30 de setembre 2024

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

 Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

29 de setembre 2024

Missatge en clau?

 

En múltiples converses amb altres pares i mares s'esmenta la manca d'ordre a les habitacions adolescents.

He arribat a creure que hi ha un compromís amb aquest desordre aparent, una mena de pacte generacional, de llengua que a certa edat s'oblida.

Observo al matí la ubicació dispar i asimètrica de crocs, sabatilles, xancletes i botes, al terra de l'habitació de mon fill, i en prenc nota mental per si es tracta d'un missatge en clau.

Si és així, aniré informant.

28 de setembre 2024

balanç favorable

 


Trobo deu cèntims al carrer. De seguida m’envaeix aquella alegria desproporcionada, en funció del valor de la moneda, i que es basa sobretot en la falsa impressió que el destí ens ha estat favorable, que la vida ens somriu, que ens regala uns diners guanyats sense esforç, caiguts del cel, en aquest cas gairebé de forma literal. Aquesta faceta de l’activitat humana sempre té un balanç positiu, perquè tothom alguna vegada, amb més o menys fortuna, ha trobat monedes, o fins i tot bitllets, i el fet comporta satisfacció, i el recordem, i expliquem l’anècdota en arribar a casa. Per altra banda, no tenim en compte l’alta possibilitat que haguem perdut diners de forma descuidada algun cop, escolats per un forat de la butxaca o entre els maldestres dits. Ignorem aquesta dada, i pensem que el balanç entre diners perduts i trobats ens és favorable, o ho volem pensar, i sentir-nos victoriosos davant la vida, ni que sigui per deu cèntims.

27 de setembre 2024

l'important, a l'interior

 

Dos nois d’uns dotze anys estan plantats en una cantonada, amb actitud d’esperar que els passin a recollir. Fan tota la cara de ser germans, fins i tot bessons, de tant que s’assemblen des de l’altre costat de carrer. Han superat aquella edat en què a casa decideixen vestir-los igual, o perquè fa gràcia, o per no haver de pensar, o  perquè així no es discuteixin. Ara ja comencen a voler marcar la seva identitat, a diferenciar-se, d’acord amb el seu gust i estil propis.

Deuen sortir de classe de música, perquè a l’esquena sobresurten dues fundes de guitarra, de colors diferents, les fundes, perquè les guitarres de l’interior no es veuen, i potser sí que són iguals.

Com tantes vegades s’ha dit, l’important és a l’interior, i les diferències entre fundes de guitarra, i entre l’estil de vestir, no són tan rellevants com la qualitat de l’instrument, o el lligam entre dos germans que vesteixen cadascun a la seva manera.

25 de setembre 2024

tot i el 50%

 


Reunió per vídeoconferència a la feina, en una sala d’urgència. Un company informàtic ha de muntar pantalla, ordinador, micròfon, cablejat divers, etcétera, a tota pressa, sota la pressió de tothom que està assegut esperant. Jo m’hi aproximo, més per donar suport moral que altra cosa, procurant no molestar, almenys.

Llavors tinc una visió que no esperava, que m’obre una nova dimensió vital, i que em deixa sorprès, perplex, astorat: l’informàtic inserta a la ranura corresponent un cable HDMI... al segon intent! Al primer l’havia posat a l’inrevés, sense que el 50% de possibilitats de fer-ho bé servís per a res, com la resta de mortals, vaja. En el meu interior això em reconcilia amb les meves maldestres capacitats per a lluitar contra malvats estris ofimàtics, quan mai encerto, el que sigui, a la primera.

24 de setembre 2024

Rondalla del mal pas, d'Isabel Jordà, presentació a Tortosa






El passat 20 de setembre vaig participar a la presentació de la primera novel·la d'Isabel Jordà, Rondalla del mal pas (Cossetània Edicions) que va obtenir el XXXV Premi de Narrativa Vila d'Ascó.

A totes les presentacions que faig m'agrada que hi hagi algun element diferent, especial... i en aquest cas fou sense dubte l'espai.

L'acte estava organitzat per Lo Taller, un col·lectiu de pintors que tenen un taller conjunt per a desenvolupar el seu art, i que des de fa uns anys organitzen un mercat d'art solidari durant les festes de Nadal, on col·laborem els diLLUMs d'arts al forn escrivint textos improvisats inspirats en les obres exposades.

L'espai, ple d'obres d'art, olor de pintura, i els estris més o menys ordenats, és molt suggerent, i és quasi impossible no ser tocat per la inspiració. És un encert que que també dediquin aquest espai a fer actes literaris i musicals, perquè totes les arts parlen entre elles amb facilitat, s'enriqueixen.

D'altra banda, l'organització d'un acte com aquest, a càrrec d'una entitat amb un capital humà implicat, té totes les garanties d'èxit, com va ser el cas de la passada presentació. 

Força gent per a escoltar què explicàvem d'aquesta novel·la, ambientada a principis de segle XX, amb un protagonista que es menja tota l'atenció, Toni de Lilo, un xiquet primer, trapella a Ascó, agosarat, intrèpid, ambiciós, jugador, a qui la vila de seguida se li fa petit i necessita anar-se'n a Barcelona, on e sposa a servei del comte de Fluvià, convertint-se en la seva mà dreta (o el puny esquerre).

La novel·la entra així en una segona part, deixant a una marge (sense oblidar del tot), les tradicions i costums d'una poble rural vorar el riu com Ascó, per a endinsar-se en aquella pletòrica barcelona en ebullició, on Toni no para de créixer i es veu capaç de tot, fins que una escena a la platja de Pequín li fa un clic al cervell que li canvia l'actitud, que li fa adonar-se d'on són els límits que una persona  pot admetre.

23 de setembre 2024



Trucada d’un número desconegut. Pregunten per mon fill. Un missatger li porta un paquet que, de seguida dedueixo pel remitent, és l’equipació de futbol d’aquesta temporada que estava esperant, i no hi ha ningú a casa. Acordem un lloc de trobada perquè me’l doni, i penjo. Una dècima de segon després se m’acudeix que, quan ha demanat per mon fill, jo podria haver respost amb una veu molt greu, a l’estil Darth Vader: “soy su padre”.

Quan se t’acut algun acudit així i no el pots deixar anar és molt perillós, perquè es pot podrir dins i les conseqüències són imprevisibles.

M’aproximo a la camioneta que el transportista té aparcada en un xamfrà. Em veu vindre des de dalt i em pregunta: “Marc?” I ara sí que aprofito la passada de gol per a rematar un “soy su padre”, que no sé si el transportista sap interpretar, perquè no em surt amb la gravetat prou digna de recordar Constantino Romero, ni va acompanyada d’una tenebrosa respiració. Somriu, sigui com sigui.

 

              

22 de setembre 2024

Sota la pell hi ha carn encara, el nou llibre


Us presento el meu 20è llibre en solitari, 4t poemari, que veurà la llum les properes setmanes, SOTA LA PELL HI HA CARN ENCARA, i amb el qual enceto col·laboració amb LinX Edicions. A la seva web podeu demanar ja el llibre, fins i tot dedicat, i gaudir d'una oferta del 15% de descompte en altres llibres de l'editorial.

Us deixo amb el text de la contraportada

A l’autor li agrada improvisar quan escriu relats breus, però aquest deixar-se anar, fent que les paraules -sempre màgiques i carregades d’emoció- el portin de la mà, arriba al seu màxim quan escriu poesia.

A Sota la pell hi ha carn encara s’hi troben seixanta poemes on Tibau es bressola per les sensacions que li transmeten les paraules, les imatges que li venen al cap, i per la guitarra defons de l’Albino Tena, músic amb qui acostuma a fer recitals de contes, poesia i cançons.

La seva obra poètica sempre gira al voltant de coses petites, d’olors, de gotes d’aigua, de passes petites, de pedrissos i balcons... d’elements propers i senzills de què està feta la vida que batega encara, tot i el pas del temps, i gràcies al pas del temps, sota la pell

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

21 de setembre 2024

la tanquil·litat que donen dos croissants, imagino

 

Vaig en cotxe per un carrer on l’ajuntament fa obres en un costat de la vorera. Alenteixo la marxa perquè davant meu va, pel mig de la calçada, un home que sembla jubilat. Camina amb parsimònia, aliè al que l’envolta, potser una mica dur d’orella. Du en una mà una bossa de paper, de les que donen als forns –n’hi ha un prop-, però no deu ser pa, perquè és força petita. Potser són dos croissants de xocolate. És hora de dinar i la gana em fa imaginar aquesta mena d’imatges idíl·liques. Passats uns metres, s’adona que té un cotxe al darrere, i fa tres gestos alhora: arronsa les espatlles de l’ensurt, fa una passa al costat apressada, i aixeca una mà en senyal de disculpa. I ara!, penso, un home que camina pausat cap a casa amb un parell de croissants de xocolate mereix paladejar aquest instant amb tranquil·litat.

20 de setembre 2024

Las ratas, una altra vegada

 

Avui, en arribar a casa a migdia, m'emporto una petita alegria. Mon fill em demana que li recomani una de les quatre lectures que els han proposat a l'institut per a pujar nota. "Un es diu Las ratas", em diu. L'aturo, no cal que continuï. Las ratas de Delibes és un dels meus llibres preferits, l'he llegit moltes vegades. Tot i la mudança i el cert caos que tinc encara amb els llibres, aquest sé exactament on es troba, en una lleixa preferent del menjador, acompanyat del Quixot, de Lorca, de Gerard Vergés... El vaig comprar el 1980, quan tenia els mateixos anys que mon fill, i em fa gràcia que tots dos el llegim a la mateixa edat. Suposo que no li causarà el mateix impacte, no té per què, però no em perdré el plaer d'acompanyar-lo en aquesta lectura, tot i que alguna vegada ja li he llegit algun fragment. El llibre és vell -era una edició de butxaca que molts tindreu a casa també-, les pàgines estan grogues, gastades de tant fer-se servir, una vegada més.

19 de setembre 2024

Autors a les aules


 

Escoles, instituts... feu-vos i feu-nos el regal de portar Autors a les aules, a través del programa de la Institució de les Lletres Catalanes; de les millors activitats en què m'agrada participar.


17 de setembre 2024

el llibre 20

 Properament arribarà el meu llibre en solitari número 20. 

Potser no seria cert del tot si digués que fa tanta il·lusió com el primer, però amb el pas dels anys les coses es valoren de forma diferent, i em fa feliç mirar enrere, comprovar la constància, el camí, la gent que s'ha afegit per fer-me millor la vida durant aquest recorregut.

Però sempre és l'inici d'alguna cosa. En aquest cas enceto col·laboració amb una altra editorial, i les il·lusions es renoven, i les portes i finestres que s'obren al davant. El llibre no neix amb un pa sota el braç -fa temps que sé que la literatura no em donarà de menjar-, sinó amb un parell de premis que per fi veuran la llum.

tot esperant l'ascensor

 

Mentre espero, carregat amb tres bosses del súper, que em baixi a buscar l’ascensor del meu edifici, veig un jove missatger amb un paquet sota el braç que prem el timbre d’algun altre pis, i que li obren la porta principal amb un so característic.

L’ascensor encara no ha arribat a la planta baixa, i ell, amb passes llargues, travessa l’entrada de l’edifici, passa pel meu costat i enfila decidit l’escala. “Vaig més ràpid”, diu amb un somriure ja des del tercer esglaó, potser a mode d’excusa, que no sembli que menysprea la venerable companyia de l’home gran que li dec semblar.

Penso que quan ets jove els moments d’espera es viuen com una pèrdua irreparable que s’ha d’evitar a tota costa i que, en canvi, amb l’edat, els consideres una oportunitat deliciosa per a reposar, per a reflexionar, per a observar amb la calma dels anys tot allò que t’envolta. Però, suposo, que els encarregats de les empreses de missatgeria no tenen aquesta classe de consideracions respecte el pas fugisser del temps.

10 de setembre 2024

Avançament

 

Visita al supermercat per a la compra grossa de la setmana. Li demano a mon fill que m'acompanyi, sobretot per a ajudar-me a descarregar el cotxe i pujar el fato a casa.

Jo surto de la feina i ell, des de fa pocs mesos, va directe amb la seva esperada i estimada moto. Ens trobem al pàrquing. Posem al carro tot el de la llista, i alguna cosa afegida que ell inclou, normalment formatge.

Després anem cap a casa. Ell em segueix amb la moto. El miro sovint pel retrovisor, escolto el motor, i ell sap que l'escolto.

Quan falten un parell de carrers per arribar a casa, aprofita l'ocasió per a avançar-me. Imagino que somriu. Intueixo que l'avançament té més de simbòlic que altra cosa.

03 de setembre 2024

Biografia resumida

 Aquell moment d'enviar a l'editorial la biografia per al proper llibre. L'he escrit desenes de vegades i, com cal que sigui breu, i com el temps s'acumula, cada cop he de resumir més. No puc citar tots els llibres, seria feixuc i llarg, i n'he d'escollir només alguns, és a dir, obviar la resta, cosa que em fa sentir malament, pobrets fills meus.

02 de setembre 2024

Un cafè, ni que sigui imaginari

 

Caseta de fusta a l’àrea de jocs. Una xiqueta juga a cuinetes i li ofereix un imaginari cafè a sa mare, que afirma amb el cap mentre emet un profund badall. És la primera hora del matí de l'últim dia de festes a Tortosa. Intentar conciliar els actes lúdics nocturns amb l'horari infantil és esgotador i temo que impossible.

Després arribarà l'adolescència, i totes dues guanyaran en llibertat, tot i que ho gaudiran amb intensitats diferents: una experimentarà amb encerts i fracassos aquest nou territori; l'altra, mirarà què en pot fer de la seva recuperació.
De moment, un bon cafè, tot i que inventat, ajudi a anar endavant.

01 de setembre 2024

Converses agafades al vol

 Lletres en roig de TORTOSA al passeig vora el riu. Dues dones li donen la càmera a l’home que les acompanya, es col·loquen al costat d’una o, i li demanen (exigeixen) “sácanos favorecidas, eh?”