no transcric fragments del guió, perquè extreure frases del context de Airplane! perdria tota la gràcia. 

Airplane! -coneguda aquí com Aterriza como puedas per aquella maleïda mania de traduir els títols- és una de les pel·lícules més divertides que he vist mai. Després de veure durant els setanta tota mena de films catastròfics, amb vaixells enfonsats, gratacels incendiats i avions a punt d'estavellar-se, arriba aquesta pel·lícula que se'n fot d'aquest gènere, de les romàntiques, de les bèl·liques... i ens aboca un allau de gags, un darrere de l'altre, de vegades més d'un simultàniament, i competint entre ells per a assolir el màxim d'absurditat i paròdia possibles. 

Sovint les de riure no es prenen seriosament, però compte amb aquesta, que va iniciar tot un estil de comèdia, amb altres seqüeles aèries i  una altra fita memorable com Top secret (1984). 

Tothom de la meva generació recorda perfectament Aterriza como puedas, amb algunes escenes que han homenatjades infinitat de vegades, i frases que han quedat a l'imaginari col·lectiu com "t'agraden les pel·lícules de gladiadors?", o "he triat mal dia per deixar d'olorar pegament".

Gràcies a qui la va fer possible, a qui va creure en aquesta idea que devia semblar poc més que boja. El seu argument importa poc, no busca la transcendència, però ens regala uns moments de felicitat, i l'oportunitat de riure-se'n de tot des de l'absurd, que potser és la postura adequada de mirar cara a cara la vida.

Pintura en general

 

Sovint quan vaig pel carrer em fixo en rètols, cartells, etc. En definitiva, en les paraules, que irresistiblement em criden l’atenció. He dit sovint, no sempre, no es tracta d’una actitud obsessiva o malaltissa, crec.

Avui em crida l’atenció, vés a saber per què, la retolació de la furgoneta d’un pintor. A part del nom comercial i les dades de contacte, anuncia que es dedica a “treballs verticals, rehabilitació de façanes i patis de llums”, i destaca la imatge de diversos pintors penjats de cordes treballant a una façana. Està clara la seva especialització, però amb lletres ben grosses hi diu: PINTURA EN GENERAL. Potser com una bona tàctica comercial, o perquè no està la cosa com per rebutjar cap tipus de tasca.

Per cert, jo domino especialment els relats breus, però em dedico a escriure, en general.

Un fet excepcional; esteu avisats

 

Vaig a peu pel centre de Tortosa, i en una cruïlla de la principal artèria de la ciutat, veig un cotxe que perpetra una infracció prou greu, ja que fa un canvi de sentit de 180 graus, trepitjant sense escrúpols la línia contínua, i aprofitant la illeta del mig de l’avinguda. No era una de les hores puntes, però en ple migdia hi ha prou trànsit. La forma decidida i àgil amb què ha executat la prohibida maniobra em fa creure que no és el primer cop.

Per aquesta cruïlla hi passo sovint des de fa quaranta anys, i no recordo haver vist mai aquí un menyspreu de les normes de circulació com aquesta. El més gros és que deu segons després, quan jo tot just havia avançat uns pocs metres, un altre cotxe que anava al seu darrere també trepitja la línia contínua, travessa els carrils de sentit contrari, i es perd per un carrer transversal,  agafant una trajectòria diferent que el primer.

Dos infraccions en tants pocs segons a un lloc on mai n’havia vist cap és un fet insòlit, de la talla potser d’un eclipsi de sol o el pas allargassat d’un cometa. A mi que m’agraden tant els números, penso que les probabilitats que això hagi passat són escasses, i no sé si prendre-m’ho com l’auguri que quelcom de transcendent succeirà aviat, funest o desitjat, o si és a punt de néixer el primogènit d’algun rei, o l’encarnació d’una deessa.

Per si de cas, deixo constància d’aquest fet excepcional a les xarxes socials; esteu avisats.

La millor metge del món

 

Visita mèdica de revisió periòdica. Al costat de l’ordinador on la metgessa consulta anàlisis i informes, veig un paper on llegeixo: “La millor metge del món”. No és un títol acadèmic amb paper oficial convenientment emmarcat, sinó un foli escrit a mà amb bolígraf, enganxat a la paret amb cinta adhesiva o una xinxeta, al costat d’altres del mateix estil. A sota s’hi afegeix: “I la mare més bona”. Intueixo que aquests afalacs no són objectius, i que els mèrits que els avalen no són fruit de superar cap prova teòrica, sinó més aviat pràctica i quotidiana, que de moement em val.

Ístina, de David Cirici

El periple, de Mario Pons Múria

 

Ahir el Canal 33 va tornar a emetre El Periple, de Mario Pons Múria. Casualitat, o perquè l’enèssim conflicte esclata a l’Orient Mitjà?

El Periple (2018) narra les conseqüències de la guerra a Síria, especialment el drama dels refugiats, i el connecta amb el nostre trauma de la Guerra Civil i l’exili.

El Periple és un documental, però –com la resta d’obres de Mario- aquesta etiqueta se’m queda curta. La mirada de Mario té tot allò d’artístic que implica emoció, una capacitat d’empatia que es tradueix en la forma en què mira els ulls dels protagonistes, en la forma en què ens els fa mirar, sovint negats de la incipient llàgrima que apareix als dos costats de la pantalla.

Mario es rebel·la contra unes injustícies que es repeteixen amb massa insistència, des de la ràbia i des de l’emoció, negant-se a caure en la impotència. Hi lluita tossudament amb la seva càmera, en deixa testimoni.

Mario és un orfebre, em meravellen els seus muntatges. L’imagino retallant una a una les peces d’un trencaclosques que ens regala ja encaixat, fet d’històries trenades, perquè totes les històries són la mateixa, perquè totes les guerres són germanes del mateix dolor.

La guerra de Síria, la nostra guerra incivil, el passat, l’ara que torna, tossut... i tot plegat cosit per la llum dels fars, fars que només són record, com el de Buda al delta de l’Ebre, fars que ens facin de guia, que ens aportin una esperança, un destí que homes amb la potència i la sensibilitat de Mario poden fer imaginable.

Sis graus de separació (1993)

 

Un parell de detalls del magnífic guió de Sis graus de separació (1993):

La imaginació és el passaport de tota creació, per a transportar-nos al món real, i crec que la imaginació és una altra manera de denominar tot allò que ens pertany més íntimament.

--

No hi ha pitjor covardia que tenir por d'un mateix

De pel·lícula: Llarga és la nit (1947)

Avui, a la secció De pel·lícula, no transcriuré fragments de cap film, sinó que vull compartir la meva fascinació per la textura, pel contrast, de les pel·lícules de gènere negre dels anys 40, com ara Llarga és la nit (1947) de Carol reed.

No recordo haver-la vist mai abans, i li dec el plaer a youtube, on l'he trobada. L'he trobada molt original, ja que barreja aspectes típics del gènere negre, amb escenes de to esperpèntic.

 

El otoño del patriarca, al Club de lectura de Tortosa

Avui he participat al Club de lectura de la Biblioteca de Tortosa, per comentar El otoño del patriarca, de Gabriel García Márquez.

En primer lloc, felicitar l'actual coordinador, Joan Maria Romaní, per la tria. Jo segurament no hauria estat prou agosarat, perquè la lectura del llibre comporta certa complexitat, i visualment sembla molt dens, amb pocs punts i seguit, sense punts i a part, i molta gent que l'inicia pot estar temptat a deixar-la a les primeres pàgines.

El vaig llegir per primer cop l'any 1985, mentre feia el servei militar, i des de llavors només havia pessigat alguna lectura parcial.

Aquesta novel·la potser és el màxim exemple del realisme màgic. És portentosa, exuberant, et deixa sense alè, i l'autor fa una exhibició d'estil i talent difícil d'igualar.

El ritme és hipnòtic, no la pots deixar, la cadència amb què circulen les paraules per davant dels ulls atònits té molt de poesia, i comentem que es podria tractar d'una poesia en prosa. Per posar algun defecte, diria que és excessivament bona.

Sigui com sigui, ha estat un plaer rellegir-la, gaudir mol més que la primera vegada aquesta immersió en el món decadent, absurd, grotesc, patètic, monstruós, oníric, d'aquest dictador que ens va regalar un dels més grans escriptors entre els grans .

Sobre el 23 F, i les vivències, il·lusions i amenaces generacionals

 

Aquests dies es parla molt del 23F. De fet, des del 1981 que cada any ens ve al cap la data, perquè va ser un fet que ens va impressionar molt a tothom. Diria que fou el primer moment històric que vaig viure amb intensitat. Llavors jo tenia setze anys, tot just l’edat que té mon fill ara, i això em porta a comparar les nostres dues trajectòries generacionals.

Jo, als setze, havia viscut moments importants com la mort de Franco i la transició, i les manifestacions reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, però era molt petit i no li vaig prestar gaire atenció; també vaig viure l’arribada a la Lluna, i els Beatles, i i l’era hippie, i la música disco, i el pànic per una possible guerra nuclear que ens amenaçava constantment. I vaig gaudir d’una lliga del Barça, una Recopa, i zero copes d’Europa. Jo era poruc, tímid, sense accés a practicar cap esport, i no imaginava arribar a escriure ni un sol poema.

Mon fill ha viscut prou a fons el Procés, i les manifestacions per la independència, i el 9N, i l’1 d’Octubre, i una pandèmia mundial amb confinament a casa, i veu com a quotidià que sonin les alarmes al mòbil, i escolta la seva música amb fortes influències llatines, i veu com es torna real l’amenaça del canvi climàtic. I el Barça ha guanyat nou lligues i tres Champions. Ell és agosarat, ha jugat al futbol federat, tres temporades com a capità, i comença a fer de DJ.

M’agradaria saber com serà la vida del seu fill als setze, quins fets l’impressionaran, si el nostre país sabrà què vol ser quan sigui gran. Segur que tindrà il·lusions, i haurà de gestionar noves i antigues amenaces. Espero que celebri alguna Champions, i que llavors pensi en el seu avi que un dia va escriure sobre ell.

Dos llibres de Francesc Cabiró

El passat 19 de febrer vaig tenir el goig de participar a la presentació de les dues novel·les de Francesc Cabiró, a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, juntament amb altres participants que vam llegir fragments dels dos llibres. A mi em va tocar un fragment de La noia del parc.

No fa massa que el Francesc s'està a les Terres de l'Ebre, provinent de Badalona, però de seguida vam connectar, i és fàcil i agradable coincidir amb ell a moltes de les activitats culturals que fem al territori, on aporta el seu tarannà afable i tranquil. És un fruit més de la xarxa que fa més de deu anys que teixim des dels diLLUMs d'arts al Forn, i la prova és que la majoria dels assistents a l'acte ens hem conegut a les trobades dels diLLUMs.

I seguim.

I com tantíssimes vegades, la mirada de Rafael Ricote dona llum a aquests actes. Ho podeu veure al seu blog.

Terra de bregues, de Jaume Miquel Peidró

Allarga tu més!

 

Pel carrer, em trobo una nova mare amb son fill, aquest cop adolescent. Podria ser ben bé la segona part d’una escena anterior. Aquest cop, el noi camina a un altre ritme, un parell de metres davant de sa mare, que li recrimina amb un crit. “Allarga tu més”, respon ell, amb aquell to d’indiferència tan deliciós dels adolescents. Definitivament, els ritmes en què avancen les diferents generacions mai van al gust de tots.

Parella caiguda en la desgràcia

 

Si em llegiu, coneixeu la meva dèria de fixar-me en mitjons que apareixen caiguts a la vorera. De fet, fins i tot he fet un llibre on aquest personatge és el fil conductor de tots els relats, No ésla derrota, sinó el vent (Onada Edicions).

Aquests mitjons que trobo sempre estan desaparellats, però avui s’ha produït un fet insòlit: en trobo una parella enmig de la vorera, estesos a un metre i mig un de l’altre. Aquesta trobada desperta la meva atenció, com no podria ser d’una altra manera, i la imaginació. Em recorden altres històries d’amants caiguts en parella en la desgràcia, com Los amantes de Teruel, o Romeu i Julieta, units fins al final en per la fatalitat i per una mirada excessivament dramàtica de l’amor.

Va, que ja ets gran!

 

Pel carrer, una mare, que intueixo atrafegada, porta de la mà el seu fill menut o, més ben dit, l’estira amb certa ànsia perquè avanci. Ell camina maldestre, mandrós, a empentes i rodolons, sense deixar de queixar-se en cap moment i de reclamar que el pugi en braços.

-Va! Una miqueta més –diu ella-  que ja ets gran. A la farola t’agafo.

Jo segueixo escrupolosament la meva direcció, deixant a l’aire el final de la història que, a propòsit, prefereixo no desvetllar. Complirà la promesa i l’agafarà a la farola? Intentarà mantenir el pols fins la propera?

Endevino una lluita vital, aquell moment en què els fills comencen a pesar, que els músculs de l’esquena emeten factura. Aquell desig contradictori que els fills creixin, que comencin a ser una mica independents, i la temor que comporta alhora. I per això li posa davant la pastanaga de “ja ets gran”, perquè ser gran és aquell èxit a què tot xiquet aspira, només de vegades, perquè fer-se gran té alguns desavantatges que els més petits, que són molt espavilats, ja intueixen.

El nostre pitjor enemic, a Alcanar

 

Ahir vaig tenir el plaer de visitar el Club de Lectura de la Biblioteca d'Alcanar, per comentar El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la amb què vaig guanyar el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre el 2015.

Els clubs de lectura són un autèntic regal, i una dolça oportunitat de recuperar llibres, de recordar aquell moment especial d'escriure'l, les emocions i dubtes viscuts, i compartir-los amb gent a que ha llegit el llibre, i que t'exposa les seves sensacions, sempre diverses. Sovint t'aporten una nova mirada, i és un goig comprovar que alguna de les sensacions que volies transmetre han arribat al seu objectiu.

A poc a poc, el llibre que més m'ha costat escriure, que més dubtes i incerteses em va crear, em va conquerint cada dia més.

Fotos de l'amic Tomàs Camacho.

Quan els carrers parlen

Divendres passat, 13 de febrer, a la inauguració de l'exposició Quan els carrers parlen, amb fotografies de Pep Mola, i els breus textos que a mi m'han inspirat, a la seu de l'EMD de Jesús.

Fotos de Rafael Ricote, que ho explica molt bé al seu blog