Els cotxes mai m'han interessat. Els veig com una maquinària útil. N'he tingut tres, i no en sé ni els cavalls, ni la cilindrada. L'actual ja té setze anys i si em pregunten la matrícula m'he de concentrar; normalment la dic bé, però dubto. En canvi, la matrícula del primer, comprat el 1989, la recordo a la perfecció; seria una bona contrasenya. I del cotxe del mig, puc dir que era blau.
11 de setembre. Mentre aboco un poal d’aigua, com sempre m’ha passat a la vida, ja de petit, no em deixa de sorprendre la capacitat dels líquids de mantenir-se adherits al recipient que els conté. Si girem un got amb grans d’arròs, tots cauen de cop, disciplinats davant la implacable llei de la gravetat. De gran ja he entès, a mitges, que això té a veure amb la Física, o amb la Química, amb la disposició dels invisibles àtoms i les forces que els atrauen entre si, i de la diferent forma que es relacionen en funció del seu estat.
L’estat sòlid té una bona fama, ens dona sensació de solidesa –com és lògic semànticament- i potser mira la resta d’estats per damunt l’espatlla, amb certa arrogància potser infundada. Ens genera confiança, seguretat, volem aixecar la nostra casa i els nostres projectes vitals damunt d’una base sòlida. D’altra banda, esperem que els nostres negocis tinguin liquiditat, que les relacions flueixin. L’estat líquid ens ofereix infinites possibilitats, convida a la imaginació, sovint a partir de la incertesa, de certa fragilitat.
Les gotes d’aigua que rellisquen per les parets del poal em desperten tendresa; la seva resistència a caure, l’anhel a mantenir-se adherides, certa rebel·lia que imagino contra la dictadura descoberta per Newton, que acaba imposant-se pel seu propi pes.
En un dia com avui, no sé si els catalans som sòlids o líquids, quan ni tan sols tenim un Estat propi. Rellisquem, caiem, resistim no sé fins quan de temps. Em desperten tendresa aquestes gotes que cauen, com “llàgrimes sota la pluja”, recordant el final de Blade Runner, estimo aquest poble nostre, desesperadament.
O som gasosos? Això seria fruit d’una altra reflexió.
Què ens vol dir l'univers, si per ordre alfabètic el zero és l'últim número?
Durant l'any participo a moltes activitats al voltant de la literatura, on coincideixo amb el mateix grup de gent, a qui anomeno la meva família de lletres. És agradable, però sovint em queda el regust que no acabem d'arribar a més gent, que tot es queda en un cercle petit, tancat, que creix massa a poc a poc. Però de tant en tant acudeix un noi o una noia jove, i reviu l'esperança, i m'entendreix la seva timidesa, i busco l'equilibri entre deixar-li cert espai que sé que necessita i en demostrar-li la importància que té per a mi. No vull traslladar-li pressió, ha de créixer al seu ritme i al seu gust, però em poso al seu servei, li dic que em pot buscar si necessita alguna cosa, si té dubtes, com si el fes servir per a ajudar el noi que vaig ser, potser li regalo un llibre. Aboco ampolles amb missatges al mar de la joventut, i espero respostes passejant per la platja. Em donen les gràcies, inexperts i sorpresos, i no saben que són ells el regal.
Dues coses que abans no passaven: gent que t’envia un whatsapp per preguntar si et pot trucar, i gent que et truca perquè miris el Whatsapp.
Sovint tenim problemes a l'hora de definir i recordar contrasenyes quan entrem a webs on estem inscrits. Era de veure si, tradicionalment, quan ens pregunten qui som en trucar a un porter automàtic, responem: Jo!
9 de cada 10 còdols entenen que el camí et canvia. Fer-te llis i rodó facilita que avancis.
Al carrer, mentre passejo la gosseta, passen pel nostre costat dues noies, d’uns trenta anys. Escolto que una explica a l’altra: “I li vaig dir, pujo, fem una cervesa i baixo”. Imagino que es refereix a una tercera amiga que tenen en comú, i que consideren que necessita alguna mena de suport moral o emocional, per petit que sigui, tot i que això de la petitesa sempre és relatiu.
El temps no sols es mesura en quantitat, sinó en qualitat. En aquest cas, la referència a la cervesa marca una durada més o menys concreta, que tots sabem que es pot estirar indefinidament, però allò que importa d’aquesta mesura de temps és la intensitat, la distància breu, l’aroma, l’escuma de les relacions socials, la distensió que faciliten uns pocs graus etílics.
Hi ha matisos entre proposar un cafè i una cervesa: tots dos plaents, el primer convida a reflexionar, a la conversa sense urgències; la segona pot ser un recurs per a acompanyar l’alegria i el dolor. L’important és fer saber que algú comparteix la nostra taula, i un temps potser petit, però estimat.
Tenir algun
ingredient, però cap recepta; improvisar la vida.
Patir avaries disperses, i tenir
una caixa d'eines que no sabem com funciona; viure sense gaire traça.
Saber
com es desplega un mapa i perdre el nord; viure a les palpentes.
Veure la llum del far, i ser
maldestre amb els rems; viure a la deriva lluny del port.
Els humans devem tenir alguna mena de visió perimetral –no sé si és aquest l’adjectiu correcte- que ens salva, no de ser caçats per un lleó que s’aproxima sigil·lós amb ànim de menjar-nos mentre caminem per la sabana, sinó de fotre’ns de cap contra una farola mentre mirem el mòbil, o contra un altre distret vianant que també hi tingui la vista clavada.
Un dels
personatges que més m’agradava de petit era Peter Pan, no sé si pel desig de
mantenir-me innocent o per la dificultat o por d’esdevenir madur. Em queia
simpàtic, em cridava l’atenció la fèrria voluntat de no créixer, l’envejava
potser. Crec que sempre he pecat d’un caràcter infantil, d’una capacitat, o
incapacitat, de mantenir actiu el meu esperit de xiquet. Al principi ho vivia
amb cert malestar, amb poca autosestima, perquè veia com als meus coetanis els
creixien pèls a la cara, i s’interessaven per coses d’adults, per les noies, i
els considerava més forts i acabats. Ho he atribuït al fet de ser del desembre,
el petit de classe, però dubto que aquesta diferència amb els de la meva
generació, sobretot mental, sigui cosa de mesos. No voler créixer és una forma
d’evitar responsabilitats -me’n declaro culpable-, i m’agrada anar lliure de
càrregues, tant físiques, caminant sense motxilles i amb poc pes a les
butxaques, com mentals, delegant la presa de decisions difícils o el
comandament de res. Als meus seixanta encara mantinc una actitud juganera, no
només en activitats literàries on procuro ser lúdic, sinó fins i tot enmig de
la meva burocràtica jornada laboral. Gaudeixo fent riure la gent amb qualsevol
ocurrència improvisada, que a altres els podria sembla ridícula o immadura,
però m’alegra comprovar que aquest Peter Pan manté intacte un objectiu que tots
sabem que és impossible d’assolir, que no d’intentar.
Ésser o no ésser?
Crec que seria de justícia un homenatge col·lectiu als macarrons. Aquest plat bàsic, senzill, de solvència contrastada, i que ens porta a l’èxit, amb quasi seguretat, quan els comensals són els més petits de casa. Es tracta d’un recurs que tenen sempre present pares, iaies, tiets, i mares dels amics dels nostres fills qual els tenen de convidats. Estrella del menú quan van de colònies, o si els vols tenir contents en un restaurant, prescindint de les complicacions d’una carta. Tenir un as que et garanteixi la victòria alimentària –i una taca de tomaca inevitable- no té preu.
La riquesa de les paraules, les oportunitats que ens ofereix cadascuna d’elles per a jugar, per a imaginar, provenen sovint de la polisèmia. Per exemple, una paraula que té molt bona premsa i que s’utilitza sovint en to positiu és il·lusió. Però si visitem una eina tan recomanable com el diccionari, concretament el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dona diversos significats que unifico en dos grups. Per una part –el diccionari el situa en últim terme- ens trobem amb allò que la majoria de persones pensem i fem servir: “Engrescament que s'experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa”. D’altra banda –el diccionari el situa en primer lloc: “Error dels sentits o de l'esperit que fa prendre per realitat l'aparença. Engany degut a una falsa aparença. Esperança sense fonament real.”
La primera idea d’il·lusió ens impulsa, ens fa pessigolles, ens motiva i esperona a anar endavant, a algun desitjat lloc o situació que esdevé un repte agradable i positiu; l’altre és una falsa idea, un engany en què ens fan caure els sentits. Cal para compte de no barrejar-los per a evitar frustracions. O no?
Un exemple és el Quixot, que va viure enmig d’aquestes dues il·lusions, i que sovint em feia riure, però que també admiro. Lluitar per uns ideals, i rebre patacades dels molins; potser és això la vida, per a uns quants il·lusos il·lusionats.
Sovint em criden l’atenció petits gestos i comportaments humans que veig repetits. Per exemple, una conversa de to amable, sovint no s’acaba amb un únic adéu, sinó que aquesta paraula de comiat es repeteix dues o tres vegades, en un ritme concret, quasi sempre els dos interlocutors a la vegada, i en un to de veu cada cop més baix, com si s’allunyessin lentament. Potser és una manera instintiva de no voler tallar la conversa de forma abrupta, sinó dolçament, com si sabés greu separar-se, i esquivar els dolorosos punts i finals, amb uns menys radicals punts suspensius que conviden a deixar la continuació per a més endavant.
Un nou article a La Marfanta, en aquest cas en to irònic sobre la nomenclatura popular de centres hospitalaris a Tortosa, acabant amb una mica de reivindicació.
9 de cada 10 estàtues han perdut alguna vegada la paciència. En silenci, això sí.
A la web de La Marfanta comparteixo una nova reflexió, aquest cop al voltant de les diferents formes de relacionar-se amb la fotografia de quatre generacions.
Miro enrere, i ja són una bona colla, els article que hi he penjat, i que podeu llegir en aquest enllaç.
Fa uns dies vaig escoltar la notícia que aquesta temporada, als teatres de Catalunya, hi coincidien quatre o cinc versions de Hamlet, i que l'obra es representa any rere any d'una o altra manera. Que el meu estimat país s'identifiqui amb un personatge carregat de dubtes sobre el ser o no ser em preocupa i m'entendreix alhora.
