23 d’abril 2024

Marc Bolet Benito visita Tens un racó dalt del món

Marc Bolet Benito visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu primer llibre Espècies invasores, obra guanyadora del VIII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.

Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic. 

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Gustau Moreno recomana la versió en novel·la gràfica del llibre Dersú Uzalà, de Vladímir Arséneiev, feta per Miquel Cabal Guarro i Toni Termens

També recomanem Ítaca i el japonès, d'Amàlia Roig

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 23 d'abril a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

20 d’abril 2024

Fallen leaves



Com pot una pel·lícula ser trista i tenir sentit de l'humor a la vegada; parlar de la necessitat de sentir-se sol i de buscar companyia; ser sòbria i tenir mil detalls, tot alhora; ser expressiva a través de la inexpressió; fregar la desesperança i la capacitat de resistència. Un homenatge al cinema, un exemple que no importa tant allò que s'explica, sinó el com.

17 d’abril 2024

10 sense Gabo

 Avui fa deu anys que ens va deixar Gabriel García Márquez, potser el meu autor preferit. Recordo aquella nit, recordo que fou Dijous Sant, recordo que faig fer una lectura, emocionat, del final de Cien años de soledad.

Pocs dies després, per Sant Jordi, ens deixava Gerard Vergés. Dos homes amb talent, únics, fins i tot per a escollir la data de la seva mort.

Us deixo enllaç al que vaig escriure aquella nit, a  les meves lectures que recullo en un blog.


16 d’abril 2024

Frenar

 

Fa anys que un grup de persones hem creat a Tortosa en concret, i a les Terres de l’Ebre, en general, una dinàmica cultural de col·laboració i, sobretot, d’estima, de valor incalculable que atresoro com un dels meus grans actius.
Però tot té un preu, perquè l’energia i el temps no és infinita, i sempre va en detriment d’alguna cosa o altra, com ara tenir cura de les meves pròpies activitats literàries i personals, o d’allò que necessito tant com disposar de temps i tranquil·litat per a escriure, o simplement viure.
Aquest apunt no és altra cosa que una reflexió en veu alta, un recordatori a mi mateix que potser cal no frenar. No és el primer cop que em faig a mi mateix aquesta reflexió, o que la comparteixo en converses amb bons amics i amigues que es troben en situacions similars d’efervescència organitzativa lúdica i cultural, i que ja formen part del meu paisatge emocional.
Si m’ho repeteixo per escrit, i així de forma pública, potser em faré cas, o probablement no, i d’aquí deu minuts m’il·lusioni en organitzar alguna o altra petita aventura, contradint-me com el simple, estrany, i complex ésser humà que soc.
Però ho intentaré. Disculpeu que a partir d’ara hagi après a dir que no.

15 d’abril 2024

Fira Joan Cid i Mulet, l'inici











 La Fira Joan Cid i Mulet de Jesús ha arribat enguany a la seva 18a edició, i és massa temptador no parlar de la seva majoria d'edat, com s'acostuma a fer en tota mena d'activitats d'aquest tipus quan arriben a aquesta edat. Coincideixo amb el president de l'EMD, Víctor Ferrando, quan en algun dels actes afirma que la Fira ja fa temps que arribà a la seva majoria d'edat, consolidada ja fa temps al calendari de cites anuals ebrenques, al costat de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, i les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta, i altres activitats literàries que jo afegiria com la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, per exemple. 

Avui em ve de gust recordar aquella primera edició, l'any 2007, lligada encara a la celebració de la Fira de l'Oli, quan encara no tenia ni blog, i allí es van fer alguna taula rodona sobre el tema que, sense dubte, em va motivar a iniciar el meu. És entendridor veure les imatges, comprovar com hem envellit, imaginar que hem après alguna cosa, plorar les absències, ser feliços d'haver consolidat amistats i estimes que no han parat de crèixer.

14 d’abril 2024

A la Fira Joan Cid i Mulet






 






La Fira Joan Cid i Mulet, organitzada per l'EMD de Jesús, arriba a la divuitena edició, i sempre hi he estat present d'una manera o altra.

Com des de fa uns anys, des dels diLLUMs d'arts al Forn coordinem l'esmorzar trobada d'escriptors, on col·labora Òmnium Cultural Terres de l'Ebre, que enguany va tenir lloc ahir 13 d'abril. És un dels actes que més ens agrada, on allò de principal és simplement estar en contacte, saludar-se, compartir, conèixer gent, en un ambient distès i lúdic, amb la foto de família que ja s'ha tornat un clàssic, de Rafael Ricote, des d'una de les finestres que dona al pati. 

Després de diversos actes, a final del matí, m'encarrego de coordinar la presentació de deu novetats literàries, amb la lectura d'un breu fragment de cadascuna. Enguany han estat: 

Fàtima Beltran Curto. El soroll de les absències

Emigdi Subirats. Alys Gareth’s daughter   (Lectura Clara Curto)

Manel Ollé i Albiol. El viatge dels novençants

Eva Benet Escoda. Contes a taula

Miquel Reverté Aguilar. Greatest Hits

Ernest Redó i Querol. Pals de cec

Miquel Esteve. Amor sense món

Rosa Queral Casanova. Amb l’eix trencat, el sud em crida

Fede Cortés. Lo diable és al telèfon

Isabel Jordà Cabacés. La rondalla del mal pas


13 d’abril 2024

Presentació de Pals de cec, d'Ernest Redó






Un plaer haver participat el 12 d'abril a la presentació del llibre Pals de cec, d'Ernest Redó, al Casal Tortosí, en companyia de molts més amics.

Abans d'anar cap a la presentació, faig la petita trapelleria d'agafar un bastó que duc al cotxe, per a fer referència al títol del llibre, i perquè en aquests actes m'agrada aportar algun element o fer alguna petita acció que cridi l'atenció. El que no havia valorat és que molta gent em preguntés si estava bé.

Us deixo amb el text de la meva intervenció, en què intento descriure el que em transmet el llibre i l'autor, i la lectura d'un fragment.

Les fotos, com quasi sempre, són de Rafael Ricote.

 Ernest és una persona intel·ligent, enginyosa, divertida, bona, tendra, es posa de costat dels perdedors sempre… té molts ingredients per a convertir-lo amb amic meu de l’anima. Estaria present, al seu costat, a la presentació del seu llibre, del seu disc, o del que sigui, com si talla una patata crua per la meitat, la talla en forma d’estrella, la suca de tinta i la imprimeix en fulls blancs que després presenta obscenament. Estimo l’amic, i és un goig estar al seu costat. Però el goig es torna orgull quan, a més, allò que presenta, en aquest cas un text, em fa pessigolles al cervell, i al cor, i em fa riure, i em fa prémer els punys, i m’estimula, tot alhora.

 Es tracta d'un recull de contes sòlid, amb l'acurat i precís estil de l'Ernest, àcid, irònic, mordaç, fa una caricatura o paròdia dels seus personatges, sense aparent clemència de vegades, però amb la gràcia personal de l'autor que ho cobreix tot de la tendresa amb què sé que se'ls mira. De vegades arriba a l’esperpent, tot just quan retrata un rocker i la seva banda (una demostració que li agrada l’esperpent és una referència al llibre La conxorxa dels enzes).

Costa destacar-ne un fragment concret, podria ser qualsevol, perquè a cada frase hi aboca contingut, la seva mirada atenta als detalls que fan evident la magnitud de totes les tragèdies, o el seu patetisme. Cada frase es gaudeix, però cal llegir el conte sencer, fins l’última frase, on sovint ens colpeja l’ànima bressolada pel seu estil durant línies, paràgrafs o pàgines, i ens la fa cruixir, si tenim la mínima empatia possible. I si no teniu aquesta capacitat de sentir empatia pels altres, si no teniu aquesta sensibilitat, que no sé si és un do o una condemna, tinc altres llibres que us podria recomanar.

 Les paraules d’Ernest, (i la seva música, i les seves converses, i els seus cabells) amaguen (o ensenyen)  un sentiment de rebel·lia de la joventut, i de l’energia que encara demostra, i un toc de maduresa per a deduir, amb una tristor irònica o melangiosa, que la victòria, com a mínim, serà difícil. Sense que això comporti renunciar a la lluita contra els abusos, contra les injustícies; les antigues (amb diverses referències al llibre al nostre passat recent), les presents, i les que convinguin.


10 d’abril 2024

Aquell desconegut

Una reflexió que es publica a La Marfanta, en relació amb aquell desconegut que conviu amb nosaltres.

AQUELL DESCONEGUT

Un amic, un conegut, de la meva infantesa al poble, amb qui vaig jugar de petit, i amb qui vaig coincidir alguna festa, fa molts anys que viu a l’altre costat de l’oceà. Ben just, a les últimes dècades, ens hem vist una vegada en persona, però gràcies a les xarxes socials comprovo de tant en tant que es va fent gran, que ha format una família, com jo. I aquest petit contacte, mínim, manté viu el lligam i el record.

Fa un temps, jo mateix o algú altre va penjar una fotografia a internet on jo surto, i ell va fer un comentari similar al següent: “Mira, el Tibau, amb els braços en gerra, com sempre”. Em va semblar simpàtic, em va fer somriure, però aquest “com sempre” em va sorprendre molt. Jo no era conscient que sovint adopto aquesta postura, amb les mans recolzades als malucs i els braços en gerra, com si anés a cantar una jota! Mai hagués dit que tenia aquest hàbit. Després, he comprovat que sovint que parlo amb algú, o m’estic esperant dempeus, em poso en aquesta postura, i penso: “Mira, una altra vegada”.

L’anècdota és curiosa, però fa pensar que una persona que fa dècades que no et veu, que viu a un altre continent, sap coses de tu, que tu desconeixes.

Fins ara he parlat d’un simple gest que deu ser com una mena de crossa instintiva o subconscient, sense massa importància, i rumio que alguna cosa similar deu passar també amb els nostres defectes i virtuts. Deu ser habitual que desconeixem els nostres defectes, que tothom a la vora veu tan evidents com no gosa esmentar-los. I així anem per la vida, sense posar-hi remei, sense mala fe, potser causant danys, de vegades, a la gent que més estimem.

I igual passa amb les nostres virtuts, que algú no reconeix en si mateix, i viu decebut, menystenint la seva vàlua. O a l’inrevés, gent que exagera, potser per instint de supervivència, els seus propis mèrits.

Potser cal un espill sincer, no màgic, a certa distància per a tenir perspectiva, que ens recordi que no som els més guapos del món, ni els més lletjos, i menjar-nos una poma a mitges amb la gent amb qui compartim la vida, sense temor que estigui enverinada.


09 d’abril 2024

Alfred Sala visita Tens un racó dalt del món



Alfred Sala visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos de la seva novel·la Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!! (Editorial Neopàtria) VII Premi de Narrativa Ciutat de Carlet. També repassem la seva llarga trajectòria com a traductor de còmics i autor de diverses novel·les juvenils.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Gustau Moreno recomana la novel·la gràfica El abismo del olvido, de Paco Roca i Rodrigo Terrassa

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 9 d'abril a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

06 d’abril 2024

Tots els blaus de la tarda, d'Andreu Alanyà


 Acaba d'arribar-me des de Batea un exemplar del llibre Tots els blaus de la tarda, d'Andreu Alanyà. 

Amb el pròleg que he escrit intento transmetre les emocions, que són moltes, que transmet l'autor i el poemari, amb una mirada senzilla, propera a la terra, i aquesta hora del dia tan especial, en què els blaus esdevenen emotius. 

Us deixo també la lectura d'un dels poemes 

PRÒLEG

Sempre m’ha agradat la tarda, des del concepte al so mateix de la paraula. Recordo aquelles tardes de la infantesa al meu poble, sinònim de llibertat, les hores després de l’escola i els deures, quan sortia al carrer a jugar, o m’entretenia a casa entre llibres i llapis de colors, o simplement mirava els dibuixos en aquella estreta franja que la televisió dedicava llavors als més petits.

 Però què és la tarda? Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, la part del dia compresa entre el migdia i el vespre. En aquells anys endolcits pel record, associava la tarda a les hores més primeres d’aquesta franja. En canvi, ara, en una edat més que madura, l’associo a hores més tardanes, properes a la caiguda de la llum del vespre. Són hores plenes de melangia, que anuncien l’arribada de la foscor i del descans, i que exèrcits de poetes fem servir com a metàfora d’una part de la vida.

 Andreu, persona que dedueixo molt emotiva per les vegades que hi he parlat, no és immune als sentiments que amaren la tarda. Com no entendre la seva mirada, si tots dos som de poble, on la terra és molt més que un espai on passejar-s’hi; la casa on ser “arrelat  dempeus al fang”.

 “La tarda és lenta i calurosa, i ara plou la tristesa”, diu Andreu. Però, tot i el seu transitar ple d’humiltat (humil, una de les paraules més repetides al llibre), la tarda esdevé un capítol més del pas d’un temps que pren un protagonisme obsessiu: s’esfilagarsa, perd les fulles, el seu pas absurd transcorre inexorable i lent, és ineluctable, pesa, fa massa preguntes, s’atura, desferma els bocins de silenci, atrapa, mai esborra…

 En veu de l’Andreu, la tarda esdevé talaia on torna el record del silenci de les fulles caigudes; però el vent, i els colors, i la vida, fan callar l’angoixa de l’incipient crit, i s’acosta la serenor de la nit, i el poeta a glops engoleix cada record, i enlaira la copa brindant amb vi -de la terra, evidentment-, i esculpeix passions, aquesta tarda blava d’un mes florit; i jo, que soc de poble, m’hi afegeixo al brindis, i a les paraules.


05 d’abril 2024

precisió

 

Mare atrafegada a les portes del cotxe, amb dos fills. Mentre col·loca el petit al seu cotxet i el lliga amb tots els cinturons i tires reglamentàries, el gran, d’uns quatre anys, mentre s’espera inquiet, salta entre dues tapes de registre, no sé si d’enllumenat o del clavegueram, alhora que va comptant i cantant: catorze, quinze, setze, disset, dinou... La mare, atenta, sense deixar de posar bé el fill menut, l’interromp i el rectifica: divuit!

04 d’abril 2024

Llegint Ítaca i el japonès, d'Amàlia Roig Blasco

 



A la presentació del recull de relats Ítaca i el japonès, d'Amàlia Roig Blasco, amb què l'autora aborda per primer cop la pura ficció. A La 2 de Viladrich de Tortosa, el 4 d'abril. Us deixo amb la lectura d'un fragment.




Esquitxos que m'arriben de L'espectacle de la vida

 



Tot i no ser un autor amb milers de vendes, que rebi un allau de comentaris i sensacions de lectors i crítics, de tant en tant m’arriben notícies del destí d’algun dels meus llibres, de les emocions que desperten; són esquitxos preciosos que il·luminen el meu cel literari, per la seva bellesa, espontaneïtat i, crec, sinceritat.

Fa unes setmanes, per exemple,  un exemplar de L’espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis), el dietari, el llibre que potser més m’estimo, fa cap a Osona, a mans d’Eva López Ballester, valenciana a la plana de Vic.

Ara, via instagram, m’envia unes fotos de textos del llibre en una pissarra, i m’explica el següent, que copio pràcticament de forma literal:

 T’explique: la Mancomunitat La Plana (de Vic, no de Castelló) organitza tallers de català per a majors de seixanta anys. Els tallers de català els imparteixo jo, setmanalment, a Taradell. És una experiència preciosa, ajudar gent catalanoparlant a escriure millor. Pose tot el meu enginy en ensenyar llengua amb explicacions senzilles, i intente sempre fer-ho amb textos, no només amb exercicis d’emplenar buits. Entre altres coses, faig petits dictats, de poques línies, i amb això repassem accentuació, verbs auxiliars, ortografia, pronoms febles, etc.

Tinc dos grups, els encanta que dicte en català valencià😅 I jo soc molt feliç perquè veig dos grups de dotze persones motivades, contentes, que somriuen i riuen i ho passen bé a classe. I milloren l’escriptura en català. I quan un dimarts és festiu em diuen que m’han trobat a faltar.

Junt Mercè Rodoreda, Núria Cadenes, Caterina Albert, Irene Solà o Joan Sales, des d’avui dicte també textos teus. Així que mil gràcies per escriure i per contribuir a la felicitat de vint-i-quatre persones d’entre seixanta i vuitanta-vuit anys, i a la felicitat de la profa, valenciana a Vic, de gairebé cinquanta-tres😊😘

 

Tinc o no tinc motius per a somriure i sentir-me un escriptor afortunat?

02 d’abril 2024

L'aigua és la pell

L'aigua és la pell, que brilla a la mínima carícia de la llum. Les pedres mai no moren del tot, sota el rastre de la pluja, sota l'aire dels ulls.
.
Inspirat en una foto de Xulio Ricardo Trigo.

01 d’abril 2024

Jugo amb l'aigua que cau

Jugo amb l'aigua que cau, i les margarides no han de pagar els meus dubtes. Salto. Somric.
.
Inspirat en una il·lustració de Núria Feijoo.