l'altre Jesús

 

Coincideixo al carrer amb l’Agustí Forner, un dels molts amics a qui sempre fa alegria trobar, i que he fet gràcies als diLLUMs d’arts al forn. Torna d’un llarg viatge, i l’acompanyen de la mà un xiquet i una xiqueta menuts. Ens presenta informalment, a la xiqueta li diu “és Jesús, saps qui és Jesús?” –potser els ha parlat de mi alguna vegada. La xiqueta pensa un parell de segons, i assenyala amb el ditet el cel. Ens posem a riure, jo una mica aclaparat pel pes de la responsabilitat, perquè la xiqueta, amb la seva confusió, ha posat el llistó molt alt, fins que ella se m’abraça a les cames amb tendresa.

d'un llarg passat, d'un curt futur

 

Dos parelles força grans es troben al carrer. L’home de l’una camina amb una crossa; la dona de l’altra, també. El primer s’acosta cap a l’altre home, crida el seu cognom amb admiració i alegria, com si li fes sorpresa haver-se’l trobat, li posa una mà a l’espatlla, i li diu:

-Feia temps que no ens veem, eh?

-Perquè t’amagues- li respon.

Somriuen, i intueixo complicitats que beuen d’un llarg passat i, temo, d’un curt futur.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

els coloms morts

 

Camino per la rambla Felip Pedrell, al tram on es fa més estreta a la vora l’Ebre, darrere de l’antiga Casa de la Generalitat, i prop del palau del bisbe. A terra, a la vorera, jeu un colom mort, tot just a l’alçada d’un malauradament famós i polèmic monument al mig del riu. Tinc la temptació de captar la imatge en un fotografia amb el cos del colom en un primer pla i, al fons, la imperial àguila de ferro que destaca al monument, però me n’estic, per respecte a tots els coloms morts del món.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

índex econòmic a peu de carrer

 

Una dona parla pel mòbil al carrer, i quan passo al seu costat escolto que crida, vocalitzant de forma exagerada i aturant-se a cada síl·laba en to d’admiració creixent: “trenta-quatre euros!”

Ens allunyem de seguida i desconec el producte o el servei que val aquest import, ni si l’exclamació que li provoca és d’ensurt per l’encariment de la vida, o de sorpresa davant d’una oferta irresistible. Em quedo amb el dubte, sense saber interpretar aquest índex econòmic que m’ha estat revelat.

El noi del costat del padrí

 

Aquest mes, quan està a punt de veure la llum el meu vintè llibre en solitari, fa una dècada del meu recull de relats El noi del costat del padrí (Cossetània Edicions), que llavors era el novè.

Tinc molt bon record d'aquest llibre, que conté algun dels meus contes preferits, com ara el que dona nom al recull, i d'altres personatges que hi conviuen.

Recordo una entrevista amb l'amic Gustau Moreno, tots tres, llibre ell i jo, deu anys més joves

Tens un racó dalt del món, el programa en mode repòs

 Més de catorze anys i de tres-centes converses després, el programa Tens un racó dalt del món no estarà a la graella de Canal 21 Ebre.

Per motius personals –no per cap problema-, he decidit fer una aturada al camí, estirar les vacances d’estiu un temps indeterminat, reorganitzar energies i idees, per a reemprendre la trajectòria en un futur no gaire llunyà, però sense posar-me límits.

El programa m’ha donat moltes satisfaccions, m’ha permès conèixer gent d’aquest món literari tan divers, i continuaré fent difusió dels llibres, però a un altre nivell i, sobretot, a un altre ritme i sense altres compromisos que els que pugui anar paint lentament.

De moment, en mode repòs.

Desdefinicions (hortificial)

 

hortificial. Hort on creixen plantes transgèniques.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

Descripció, jugant amb la IA

 Faig les primeres proves amb la intel·ligència artificial. Li demano si pot descriure una fotografia.

-És clar! Si tens una fotografia que vols que descrigui, pots pujar-la aquí i t'en faré una descripció detallada. Si no la tens a mà, també pots donar-me alguns detalls i puc imaginar com seria.

Li passo una fotografia meva feta durant la visita de dos amics, i vet aquí la descripció que transcric i que, tot s'ha de dir, considero molt bona.

En aquesta fotografia, dues persones estan dempeus sobre un terreny rocós a la vora del mar, mirant cap a l'horitzó. El cel és clar i blau, sense núvols, i el mar s'estén tranquil amb petites ones trencant suaument a la costa. Tant l'home com la dona vesteixen roba de tons blaus; ell porta una jaqueta texana i ella una jaqueta més llarga amb texans foscos i sabatilles blanques.

L'escena té un aire contemplatiu i serè, amb les dues figures observant el mar, cadascuna aparentment submergida en els seus pensaments. El paisatge és natural i senzill, amb l'aigua tocant les roques a la vora, creant un contrast de textures entre el terreny irregular i les aigües llises. És una imatge tranquil·la que transmet calma i reflexió davant de l'immensitat de l'oceà.

Educat que soc, li dono les gràcies, i em contesta:

De res! Si necessites més ajuda, no dubtis a dir-m'ho. Sempre és un plaer ajudar-te! 😊

la part plana a la molla

 

Quan el nostre fill era petit, sovint calia posar piles a la multitud i diversitat d’enginys i joguines que tenia. Al començament, tot i que el percentatge d’encert era alt, en moltes ocasions posàvem la pila amb els pols al costat equivocat, fins que ens vam fixar que la part plana sempre va a la molla, i repetíem cada cop aquesta expressió, la part plana a la molla, la part plana a la molla, que es va quedar com un recurs mnemotècnic, amb musiqueta inclosa, com quan vam aprendre les taules de multiplicar.

D’això ja en fa uns quants anys –què ràpid passa tot!-, però avui, quan he hagut de canviar la pila a un aparell, m’ha vingut la cançoneta, la part plana a la molla, i el temps es fa circular, i les joguines del record es mantenen enceses.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  

Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

sortint-se'n de la línia

 

Imagino que a la rampa d’accés de la porta lateral del Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, hi ha degut seure un xiquet o xiqueta per a esperar que acabi les classes de teatre la seva germana o germà, perquè hi trobo unes cartes amb els contorns en negre d’uns animals, pintats sense gaire traça, sense patir per no sortir-se de les línies. A l’hora de sortida potser era prou tard, potser la pressa fou culpable del descuit, potser algú no ha valorat prou el resultat artístic de l’obra. Les cartes restaran uns dies a mercè del vent, es barrejaran amb les fulles que ja comencen a caure, amb els animalons que viuen al passeig de ribera, d’aspecte més realista i menys acolorits. Potser juguin una partida, potser vencin fins i tot.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

 Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

Missatge en clau?

 

En múltiples converses amb altres pares i mares s'esmenta la manca d'ordre a les habitacions adolescents.

He arribat a creure que hi ha un compromís amb aquest desordre aparent, una mena de pacte generacional, de llengua que a certa edat s'oblida.

Observo al matí la ubicació dispar i asimètrica de crocs, sabatilles, xancletes i botes, al terra de l'habitació de mon fill, i en prenc nota mental per si es tracta d'un missatge en clau.

Si és així, aniré informant.

balanç favorable

 

Trobo deu cèntims al carrer. De seguida m’envaeix aquella alegria desproporcionada, en funció del valor de la moneda, i que es basa sobretot en la falsa impressió que el destí ens ha estat favorable, que la vida ens somriu, que ens regala uns diners guanyats sense esforç, caiguts del cel, en aquest cas gairebé de forma literal. Aquesta faceta de l’activitat humana sempre té un balanç positiu, perquè tothom alguna vegada, amb més o menys fortuna, ha trobat monedes, o fins i tot bitllets, i el fet comporta satisfacció, i el recordem, i expliquem l’anècdota en arribar a casa. Per altra banda, no tenim en compte l’alta possibilitat que haguem perdut diners de forma descuidada algun cop, escolats per un forat de la butxaca o entre els maldestres dits. Ignorem aquesta dada, i pensem que el balanç entre diners perduts i trobats ens és favorable, o ho volem pensar, i sentir-nos victoriosos davant la vida, ni que sigui per deu cèntims.

l'important, a l'interior

 

Dos nois d’uns dotze anys estan plantats en una cantonada, amb actitud d’esperar que els passin a recollir. Fan tota la cara de ser germans, fins i tot bessons, de tant que s’assemblen des de l’altre costat de carrer. Han superat aquella edat en què a casa decideixen vestir-los igual, o perquè fa gràcia, o per no haver de pensar, o  perquè així no es discuteixin. Ara ja comencen a voler marcar la seva identitat, a diferenciar-se, d’acord amb el seu gust i estil propis.

Deuen sortir de classe de música, perquè a l’esquena sobresurten dues fundes de guitarra, de colors diferents, les fundes, perquè les guitarres de l’interior no es veuen, i potser sí que són iguals.

Com tantes vegades s’ha dit, l’important és a l’interior, i les diferències entre fundes de guitarra, i entre l’estil de vestir, no són tan rellevants com la qualitat de l’instrument, o el lligam entre dos germans que vesteixen cadascun a la seva manera.

tot i el 50%

 

Reunió per vídeoconferència a la feina, en una sala d’urgència. Un company informàtic ha de muntar pantalla, ordinador, micròfon, cablejat divers, etcétera, a tota pressa, sota la pressió de tothom que està assegut esperant. Jo m’hi aproximo, més per donar suport moral que altra cosa, procurant no molestar, almenys.

Llavors tinc una visió que no esperava, que m’obre una nova dimensió vital, i que em deixa sorprès, perplex, astorat: l’informàtic inserta a la ranura corresponent un cable HDMI... al segon intent! Al primer l’havia posat a l’inrevés, sense que el 50% de possibilitats de fer-ho bé servís per a res, com la resta de mortals, vaja. En el meu interior això em reconcilia amb les meves maldestres capacitats per a lluitar contra malvats estris ofimàtics, quan mai encerto, el que sigui, a la primera.

Rondalla del mal pas, d'Isabel Jordà, presentació a Tortosa

El passat 20 de setembre vaig participar a la presentació de la primera novel·la d'Isabel Jordà, Rondalla del mal pas (Cossetània Edicions) que va obtenir el XXXV Premi de Narrativa Vila d'Ascó.

A totes les presentacions que faig m'agrada que hi hagi algun element diferent, especial... i en aquest cas fou sense dubte l'espai.

L'acte estava organitzat per Lo Taller, un col·lectiu de pintors que tenen un taller conjunt per a desenvolupar el seu art, i que des de fa uns anys organitzen un mercat d'art solidari durant les festes de Nadal, on col·laborem els diLLUMs d'arts al forn escrivint textos improvisats inspirats en les obres exposades.

L'espai, ple d'obres d'art, olor de pintura, i els estris més o menys ordenats, és molt suggerent, i és quasi impossible no ser tocat per la inspiració. És un encert que que també dediquin aquest espai a fer actes literaris i musicals, perquè totes les arts parlen entre elles amb facilitat, s'enriqueixen.

D'altra banda, l'organització d'un acte com aquest, a càrrec d'una entitat amb un capital humà implicat, té totes les garanties d'èxit, com va ser el cas de la passada presentació. 

Força gent per a escoltar què explicàvem d'aquesta novel·la, ambientada a principis de segle XX, amb un protagonista que es menja tota l'atenció, Toni de Lilo, un xiquet primer, trapella a Ascó, agosarat, intrèpid, ambiciós, jugador, a qui la vila de seguida se li fa petit i necessita anar-se'n a Barcelona, on e sposa a servei del comte de Fluvià, convertint-se en la seva mà dreta (o el puny esquerre).

La novel·la entra així en una segona part, deixant a una marge (sense oblidar del tot), les tradicions i costums d'una poble rural vorar el riu com Ascó, per a endinsar-se en aquella pletòrica barcelona en ebullició, on Toni no para de créixer i es veu capaç de tot, fins que una escena a la platja de Pequín li fa un clic al cervell que li canvia l'actitud, que li fa adonar-se d'on són els límits que una persona  pot admetre.

Trucada d’un número desconegut. Pregunten per mon fill. Un missatger li porta un paquet que, de seguida dedueixo pel remitent, és l’equipació de futbol d’aquesta temporada que estava esperant, i no hi ha ningú a casa. Acordem un lloc de trobada perquè me’l doni, i penjo. Una dècima de segon després se m’acudeix que, quan ha demanat per mon fill, jo podria haver respost amb una veu molt greu, a l’estil Darth Vader: “soy su padre”.

Quan se t’acut algun acudit així i no el pots deixar anar és molt perillós, perquè es pot podrir dins i les conseqüències són imprevisibles.

M’aproximo a la camioneta que el transportista té aparcada en un xamfrà. Em veu vindre des de dalt i em pregunta: “Marc?” I ara sí que aprofito la passada de gol per a rematar un “soy su padre”, que no sé si el transportista sap interpretar, perquè no em surt amb la gravetat prou digna de recordar Constantino Romero, ni va acompanyada d’una tenebrosa respiració. Somriu, sigui com sigui.

 

              

Sota la pell hi ha carn encara, el nou llibre

Us presento el meu 20è llibre en solitari, 4t poemari, que veurà la llum les properes setmanes, SOTA LA PELL HI HA CARN ENCARA, i amb el qual enceto col·laboració amb LinX Edicions. A la seva web podeu demanar ja el llibre, fins i tot dedicat, i gaudir d'una oferta del 15% de descompte en altres llibres de l'editorial.

Us deixo amb el text de la contraportada

A l’autor li agrada improvisar quan escriu relats breus, però aquest deixar-se anar, fent que les paraules -sempre màgiques i carregades d’emoció- el portin de la mà, arriba al seu màxim quan escriu poesia.

A Sota la pell hi ha carn encara s’hi troben seixanta poemes on Tibau es bressola per les sensacions que li transmeten les paraules, les imatges que li venen al cap, i per la guitarra defons de l’Albino Tena, músic amb qui acostuma a fer recitals de contes, poesia i cançons.

La seva obra poètica sempre gira al voltant de coses petites, d’olors, de gotes d’aigua, de passes petites, de pedrissos i balcons... d’elements propers i senzills de què està feta la vida que batega encara, tot i el pas del temps, i gràcies al pas del temps, sota la pell

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

la tanquil·litat que donen dos croissants, imagino

 

Vaig en cotxe per un carrer on l’ajuntament fa obres en un costat de la vorera. Alenteixo la marxa perquè davant meu va, pel mig de la calçada, un home que sembla jubilat. Camina amb parsimònia, aliè al que l’envolta, potser una mica dur d’orella. Du en una mà una bossa de paper, de les que donen als forns –n’hi ha un prop-, però no deu ser pa, perquè és força petita. Potser són dos croissants de xocolate. És hora de dinar i la gana em fa imaginar aquesta mena d’imatges idíl·liques. Passats uns metres, s’adona que té un cotxe al darrere, i fa tres gestos alhora: arronsa les espatlles de l’ensurt, fa una passa al costat apressada, i aixeca una mà en senyal de disculpa. I ara!, penso, un home que camina pausat cap a casa amb un parell de croissants de xocolate mereix paladejar aquest instant amb tranquil·litat.

Las ratas, una altra vegada

 

Avui, en arribar a casa a migdia, m'emporto una petita alegria. Mon fill em demana que li recomani una de les quatre lectures que els han proposat a l'institut per a pujar nota. "Un es diu Las ratas", em diu. L'aturo, no cal que continuï. Las ratas de Delibes és un dels meus llibres preferits, l'he llegit moltes vegades. Tot i la mudança i el cert caos que tinc encara amb els llibres, aquest sé exactament on es troba, en una lleixa preferent del menjador, acompanyat del Quixot, de Lorca, de Gerard Vergés... El vaig comprar el 1980, quan tenia els mateixos anys que mon fill, i em fa gràcia que tots dos el llegim a la mateixa edat. Suposo que no li causarà el mateix impacte, no té per què, però no em perdré el plaer d'acompanyar-lo en aquesta lectura, tot i que alguna vegada ja li he llegit algun fragment. El llibre és vell -era una edició de butxaca que molts tindreu a casa també-, les pàgines estan grogues, gastades de tant fer-se servir, una vegada més.

Autors a les aules

 

Escoles, instituts... feu-vos i feu-nos el regal de portar Autors a les aules, a través del programa de la Institució de les Lletres Catalanes; de les millors activitats en què m'agrada participar.

el llibre 20

 Properament arribarà el meu llibre en solitari número 20. 

Potser no seria cert del tot si digués que fa tanta il·lusió com el primer, però amb el pas dels anys les coses es valoren de forma diferent, i em fa feliç mirar enrere, comprovar la constància, el camí, la gent que s'ha afegit per fer-me millor la vida durant aquest recorregut.

Però sempre és l'inici d'alguna cosa. En aquest cas enceto col·laboració amb una altra editorial, i les il·lusions es renoven, i les portes i finestres que s'obren al davant. El llibre no neix amb un pa sota el braç -fa temps que sé que la literatura no em donarà de menjar-, sinó amb un parell de premis que per fi veuran la llum.

tot esperant l'ascensor

 

Mentre espero, carregat amb tres bosses del súper, que em baixi a buscar l’ascensor del meu edifici, veig un jove missatger amb un paquet sota el braç que prem el timbre d’algun altre pis, i que li obren la porta principal amb un so característic.

L’ascensor encara no ha arribat a la planta baixa, i ell, amb passes llargues, travessa l’entrada de l’edifici, passa pel meu costat i enfila decidit l’escala. “Vaig més ràpid”, diu amb un somriure ja des del tercer esglaó, potser a mode d’excusa, que no sembli que menysprea la venerable companyia de l’home gran que li dec semblar.

Penso que quan ets jove els moments d’espera es viuen com una pèrdua irreparable que s’ha d’evitar a tota costa i que, en canvi, amb l’edat, els consideres una oportunitat deliciosa per a reposar, per a reflexionar, per a observar amb la calma dels anys tot allò que t’envolta. Però, suposo, que els encarregats de les empreses de missatgeria no tenen aquesta classe de consideracions respecte el pas fugisser del temps.

Fals proverbi peruà

 

Avançament

 

Visita al supermercat per a la compra grossa de la setmana. Li demano a mon fill que m'acompanyi, sobretot per a ajudar-me a descarregar el cotxe i pujar el fato a casa.

Jo surto de la feina i ell, des de fa pocs mesos, va directe amb la seva esperada i estimada moto. Ens trobem al pàrquing. Posem al carro tot el de la llista, i alguna cosa afegida que ell inclou, normalment formatge.

Després anem cap a casa. Ell em segueix amb la moto. El miro sovint pel retrovisor, escolto el motor, i ell sap que l'escolto.

Quan falten un parell de carrers per arribar a casa, aprofita l'ocasió per a avançar-me. Imagino que somriu. Intueixo que l'avançament té més de simbòlic que altra cosa.

Fals proverbi xilè

 

Biografia resumida

 Aquell moment d'enviar a l'editorial la biografia per al proper llibre. L'he escrit desenes de vegades i, com cal que sigui breu, i com el temps s'acumula, cada cop he de resumir més. No puc citar tots els llibres, seria feixuc i llarg, i n'he d'escollir només alguns, és a dir, obviar la resta, cosa que em fa sentir malament, pobrets fills meus.

Un cafè, ni que sigui imaginari

 

Caseta de fusta a l’àrea de jocs. Una xiqueta juga a cuinetes i li ofereix un imaginari cafè a sa mare, que afirma amb el cap mentre emet un profund badall. És la primera hora del matí de l'últim dia de festes a Tortosa. Intentar conciliar els actes lúdics nocturns amb l'horari infantil és esgotador i temo que impossible.

Després arribarà l'adolescència, i totes dues guanyaran en llibertat, tot i que ho gaudiran amb intensitats diferents: una experimentarà amb encerts i fracassos aquest nou territori; l'altra, mirarà què en pot fer de la seva recuperació.
De moment, un bon cafè, tot i que inventat, ajudi a anar endavant.

Converses agafades al vol

 Lletres en roig de TORTOSA al passeig vora el riu. Dues dones li donen la càmera a l’home que les acompanya, es col·loquen al costat d’una o, i li demanen (exigeixen) “sácanos favorecidas, eh?”

SER O NO SER

 Fa uns dies vaig escoltar la notícia que aquesta temporada, als teatres de Catalunya, hi coincidien quatre o cinc versions de Hamlet, i que l'obra es representa any rere any d'una o altra manera. Que el meu estimat país s'identifiqui amb un personatge carregat de dubtes sobre el ser o no ser em preocupa i m'entendreix alhora.

Acabeu la frase

 Primer ho trobava curiós, que a les fotos de família sempre sortís mogut; no sospitava que...

Propostes a facebook i a twitter

Acabeu la frase

 Ell tenia els daus trucats, ella, les cartes marcades, però...

Propostes a facebook i twitter

nomenclatura popular, accent sudsaharià

 

Tortosa, com tots els pobles i ciutats, tenen una forma oficial de nomenar cada carrer, cada plaça, cada indret, i també una forma oficiosa, que imposa l'ús i el costum popular, i que prescindeix d'oficialitats i de normes lingüístiques. La gent de la ciutat, de forma unànime, utilitza aquesta nomenclatura quotidiana, i el nom oficial només aixeca el cap en escrits oficials, allunyant-se així del sentiment del poble, fent-se estrany.

Avui, mentre camino pel carrer, em trobo una parella d'immigrants, procedents de l'Àfrica sudsahariana, parlant amb la seva llengua que no entenc. Un porta un petit basquet amb verdures, i de sobte escolto una expressió coneguda que diu "plaça Alfonso, plaça Alfonso", amb la nomenclatura exacta, i l'entonació precisa, que fem servir els tortosins quan parlem de la plaça d'Alfons XII, tant se val si hem nascut a la ciutat, si venim del Priorat, o de l'altra punta de món.

monarquia parlamentària familiar

 

Parella jove amb una xiqueta petita vestida de princesa, amb una diadema en forma de corona. La mare planteja la situació a la filla: “Ara hem de negociar; anirem a un puesto a prendre alguna cosa”. S’allunyen i no sé com continua la conversa, peò entenc que aquesta família és una monarquia parlamentària.

arma de destrucció massiva infantil

 

Xiquet menut, d’uns dos anys, estirat de bocaterrosa a la vorera, plora histriònicament. No s’ha degut fer mal, perquè sons pares estan drets mirant-lo, impertèrrits, uns quinze metres més endavant; ja deuen conèixer aquesta mena de desafiaments. Al cap d’uns segons, la mare se li acosta lentament, l’aixeca del terra, i tots dos tornen de la mà en direcció a la resta de família. A mesura que avancen, el volumen i la periodicitat dels sanglots disminueixen. La mare l’asseu a la cadireta, i li va lligant tots els cinturons mentre jo m’acosto, a temps d’escoltar què li diu amb veu serena: “A mi em parles, perquè plorant no t’entenc”. Se la veu una mare molt professional, o simplement amb experiència, perquè al costat, dreta, s’ho mira la germana gran, amb cara que li estan fastiguejant la tarda, i que no sé si algun dia va aconseguir alguna cosa amb aquesta arma de destrucció massiva infantil del plor.

Dos equilibris

 

Passeig vora el riu a Tortosa. Pare ensenya a anar en bici a sa filla. Dos equilibris en joc; la xiqueta, amb casc reglamentari de color rosa, per mantenir la verticalitat i la trajectòria recta; i el pare, en dolorosa postura d’esquena vinclada endavant, que intenta trobar el punt mig entre garantir la seguretat de sa filla subjectant pel darrere el selló de la bici, i entre deixar-la anar assumint el risc de caiguda.

Són equilibris difícils, i el pare té l’avantatge d’haver estat abans a l’altre lloc, tot i que potser ho hagi oblidat, o recordi alguna nafra als genolls. La xiqueta té l’avantatge de la inconsciència, de la gosadia fruit de la il·lusió, de la manca d’experiència. La imatge no pot ser més metàforica del paper d’ambdues generacions, i sovint s’utilitza en pel·lícules i sèries de televisió. Pot semblar un moment familiar sense massa rellevància, però pot ser decisiu per a encarar futurs reptes vitals.

Un ring agut trenca la possible transcendència del moment, i el pare exclama amb certa angoixa: “No és hora de tocar el pito, ara!”

Ulls de safir (nanoconte)

 Té una passió malaltissa pel safir; la col·lecció omple la casa. “Busco el blau perfecte”, sempre diu, amb to irònic, però amaga la patètica venjança contra aquella núvia que va tindre als quinze anys, que adorava els ulls de l’Alain Delon.

(Nota de l'autor. És curiós com funciona el procés creatiu. Deixo la ment en blanc per a escriure un nanoconte, i la primera paraula que em ve al cap és "maragda". La busco a google, perquè sempre em faig un embolic amb els colors de les pedres precioses. Crec recordar que ja he escrit un conte on surten maragdes, i el mateix google em suggereix una altra pedra, el safir. Em poso a teclejar paraules, sense saber com sempre com acabaré el nanoconte i de sobte, recordant un nom que avui malauradament tothom té present, penso: de quin color tenia els ulls Alain Delon? I tot quadra. Que serveixi d'homenatge)

Els idus de març

 

A la secció De pel·lícula, una frase de Els idus de març (2011).

És un tio agradable (en referència al polític candidat del partit demòcrata), tots ho són, però et decebrà tard o d'hora.

I ara, què?

 

Matí d’agost festiu a Tortosa, lluminós però fresc per l’època de l’any. Al parc em trobo una imatge gairebé de postal, amb una família típica, una parella jove amb dos fills. El menut s’enfila per una mena de teranyina de cordes. Quan està dalt de tot, la mare, a poca distància, diu: I ara, què?

Suposo que ara li tocarà baixar, amb prudència; baixar és més perillós que pujar. Perquè suposo que la pregunta es refereix a la posició del crio, perquè si és un “i ara, què?” més general, ja no sabria què respondre davant tantes teranyines de la vida.

Ordenar el món

 

Prop de casa, hi ha una zona de jocs infantils envoltada d’arbres. Sovint hi juguen crios, escortats per les seves mares i pares. Avui hi passejo en una hora de calma que s’agraeix, i veig al terra una acumulació de bastonets i altres restes vegetals, clarament artificial. Es tracta d’una activitat infantil que salta fronteres generacionals, i fa que les joguines tecnològiques, pròpies de cada època, quedin arraconades. El joc és ben senzill, el recordo dels meus anys petits, o dels de mon fill; consisteix simplement en acumular en un lloc concret, de forma més o menys ordenada, tot allò que la canalla recull: pedres, fustes, rametes... No sé si és quelcom instintiu dels humans, que anhelem cert domini sobre la natura, modificar-la al nostre gust, domesticar-la, sotmetre-la, o una voluntat de transformar el món, d’intentar millorar-lo segons els nostres valors i gustos, o la necessitat de deixar empremta, que sàpiguen que hem estat aquí, que aquesta és la nostra marca.

Amb el pas de les hores, i el transit de persones i animals, aquesta acumulació de fustetes es desdibuixarà, es farà irrecognoscible. Potser els mateixos xiquets i xiquetes que l’han fet, la desfaran, o serà la natura, que juga al seu propi joc, més tossuda que no sàvia, més anàrquica que disciplinada, que tornarà les coses al seu lloc, o al seu caos aparent.

Com l'Indiana Jones

 Reflexió penjada al diari digital La Marfanta.

Fa uns anys ens miràvem en família l’exitosa The Big Bang Theory, on quatre joves científics comparteixen pis i l’afició desmesudada per sèries i sagues de pel·lícules d’aventures i ciència ficció. Sovint acudien a trobades vestits per a l’ocasió i  organitzaven maratons de visionat complet d’alguna d’elles. Recordo un capítol en què parlaven d’Indiana Jones, i un dels joves fa un comentari que deixa glaçat Sheldon, i a mi mateix: la intervenció de l’intrèpid arqueòleg en una de les pel·lícules –no recordo quina, soc més d’El planeta de los simios; l’antiga, evidentment- no altera en absolut el resultat final de la trama.

Sheldon, amb la mirada perduda a l’infinit, revisiona al cervell la pel·lícula –jo també. Certament, la quantitat i varietat d’accions audaces, valentes, arriscades, enginyoses i divertides, no impedeixen que els nazis assoleixin el seu objectiu: tenir a les mans el Sant Grial. De res han servit la resolució d’enigmes, les lluites de fuet, les escenes d’amor, el suport dels amics simpàtics, o tenir de cara aquell atzar que fa que les fletxes i els trets passin sempre a un mil·límetre del protagonista. És a dir, sense el bo de l’Indiana, el resultat final de la pel·lícula hauria estat exactament el mateix. Així no ha servit de res la seva presència? Ni actor, ni guionista, ni director, ni productor, ni espectadors, afirmarien mai una heretgia així. Indiana ens entreté, ens diverteix, ens emociona... ens fa, ni que sigui un parell d’hores, la vida millor.

Deixant de banda l’Indiana, i extrapolant la reflexió sobre aquesta anècdota a nosaltres mateixos, em poso a fer preguntes. Hem somiat mai que assoliríem reptes importants? Que aconseguiríem fites que transformarien, ni que sigui una miqueta, el món, el país, el poble, la família? O ja tenim una edat en què entenem que la nostra presència fugaç passarà sense pena ni glòria? Potser cal acceptar que un objectiu modest i accessible sigui fer somriure la gent que tenim al nostre voltant, fer-li la vida millor, ni que sigui un parell d’hores, i a la nit, deixar el barret i el fuet metafòrics al penjador de casa, i dormir pensant que som com l’Indiana Jones.

ja ho farà la vida

 

Tres nois caminen en fila per la vorera, parlant de les seves coses; tenen aquella edat en què les seves coses se centren en una. Escolto que el de l’esquerra li diu als altres: “No em pot veure; l’altre dia la vaig trobar i em va girar la cara.” No tinc més dades per saber si la seva anàlisi de la situació és la correcta; ningú no en té prou mai. Els errors d’interpretació dels gestos i paraules dels altres són font de mals entesos des de sempre. Però no em veig en cor d’aturar-los i explicar-los aquesta veritat sobre la incertesa, perquè no és assumpte meu, perquè no li farien cas a un home gran que què en sap dels joves (com si no ho hagués estat mai); ja ho farà la vida.

Converses agafades al vol

 Dues dones surten per la porta del mercat. Una es lamenta, i es diu a ella mateixa: "Ai, el pa, xona boba!"

noves i inexplorades sendes

 

Al vespre, a la plaça de l’Ajuntament, tocant a la façana, un xiquet que no arriba als dos anys, està plantat damunt d’una llum ornamental que puja del terra. Li fa gràcia trobar-se enmig del feix de llum que li va a la cara, que atura posant les manetes al mig, amb aquella màgica capacitat de jugar amb qualsevol cosa a tot arreu. Me’l miro uns segons, alentint el pas, encisat pel seu somriure, per les galtetes que conviden a ser premudes, pels records que em porten a infinites i inoblidables passejades per Tortosa amb mon fill. Son pare s’aproxima. “Soc són pare, estic aquí”, m’informa amb un somriure també, per si la meva mirada al xiquet fos fruit de la preocupació, per si estava perdut o sol.

Els deixo als dos, amb els seus jocs de llum i somriures, amb les aventures que els esperen i que jo ja conec, viatger en una fase més avançada de la paternitat, i continuo el meu camí, cap a noves i inexplorades sendes.

una alegria, que també és medicinal

 

A la meva farmàcia de referència em preparen les medecines habituals que consumim la família, que en són una bona colla, i que posaré a la bossa que ja porto preparada. Des de fa dècades -tota la meva vida, com a mínim-, utilitzen el mateix mètode per a treure el codi de la capsa amb un cúter, i per a enganxar-lo després amb cinta adhesiva en un paper. Mentre m’espero davant del taulell, m’adono que a terra hi ha la foto de carnet d’una xiqueta. La plego. Imagino que li ha caigut a una mare, o a una iaia, quan han obert la cartera per a pagar, o per a treure la cartilla sanitària. Li ensenyo a la farmacèutica, i no la reconeix, però l’agafa i la posa en una prestatgeria, perquè la vegi la clienta que potser, la trobarà a faltar quan arribi a casa. La foto es veu nova, deu ser recent, com deu ser recent la il·lusió que li ha fet portar-la al damunt, i veure el seu rostre rialler cada cop que obre la cartera i, segurament, l’ensenya a alguna amiga, o a una veïna, o a qui es posi per davant. El proper dia que vagi a buscar les pastilles per al ferro, o per a la pressió, o pel que sigui, s’emportarà també una alegria, que també és medicinal.

lliçó d'humiltat

 

Al passeig de Ribera conviuen diverses formes de mobilitat ciutadana; una forma de convivència a la qual tot just comencem a habituar-nos a les voreres de les nostres ciutats, com tantes altres convivències en altres tipus d’espais geogràfics o nacionals.

Un carril bici pintat a la vorera travessa el passeig. Una família, amb tres o quatre fills, ve cap a mi. La mare va una roda per davant dels altres, però no és cap cursa; subjecta el mòbil amb el braç dret estirat, i grava el dominical passeig en bicicleta de la família. Es queixa que no paren prou atenció a la precària gravació; “Me la fotré”, escolto que s'exclama.

Passen per davant meu i es perden ràpidament al final del carrer. Penso que formaré part de la gravació que després veuran a casa, o que fins i tot penjaran a les xarxes socials. Ningú es fixarà en un senyor amb pantalons curts que passeja un gos. Seré un personatge secundari, ni tan sols això, una figura sense protagonisme, prescindible, innecessària, tractat amb la major de les indiferències. Bona lliçó d’humilitat per a la vida.

I sentir-se encara amb forces. Equilibri

 Inspirat els Jocs Olímpics que s'estan fent aquests dies, em venen ganes de llegir-vos el conte Equilibri, un dels relats inclosos al recull I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions, 2022), amb què vaig guanyar el VII Premi de Narrativa Breu Ciutat d'Amposta.

Tots els contes estan emmarcats en un esport diferent (en aquest cas, halterofília), cosa que em va servir de repte, d'inspiració, i de fil per anar a parar a llò que realment m'importa, les emocions.

 

carrers per travessar

 

A la vorera, un pare amb dos fills menuts, amb edat encara d’anar de la mà. El menut està al seu costat. El gran –no gaire més d’un any- està unes passes endavant aturat, començant a gaudir de certa independència. Son pare el crida enèrgicament, “Vine cap aquí!”, i el xiquet no li fa cas. “Que t’agafarà la bicicleta!”

El xiquet fa que no amb el ditet, perquè, si som objectius, tenint en compte la trajectòria de la bicicleta, la seva velocitat, i l’amplada de la vorera, la màquina passarà a uns tres o quatre metres del xiquet. El xiquet està aturat, ara mirant son pare, ara, la bicicleta. Quan aquesta ja ha passat, el xiquet claudica –crec que sentint-se vencedor-, i va cap a son pare. Tots tres travessen el carrer agafats de la mà, però no sé si en quedaran massa, de carrers per travessar així.

fràgil resta d’humitat de la nit

 

Normalment quan m’aixeco, si la pressa no es fa mestressa, passejo la mirada pel paisatge que es desplega davant de casa: la línia d’arbres del passeig de Ribera, el riu que s’intueix al darrere -més visible a l’hivern-, la plana esquitxada d’edificis i algun poble, fins a l’omnipotent relleu del Port, i comprovo el to de blau cel que el matí ens regala.

Sovint, els dies que de forma arbitrària diem que fa bo, el cel està ras, la llum és neta, i a primera hora es veu una línia discontínua de nuvolets eteris, esfilagarsats, ingràvids, a poca alçada, a una distància propera de la terra on sembla que hagin dormit –potser somiat. La presència del Port al seu darrere –que no oculten, ni ho pretenen-, s’imposa, els sobrepassa, magnificent o protector.

Aquesta línia de nuvolets no ens amenaça amb pluja, tempesta o vent; esdevé anecdòtica, estètica, i potser ens parlen de la tendresa del dia, de la fragilitat de la vida, de la incertesa. Quan el sol imposi la seva llei, abusador, els desfarà enmig del paisatge, fràgil resta d’humitat de la nit.

La facilitat pot ser un perill

 M'agrada veure documentals sobre art, tant se val si m'agrada més o menys l'artista o la seva obra. L'important sovint és el procés creatiu, que acostuma a durar tota una vida de reflexió, de mirar, de provar. Ahir en vaig veure un sobre Chillida. De jove, a l'escola d'art, va destacar de seguida, però fugint dels elogis de professors i altres alumnes, va decidir començar a dibuixar amb la mà esquerra, tot i ser dretà, perquè, deia: "La facilitat pot ser un perill".

És aquest concepte que ara se'n diu, com si haguéssim inventat alguna cosa, "sortir de la zona de confort", arriscar-se, provar nous camins, anar més enllà.

llenguatge corporal i automobilístic

 

Un vehicle que, intueixo, no deu ser de Tortosa, s’atura en una cruïlla en adonar-se que s’ha passat el carrer a l’esquerra per on volia anar. Amb una maniobra una mica brusca i precipitada per l’angoixa, la ràbia, o potser també perquè l’estiguin increpant des del seient del costat, enlloc de fer marxa enrere, fa un cop de volant i una de les rodes puja per damunt del parterre. El conductor del vehicle aturat a uns discrets tres o quatre metres enrere, aixeca visiblement les mans per damunt de l’altura del cap, no coma rendició, sinó potser com a sorpresa davant la maniobra, o per a mostrar passivitat, per a donar al vehicle del davant una mica de la serenor que sembla que li manca.

Gestos humans que em criden l’atenció del llenguatge corporal i automobilístic de la gent.

Aquells estius, aquella calma

 

Migdia de diumenge en plena canícula. La ciutat resta somorta. Després de dies d’intensa calor, ahir va caure un ram d’aigua típic del temps, amb la rauxa dels jóvens: impulsiu, enèrgic i mancat de constància. Però avui la temperatura ha baixat, i s’està bé a l’ombra dels arbres que agita el vent. Fa calor, però és una calor com la d’abans, que em transporta –ajudat pel cant de les cigales- als estius de quan era xiquet al poble. Estius d’infantesa, sovint mitificats. Aquelles infinites hores de migdiada, esperant rere la persiana que surti algú a jugar, amics de tot l’any, i d’altres només d’estiu, passatgers que amb la seva presència certificaven les vacances. Sovint recordem els jocs al carrer, el córrer per tot el poble, saltar marges i ferides, menjar polos de llimona. Tendim a oblidar les hores mortes, la serenor, l’avorriment que jo llimava amb les poques hores de programació infantil televisiva, amb la lectura de tebeos, dibuixant, pintant i, sobretot, inventant-me jocs on personatges inventats competien.

Enyoro de vegades aquella calma, que llavors es feia llarga a l’espera del bo del dia, deixar passar els minuts, omplir-los de res que sembli imprescindible o d’allò que ens fa més humans.

cadascú amb el seu rol

 

Xiquet d’uns vuit anys, tot i estar dempeus a la vorera, ensopega amb ell mateix i cau, de forma maldestra, no sé pas com, mentre alguna cosa que duia a les mans, que potser estava menjant, s’escampa pel terra. La mirada de sa mare, fixa i silenciosa, barreja dosis imprecises d’ira i de resignació; fa cara d’haver perdut la paciència ja fa dies. Sa germana gran, més explícita en paraules, li diu “Tu ets tonto”, amb una primera o molt tònica i molt llarga. El xiquet s’aixeca, s’espolsa els pantalons curts i potser també la culpa. Intueixo que cadascú seguirà amb el seu rol una bona temporada.

Desdefinicions. Etsperança

 Etsperança. Quan l'esperança ets tu.

El resplandor

 

Al mig del passadís del súper, dos bessones d'uns vuit anys, amb vestit igual de faldeta, i mitja melena. Impossible no pensar en El Resplendor de Kubrick. Però no tenen una actitud inquietant. Boten i aplaudeixen, alegres, perquè són pare ha agafat una pizza per a sopar. Dubto que la tallin amb una destral.

16a Jornada Literària de Cornudella de Montsant

 

A la 16a Jornada Literària de Cornudella de Montsant. Una edició especial, en què després d'organitzar-la des de 2008 he decidit, o he necessitat, fer una passa enrere, netejar la meva ment i el meu temps d'algunes de les coses que me'ls ocupen.

Un Jornada que visc amb tranquil·litat i amb la felicitat de veure com continua. Per molts anys.

dos necessitats

 Els hòmens tenim dos necessitats: amics i enemics. Una ens fa millors, l'altra ens autodestrueix.

Fals proverbi saxó

 

Amb La nova Rússia a l'UN-I-VERS de Benifallet

 Ahir al II Festival de Poesia UN-I-VERS de Benifallet. Presentem el llibre La nova Rússia de Sergei Eisenstein on he escrit versos a les il·lustracions que Amat Pellejà ha fet inspirat en la pel·lícula La línia general.

Fotos de Domingo Ramos.

Fals proverbi de la Polinèsia

 

circuit urbà

 

El passeig de Ribera és un espai de la ciutat on la gent acostuma a caminar amb ànim esportiu, per a estirar les cames o prendre l’aire, a la vora del riu. Té una franja de terra, amb aparells per fer esports, jocs infantils, fonts, i taules de pic-nic, i el passeig pròpiament dit, enrajolat, amb una fila de plataners, escortat per parterres intermitents, que abracen els arbres de dos en dos, i que permeten passar d’un a altre costat pels passadissos que els uneixen, tot i que travessar aquests parterres no comporti cap dificultat.

La gent camina per un dels dos costats amb més o menys velocitat, i quan arriba al final del passeig, la seva trajectòria descriu una corba per a salvar l’últim porterre, i tornen per l’altre costat de la filera de plataners, com si es trobessin en una pista d’atletisme urbana. Enlloc de fer aquesta corba, podrien girar el cos 180 graus i tornar sobre els seus mateixos passos, però diria que ningú fa aquest moviment, potser per la seva brusquedat i manca d’elegància, o perquè tornar per l’altre costat ens fa imaginar que obrim nous camins, tot i que la perspectiva del paisatge sigui idèntica. O simplement hem vist massa jocs olímpics per la tele. O estic equivocat, i tot plegat són imaginacions meves quan bado pel carrer, i la gent tant fa un moviment com l’altre. Potser m’assegui un dia en un banc de la punta i prengui dades per a corroborar aquesta teoria, o per a arribar a cap conclusió, només per a prendre l’aire.

De nou a l'UN-I-VERS, L'ebre riu de poesia

 L'any passat vaig participar a l'estrena del certamen UN-I-VERS, L'Ebre un riu de poesia, que va tenir lloc a Benifallet.

I aquesta setmana, del 5 al 7 de juliol, arriba la segona edició, on també tindré el goig de participar, amb la presentació del llibre d'il·lustracions d'Amat Pellejà,  La nova Rússia de Sergei Eisenstein, on he posat les poesies que acompanyen cada imatge, i que tindrà lloc dissabte 6 de juliol, a les 5 de la tarda.

Més informació en aquest enllaç

Rellegint Les closques, de Laia Viñas

Dubte infantil, o el color de la carn

 

Quan era petit i pintàvem un dibuix, per a la cara i les mans agafàvem el llapis que dèiem de "color carn", que no faltava a cap estoig o plumier. En aquells anys seixanta i setanta no imaginàvem altre color de pell que aquell, tirant a rosadet tendre, perquè al nostre panorama humà habitual de poble era raríssim trobar-nos altres pigments que ens semblaven exòtics.

La qüestió és que imagino que "color carn" no és el seu nom correcte. Em podeu ajudar? No és per a mi, sinó per a resoldre el dubte del xiquet que encara soc.

Se acabó lo que se daba

 

Davant meu, a la vorera, una dona gran avança lentament. Arrossega una mica els peus, recolzada en un caminador. Al costat, molt a prop, al mateix ritme, l’acompanya una noia jove, amb la mirada al mòbil que duu a les mans, que no li impedeix estar atenta a veure què passa, quan la dona s’atura. El caminador s’ha enganxat amb una fulla; sembla un entrebanc massa minúscul per a impedir que avanci, però la mesura dels obstacles és relativa. La noia s’acotxa, aparta la fulla de sota la roda, i continuen endavant, tot just quan em poso a la seva alçada per a avançar-les, i escolto que la dona diu, en to de lament: “Se acabó lo que se daba”.

Llegint darrere del misteri, de Jordi Manzanares

Mitjans d'agost

 

Matí malenconiós, amb pluja, baixada de temperatures, fulles caigudes al passeig vora el riu. Tot i que avui comença l’estiu, fa dia de tardor. Amb aquest esperit reflexiono sobre el pas del temps, el meu. Fa anys que em sento a la tardor de la vida, i lluny de la exaltació festiva, sorollosa i càlida de l’estiu, cerco la serenor dels capvespres, rumio mentre torno a casa venint de la feina.

I si la vida fos un any, a quin mes exacte de la tardor em trobo? Octubre? És un mes que m’agrada força, de bons records.

Com que a més de les lletres, també m’agraden els números, em poso a fer càlculs mentals. Estimo una esperança de vida de 96 anys; no perquè cregui amb certesa que hi arribaré –faré el possible per passar-los amb escreix-, sinó perquè és un múltiple de dotze. En aquest cas, vuit anys de vida real equivaldrien a un mes, en aquest teòric calendari anual. Com que estic a punt d’arribar als seixanta, això voldria dir... que he viscut set mesos i mig!!! Em sorprén el resultat. De veure’m ja a l’octubre, resulta que em trobo a mitjans d’agost! Està a punt de començar la festa major del meu poble!

Somric sol davant d’aquesta troballa, quan arribo al meu nou barri, quan veig les finestres de la meva nova casa, aquest dia malenconiós, fresc i ple d’esperança.