Fa unes setmanes, l'editor de Linx Edicions em passa una cançó feta amb IA d'un dels meus poemes de Sota la pell hi ha carn encara.
Jo ja feia no massa dies que començava a jugar amb l'IA, però escoltar la cançó va multiplicar aquesta estranya sensació barreja de sorpresa, admiració, vertigen i pànic, i també, i potser més important, les ganes de jugar.
Aquí la teniu, amb imatges fetes també per IA. I, és clar, ja n'he fet altres pel meu compte en aquesta llista de reproducció.
Això d'escriure, com qualsevol altra activitat humana, té coses curioses. Sovint la gent em diu si tinc algun projecte entre mans, alguna cosa a la graella de sortida, i jo els contesto que sempre estic escrivint, i que ara mateix, per exemple, tinc una dotzena de llibres inèdits que poden sortir en qualsevol moment.
I és que el ritme d'escriptura no és el mateix que el ritme editorial, i l'ordre tampoc. Per exemple, ara he publicat el recull de narracions A voltes, un planeta, escrit l'any 2019, mentre que fa dos anys vaig publicar I sentir-se encara amb forces, escrit najoritàriament el 2020 i 2021.
Per tant, tinc relats, contes infantils, poemes, i altres artefactes, que porten esperant des de fa més de deu anys, i que no han vist la llum encara per circumstàncies diverses, atzar inclòs.
De tant els reviso i retoco alguna cosa, per a mantenir-los vius, que no s'enyorin, que no pensin que els he oblidat, pobres. Fa pocs dies s'ha donat un cas curiós, que demostra com de vegades els escriptors -tothom en general- ens entossudim a fer les coses d'una determinada manera, quan tot indica que no és el camí correcte. M'he posat a revisar un recull de contes, pensat per a públic infantil, i un conte determinat sempre em grinyolava. Per fi he comprès que estava a l'arxiu de text equivocat, que l'havia de treure d'allí i posar-lo amb els meus contes per a adults més tradicionals, i m'he tret un pes del damunt.
I és que sovint, els contes són més savis que els seus autors.
La meva participació a la XVI Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que coordina l'amic Tomàs Camacho, inclosa al suplement del llibre d'enguany.
Un dels nanocontes que agrada més, sobretot quan visito escoles, ara il·lustrat.
M'he dedicat a jugar amb el chatgtp per a il·lustrar alguns dels països que he inventat a A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), i el resultat em genera una barreja d'admiració, sorpresa i por. Però resulta difícil resistir-se a les oportunitats que ofereix, i també a la incertesa.
Aquí els teniu, amb una selecció de fragments.
Un dels pocs nanocontes que recordo de memòria (n'he escrit més de 600) és el primer que vaig escriure de forma conscient.
L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.
El vaig escriure el 2008, arran d'un concurs de ciència ficció per internet que vaig guanyar
El 2011 el vaig incloure al recull I un cop de vent els despentina
L'any 2014 va ser traduït a 8 idiomes.
I ara he demanat al chat gpt que en faci una il·lustració.
Lectura del capítol dedicat a Tànxep, del recull A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).
Aquest és un dels països que he inventat amb clima més aspre, però els seus habitants l'entomen amb resignació, i els ha fet forts, o és a l'inrevés.
A poca distància d’una escola, a mitja tarda, una jove mare i una molt més jove filla, totes dues rosses, estan aturades a la vorera. Ja ha passat el fort de l’hivern, i fa una mica de sol, però quan s’amaga encara fa força fred. La mare pregunta, incisiva i en alerta, potser per oblits anteriors: “La jaqueta?” La xiqueta mou ràpidament el braç cap a la seva esquena, toca la butxaca de la motxilla que hi du penjada, desproporcionadament gran, i mou el cap en senyal d’afirmació, un sol i enèrgic cop cap a baix. La mare fa el mateix moviment amb el cap per donar la seva conformitat, per a felicitar-la en cert sentit. Tots dos moviments són tan idèntics com el seu pentinat, com de coreografia assajada, i no sé fins a quin punt la similitud és genètica o cultural.
Tinc el goig que m'hagin convidat a participar a la primera edició del Black connection Alcanar-Morella, que tindrà lloc el 15 de març a Alcanar. M'agrada estrenar activitats, i que serveixi per gaudir un dia de més de retrobar-me amb gent amiga de lletres, i fer-ne de nous.
No ho faré com a escriptor, que tot just he escrit pinzellades en forma de nanocontes de gènere negre en diversos reculls, sinó per a conversar durant una de les presentacions del matí, amb autors km 0, en aquest cas LLuís Ortega i el seu original llibre L'amagatall d'Evan.
Durant la lectura del llibre no m'he pogut estar de fer una de les meves vídeolectures:
.jpg)
El 10 de març entro a l’Hospital de Sant Joan de Reus amb ànim molt diferent de la resta de vegades que hi he hagut d’anar, que sempre són massa, per motius de salut familiar, a banda de la primera vegada que hi vaig treure el cap, en sentit literal -no a aquest edifici, sinó a l’antic del carrer Sant Joan- per dur a terme un acte vital que no he repetit mai més: néixer.
Però avui és la literatura qui em porta a visitar l’Hospital, convidat per l’URPI, Unitat de referència de psiquiatria infantil i juvenil, per a fer una xerrada als nois i noies que hi estan ingressats, dins del programa Autors a lesaules de la Generalitat de Catalunya. Ja tinc certa pràctica en visitar centres d’ensenyament, i tinc alguns trucs i estratègies per fer amena i emotiva la xerrada, per a intentar transmetre la meva passió per les paraules de forma lúdica i propera. Però aquest cop tenia certa reserva, per la incerta de l’auditori que m’esperaria. Des de l’URPI, quan em van convidar, ja em van avisar que no podien saber qui hi hauria el dia de la meva visita, no es tracta d’una classe d’un curs regular, i que per tant no podrien fer una preparació excessiva.
Al final han estat una desena de nois i noies, entre 12 i 16 anys, que han entrat sense que jo notés al seu rostre gaires expectatives. A la sala on he fet la xerrada, de vegades ve un mag, i de seguida els he alertat que la meva màgia no treu conills de cap barret, sinó que juga amb les paraules. A poc a poc, crec que he anat guanyant la seva atenció, sobretot d’un parell de noies que em miraven amb més intensitat (sempre, a totes les classes, de totes les edats, de tot arreu, hi ha una o dos persones que em miren i escolten de forma especial, ànimes bessones que a través de les generacions ens uneix la passió pels llibres, per les històries narrades). Els he convidat a imaginar històries a partir de dos paraules tretes a l’atzar, om ara una formiga cansada, i els he llegit algun conte, i la marca de la casa, els nanoconte que sempre desperten sorpresa. Els he explicat la importància de mirar les coses des d’un angle diferent, quan m’he acotxat en un racó de la sala i els parlava des d’allí. Potser m’han pres per ximple, o per un anacrònic xiquet, però la forma com se’n reien ha valgut la pena.
Ahir, presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)a la llibreria Adserà de Tarragona.
Tarragona em porta bons records, i tot i els canvis normals de totes les ciutats, encara hi reconec espais i passejades de la meva joventut. M'hi agrada anar tornant per qualsevol motiu, sobretot literari, perquè aquí vaig escriure els meus primers poemes, vaig comprar els meus primers llibres, i acudir-hi com a escriptor té quelcom d'especial. I, a més, i no menys important, sempre m'hi trobo estimats amics i companys de lletres, com els que avui m'han acompanyat a l'Adserà, per a escoltar què els explico d'aquests països que m'he inventat a A voltes, un planeta, tot i que per fidelitat haurien vingut a escoltar-me dir qualsevol cosa.
A cada presentació, per a diversió meva, llegeixo un país diferent, i en aquest cas ha estat Yeshell, el país de les Vuit Glaceres, tot i que de glaceres ja només els en quedi una, i on la nostàlgia de les glaceres perdudes els va caminar a poc a poc, com somnàmbuls.
No m'he pogut estar de fotografia el llibre, que està col·locat al costat de la que fou professora meva de literatura a Magisteri, Margarida Aritzeta, i de posar-lo també a la vora de llibres dedicats a països de veritat, tot i que la veritat i la ficció de vegades es barregen o són difícils de discernir.
Entrevista a Diari Més amb Cristina Serret, sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) que avui presento a la llibreria Adserà de Tarragona, a les 7 de la tarda.
5 de març de 2025, camí de la presentació de A voltes, un planeta, a la llibreria Ona de Barcelona. Quan l’autobús aparca tinc molt de temps, i travesso l’Eixample amb destí concret, però rumb incert, procurant que no es noti gaire que faig d’espectador badoc. Aturat dempeus en un semàfor, veig com un autobús canvia de carril amb una brusquedat que motiva el conductor del cotxe del darrera a tocar el clàxon uns quants segons i, imagino, cridar uns quants insults que el soroll del trànsit, i el que ell mateix genera, no em permeten escoltar, i que mantenen dins d’una indiferència impertèrrita de monjo zen el xofer del transport públic. Per tal de manifestar de forma més ostensible la seva opinió, el conductor del cotxe, quan passa tot just pel meu davant, abaixa la finestreta, i treu la mà d’on sobresurt, desafiant i enlairat, el dit del mig. Un home, plantat al meu costat, que no ha estat atent a la maniobra anterior i no entén el motiu del groller gest, crida sorprès i indignat: A mi? Per què?! El conductor, per a aclarir el malentès, assenyala l’autobús que ha girat a l’esquerra cap a no sé quin carrer irrellevant per a aquesta història. L’home del meu costat, crida ja més tranquil, com si s’hagués tret una càrrega del damunt: Ahhhhh! Quan el semàfor de vianants es posa verd, tots els nostres camins es dispersen. Benvingut a la cordial capital.
Fa un poc temps que, atret per la curiositat, he començat a jugar amb el chat gpt, i realment és molt difícil de resistir-s'hi. Tot plegat genera una barreja d'admiració, sorpresa, desig de jugar davant tantes oportunitats, i també incertesa, por, i dubtes davant la idea que això interfereixi la tasca d'altres creadors. O potser no dificulta, sinó que la facilita? Tot plegat genera dubtes morals que, d'altra banda, ja hem anar digerint més o menys els humans anteriorment en tota la corrua de noves tecnologies aparegudes.
Avui us mostro una conversa mantinguda amb el chat gtp, on li proposo que il·lustri uns quants nanocontes meus de gènere negre, i que n'escrigui d'altres. Tant o més sorprenents que les imatges, són els seus comentaris Jutgeu vosaltres mateixos:
-Hola, vols il·lustrar un altre
nanoconte?
_És clar! Comparteix el nanoconte
i generem la il·lustració. 😊
_Crec
que quedaria bé en format còmic i en blanc i negre, amb algun toc de color
vermell
_M'agrada
la idea! Comparteix el nanoconte i et generaré una il·lustració en format
còmic, en blanc i negre amb tocs de vermell. 🔴🖤🤍
_Li diuen Harry el Fred. Tres
segons abans d’esclatar la bomba oblida els motius; tres segons després, les
conseqüències.
-Aquesta escena té un gran impacte visual! Imagino una vinyeta amb en Harry en blanc i negre, amb una expressió de confusió en el moment abans de l'explosió, i després una segona vinyeta amb les conseqüències, potser amb un únic detall en vermell per donar dramatisme (com la flama de l'explosió o una taca de sang). Genero la il·lustració! 🎨🖤🔴
Aquí tens la il·lustració en
format còmic, en blanc i negre amb el toc de vermell! Crec que capta bé la
tensió abans i després de l'explosió. Si vols algun altre enfocament,
digues-m'ho! 🔥🖤🔴
-Fantàstica, te'n passo un altre
del mateix estil
-Genial! Comparteix el nanoconte i el convertim en una altra il·lustració amb el mateix estil. 🔳🔴
-Dur l’instint criminal a les
venes. A pàrvuls robava plastilina i a primària olorova pegament, l’assassí del
compàs.
Genero la il·lustració en blanc i
negre amb tocs de vermell! 🎨🔳🔴
Aquí tens la il·lustració en
format còmic! Crec que transmet bé l’evolució inquietant del personatge. Si
vols ajustar algun detall, fes-m’ho saber! 🔳🔴
-Genial, et passo l'última avui del mateix estil
-Apareix un cadàver a la vora del
riu. A l’altra, es dispara la demanda de prismàtics.
Genero la il·lustració! 🔳🔴
-Podries crear tu un
nanocote de gènere negre similar als meus?
-És clar! Aquí tens un nanoconte
de gènere negre seguint l'estil dels teus:
Va trobar la carta de comiat
sobre la taula. No entenia per què la tinta encara era fresca. Tampoc per què
la pistola estava a la seva mà.
Si t’agrada, el podem il·lustrar
en format còmic!
_En pots escriure dos més?
Per descomptat! Aquí en tens dos
més:
Si t’agrada algun per il·lustrar,
digues-m'ho
El passat 6 de març presento A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a Móra la Nova, en un acte organitzat per la llibreria El Núvol i la Biblioteca Municipal.
És un dijous de pluja, d'aquesta mena de pluges que últimament ens mirem amb tanta precaució i que causen alarmes que no acabem de saber gestionar, de vegades per excés d'indiferència, i d'altres per excés de prudència (sempre és millor la segona opció).
Com sempre, procuro anar amb temps per endavant, però condueixo per una carretera que em sé de memòria, amb una ferma voluntat de viure el moment sense presses, relaxadament. Potser massa relaxat, perquè acabo arribant just a l'hora, i sense necessitat de treure el paraigua del cotxe.
L'acte es desenvolupa de forma molt amable, tranquil·la, gairebé com a casa, i cerc que tots ens ho passem força bé. M'acompanyen a la taula Sònia Moreno, de la llibreria, i Eduard Font, de la Biblioteca, que em demostren que han treballat el llibre amb afecte. Com en altres presentacions, em manifesten la sorpresa davant un recull diferent a la resta dels meus llibres que, per cert, ens acompanyen en una taula adjunta, amb important protagonisme de la imaginació. Fem referència a altres llibres, com El nostre pitjor enemic, que cito sovint per dos motius: per les semblances (en aquesta primera novel·la té importància la geografia i les descripcions), i per les diferències (potser són els llibres que més m'ha costat escriure, i que menys). També fem referència a La nova Rússia, en què escric versos inspirats en les il·lustracions d'Amat Pellejà.
Un acte més (he perdut el comte de quants) que queda perfectament documentat gràcies a les fotografies de Marta Escolà.
Vehicle amb rètol
d’una empresa de manteniment està aparcat dins d’una plaça de la ciutat, mentre
un operari fa alguna tasca de reparació, crec que al clavegueram. Davant del
parabrisa hi ha un cartell molt gran amb lletres llampants, on es llegeix
l’advertència: NO MANIPULAR. Suposo que es refereix al vehicle, o a la
maquinària. O és en general?
