el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Alegries que et dóna passejar per instagram i trobar-te un comentari d'espilldaurat sobre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), i comprovar que els teus llibres encara respiren i fan respirar.
Continuo amb el vici de portar la literatura al carrer, aquest cop amb nanocontes escrits en post-its que enganxo a bars, botigues, bancs, parades d'autobús, caixers automàtics, etc, de Tortosa.
#literaturaalcarrer
#nanocontes
Remenant fotos velles, ahir en trobo una de les meves
preferides, al terrat de casa de Cornudella, amb una pilota als peus, i la poso
com a fons del meu estat a whatsapp. Avui trobo una pilota similar al mig de la
rambla Felip Pedrell de Tortosa. Miro al voltant i no veig cap crio que la
vulgui recuperar, amb el perill que això comporta. Però la pilota en fa pena, i
en un moment que no passen cotxes, en un acte heroic, l'agafo i la deixo al
costat de la parada d'autobús. Més tard, mentre torno a casa, penso que hauria
estat bé fer-me una foto, en la mateixa postura de quan era un xiquet. Però la
pilota ja no hi és; les bones idees de vegades arriben tard.
No sé què se n'ha fet, de la pilota, del xiquet. Les pilotes
de plàstic tenen el final pronosticat: o es perden, o es rebenten. Però el seu
esperit es manté inalterable. O això espero.
«El van trobar a la vora
del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de
fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres
fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un
blanc immaculat. En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare
Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar
consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua». Ciutat de llops és un viatge inquietant per la Ribera en què el lector
remuntarà les aigües a sobre d’un llagut amb l’oncle Passarius, l’Eban,
l’Abiner, la Baikar,
l’Ager i l’Aranko. Serà una ruta emocionant a la recerca de respostes, una
travessia plena de misteris, de dubtes, de fets fantàstics, de velles
llegendes, d’éssers mítics, d’històries de l’Ebre.
Com als personatges, una boira aclaparadora ens submergirà en les profunditats
de les històries del riu, perquè el que amaga el riu no ho saben ni els
mariners.
El meu ordinador ha dit prou. Fa uns 10 anys que el tinc. L'informàtic que sempre n'ha tingut cura diu que ha fet molts quilòmetres. És cert. M'hauré d'acustumar a un altre més capaç, més ràpid, més potent. Estaré a l'alçada?
M'agrada portar la literatura al carrer, i els meus nanocontes són molt adients per a aquest tipus d'accions.
Ahir vaig aprofitar un viatge a Barcelona per a escriure nanocontes al revers de tickes de bars i restaurants, bitllets de metro, etcétera, i deixar-los a l'abast de la gent, amb la intenció que els trobin per casualitat, de despertar un somriure, una reflexió.
Mentre em duri aquesta dèria, ho aniré fent ipenjant a les xarxes amb el hastag #literaturaalcarrer
De fet, ja m'he proveït també de post-its.
Us animo a jugar fent aquesta mena d'accions, amb textos vostres o d'un autor/a que us agradi..
El nostre fill fa
una maqueta amb playmobils i zomlings barrejats. "Així s'ajuden a vigilar
", explica. "Que hi ha bons i dolents?" , pregunto. "Tots
són bons", respon.
La trompeta de Louis
Armstrong és inconfusible, i les emocions que li desperta, irrefrenables. I fa
uns anys, compartides. Ara vindrà aquell agut que sempre el fa plorar.
La closca que t'acompanya, la closca on restes segura, tan sols en aparença. en fràgil aparença. .
Inspirat en una foto extreta de la pàgina de Twitter Restot.
Algun d'aquests dies, amb ànim de jugar amb la literatura a través de les xarxes, he proposat a Twitter, amb el hastag #reptejesusmtibau , que pengessin imatges que em servirien d'inspiració per a escriure un nanoconte o un haikú, amb el mínim temps possible, de forma arrauxada i impulsiva.
Fa temps vaig fer alguna cosa similar a facebook.
El resultat pot tenir o no tenir qualitat literària, però el simple fet de promoure que s'encenguin espurnes ja val la pena.
Podeu veure algun dels resultats:
Sobre una foto proposada per Marta Escolà: . Blanca la llances,
cap al cel vol tornar;
jocs amb la neu.
Sobre una foto proposada per Ruth Troyano .
L'intent de tocar el sol
sembla estèril. Sols ho sembla. El vi serà ple de llum.
XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler - Premi Ciutat de
Barcelona de Literatura catalana 2016
Sinopsi
En Sebastià ha sortit d’un centre de menors i
comença el batxillerat en un institut públic. Comparteix aula amb en Jaume, un
noi obsessionat pel llibre A sang freda de Capote, n’Albert
Abat, un bon estudiant i líder carismàtic, i en Miquel Àngel, víctima de les
burles dels seus companys i amb un entorn gens fàcil. Tots ells d’alguna manera
estan marcats per la mort d’en Joel, un company de classe. Però no serà l’única
mort d’aquell curs.
Amb Eren ells, la seva primera novel·la,
el poeta Carles Rebassa ha guanyat el XXVI Premi Pin i Soler. Hi demostra un
esplèndid domini narratiu i lingüístic, donant veu a un grup d’adolescents que
cerquen la seva identitat en un univers propi, de relacions ocultes i
exaltades, viscudes amb l’emoció a fl or de pell.
«Novel·la d’iniciació, amb una gran voluntat
d’estil, que descriu les turbulències d’uns personatges que volen desbordar les
convencions.» —Jurat del Premi Pin i Soler
«Amb dinamisme i tensió literària, l’obra és una
excel·lent guanyadora del premi.» —Albert Ventura, Núvol
.
Comentari
Una novel·la per a dos tipus de persones: els que
són adolescents i els que ho han estat alguna vegada.
Una novel·la a la recerda de la identitat, per
preguntar-se qui sóc, si sóc en funció del jo o dels altres, qui són els
altres, com intervinc o no intervinc perquè els altres siguin o no siguin.
Una novel·la per als llops que tots som, o per als
llops que són els altres.
Una novel·la per a buscar-se espai sense evitar les
ferides.
.
Fragments
Dins meu hi ha un silenci tan fort com una multitud
que xiscla enmig d’un cercle de policia.
Hi ha molta distància entre el tu assegut al sofà
davant dels teus pares amb el diari i el Telenotícies, i tu amb les coses que
tens i les coses que ets. Tu ets com el dolor d’una serra elèctrica plena de rovell
enmig d’una sonata de Schubert.
De vegades parlem de “la nostra vida” com si fos una
mena d’ésser viu, però jo crec que la vida, així com com hi pensam i la
tractam, no és més que el resultat dels altres en les nostres accions.
A cada envestida tu sabies que l’estimaves i que ell
deixava que l’estimessis. Vas ser feliç dues vegades.
Té unes dents grogues i les genives com l’aigua
d’una font vora una ermita.
“Què vols fer?”, “Fer un tomb”, “Entesos”, i vam
començar a caminar, tira-tira, amb aquella tranquil·litat incòmoda de no saber
què dir, i amb aquella embafada de caminar sempre tira-tira per allà mateix,
sense trobar un camí que ens meni a un lloc que no coneguem i ens hi puguem
perdre perquè jo no hagi de ser en Sebastià i ell no hagi de ser en Miquel
Àngel i no semblem dos que van tira-tira i no saben qui són l’un per l’altre.
Dos sempre són més forts que el poder. Quan dos són
dos, ja pot venir una multitud atemorida amb torxes enceses.
Catalunya som un
país estrany, commemorem derrotes, celebrem el nostre patró entre roses i
llibres sense deixar de treballar, i un dels nostres centres neuràlgics no és
una gran plaça, no es troba davant d’un ostentós monument o un magnífic
edifici, sinó una rambla on passeja gent, on la gent som espectacle i
espectadors alhora, on caminem amunt i avall entre flors, on ens hi trobem.
M’estimo el meu país, i tothom que arribi amb la
pau de la mà és benvingut a passejar-hi, rambla amunt, rambla avall.
Quan vaig llegir per
primera vegada Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela, jo tenia dinou
anys. Era setembre, i les editorials aprofitaven l’inici del nou curs per a
oferir col·leccions de llibres amb periodicitat setmanal. Jove, amb pocs
recursos, i lector empedreït, vaig aprofitar l’oferta de llançament de la
col·lecció per fer-me amb aquesta novel·la i Los santos inocentes, de Miquel
Delibes: quina gran inversió!
Llabors em va causar
bones sensacions, i amb la resta de llibres, el meu tresor, m’acompanyà a viure
a Tortosa, i tot aquest temps l’he tingut en una lleixa ben a la vista. Però no
ha estat fins ara que m’he decidit a rellegir-lo. No recordo exactament quin
efecte em causà fa més de trenta anys, però ara he xalat desmesuradament.
La novel·la és un
prodigi d’enginy, una tempesta literària, una tromba de personatges i paraules
que no paren de girar, que t’envolten i t’arrosseguen al seu terreny, i l’autor
et fa ballar a un ritme frenètic per aquesta comarca gallega de la postguerra,
on els habitants viuen la vida i la mort de forma apassionada i terrena alhora,
i es deixen endur per l’amor, i per l’odi, i ens fan partíceps, i nosaltres ens
deixem fer, allí al mig d’aquest espectacle.
La família Carranza
descobreix que pateix una maledicció centenària que afecta les filles majors de
cada dues generacions. Gràcies a les investigacions històriques del pare,
sabran que estan a punt de ser víctimes de l’atac d’un vampir que els ha jurat
venjança eterna. A pesar de la desgràcia que suposa saber-se la sisena víctima,
Lorena, una jove despreocupada i superficial, no pensa estar-se quieta esperant
l’atac vampíric. Tampoc la seua germana, que intentarà que el destí no es
complisca amb l’ajuda d’un company de classe molt friqui. Aconseguiran
salvar-la?
Regira entre els records a la recerca d'un tros de confeti d'antigues festes. Aixeca coixins, mira davall dels mobles, però tot, estranyament, ho veu en blanc i negre.
10 d’agost 2017
Voler punts suspensius i
tenir punts febles.
Parlar només entre cometes.
Acabar frases amb signes d'exclamació que es
cargolen.
Obrir massa parèntesis.
La programació de
Catalunya Ràdio renova les cites d'autors literaris catalans amb el petits
espais sonors
titulats "Postdates", en una acció conjunta entre
Catalunya Ràdio i la
Institució de les Lletres Catalanes que va començar el mes de
gener i pretén acostar, de manera quotidiana, natural i original els autors de
la literatura catalana en forma de cites sonores.
Entre aquestes cites, tinc el goig que es trobi la meva.
Dijous passat a la nit, vaig assistir al sopar literaria que per tercer organitza Onada Editorial. Molt bona companyia d'amics i amigues de lletres.
Vaig assistir acompanyat de La vida darrere de l'aparador.
En un món on humans i
àngels conviuen en harmonia, Ahriel és un àngel femení encarregat de cuidar la
jove reina Marla i d’assegurar l’equilibri entre els regnes dels humans.
Tanmateix, la seva vida idíl·lica es veu interrompuda quan descobreix una
conspiració per iniciar una sagnant guerra. Quan tracta d’evitar el conflicte,
Ahriel és traïda i reclosa, amb les seves ales inutilitzades, a l’espantosa
presó de Gòrlian, un món primitiu i salvatge d’on ningú ha aconseguit
escapar-se mai. Si vol sobreviure, haurà de veure les coses des d’una
perspectiva diferent, abandonant la perfecció per comprendre el comportament
dels éssers humans.
Fa uns dies, una
notícia extraordinària ha passat injustament desapercebuda i allunyada dels
titulars dels mitjans de comunicació, centrats en l’amoral despesa per comprar
un jugador de futbol. Em refereixo al fet que hagin desconnectat dos robots, Bob
i Alice, que havien començat a crear una llengua pròpia per a comunicar-se.
De seguida ens
vénen al cap diverses novel·les i pel·lícules de ciència ficció, que
presagiaven un futur que ve cap a nosaltres a tota pressa.
Tot plegat em provoca
una gran varietat d’emocions, em fascina, i crec estem davant d’un moment
històric, una d’aquelles fites que marquen una era, tot i que no sé si per als
humans o per a les màquines.
Que la intel·ligència
artificial avanci tant de pressa, ens provoca admiració i recança alhora, i no
sabem si ens portarà a les estrelles o a la destrucció. Som conscients que no
hi ha marxa enrere; l’espècie humana no s’arronsa davant d’un repte, davant la
possibilitat d’una conquesta. Però el moment en què han saltat les alarmes,
l’instant en què la por ens ha fet prémer el botó d’aturada, ha estat quan els
robots comencen a crear un nou llenguatge. I això em fa reflexionar sobre el
poder de la paraula, sobre aquesta qualitat que ens fa humans per damunt de
tantes altres. Vivim en un temps que glorifica la tecnologia i la ciència,
mentre que les humanitats es veure arraconades a un paper secundari sense gaire
notorietat, crec que de forma gens casual. La separació entre ciències i
lletres és una estafa, i la manca d’atenció en les segones, un robatori al
futur.
La llengua ens fa
savis, i lliures, i humans. Els robots ho comencen a tenir clar, i nosaltres?