Dos tendres nuvis, vint anys després

Dos tendres nuvis
aguaiten el pas del temps.
No entra la pols al seu món,
no es fan vells els petons.
L'abril vint-i-u els espera.

154è joc literari

Perdoneu que en a l'últim joc de març repeteixi un tipus de joc que ja he proposat aquest mes, un anagrama, però és que és molt temptador. Des de fa una setmana presento un programa de televisió dedicat al món dels llibres al Canal 21 de les Terres de l'Ebre, i cada setmana proposo també un joc literari relacionat amb la persona convidada. Avui es tracta d'Emigdi Subirats, i el joc que proposaré serà un anagrama relacionat estretament amb la seva tasca:

.

SR, QUE EL SENT, L’EBRE?

.

Envieu les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, i si encerteu aconseguireu punts per al sorteig dels premis del mes. Us recordo que com més jocs encerteu, més punts, i que regalo punts extres a qui encerti tos els jocs del mes.

A més a més, les persones que sintonitzeu el Canal 21 podreu participar també al joc del programa de televisió que s'emetrà aquesta nit.

.

El termini per a participar a qualsevol dels jocs literaris del blog d'aquest mes acabarà el 6 d'abril. L'endemà faré el sorteig.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Demà nou joc literari

Demà arriba el cinquè i últim joc literari del mes de març, amb el qual podreu aconseguir més números als premis del mes: un lot de llibres de Petròpolis i un CD de La Soul Machine.

Mentres, podeu participar a la resta de jocs del mes:

150è joc literari
151è joc literari (podeu llegir les participacions que ja he rebut aquí)
152è joc literari
153è joc literari

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de març acabarà el 6 d'abril.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

LletrAtura

L'Associació Ad'Art de Girona ha engegat una curiosa inicativa que acaba l'1 d'abril. Es tracta de participar amb creacions literàries fetes per aquesta ocasió que comencin amb la frase "Et vaig veure al cafè..." i que constin de 100 paraules. Més informació al seu blog.

Dies d'anhels al Club de lectura de Tortosa

La novel·la Dies d'anhels, escrita per Emigdi Subirats i Rafel Duran, va ser comentada el passat 29 de març al Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. El llibre narra la història de Josep Talarn, des d'inicis del segle XX fins a la postguerra. Tot un seguit d'esperances i il.lusions que arriben acompanyades del so dels petards a l'inici del segle, que renaixeran amb l'arribada de la Segona República, i que una vegada i una altra es veuran frustrades. El llibre toca moments importans del segle arreu del nostre país, com ara la guerra del Marroc o la República, i també de les Terres de l'Ebre, com la riuada de 1907; però gran part del temps de la tertúlia se'l va emportar la Guerra Civil, sempre la Guerra Civil, que ens marca encara fins i tot als de la nostra generació, que només (només?) l'hem viscuda de referències (terribles referències).
Els autors ens van explicar el procés creatiu, especialment el mètode utilitzat per a escriure la novel·la a quatre mans (de tan bon resultat que a ells mateixos els costa recordar quina fou la part que van escriure) i les fonts de documentació.
Com sempre, una xerrada enriquidora per totes parts. la propera trobada del Club de lectura serà el 27 d'abril, per comentar La nit de l'oracle, de Paul Auster.

Recta? Corba?

La línia recta és el camí més curt entre dos punts, però no el més divertit.

Qui té pressa?

Duel literari: partit d'anada

Amb l'Òscar Palazón hem col·laborat unes quantes vegades en actes literaris, però encara no havíem fet un enfrontament dels nostres llibres, cara a cara. Per això, hem organitzat un duel literari entre Un rostre que no és meu i Una sortida digna.
El partit d'anada va tenir lloc dissabte passat, 27 de març, a la sala d'actes de l'Ajuntament de Cornudella de Montsant. Salvador Salvadó, regidor de Turisme, va fer la sacada d'honor, i Pep Olivé actuava com a àrbitre en nom de Cossetània.

Jo vaig agafar primer la pilota, potser perquè jugava en camp propi, i el combat, com a tal, fou un fracàs, perquè l'un va parlar bé de l'altre, i viceversa. Per a les fotos del Diari del Priorat, cadascú ha posat amb el llibre contrari, en una mostra d'esportivitat que dóna poca audiència avui dia.

En resum, empat a gols, i les espases estan en alt, pendents del definitiu partit de tornada a Les Borges del Camp, el 10 d'abril, a les 18.00 h. (hem fixat aquesta hora per tal de no treure audiència a un altre definitiu combat que tindrà lloc aquell dia).

La dona del Goya

En una cantonada de la plaça d'Alfonso, asseguda a l’ampit de la finestra d’una sucursal bancària, hi plora perduda una dona. Però ara no n’és una dona; ho va ser fa molts anys, fins que va morir al seixanta-dos.

Desconsolada, busca algú que l’ajudi a trobar… no una guia per no perdre el camí, ni un port on arrecerar-se quan les onades s’enfaden, sinó un cinema: el Goya.

Tantes vegades que va anar-hi amb el seu home, quan eren nuvis! Hi anaven cada diumenge, tant se val la pel·lícula, l’important era trobar-s’hi junts, i compartir amors impossibles agafadets de la mà, en blanc i negre, sota la llum tèbia de la pantalla. I poca cosa més, que ella havia anat sempre a les monges i en aquells temps… Però en tenia prou, perquè se sentia protegida per la seua escalfor, i perquè aviat es casarien.

Ell morí al cinquanta-dos, tres mesos després de la boda. Fou un cop dur, massa. De fet, no va superar-lo mai del tot: ningú no podria. L’actitud amb què no afrontava els dies feia patir els seus pares, que no trobaven la manera de fer-la sortir d’un pou amb l’aigua tan freda. Només trobava consol anant al cinema, al Goya.

Fragment del conte "Viananys", dedicat al fantasma de la dona del Goya, inclòs al recull Una sortida digna.

Desdefinicions (146)

enamorir-se. Perdre la vida per amor.
melancòlic. Que enyora un dolor fort i agut, com del mal de ronyó.
Evaluació. Examen a què ens sotmeten als homes, des de la primera dona.

La ciutat amb el nom més llarg del món

Quan era petit, com molts xiquets i xiquetes de llavors i d'ara, em feia col·lecció de cromos. N'hi havia una que es deia "El más y el menos", on apareixia l'animal més ràpid, l'home més alt, calamars gegants i formigues forçudes. Un cromo mostrava el nom de ciutat més llarg del món, situat a Nova Zelanda: Lloc on Tamotea, l'home del gran genoll que escalava, pujava i baixava muntanyes, conegut com El Viatger, va tocar la flauta per a la seva estimada.

És un nom preciós, i el cromo em va servir d'inspiració per a un conte inclòs a Postres de músic, i fins i tot vaig proposar-lo com a possible títol del llibre. Massa llarg i arriscat, però no el descarto per al futur, si alguna editorial perd el cap.

Mans de fang, de Francesca Aliern

Mans de fang és la nova novel·la de Francesca Aliern, un cop més editada per Cossetània, i un cop més amb el seu estil característic. Sovint comentem amb l'amic Emigdi que podríem reconèixer una novel·la de Francesca Aliern en poques línies, i fins i tot només amb el títol.

Aquesta vegada la història se centra en una Xerta sempre present, i als anys 50, una dècada on l'autora es mou amb comoditat i que ha tractat en diversos llibres, com ara Sabó moll. Les protagonistes, dues dones, la Carme i la Manuela, que inicien la història a la vora de la carretera, espiant els nois que amb bicicleta es dirigeixen a estudiar a la ciutat veïna, que es dirigeixen cap a un futur millor. Dones, i de família humil, no perden la il·lusió de canviar el seu destí, d'accedir a uns estudis que refacin el guió d'una vida que sembla ja escrita des del naixement. Carme es veu atrapada de seguida pel seu entorn familiar, per l'obligació de tenir cura de sa mare malalta, per l'absència d'un pare endinsat en lluites proletàries que només li donaran maldecaps i frustració, i que buscarà el consol de la carn en altres braços. Manuela mantindrà viva l'esperança més temps, i la vida, malvada, li posarà a frec dels dits el seu somni, per a prendre'l definitivament. La lliçó és molt dura: cal renunciar als somnis i acceptar la realitat per evitar el dolor. Escriure serà el seu últim fil d'esperança.

Mònica Ràfols m'il.lustra

Ja fa molt de temps que vaig apostar per la col·laboració, com un dels motors de la vida en general, i del món dels blogs en concret. Per això sovint demano prestades imatges de fotògrafs, il·lustradores, dibuixants, etc, per a inspirar algun dels meus apunts. Un dels darrers casos ha estat el de Mònica Ràfols, els dibuixos de la qual m'han servit d'inspiració diverses vegades (aquí i aquí, de moment).

Ara, la Mònica ha girat la truita i ha utilitzat un dels meus senzills poemes per a inspirar-li una il·lustració. Tot plegat anima molt a continuar.

Cuaderno

Jo tenia 7 anys. La imatge d'aquest "Cuaderno", de l'etapa d'estudiant de 2n d'EGB, amb el meu nom de ploma ja a la tapa, i un parell de segells de mon pare, Juan Tibau Bodro, constructor, que aquesta setmana ha fet 80 anys, és tot un tresor.

Come on over, d'Olivia Newton John

Come on over, d'Olivia Newton John. Quant me n'alegro d'haver redescobert aquesta cançó!

El blog del programa de televisió

Que la Catosfera és plena de generositat, ja fa temps que ho sé, i aquest matí n'he tingut una nova mostra.
Jacme, el veterà blocaire i amic, ànima d'El basar de les espècies (entre altres) i de l'Editorial Petròpolis, s'ha ofert per a crear un blog específic dedicat al programa de televisió que he estrenat aquesta setmana al Canal 21, i també un compte de Facebook, i de Twitter. El blog ja es diu Tens un racó dalt del món (tv) i reproduirà els posts que jo aniré escrivint aquí mateix, i que trobareu a l'etiqueta El programa de Canal 21.

Em sorprén el teu tossut desig d'enlairar-te,

Em sorprén el teu desig d'enlairar-te, mentre els meus peus trepitgen fulles seques, pinyes buides, tossudes arrels.

Cares del món (143)

Aquesta cara del món que viu a la meva nevera està una mica embotida

Tens un racó dalt del món: Programa 1 amb Francesca Aliern

Ja està, ja hem gravat i emès el programa número 1 de Tens un racó dalt del món, que els propers dies s'anirà repetint al Canal 21, i que possiblement també es podrà veure via internet (ja us avisaré).

Estic content, ja que la televisió és un medi totalment nou per a mi, i penso que ha quedat un programa prou digne, gràcies a l'equip de Canal 21 i al fet de tenir com a primera convidada la Francesca Aliern, l'estimada Paquita, a qui conec bé i amb qui tinc prou confiança.

Ella s'ha endut la primera sorpresa en comprovar que un fragment de la portada del seu llibre No llores, Laura, probablement el més emblemàtic i llegit, forma part del decorat del plató (molt maco, i càlid, per cert). M'he sentit còmode de seguida, tot i que m'és estrany actuar amb naturalitat amb un micròfon a la solapa de l'americana (el cable del qual cal dissimular), un pinganillo a l'orella des del qual et donen instruccions (i que has de procurar que no caigui) mentre parles amb la convidada i mires a una càmera i veus de reüll una pantalla i procures no perdre't definitivament pel guió.

Amb Paquita, cap problema. Hem portat moltes converses, i el meu desig era fer-ne una més. Hem parlat del seu nou llibre, Mans de fang, que comentaré al blog diumenge vinent, s'ha emocionat amb una enquesta feta als carrers de Tortosa, on es demostra que és una escriptora reconeguda i estimada, i hem compartit amb l'audiència algunes de les moltes anècdotes que podria explicar.

També hem fet jocs literaris (com no!), on cal descobrir un anagrama relacionat amb l'obra de l'autora, i Desdefinicions, i he recomanat la visita a un blog, Filant prim, del qual n'he recitat un fragment, i Hassan ha llegit l'inici de Sabó moll, i... molta, molta il·lusió.

Mantingueu la distància

El taulell d'un establiment de restauració de Tortosa ens demana, educadament, que mantinguem la distància. No sé si el cartell es troba a tots els establiments d'aquesta coneguda cadena, ni si preferim mantenir una distància prudencial amb la resta de clients, ni si el desig d'intimitat ens fa solitaris, ni si això és un simptoma de civilització o de covardia.

Tens un racó dalt del món; el primer lector

El programa Tens un racó dalt del món, que començarà a emetre's avui pel Canal 21 de les Terres de l'Ebre, inclou una secció on tothom que vulgui pot llegir fragments dels seus llibres preferits. Ja en tenim alguns de gravats. El primer de tots, Xavier Aragó, amb un fragment de l'obra de teatre Blat d'Orió.

Si us voleu afegir a la iniciativa, poseu-vos en contacte amb el programa a info@teveon.tv o amb mi mateix.

153è joc literari

El quart joc literari del mes de març recupera una d'aquestes operacions artimètico-literàries que tant m'agraden. Es tracta de trobar títols de llibres dels autors de les imatges que incloguin numerals, de forma que es compleixi la igualtat.
.
Envieu les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, i si encerteu aconseguireu punts per al sorteig dels premis del mes. Us recordo que com més jocs encerteu, més punts, i que regalo punts extres a qui encerti tos els jocs del mes.
.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs d'aquest mes acabarà el 6 d'abril.
Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Demà nou joc literari

Demà arriba el quartjoc literari del mes de març, amb el qual podreu aconseguir més números als premis del mes: un lot de llibres de Petròpolis i un CD de La Soul Machine.

Mentres, podeu participar a la resta de jocs del mes:

150è joc literari
151è joc literari (podeu llegir les participacions que ja he rebut aquí)
152è joc literari

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de març acabarà el 6 d'abril.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Tens un racó dalt del món, el programa de televisió

Sí, ho heu llegit bé, Tens un racó dalt del món, a més de ser el títol del meu primer llibre i d'aquest blog, serà aviat el nom d'un programa de televisió que presentaré al nou Canal 21 de les Terres de l'Ebre, que gestionarà Doble Columna, la mateixa del canal per internet TEVEON.

La programació d'aquest nou canal , que ja ha començat a emetre, inclourà més de 15 programes entre els que es trobarà Tens un racó dalt del món, un espai setmanal dedicat a la literatura, amb converses amb gent de les lletres, tant de les Terres de l'Ebre com de fora, amb jocs literaris, amb lectures de fragments, etc.

"S'ha begut l'enteniment, el Tibau?", pensareu. Potser sí, però ara visc amb l'il·lusió suficient aquets nou projecte. Agraeixo sincerament a Doble Columna que apostin per un programa setmanal dedicat a la literatura, i que hagin confiat, inconscientment, en la meva persona per conduir-lo.

L'infraestructura del programa ja s'està embastant, i a la imatge es pot veure el decorat en ple procés d'impressió.

El sol es pon mentre espero l'onada

El sol es pon mentre espero l'onada. Tinc arena a les sabates, molta paciència encara i, penso, unes cames prou maques. El vent em despentina.

.

Text inspirat en una foto d'en Joan.

Tens un racó dalt del món: un llibre, un blog...

Tens un racó dalt del món va ser el títol del meu primer llibre, i del meu primer blog, i de la meva primera col·laboració fixa a la Plana Ràdio.

I... (continuarà).

Fondre's

No ha estat la primera bombeta en fondre’s. Fa un parell de mesos es va extingir la de l’altre extrem de la làmpada, la que dóna a la porta, i dijous passat la que està tot just a la seva dreta. Aquests dos incidents haurien d’haver despertat l’alerta, però ningú escarmenta d’experiències alienes. Després de l’ensurt inicial, les seves companyes es van refer de seguida, enlluernades per la pròpia vanitat, satisfetes i orgulloses de no trobar-se entre les baixes. Sembla absurd, però creien que eren immortals: “a elles, mai no els passaria una cosa així”.

.

Fragment del conte "Fondre's", inclòs al recull Una sortida digna.

Desdefinicions (145)

ciència fricció. Jocs de fregaments que només podem somiar.
frikindó. Plat que ens cuinen massa programes de tv amb personatges estrafolaris.
ensonyament. Ensenyament adormit.

Sensacions I Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar

Dissabte passat, 20 de març, vaig participar a la I Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar que ha organitzat l'amic de lletres Tomàs Camacho.

Surto de Tortosa a les 09.30, enmig d'una melancòlica boira que no m'abandonarà fins a Alcanar, ni en tot el dia. A la ràdio donen la notícia que han confós uns bombers catalans amb uns terroristes bascos; sensacional, tota una metàfora de la nostra situació nacional. Em passo la sortida a Alcanar, en part a causa de la mala senyalització per les obres, i entro per uns instants al País Valencià. Només passar la ratlla imaginària i fictícia de la frontera, la carretera es torna d'un color rogenc (a causa de les obres, suposo, o és que volen remarcar de forma ben visible i traumàtica la divisió).

Em cargolo pels carrers antics del poble. Aparco. Camí de la flamant Biblioteca Trinitari Fabregat, on tindrà lloc l'acte, faig alguna foto que em servirà d'inspiració.

A la Biblioteca s'inicia el ritual: encaixades de mans, petons, refermar velles amistats de lletres, iniciar-ne de noves. M'agraden els rituals d'aquesta mena.

La Mostra ha estat tot un èxit, cal felicitar el Tomàs i a tota l'organització. Més de quaranta participacions, i llegirem els poemes avui a Alcanar, per aquest ordre: Jesús M. Tibau, Josep Igual, José Ángel Hernández Sánchez, Cèlia Marcos, Joan Guasch, Emigdi Subirats, Manuel Méndez, Maria-Josep Margalef, Glòria Fandos, Manuel Rivera Moral, Magda Guillén, Ramón García Mateos, Jordi Pijoan López, Alfredo Gavin Agustí, Ángel Granja Rodríguez i Tomàs Camacho Molina, a més d’un vídeo muntatge de les persones amb discapacitats del Centre Ocupacional i Llar Alcanar amb el suport de persones sense discapacitat reconeguda.

Trobareu més informació al blog de la Mostra, i en aquest enllaç podeu escoltar el poema que vaig escriure especialment per a l'ocasió. I més fotos a la següent galeria d'imatges.

Sóc el primer en llegir i em permeto un toc d'humor: per "error", recito la llista del súper que he de comprar a la tarda.

Dinar de germanor, molt bo, per cert, sobretot la paella.

Després, cansat dels tres dies d'actes que acumulo, renuncio a la vista guiada pel poble i me'n torno cap a Tortosa (abans he de passar pel súper). Pel camí deixo el Josep Igual i senyora, i a la Maria-Josep Margalef, a la Ràpita i Amposta respectivament.

La millor poesia de la jornada? Sense dubte, les mostres de tendresa que he vist d'un dels poetes amb son fill.

I com sol ser habitual en aquests casos, m'he desvirtualitzat amb una amiga blocaire.

Lectura de contes a Tarragona

Arribo a Tarragona una hora abans de la lectura de contes. Deixo el cotxe al pàrquing de la plaça del Mercat, com vaig fer diverses vegades fa un any i escaig, per motius que ara recordo amb tendresa, però les maniobres a l'interior se'm fan més difícils: ara vaig amb un cotxe familiar.

Passejo per la Rambla tants cops passejada els anys d'estudiant, en un ritual que els meus peus coneixen.

A les 19.15 arribo a la llibreria de la Rambla. És molt especial per a mi entrar com a escriptor a la llibreria on vaig comprar els meus primers llibres amb estalvis propis. Fotografio un dels cartells de l'aparador tants cops mirat. Al darrere, l'omnipresent Barça.

A les 19.30 arriba la Mar Cirera, del Diari de Tarragona, per fer-me una entrevista. Va directe al gra, o sigui: "parla'm del teu blog". Moltes cops he comprovat que l'èxit de crear el blog per a donar-me a conèixer com a escriptor, m'ha convertit en un blocaire que escriu. L'entrevista és profunda, amena i a la seva meitat, arriba una sorpresa agradable, meritòria i que agraeixo profundament: Mercè Puntí, una amiga del Facebook, que comparteix records de Cornudella, ha vingut per conèixer-me expressament des de Vic! Detalls així fan que tot valgui la pena.

A les 20.15 començo l'acte, llegeixo uns quants contes dels meus llibres anteriors i els del Grup de teatre Tebac que havien de col·laborar en l'acte, no arriben. Però no patiu, tot formava part de la posta en escena. L'Helena i el Jordi interpreten de forma molt divertida cinc dels contes d'Una sortida digna, i els donen vida, i els donen color, i me'ls fan nous, i xalo moltíssim, i em sento en deute amb ells. Segur que serà l'inici de properes col·laboracions, espero, i no és ni la primera ni la segona vegada que ho dic ;-).

Satisfet i emocionat vaig a treure el cotxe del pàrquing i enfilo carretera cap al Sud. Atès el dia que és avui, 19 de març, dedico un pensament, o dos, al meu pare i al meu fill. Dalt de la nit, la Lluna somriu.

La tesis de Nancy, de Ramón J. Sender

La tesis de nancy, de Ramón J. Sender, fou una de les meves lectures obligatòries a 1r BUP, el curt 1978-79. Suposo que ja és massa tard per fer-ne un comentari per pujar nota.

La novel·la té una estructura epistolar on Nancy, una estudiant de llengües romàniques nord-americana, explica a la seva cosina Betsy les seves experiències durant la seva estada a Espanya, especialment a Andalusia. Tot a Sevilla és exòtic i quasitot apassionant, i els seus comentaris mostren l'admiració i també menyspreu que produeix tot allò de desconegut.

Nancy es troba davant d'una Espanya antiga, difícilment comprensible per a ella. La trama és farcida de contínues confusions on cau la Nancy, a causa dels múltiples significats que tenen les paraules, especialment en boca dels gitanos, que provoquen divertides situacions. Veu les dones espanyoles boniques i intel·ligents, però afeminades, i troba que els homes estan bé, però de vegades parlen sols quan veuen una dona jove, i li diuen "canela", i després afegeixen "canela en rama", i ella suposa que es refereixen al color del seu cabell, i també es preocupen molt per la seva salut, i pel carrer li diuen que "estàs buena". Només arribar, Nancy té una decepció: a Espanya no hi ha goril·les, i no comprèn per què sempre es parla de les famoses guerres de goril·les espanyoles. Sempre li passen coses estranyes, com quan tenia un dubte sobre gramàtica, i a una persona del carrer li pregunta l'imperfet de subjuntiu del verb airejar, i la persona es posa tota vermella i canvia de tema.

En resum, una divertida forma de posar davant d'un mirall l'Espanya de l'època.

El vertigen del trapezista a l'Escola Mowgli

Aquest dijous, acompanyat de nou per El vertigen del trapezista, vaig compartir tertúlia i sensacions amb un altre Club de Lectura, el de l'AMPA de l'Escola Mowgli de Reus.

No em cansaré de repetir el molt que m'agrada anar als clubs de lectura. Aquest cas ha estat original, perquè mai havia assitit a un club format per pares i mares d'una escola. Aplaudeixo la seva iniciativa, perquè no hi ha res millor que predicar amb l'exemple.

Teules velles del meu poble, versió Anton

L'estimat blocaire Anton ha tingut el detall de dedicar-me un post amb versos inspirats per la foto de les teules velles del meu poble que vaig penjar fa uns dies.

Gràcies.

Save all your kisses for me, de Brotherhood of man

Una cançó que em porta molt bon rotllo, bons records dels meus 12 anys, de quan Eurovisió era una altra cosa: Save all your kisses for me, de Brotherhood of man.

Bons propòsits

Breus, genials, encisadors, incitants...
Els Bons propòsits de Joan Barril al programa El cafè de la República.

Lectura de relats a la Llibreria de la Rambla de Tarragona

Avui 19 de març, a les 20.00 h, a la llibreria de la Rambla de Tarragona realitzaré un acte de lectura de relats, amb la col·laboració especial i molt agraïda del Grup de teatre Tebac, que interpretaran a la seva manera algun dels contes.

Serà un acte especial, perquè a Tarragona hi vaig estudiar durant set anys, perquè sovint passejava rambla amunt i avall aturant-me als aparadors de les llibreries, perquè a la llibreria de la Rambla vaig comprar per primer cop un llibre, jo sol, amb diners estalviats de la setmanada, perquè serà el meu primer dia del pare.

El joc de les 7 semblances

El joc de les 7 diferències ja és molt conegut per tothom, però ara jo us demano que jugueu a trobar semblances entre aquestes dues fotos, que em serveixen per a recordar amb estima un parell de dies inoblidables.

Cares del món (142)

La Núria descobreix una cara del món en procés de descomposició, pobreta.

Library Thing en català

Un grup d'aficionats i aficionades als llibres han fet una crida als autors i autores per a afegir-se al Library Thing en català.
Més informació en aquest enllaç.

El meu desig de veure els estels

El meu desig de veure els estels m'amaga els peus al fons de la boira?

Imatge de Mònica Ràfols.

152è joc literari

El tercer joc literari del mes de març torna a ser un anagrama, un dels tipus de jocs més habituals d'aquesta secció (us recordo que el títol mateix del blog és un anagrama). En aquesta ocasió heu de descobrir el nom de l'escriptor/a que es pot formar reordenant les següents lletres:

N'ES L'ESTEL DE VERS ANTIC

.
Envieu les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, i si encerteu aconseguireu punts per al sorteig dels premis del mes. Us recordo que com més jocs encerteu, més punts, i que regalo punts extres a qui encerti tos els jocs del mes.

.

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de desembre acabarà el 6 d'abril.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Una sortida digna viatja a Palma

Gràcies a la Tonina he vist que Una sortida digna va estar present a la Fira del llibre en català a Palma. Aveure quan puc fer el salt a ses Illes en persona.

Teules velles del meu poble

Solcades pel temible pas dels anys,
teules velles del meu poble,
no anheleu el vol d'ocell
ni la boira que s'aixeca;
no temeu el sol que bada
ni la força atlètica del vent.
Només patiu,
teules velles del meu poble,
si extravio ma mirada.
.
I un altre poema inspirat en les teules velles, a cal Anton.

Lectura de contes a Tarragona

Aquest divendres 19 de març, a les 20.00 h, a la llibreria de la Rambla de Tarragona realitzaré un acte de lectura de relats, amb la col·laboració especial i molt agraïda del Grup de teatre Tebac, que interpretaran a la seva manera algun dels contes.

Serà un acte especial, perquè a Tarragona hi vaig estudiar durant set anys, perquè sovint passejava rambla amunt i avall aturant-me als aparadors de les llibreries, perquè a la llibreria de la Rambla vaig comprar per primer cop un llibre, jo sol, amb diners estalviats de la setmanada, perquè serà el meu primer dia del pare.

El so impertinent d'un fluorescent

Sé que omplir la soledat amb petjades buides del passat és un error, però el temps se'm fa massa ample i l'espai m'encorba l'espatlla. El so impertinent d'un fluorescent destorba el silenci; hauria de canviar-lo. Demà.

.

Text inspirat en una fotografia de Ralf Pascual.

Desdefinicions (144)

faixa. Peça de roba totalment incompatible amb la caixa.
fonda. Casa de gran profunditat on es dóna allotjament.
lasCiU. Partit propens als plaers carnals.

De visita a l'IES Ramon Berenguer IV

Divendres passat vaig visitar l'Aula Oberta de l'IES Ramon Berenguer IV d'Amposta, convidat per la seva tutora, Rosa Royo. La nostra relació especial va començar amb la participació de diversos alumnes en un dels jocs literaris de tipus creatiu, i de seguida vaig manifestar el meu desig de conèixer-los en persona, desig que ha estat mutu. Els he parlat de la meva expriència, m'han fet preguntes i un parell d'alumnes m'han deixat part dels textos que escriuen perquè me'ls miri. Reconec aquesta barreja de por i curiositat perquè altres persones llegeixin allò que has escrit, de forma insegura probablement. Val a dir que després de fer una ullada als escrits, el primer que he pensat és: tant de bo hagués escrit així a la seva edat!

Espero que guardin un bon record de la meva visita i que l'INVICTUS del cartell que es veu al fons de la foto sigui premonitori d'alguna cosa.

Entrevista i lectura de conte a Ràdio Argentona

Dilluns passat, Sílvia Cantos em va entrevistar per al programa Històries de Ràdio Argentona, després d'haver llegit el conte "Quan dos es barallen" d'Una sortida digna, una història on un matrinoni discuteix sobre si hi cap o no hi cap un cadàver dins d'una caixa de vímet (ja discuteixen per qualsevol cosa).

Podeu escoltar el conte i l'entrevista aquí.

El somni de Tàrraco, de Xulio Ricardo Trigo

Si compreu El somni de Tàrraco, de Xulio Ricardo Trigo, obtindreu dues novel·les pel preu d'una. No, no es tracta d'una oferta especial que ofereixi el company blocaire i escriptor Xulio, sinó una sensació meva. M'explico.

En primer lloc (o en segon), El somni de Tàrraco és una novel·la històrica, ambientada a la Tàrraco de l'any 26 aC, quan la ciutat era una mica el centre del món, ja que l'emperador Octavi hi residia, recuperant-se d'una malaltia, durant la seva campanya contra els càntabres. Tàrraco està creixent, s'hi comencen a contruir les infraestuctures que en faran una ciutat patrimoni de la humanitat dos mil·lennis després (el teatre, l'aqüeducte...). En aquest marc, els carrers, palaus i cases són un niu d'ambicions, intrigues i traïcions (que no desvetllaré), iniciades amb l'assassinat del governador i l'empresonament d'un fals culpable. D'aquest part de la novel·la em criden l'atenció diverses coses: el paper decisiu dels esclaus de confiança de diverses famílies, i el fet que l'autor hagi prescindit deliberadament de la presència física en els esdeveniments d'un personatge com Octavi que, malalt i feble, delega tot el protagonisme en la seva dona Lívia Drusil·la.

En segon lloc (o en primer), Perthus, un dels personatges, ja a la seva vellesa l'any 44 dC, narra i recorda en to reflexiu la seva vida, en capítols que s'intercalen a la trama principal (o secundària) i que li donaran un sorprenent final. A mi és la part que més m'agrada, i juraria que al Xulio també. D'aquesta part us podria transcriure moltes perles com aquestes:

"Tothom salta, corre, riu, presenta batalla, mentre que jo només acompanyo el dia i el deixo que recorri moments irrepetibles sense la meva intervenció."

"...m'he tornat invisible. La gent ja no para esment del meu cos perquè hi ha moments en què tot jo sóc memòria. L'home que troben al mig del carrer ja no és la matèria viva amb la qual poden ensopegar i caure, tan sols és un garbuix de pensaments, una ombra del passat plena d'idees antigues."

"D'un temps ençà, sospito que són els éssers amb els quals tinc més a veure, que el meu és un estat líquid, que l'únic moviment capaç de satisfer-me seria surar sense rumb mentre contemplo amb indiferència el pas dels dies. No tinc la intenció que les meves paraules sonin com les d'un filòsof. Diré que, tal com em va ensenyar el meu mestre Apol·lodor d'Efes, només som capaços d'entendre coses senzilles, la singladura d'un vaixell, per exemple, com avança entre les ones per allunyar-se mar endins, o potser les torxes que a mitja tarda es despleguen sobre la ciutat, com si un exèrcit de libèl·lules s'hagués proposat restituir la claror als marges d'un riu."

"Si físicament no vaig més enllà de les meves possibilitats, puc dedicar una bona part de l'energia que em queda a reviure aquell que vaig ser."

"Li agradaven aquests arbres (olivera), deia que els déus hi desaven el temps per si en algun moment tenien la necessitat de recuperar-lo."

"Aleshores vaig començar a entendre que si el futur era la possessió més preuada, només si l'omplia de projectes, d'il·lusions, podria refer-me de tot el que anava deixant enrere."

.

Gràcies Perthus, gràcies Xulio.

Una última reflexió. En temps de Perthus el vell, s'està construint el circ, amb la mort i la sang com a protagonistes, en contraposició amb el teatre que ell tan estima. Ara, en quin món vivim? En un dominat pel teatre o pel circ? (el circ de tipus romà, s'entén).

Participacions al 151è joc literari

Dimecres passat us vaig proposar al 151è joc literari us vaig proposar escriure un text inspirat en un seductor fragment de la pel·lícula Gilda. Aquí teniu els textos: Francesc Mompó, Menjalletres, Ricderiure, Salvador Colomé, Joan Jordana, Lisebe, De res, massa, Col·lecció de moments, Gabriel Boloix, Si dubto sóc, La meva perdició, Fons d'armari, Alumnat Aula Oberta IES Ramon Berenguer IV, La Cerdanya des de can Fanga, Vuit8ena, Xarel-10,
.
Amb els ulls com taronges
i a la comissura dels llavis, una bava
has quedat bocabadat
en veure una bellesa tan escotada.
Mira-la als ulls, aixeca el cap,
si no vols rebre una bufetada.
Autor: Roger Vives
.
Hi ha un suau tel, un llençol de grisos granulat
que ens recorda que tot això ja s'ha esvaït,
que no hi és; tanmateix, volem gaudir-ne.
Tantes coses ens dóna en només uns segons...
l'oneig d'una crinera, sabem que roja i salvatge,
un esguard punyent que ben ens desarma,
el posat valent de qui res no amaga i res no li reca,
un dens silenci més revelador que hores de paraules:
l'encís d'uns instants de la màgia de la bellesa!
Autora: Núria González

Barcelona en colors, de Gerard Quintana

Barcelona en colors, de Gerard Quintana, una sorpresa.

Miguel Delibes, sempre

Avui ha mort Miguel Delibes, però no del tot, perquè Delibes sempre estarà amb nosaltres. Com a lector i com a escriptor em sento de dol. Seria difícil destriar quanta influència han tingut les novel·les de Delibes sobre mi, l'atmosfera que envolta els personatges, sempre humils, sempre derrotats, els paisatges terribles i estimats alhora que atenallen sovint els protagonistes. Seus van ser alguns dels primers llibres que vaig llegir de ben jovenet, com Cinco horas con Mario, La hoja roja, El príncipe destronado, La sombra del ciprés es alargada, i, sobretot, Las ratas, un dels meus llibres preferits, que he rellegit i que rellegiré diverses vegades. Com a homenatge, us convido a llegir el comentari que en vaig fer.

Per a mi, el Nobel ja fa anys que el va guanyar.

S'ajup la fulla de figuera borda

S'ajup

la fulla de figuera borda

esclava ja del riure del sol

que esquitxa seductor el pas de l'aigua.

Cares del món (141)

Rafel Casas, col.laborador habitual i divers amb aquest blog, em regala aquest somriure per a la col.lecció de Cares del món.

Lo Carrilet de la Cava

Tot i que sigui un clàssic, tothom pot entendre que les cançons amaguen, generen o recorden històries enmig de les seves lletres o la seva música, i poques són millor exemple d'aquest efecte, almenys entre la gent del curs baix del nostre Ebre, com Lo Carrilet de la Cava, la cançó més coneguda de Josep Bo.

Ara Cossetània ha editat un llibre en homenatge a la cançó i a l'autor, escrit per la seva filla, Gemma Bo, Elena Fabra i Arturo Gaya, que inclou també un CD amb temes de Josep Bo interpretats per Pep Gimeno Botifarra, La Carrau, Andreu Rifé, Pepet i Marieta, Terrer Roig, Josep Maria Bonet, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Montse Castellà i Juno.

La internet literària catalana

Teresa Fèrriz, directora del projecte Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ha escrit un article titulat "La internet literària catalana. Balanç i prospectiva" on entre moltes altres coses esmenta aquest blog. Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç.

Mans

El poder d'uns mans es mesura pel seu tamany?

I la seva tendresa?

Esperant-me a l'IES Ramon Berenguer IV d'Amposta

Divendres visitaré l'Aula Oberta de l'IES Ramon Berenguer IV d'Amposta, i els seus alumnes, que ja han participat en algun dels meus jocs literaris, s'estan llegint algun dels meus contes, i alguns fins i tot m'han enviat fotos amb Una sortida digna a les mans i s'afegeixen al club de lectors/es del llibre a qui he enviat un conte de regal.

I jo espero amb il·lusió la trobada.

151è joc literari

El joc literari de tipus creatiu d'aquest mes haurà de tenir com a font d'inspiració un instant màgic de la història del cinema, simplement una aixecada de cap de la pel·lícula Gilda que us mostro al vídeo. Podeu fer una narració de 50 paraules a 250 paraules, o un poema de 5 versos com a mínim.
.
Envieu els textos a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, però si teniu blog, prefereixo que hi pengeu el text i que m'envieu l'enllaç. Com sempre, en aquesta mena de jocs creatius, demano especialment la col·laboració del col·lectiu docent per tal de difondre la iniciativa entre l'alumnat.
.
Tots els textos correctes, que recolliré en un apunt dissabte vinent, aconseguiran punts per als premis del mes.
.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de desembre acabarà el 6 d'abril de març.
Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

M'espanto, em sorprenc, em descobreixo

M'espanto, em sorprenc, em descobreixo; em trec la màscara, me la poso.

Paraules inspirades per una il·lustració de Marc Benítez.

Mimoses

La Carme Rosanas alegra la Catosfera amb els seus dibuixos plens de colors. Ahir ens va mostrar un ram de flors de mimosa, acompanyat d'uns versos.

Jo, sempre que veig les flors de la mimosa, penso en Mercè Rodoreda. No us passa a vosaltres?

Capcots i resignats davant el nostre destí

Capcots i resignats davant el nostre destí

ignorem la bellesa del paisatge.

.

Imatge extreta del blog La vinya vermella.

Desdefinicions (143)

anècdota. Fet curiós que han viscut certs palmípedes.
covard. Persona a qui li fa un pànic exagerat entrar a les coves.
espatllar. Fer malbé la part superior i lateral del cos.

Cruix el cor

Cruix el cor
quan el desig d'ànims és estèril.
Sento inútils les paraules de consol
si el dolor és massa ample.
.
Dedicat a l'Anton.

Homenatge a Manuel Pérez Bonfill, escriptor, mestre, home

La sala d'actes de l'Institut de Batxillerat de Tortosa (com l'anomena el protagonista del post) es va omplir per a homenatjar un dels seus mestres més estimats, l'escriptor Manuel Pérez Bonfill, que el va rebre amb agraïment i humilitat.

L'acte, organitzat per Pep Pinyol del Departament de Llengua Catalana de l'Institut i per l'incansable Emigdi Subirats, va comptar amb la col·laboració d'alumnes i professors, i la meva modesta participació, que vam llegir fragments de la seva obra.

Emigdi i Pep Pinyol van lloar la figurar de Manuel Pérez Bonfill i van mostrar el seu respecte per l'escriptor, pel mestre i, sobretot, per la persona.

El professor va manifestar, humil, que no voldria patir la síndrome d'Aldolza Lorenzo, i creure's una Dulcinea del Toboso, fermosa i plena de virtuts.

Un acte merescut, sentit i entranyable, que em despertà certa enveja, perquè jo, que no vaig ser alumne seu, m'agradaria mantenir aquesta relació amb antics mestres, més enllà de les aules.

Fotos de Joan Panisello.