29 de febrer 2024

El nostre pitjor enemic al Club de lectura de Cambrils

 







27 de febrer de 2024. Viatge a Cambrils en motiu del Club de lectura que la Biblioteca Josep Salceda i Castells, conduït per Rosana Andreu, dedica al meu llibre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016).

Em sé la carretera de memòria, la transito sovint, però sobretot els últims mesos, acompanyant mon fill a la lliga de futbol de la categoria cadet, que juguem contra equips de la zona propera a Tarragona. Però avui viatjo sol, i com que aquests dies estic una mica nostàlgic, potser perquè estic remenant vells papers, em poso Verges 50. M’adono que fa exactament quaranta anys que el vaig escoltar per primera vegada, a inicis de 1984, també en un viatge en cotxe, quan els viatges en cotxe que no feies amb la teva família esdevenien mítics. De Lluís Llach tot just em començava a agradar alguna cançó, els meus gustos musicals estaven evolucionant ràpidament, i la banda sonora d’aquell viatge potser fou definitiu per a convertir-lo en el meu cantant preferit, segurament per a la resta de la vida, que un a aquestes edats ja canvia poc. Feia molt temps que no l’escoltava sencer, a tot volum, al cotxe, ell, jo i la carretera, i entenc l’impacte que em va causar, i se’m posa la pell de gallina als mateixos moments, i la lletra se’m fa present als llavis per art de màgia. El disc acaba quan albiro la sortida de l’autovia.

Arribo amb prou temps per donar unes quantes voltes pels carrers laterals de la Biblioteca, a la recerca d’un aparcament  que trobo a escassos metres. Avui el destí m’és favorable, però no el vent. Portava uns quants llibres per a alliberar per la ciutat, però el vent no ho fa recomanable; en deixo algun arrecerat a l’entrada d’un hotel, d’una floristeria. Entro a una clínica mèdica i li pregunto a la noia de recepció si li puc regalar un exemplar de Postres de músic, perquè estigui a la sala d’espera. Somriu, sorpresa, i m’avisa: “Segur que el robaran”. És igual; pensava deixar-lo al carrer.

Sense més preàmbuls, que comença a córrer la fresca per la riera de Cambrils, entro a la Biblioteca. De seguida em surt a rebre la Rosana, amb el seu somriure marca de la casa. Està una mica angoixada, perquè tenen molta feina, i estan curts de personal, i fins a l’últim moment patia per no poder assistir a la reunió del Club. Però avui ho tinc tot de cara, tot i que en aquells instants encara no n’era conscient. Pugem al segon pis. Rosana avisa els usuaris que potser farem una mica de soroll durant la reunió, en un racó de la sala, darrere una prestatgeria. Abans les bibliotecàries amenaçaven els usuaris que no fessin soroll, ara avisen que en faran elles. Porta un roller up del Campus Extens de la URV, que patrocina l’activitat, i em pregunta si tinc traça per a muntar-lo. Li contesto que tinc moltes qualitats, però aquesta no. Però entre tots dos, i un autor basc que estava per allí, que aviat publicarà el seu primer poemari en català –ho sento, no recordo el nom- ens en sortim. Tres persones de lletres hem pogut contra un roller up, que no cau ni res, i ens el mirem orgullosos, i amb certa temor.

Amb tot això, va arribant els membres del Club de lectura, la part més important de l’activitat. Com sempre, un 90% dones. Són força gent, i participatius, i de seguida tenen preguntes, curiositats, que miro de respondre, intentant explicar les motivacions que van portar un contista com jo a escriure la seva primera novel·la, i les dificultats, i els dolors, i els dubtes... i la satisfacció final, malgrat tot. En general em manifesten que els ha agradat molt, però sobretot agraeixo alguna crítica molt concreta, que accepto i comparteixo. Els mostro l’esquema que em va guiar, imatges que m’inspiraren per a descriure els personatges, i poder-hi conviure amb més facilitat, el dibuix que em vaig fer de l’illa, que juga un paper important i opressiu.

Fins que Rosana, que té una cura pel temps que comparteixo, ens diu que ja és hora d’acabar. Alguns aprofiten els instants finals per a aproximar-se, per a traslladar-me que els ha agradat, però de més a prop, i prenen nota d’algun dels meus reculls de contes que, com no pot ser d’una altra manera, m’han acompanyat.

Surto al carrer i ja és plena nit, i fa fred, però tinc el cotxe a prop. De tornada em poso Campanades a morts, que conté la primera cançó que em va enamorar de Lluís Llach –endevineu quina?- i em sento molt viu i ple. El nostre pitjor enemic és només avui el títol d’un llibre.

Es comenta a la revista Cambrils

28 de febrer 2024

Enquesta exigent, o el vici de fer somriure la gent

 

Després d’uns tràmits a través de línia telefònica, em comuniquen que en breu rebré una enquesta per a valorar l’atenció al públic realitzada, i que de 0 a 6 serà suspès, i que de 7 a 10, aprovat. “Caram, són més exigents que a la ESO!”, responc, I Patrícia, a l’altre costat de l’aparell, se’n riu. Sovint tinc la temptació, o el vici, o el plaer, de fer somriure la gent.

27 de febrer 2024

Lola Salmerón a Tens un racó dalt del món


Lola Salmerón torna a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Bushara, on narra la tragèdia dels deportats, de la guerra a Irak que s'inicia tot just mentre la protagonista està naixent.

Abans, la seva germana Ayla Salmerón fa un impressionant monòleg inspirat en el llibre

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana  En què somiava l'ós? d'Albert Asensio

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 27 de febrer a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

26 de febrer 2024

Si et saluden pel carrer

 

De vegades, quan camino per la vorera, escolto el claxon d’un cotxe que passa i tot just veig una mà que saluda. Sovint no reconec qui hi ha més enllà del braç, i molt menys la propietat del vehicle, perquè mai m’han agradat els cotxes i no sé reconèìxer ni el dels meus amics més propers. No estic segur si la salutació m’anava adreçada a mi, i durant una fracció de segon dubto entre fer el ridícul i aixecar el braç com a resposta a un desconegut, o fer-me el distret, o semblar antipàtic. Sempre em decanto per la primera opció, seguida d’uns instants de recerca a la meva base de dades de contactes. I vosaltres?

25 de febrer 2024

Un matí de sol contra els embats de la fatalitat

 

Converses agafades al vol. Una parella ve en sentit contrari per la vorera. Quan es troben a la meva alçada, escolto que ell afirma contundent i segur: “A qui li toca morir-se, es mort, i punt”.

És curiós com un segon de conversa agafat a l’atzar al carrer sigui tan existencialista i profund, que mostri una filosofia de vida basada en la fatalitat, en un destí que té empresonat el nostre futur de forma irremeiable. I tot aquest migdia de diumenge, quan a la nit ha plogut suaument enmig de tanta sequera, i s’ha aturat el vent, i els moixons canten, i fa sol, i la llum, amb aquesta aigua de l’ambient, sembla més neta que mai.

23 de febrer 2024

si el cel plora

Fora el món sembla que es desfiguri, si el cel plora. O ploro jo?
.
Inspirat per una foto de l'escriptor Salvador Macip.

22 de febrer 2024

cor-tina

Amable frontera que no barra el pas a la llum; l'endolceix.
.
Inspirat per una foto de Xulio Ricardo Trigo.

21 de febrer 2024

Fantiana a La Ràpita


Aquest dissabte, presentació a La Ràpita dels dos volums de Fantiana, coordinats per Eduardo Margaretto, on autors de diverses nacionalitats escrivim sobre John Fante, entre els quals alguns ebrencs. 

La meva col·laboració, com no podia ser d'altra manera, és a base de nanocontes inspirats en aquest escriptor, que Eduardo ha traduït per a la versió italiana.

17 de febrer 2024

L'espectacle de la vida


 

Apareix una nova frase meva a les platafomes Minimalia i Rodamots, que comenten i difonen paraules i frases cada dia..

Aquest cop repeteixo amb un fragment del llibre que potser més m'estimo (en gran part perquè mon fill és qui més hi apareix, des de la mateixa portada): L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis

16 de febrer 2024

Hi entra de puntetes la llum, al Club de Lectura de Jesús





 El passat 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.

Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna. 

En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb les emocions que els acompanyen.

Però aquesta trobada no comença bé. No per l'organització, no per les persones presents, no pels comentaris... Simplement, perquè intento entrar a la Biblioteca per la porta de sortida. 

Solucionat aquest petit entrebanc, i bromes a banda, la trobada és agradable, relaxada, amb comentaris i preguntes interessants, on endevino certes complicitats entre autor i lectors a l'hora d'interpretar les emocions d'uns poemes escrits a determinada edat, que parles de les parts de la casa i del cos i que, sense dubte, haurien estat molt diferents dècades enrere.

Ens centrem de determinats poemes, fins i tot versos, perquè el poder de cada paraula és gran, i per poc que un s'hi esforça, si té la capacitat d'emocionar-se i de reflexionar, s'emociona i reflexiona. 

Però com que estem a gust, la conversa deriva cap a altres temes que sorgeixen, sobre els meus contes, els dietaris, sobre la vida en general, sempre plena de poesia, si t'hi fixes.

No sé si tardaré uns altres deu anys a tornar al club de lectura de Jesús. Al poble segur que no, un parell de mesos a tot estirar, perquè amb Pere Panisello ja estem coordinant una altra de les activitat tradicionals que organitzem els diLLUMs.


15 de febrer 2024

No desfulla les margarides, el mar


No desfulla les margarides, el mar; se les menja amb passió. 
I el temps.
No badis.
.
Inspirat en una foto de Xulio Ricardo Trigo, que també escriu amb imatges.

14 de febrer 2024

a la vora del vespre

Camino a la vora del vespre, a tocar de l'aigua que somriu, plena de llum. Els grocs m'acaronen, i enfosqueixen lentament.

13 de febrer 2024

Jordi Llavina a Tens un racó dalt del món



Jordi Llavina torna a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Proses de l'entreclaror (Editorial Gavarres).  

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana El cranc juganer, de Xavi Forcadell Drago, il·lustrat per Núria Majoral Vila

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 13 de febrer a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

12 de febrer 2024

Amb El nostre pitjor enemic, a Cambrils


El proper 27 de febrer estaré amb El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016), a la Biblioteca de Cambrils, dins dels actes de la programació d'hivern del Campus Extens de la URV.

Sempre dic que els clubs de lectura són regals per als autors, i tinc moltes ganes de reviure el repte que va suposar escriure la meva primera novel·la, i compartir les desventures del seu protagonista.


11 de febrer 2024

els camins de rock són inescrutable

 

Un dels millors records de la meva infantesa són els balls. Era l’activitat lúdica per excel·lència al poble, on els dos locals, La Renaixença i L’Intim, competien en fer la gresca més grossa, a Carnaval i a la Festa Major –competien en altres coses també, però llavors la meva innocència era immune a velles cicatrius. A banda d’aquests dos moments especialment esperats de l’any, destacava el ball de Sant Cristòfol, a la plaça, organitzat pels xofers.

Després dels primers anys, en què em dedicava com tota la canalla a esquivar els peus dels balladors per plegar caramels, que col·leccionaria per colors i que faria durar dotze mesos, vaig posar-me a ballar molt aviat. No sé quina edat deuria tindre -9, 10, 11?- quan em movia a ritme dels primers pasdobles, valsos o txa-txa-txas, agafat a una distància prudencial, marcada per la llargària dels braços de les xiquetes que m’havien dit que sí, de vegades a la primera, però sovint després de demanar-ho a unes quantes que s’esperaven assegudes en fila: Balles? Balles? Balles? La negativa era suportable; la indiferència, dolorosa. De seguida vaig tenir unes quantes balladores habituals.

Un dia d’un any, no recordo quin concret, el repertori habitual de cançons que tocaven totes les orquestres es va veure alterat per la incorporació d’una de més moderna que vam començar a ballar “sueltos”, en rotllana, i de forma més desinhibida. Aquella cançó que va marcar un abans i un després en la nostra forma de ballar va ser (I can’t get no) Satisfaction, dels Rolling Stones. De ben segur que els nostres moviments eren més decorosos que els de Mick Jagger, però per alguna cosa es comença.

Sempre que l’escolto em retorna aquell ambient lúdic i de diversió, i m’envaeix una mena de tendresa que, crec, no era la intenció de ses satàniques majestats; els camins de rock són inescrutables.


09 de febrer 2024

el destí d'un llibre

 

Sovint allibero libres al carrer. Aquest matí n’he deixat un a l’ampit de l’aparador d’una botiga. Una hora més tard, comprovo que no hi és, però el veig uns vint metres endavant, ben col·locat a l’ampit d’un altre aparador. Interpreto que alguna persona l’ha agafat amb curiositat, que ha vist de què anava el joc –ho explico en una nota-, que possiblement l’ha fullejat, però que en el breu temps que ha tardat en caminar aquestes quinze passes ha decidit tornar-lo a deixar, amb cura, això sí. O potser una persona l’ha llençat a terra, amb menyspreu, i una altra l’ha recollit i l’ha posat amb delicadesa uns metres més enllà. O...

Assumeixo que ja he perdut el control del destí d’aquest llibre; d’això anava el joc, i la vida, tot i els nostres estèrils intents de dur el comandament.

08 de febrer 2024

El reflex i el record

El reflex de l'aigua, i el record, mai són fidels a l'original; però això no els treu bellesa.
.
Inspirat en una foto de Remei Navarro.

07 de febrer 2024

Acabeu la frase

 Algun graciós ha canviat la R inicial del rètol per una D, i ara una fletxa envia els visitants a l'edifici cap a la DECEPCIÓ; un pèssim màrqueting per a...


(Respostes fetes a facebook)

04 de febrer 2024

Jocs a la plaça

 

Des de que la plaça de l’Ajuntament de Tortosa es va transformar fa un parell d’anys en zona de vianants, sovint es converteix en zona de jocs de la canalla, mentre els pares seuen en alguna de les terrasses dels bars.

Avui veig com una xiqueta (li diré xiqueta A) s’amaga darrere d’una de les jardineres rodones de ferro que han instal·lat. Dedueixo que juga a amagar, i de seguida en veig una altra (li diré xiqueta B) que l’està buscant. Deuen ser germanes, o amigues de classe, perquè porten el mateix xandall. La xiqueta B camina a poc a poc, algunes passes d’esquena, mentre gira sobre si mateixa per tenir una visió de 360º de la plaça. A mesura que la xiqueta B s’aproxima a la jardinera, la A, espavilada i calculadora, es desplaça pel seu perímetre, sempre acotxada, fins que decideix que és el moment oportú i surt disparada corrents, aprofitant el factor sorpresa.

No sé com continua el joc, si la xiqueta B torna a parar, o si la xiqueta A, benévola i, crec, una mica més gran, deixa que els papers s’intercanviïn.

Tampoc sé si d’aquí 50 anys recordaran aquests jocs, o si enyoraran la plaça de quan eren petites, que ja s’haurà tornat a urbanitzar. Els seus records potser discreparan, i la B parlarà d’una jardinera de ferro, i la A dirà que era de ciment. Lamento no poder fer de testimoni, llavors, d’aquestes petites emocions.

02 de febrer 2024

la cullera de tota la vida

 

Segurament recordareu que a casa dels vostres pares hi havia unes culleres que van adquirir, o els regalaren, quan es van casar, i que vau veure tota la vida. Després, quan us emancipàreu i vau forjar la vostra pròpia llar, segur que vau comprar, o us van regalar, unes culleres que encara teniu.

Les culleres duren, no es trenquen com altres companys de taula, els pobres plats i gots que, a la mínima que toquen el terra, o a causa d’algun cop de geni, es trenquen, i els cal reposar.

D’altra banda, el disseny de les culleres és perfecte, no admet milores possibles, i no apareix per art de màgia una nova versió cada sis mesos, com un smartphone qualsevol.

La cullera ens sobreviu, immune a l’obsolescència programada, sobretot les de la sopa, que les petites de vegades van a la brossa per descuit.

Pareu-vos a pensar quantes vegades heu comprat culleres a la vostra vida.

Si això és així, em pregunto: de què viuen els fabricants de culleres?