el sol és verd?

Contradint el meu jo de 1975, trobo que un sol verd és possible.

Cal Neulat, una de les botigues on anava a comprar de petit a Cornudella, tanca. Llegir la notícia a Cornudella blog m'ha emocionat i és com si una petita porta a la infantesa es tanqués. Hi anava a comprar acompanyant a ma mare, i quan devia ser més grandet, tot sol, amb la llista dels encàrrecs apuntada i, potser, fins i tot, apresa de memòria. Em veig obrint la porta o apartant la cortina a l'estiu, davant del mostrador que llavors em semblava tan alt, i la senyora Josepa sortint d'una porta.
Diuen que quan una porta es tanca, se n'obre una altra; però de vegades costa de trobar.

Sant Isidre, 3

Aquella persiana, aquell balcó, aquell carrer, aquella pilota...: catàleg de records de Sant Isidre, 3.


Hi vaig viure només fins als 13 anys (només?), però sempre ha estat el meu carrer, la meua casa. Allunyar-me’n fou traumàtic, allunyar-me de massa coses, despertar del son de la infantesa. Potser per això m’agrada tant passar-hi pel davant, passar pels records. Records que aniré recollint al blog sota l’etiqueta Sant Isidre 3.

Tornant a Sant Isidre, 3

Més de 30 anys sense sopar a Sant Isidre, 3, des de que en vam marxar quan era petit. Vivíem al primer pis, i al damunt, els “madrilenyos”, que venien cada estiu i reiniciava una amistat a prova de distàncies i del temps. Ara, una generació menys i una generació més, han reformat el segon pis i ens canviden a sopar a tota la colla.

Sempre que passo pel carrer Sant Isidre m’acompanyen records i emocions d’una infantesa que, tot i el tòpic, va ser feliç; però, en travessar la porta del número 3, el viatge al passat es fa vertiginós. L’entrada sembla més petita, l’escala més estreta, i la finestra on vaig donar-me un cop de cap continua deixant pas a la llum. Llavors saltava d’un bot els trams d’escala, però ara no caic en la temptació, ni en el risc de trencar-me uns quants ossos. Passo per davant de la porta de casa meva (sempre serà casa meva) i m’empasso saliva.

Al segon pis tot està diferent, han tombat envans i el passadís on vam córrer ja no hi és. El llarg balcó continua igual, amb dues entrades, i el nostre fill juga i riu, i entre per una porta i surt per l’altra i ens fa “susto!”, i de vegades espanta el pas dels anys, i de vegades ens posa tendres.

Pugem dalt del terrat, i recupero una imatge antiga: la perspectiva de l’Església i els dos campanars i, lluny, Siurana. De petit vaig dibuixar aquest paisatge a llapis, amb colors, amb ceres..., tantes vegades, que sempre el porto dins.

Ressò de riures a Sant Isidre, 3

Un fanal il·lumina el vell carrer de ma infantesa.

Ressò de riures a Sant Isidre, 3

Felicitats petites (25): Reis amb màgia.

Dijous passat parlava de la felicitat petita de fer regals, de repartir il·lusió. Però si hi ha una data especialment senyalada al calendari per al món de la il·lusió, aquesta és el dia de Reis, malgrat l'avanç imparable que darrerament està tenint el seu competidor, el Pare Noel. I si en algun lloc és especialment entranyable aquesta festa, és al meu poble, a Cornudella de Montsant. En ser un poble petit, el contacte dels Reis i els seus patges amb els xiquets i xiquetes és molt més proper, i no n'hi ha cap que es quedi sense rebre el seu paquet, entregat en mà al balcó de casa seva, o de casa dels padrins (o de tots dos).

Tinc dibuixades a la retina les imatges d'aquells dies, quan jo era un xiquet del carrer Sant Isidre, i els Reis giraven la cantonada, precedits pel soroll dels tractors carregats de regals, i el so de l'escala en repenjar-se a la barana del balcó, i les severes advertències dels patges, sempre de veu molt greu, sempre en castellà llavors, perquè venien de molt lluny.

Després, de més gran, vaig tenir una felicitat encara més gran: la d'ajudar alguna vegada a ses majestats a repartir els regals, a donar petons a les galtes gelades dels xiquets que em miraven amb ulls desproporcionadament oberts, a rebre les cartes farcides d'il·lusió, amb cal·ligrafia irregular.

I és que els Reis d'Orient són màgics, i no sabem d'on treuen els regals. No com altres, que sí sabem d'on els treuen: dels pressupostos de l'Estat.

Les meves lectures infantils i el record d'una balena

Em vaig aficionar a la lectura de ben petit, i devorava tot allò que em queia a les mans. Fins i tot m'ho passava bé llegint els diccionaris, amb aquells dibuixos que hi ha als marges, i aquelles pàgines centrals amb colors, amb les banderes de països que ja no existeixen.

Al meu germà i a mi, els meus pares ens van comprar una enciclopèdia temàtica que segur que molts de la meva generació tenen a casa: la Enciclopedia juvenil A-ZETA, de ediciones CREDSA.

Un capítol concret d'aquesta enciclopèdia, a les pàgines 52 i 53 del primer volum , em va seduir especialment. S'explicava ( i s'explica) la caça de la balena i tot el que se'n treu de profit. Les dades parlen soles: una balena proporciona 50.000 kg de carn, 3.000 kg de llengua, 1.550 kg de budells, 25.000 kg de greix...

No és estrany que aquestes dades, i la imatge que les acompanyava, impressionessin un xiquet més aviat primet de Cornudella de Montsant, un poble de secà del Priorat.

Records del carrer Sant Isidre

Fa unes setmanes es va fer pública la notícia del meu "fitxatge" per editorial Cossetània per a l’edició d’un recull de contes a principis de 2008. Internet fa que les notícies s’escampin de seguida, i a mi em va fer gràcia això del "fitxatge", com si fos una gran figura del futbol, especialment ara a l’estiu, que no es parla d’altra cosa que de futbolistes que vénen i van.

Tot plegat m’ha fet recordar aquesta fotografia amb una pilota als peus, al terrat de casa meva al carrer Sant Isidre, a la Cornudella en blanc i negre. Aquells dies segur que m’hauria agradat fitxar pel Barça, quan m’imaginava ser el Sadurní o l’Artola, jugant a futbol al carrer amb el Josep Jordi , el Peris i tota la resta de canalla del barri. Ja no conservo el mateix tipet, però no he perdut encara les ganes de somriure, i això sí que és una bona notícia.