El manuscrit de Wadi Al-Abmar és l'últim llibre de l'autor resident a Beseit, Silvestre Hernández , amb el qual va guanyar el VII Premi Leandre Colomer. Precisament a Beseit inicia l'acció d'aquesta novel·la històrica ambientada a les darreries del segle XI, després del descobriment d'un misteriós manuscrit amagat en un pilar d'un aqüeducte de pedra.
Fragment del conte "Ombres antigues", inclòs a El vertigen del trapezista. 
Dimecres de la setmana passada vaig tenir una trobada a Tortosa, aprofitant les seves vacances, amb un dels blocaires més actius, especialment per la seva generositat i constància a l'hora de comentar blogs amics, cosa que sempre s'agraeix. Ja és un clàssic publicar un post i comprovar que als pocs minuts ja tens un comentari. Llavors penses: serà l'striper? I sí, quasi sempre ho és, tant se val l'hora del dia o de la nit.
Ja sé que molt/es esteu de festa major o de vacances, però com que suposo que a l'agost també teniu ganes de jugar, aquí teniu un nou joc literari amb el qual podreu obtenir números per al sorteig dels premis d'aquest mes.Es destaquen noms del passat recent com ara Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé i Desumvila, i Jesús Moncada; o autors veterans i reconeguts com Gerard Vergés, i d'altres d'una llarga llista que no esmento per a no deixar-me'n cap, i que són la prova d'un gran dinamisme.
Sovint ens queixem de les dificultats que representa per a l'accés al món editorial i a la difusió de les nostres activitats, el fet de viure lluny de Barcelona, en un país que acostuma a mirar al Nord. Però els nous mitjans de comunicació i el creixent sentiment de pertànyer a un col·lectiu que cada cop es dóna més suport mútuament, ens pot ajudar a donar un salt qualitatiu per fer sentir la nostra veu. L'existència d'aquest article n'és una petita mostra. Amb la nostra feina hem de fer la resta.
Aquest dramaturg rus és molt admirat també pels seus contes. Recentment m'he llegit un recull dels seus relats breus, plens de personatges de la classe mitja-alta de la Rússia tzarista, tractats amb bisturí en mans d'un psicòleg.
Tres setmanes m'ha costat llegir les més de 1200 pàgines d'Un món sense fi, emprès, principalment, pel bon gust de boca que em va deixar Els pilars de la terra. S'ha venut com una segona part d'aquell gran èxit internacional, però ben bé no ho és, tot i que l'acció transcorre al mateix lloc, dos-cents anys després, i alguns dels personatges són descendents dels seus protagonistes. Tot i no ser exactament una segona part, la temàtica i el fil conductor són molt similars. A tots dos llibres es viu una lluita constant entre els personatges dolents, molt dolents, i els bons, molt bons. Aquesta diferència entre bons i dolents era fins i tot més exagerada a Els pilars de la terra.
