carrers per travessar

 

A la vorera, un pare amb dos fills menuts, amb edat encara d’anar de la mà. El menut està al seu costat. El gran –no gaire més d’un any- està unes passes endavant aturat, començant a gaudir de certa independència. Son pare el crida enèrgicament, “Vine cap aquí!”, i el xiquet no li fa cas. “Que t’agafarà la bicicleta!”

El xiquet fa que no amb el ditet, perquè, si som objectius, tenint en compte la trajectòria de la bicicleta, la seva velocitat, i l’amplada de la vorera, la màquina passarà a uns tres o quatre metres del xiquet. El xiquet està aturat, ara mirant son pare, ara, la bicicleta. Quan aquesta ja ha passat, el xiquet claudica –crec que sentint-se vencedor-, i va cap a son pare. Tots tres travessen el carrer agafats de la mà, però no sé si en quedaran massa, de carrers per travessar així.

fràgil resta d’humitat de la nit

 

Normalment quan m’aixeco, si la pressa no es fa mestressa, passejo la mirada pel paisatge que es desplega davant de casa: la línia d’arbres del passeig de Ribera, el riu que s’intueix al darrere -més visible a l’hivern-, la plana esquitxada d’edificis i algun poble, fins a l’omnipotent relleu del Port, i comprovo el to de blau cel que el matí ens regala.

Sovint, els dies que de forma arbitrària diem que fa bo, el cel està ras, la llum és neta, i a primera hora es veu una línia discontínua de nuvolets eteris, esfilagarsats, ingràvids, a poca alçada, a una distància propera de la terra on sembla que hagin dormit –potser somiat. La presència del Port al seu darrere –que no oculten, ni ho pretenen-, s’imposa, els sobrepassa, magnificent o protector.

Aquesta línia de nuvolets no ens amenaça amb pluja, tempesta o vent; esdevé anecdòtica, estètica, i potser ens parlen de la tendresa del dia, de la fragilitat de la vida, de la incertesa. Quan el sol imposi la seva llei, abusador, els desfarà enmig del paisatge, fràgil resta d’humitat de la nit.

La facilitat pot ser un perill

 M'agrada veure documentals sobre art, tant se val si m'agrada més o menys l'artista o la seva obra. L'important sovint és el procés creatiu, que acostuma a durar tota una vida de reflexió, de mirar, de provar. Ahir en vaig veure un sobre Chillida. De jove, a l'escola d'art, va destacar de seguida, però fugint dels elogis de professors i altres alumnes, va decidir començar a dibuixar amb la mà esquerra, tot i ser dretà, perquè, deia: "La facilitat pot ser un perill".

És aquest concepte que ara se'n diu, com si haguéssim inventat alguna cosa, "sortir de la zona de confort", arriscar-se, provar nous camins, anar més enllà.

llenguatge corporal i automobilístic

 

Un vehicle que, intueixo, no deu ser de Tortosa, s’atura en una cruïlla en adonar-se que s’ha passat el carrer a l’esquerra per on volia anar. Amb una maniobra una mica brusca i precipitada per l’angoixa, la ràbia, o potser també perquè l’estiguin increpant des del seient del costat, enlloc de fer marxa enrere, fa un cop de volant i una de les rodes puja per damunt del parterre. El conductor del vehicle aturat a uns discrets tres o quatre metres enrere, aixeca visiblement les mans per damunt de l’altura del cap, no coma rendició, sinó potser com a sorpresa davant la maniobra, o per a mostrar passivitat, per a donar al vehicle del davant una mica de la serenor que sembla que li manca.

Gestos humans que em criden l’atenció del llenguatge corporal i automobilístic de la gent.

Aquells estius, aquella calma

 

Migdia de diumenge en plena canícula. La ciutat resta somorta. Després de dies d’intensa calor, ahir va caure un ram d’aigua típic del temps, amb la rauxa dels jóvens: impulsiu, enèrgic i mancat de constància. Però avui la temperatura ha baixat, i s’està bé a l’ombra dels arbres que agita el vent. Fa calor, però és una calor com la d’abans, que em transporta –ajudat pel cant de les cigales- als estius de quan era xiquet al poble. Estius d’infantesa, sovint mitificats. Aquelles infinites hores de migdiada, esperant rere la persiana que surti algú a jugar, amics de tot l’any, i d’altres només d’estiu, passatgers que amb la seva presència certificaven les vacances. Sovint recordem els jocs al carrer, el córrer per tot el poble, saltar marges i ferides, menjar polos de llimona. Tendim a oblidar les hores mortes, la serenor, l’avorriment que jo llimava amb les poques hores de programació infantil televisiva, amb la lectura de tebeos, dibuixant, pintant i, sobretot, inventant-me jocs on personatges inventats competien.

Enyoro de vegades aquella calma, que llavors es feia llarga a l’espera del bo del dia, deixar passar els minuts, omplir-los de res que sembli imprescindible o d’allò que ens fa més humans.

cadascú amb el seu rol

 

Xiquet d’uns vuit anys, tot i estar dempeus a la vorera, ensopega amb ell mateix i cau, de forma maldestra, no sé pas com, mentre alguna cosa que duia a les mans, que potser estava menjant, s’escampa pel terra. La mirada de sa mare, fixa i silenciosa, barreja dosis imprecises d’ira i de resignació; fa cara d’haver perdut la paciència ja fa dies. Sa germana gran, més explícita en paraules, li diu “Tu ets tonto”, amb una primera o molt tònica i molt llarga. El xiquet s’aixeca, s’espolsa els pantalons curts i potser també la culpa. Intueixo que cadascú seguirà amb el seu rol una bona temporada.

Desdefinicions. Etsperança

 Etsperança. Quan l'esperança ets tu.

El resplandor

 

Al mig del passadís del súper, dos bessones d'uns vuit anys, amb vestit igual de faldeta, i mitja melena. Impossible no pensar en El Resplendor de Kubrick. Però no tenen una actitud inquietant. Boten i aplaudeixen, alegres, perquè són pare ha agafat una pizza per a sopar. Dubto que la tallin amb una destral.

16a Jornada Literària de Cornudella de Montsant

 

A la 16a Jornada Literària de Cornudella de Montsant. Una edició especial, en què després d'organitzar-la des de 2008 he decidit, o he necessitat, fer una passa enrere, netejar la meva ment i el meu temps d'algunes de les coses que me'ls ocupen.

Un Jornada que visc amb tranquil·litat i amb la felicitat de veure com continua. Per molts anys.

dos necessitats

 Els hòmens tenim dos necessitats: amics i enemics. Una ens fa millors, l'altra ens autodestrueix.

Fals proverbi saxó

 

Amb La nova Rússia a l'UN-I-VERS de Benifallet

 Ahir al II Festival de Poesia UN-I-VERS de Benifallet. Presentem el llibre La nova Rússia de Sergei Eisenstein on he escrit versos a les il·lustracions que Amat Pellejà ha fet inspirat en la pel·lícula La línia general.

Fotos de Domingo Ramos.

Fals proverbi de la Polinèsia

 

circuit urbà

 

El passeig de Ribera és un espai de la ciutat on la gent acostuma a caminar amb ànim esportiu, per a estirar les cames o prendre l’aire, a la vora del riu. Té una franja de terra, amb aparells per fer esports, jocs infantils, fonts, i taules de pic-nic, i el passeig pròpiament dit, enrajolat, amb una fila de plataners, escortat per parterres intermitents, que abracen els arbres de dos en dos, i que permeten passar d’un a altre costat pels passadissos que els uneixen, tot i que travessar aquests parterres no comporti cap dificultat.

La gent camina per un dels dos costats amb més o menys velocitat, i quan arriba al final del passeig, la seva trajectòria descriu una corba per a salvar l’últim porterre, i tornen per l’altre costat de la filera de plataners, com si es trobessin en una pista d’atletisme urbana. Enlloc de fer aquesta corba, podrien girar el cos 180 graus i tornar sobre els seus mateixos passos, però diria que ningú fa aquest moviment, potser per la seva brusquedat i manca d’elegància, o perquè tornar per l’altre costat ens fa imaginar que obrim nous camins, tot i que la perspectiva del paisatge sigui idèntica. O simplement hem vist massa jocs olímpics per la tele. O estic equivocat, i tot plegat són imaginacions meves quan bado pel carrer, i la gent tant fa un moviment com l’altre. Potser m’assegui un dia en un banc de la punta i prengui dades per a corroborar aquesta teoria, o per a arribar a cap conclusió, només per a prendre l’aire.

De nou a l'UN-I-VERS, L'ebre riu de poesia

 L'any passat vaig participar a l'estrena del certamen UN-I-VERS, L'Ebre un riu de poesia, que va tenir lloc a Benifallet.

I aquesta setmana, del 5 al 7 de juliol, arriba la segona edició, on també tindré el goig de participar, amb la presentació del llibre d'il·lustracions d'Amat Pellejà,  La nova Rússia de Sergei Eisenstein, on he posat les poesies que acompanyen cada imatge, i que tindrà lloc dissabte 6 de juliol, a les 5 de la tarda.

Més informació en aquest enllaç

Rellegint Les closques, de Laia Viñas

Dubte infantil, o el color de la carn

 

Quan era petit i pintàvem un dibuix, per a la cara i les mans agafàvem el llapis que dèiem de "color carn", que no faltava a cap estoig o plumier. En aquells anys seixanta i setanta no imaginàvem altre color de pell que aquell, tirant a rosadet tendre, perquè al nostre panorama humà habitual de poble era raríssim trobar-nos altres pigments que ens semblaven exòtics.

La qüestió és que imagino que "color carn" no és el seu nom correcte. Em podeu ajudar? No és per a mi, sinó per a resoldre el dubte del xiquet que encara soc.

Se acabó lo que se daba

 

Davant meu, a la vorera, una dona gran avança lentament. Arrossega una mica els peus, recolzada en un caminador. Al costat, molt a prop, al mateix ritme, l’acompanya una noia jove, amb la mirada al mòbil que duu a les mans, que no li impedeix estar atenta a veure què passa, quan la dona s’atura. El caminador s’ha enganxat amb una fulla; sembla un entrebanc massa minúscul per a impedir que avanci, però la mesura dels obstacles és relativa. La noia s’acotxa, aparta la fulla de sota la roda, i continuen endavant, tot just quan em poso a la seva alçada per a avançar-les, i escolto que la dona diu, en to de lament: “Se acabó lo que se daba”.

Llegint darrere del misteri, de Jordi Manzanares

Mitjans d'agost

 

Matí malenconiós, amb pluja, baixada de temperatures, fulles caigudes al passeig vora el riu. Tot i que avui comença l’estiu, fa dia de tardor. Amb aquest esperit reflexiono sobre el pas del temps, el meu. Fa anys que em sento a la tardor de la vida, i lluny de la exaltació festiva, sorollosa i càlida de l’estiu, cerco la serenor dels capvespres, rumio mentre torno a casa venint de la feina.

I si la vida fos un any, a quin mes exacte de la tardor em trobo? Octubre? És un mes que m’agrada força, de bons records.

Com que a més de les lletres, també m’agraden els números, em poso a fer càlculs mentals. Estimo una esperança de vida de 96 anys; no perquè cregui amb certesa que hi arribaré –faré el possible per passar-los amb escreix-, sinó perquè és un múltiple de dotze. En aquest cas, vuit anys de vida real equivaldrien a un mes, en aquest teòric calendari anual. Com que estic a punt d’arribar als seixanta, això voldria dir... que he viscut set mesos i mig!!! Em sorprén el resultat. De veure’m ja a l’octubre, resulta que em trobo a mitjans d’agost! Està a punt de començar la festa major del meu poble!

Somric sol davant d’aquesta troballa, quan arribo al meu nou barri, quan veig les finestres de la meva nova casa, aquest dia malenconiós, fresc i ple d’esperança.

CONVERSES AGAFADES AL VOL

 

CONVERSES AGAFADES AL VOL

 Un noi li diu a un altre:"Continua sense tocar-me la loteria. Potser no hi jugo prou".
La probabilitat diu que té raó, i potser hauria de posar més ous al cistell de l'atzar. O potser diversificar els ous posant-los a altres cistelles de la il·lusió.