Hi entra de puntetes la llum, a Roquetes

 

29 de març. Inici d’un petit tour que ens portarà a presentar el poemari Hi entra de puntetes la llum a diversos llocs ens pocs dies.

Ahir a Roquetes, el dia 31 a L’Ametlla de Mar, el 2 d’abril a La Rapita i el 4 d’abril a Amposta.

I parlo en plural perquè hem muntat una petita amb Ricardo Gascón, el prologuista, i Eduardo Margaretto, l’editor.

Ahir recollim a Eduardo a l’estació d’autobús de Tortosa i marxem els tres cap a Roquetes, en animada conversa. Jo, al seient de darrere del cotxe, posat en situació lúdica com si fos un xiquet, jugo fent picar unes fustetes, que vés a saber perquè porta Ricardo allí.

Fora de la Biblioteca Mercè Lleixà ja ens aturem a xerrar amb uns quants dels amics que ens vénen a veure, escoltar, i a compartir aquesta mena de moments que ens regalem uns als altres.

Begonya Ferré, la directora de la Biblioteca, fa de cordial amfitriona.

Aquesta ja serà la tercera presentació, i ens comença a envair la sensació que potser repetim les mateixes coses sobre el llibre, i n’improvisarem alguna perquè el joc no decaigui.

Ricardo explica com se’l va embolicar per a escriure el pròleg, però embolicar un embolicador té mil anys de perdó i, a més, no fou difícil de convèncer.

Eduardo troba nous símils per a comparar la meva literatura, i comenta que li recorden les pintures de Hooper, amb personatges solitaris i ambients carregats de tristesa que sovint s’observen a través d’una finestra. No li trec la raó, i em poso com a repte recuperar de tant en tat la meva versió més divertida, i que em pugui comparar a Hoomer, algun dia.

Jo parlo del procés creatiu del llibre, de proposar-me jocs i reptes a mi mateix, com ara inspirar-me en mobles i parts de la casa primer, i del cos després, per acabar fusionant-los en un sol llibre, o en una sola sensibilitat. Analitzo gairebé paraula a paraula el seu títol, i m’adono, llavors mateix, que potser està dictat per les sensacions que m’envolten quan entra a casa, pel matí, un raig de sol que travessa el menjador.

Divendres a L’Ametlla de Mar continuarem donant voltes al llibre, i trobarem la forma de continuar jugant. La tertúlia al cotxe serà més llarga, i potser uns n’explicaré alguna cosa, però no tot, que moltes coses, sovint les millors, es queden entre els amics.

Aquest cos meu i nostre, de Clàudia Pallisé

Hi entra de puntetes la llum, properes presentacions

 

Properes presentacions del meu poemari Hi entra de puntetes la llum, acompanyat dels amics (tot i que prologuista i editor), Ricardo Gascón i Eduardo Margaretto.

29 de març, a la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes, a les 19 h

31 de març, a L'Ametlla de Mar, a les 19 h

2 d'abril, a La Ràpita, a les 12 h

4 d'abril, a la Biblioteca d'Amposta, a les 19 h

Joan Roca Navarro visita Tens un racó dalt del món

Joan Roca Navarro  visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu segon llibre  Sota el fang, una novel·la ambientada al Delta de l'Ebre, de difícil classificació, polièdrica, amb dosis de misteri, d'intriga, de fantasia, de violència, i moltes altres coses, i que fuit d'estereotips.

Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero, ens recomanen Aquesta història, d’Alessandro Baricco.

També recomanem el llibre Aquest amor meu i nostre, de Clàudia Pallisé, XXXIV Premi de Narrativa Premi Vila d'Ascó.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Andreu Mérida.

El programa es podrà veure en directe el 28 de març a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Hi entra de puntetes la llum (Cor)

 Una mostra més del meu poemari Hi entra de puntetes la llum, on uneixo poemes inspirats per parts de la casa i per parts del cos, com si uns i altres es fusionessin. EN aquest cas, un poema inspirat pel cor.

Properes presentacions: el dia 29 a Roquetes, el 31 a L'Ametlla de Mar, i el 4 d'abril a Amposta.

Insconsciència temporal

 

Per primera vegada a la vida, me n’he anat a dormir i m’he despertat sense recordar que aquesta nit s’avançava oficialment una hora. No hi he caigut fins a ben entrat el matí. M’he sorprès a mi mateix per aquesta manca d’atenció a l’horari, per aquesta inconsciència davant la manipulació del temps. I ara no sé si aquest descuit és a causa de que, amb el pas dels anys, el temps m’importa menys, o si el valoro més en la seva justa mesura.

Viatges inaudits: Auverge

   Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Auverge, i el seu cel privilegiat, ideal per a observar-lo en companyia.  

Hi entra de puntetes la llum, properes presentacions

 

Properes presentacions del meu poemari Hi entra de puntetes la llum, acompanyat dels amics (tot i que prologuista i editor), Ricardo Gascón i Eduardo Margaretto.

29 de març, a la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes

31 de març, a L'Ametlla de Mar

2 d'abril, a La Ràpita

4 d'abril, a la Biblioteca d'Amposta

A una donzella a qui contemplava a son amant molt trist quan ella anava a cercar aigua a la font

  A una donzella a qui contemplava a son amant molt trist quan ella anava a cercar aigua a la font, de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona

"DEL MATEIX" NO NOMÉS NO ÉS CORRECTE, SINÓ QUE ÉS LLEIG

 "DEL MATEIX" NO NOMÉS NO ÉS CORRECTE, SINÓ QUE ÉS LLEIG

M’estimo les paraules i la llengua, en general, i la catalana en concret, perquè és l’eina amb què penso, sento, i amb què transformo aquests pensaments i emocions. Crec que, en absència d’un Estat que vetlli per ella, els catalans tenim la responsabilitat de tenir-ne cura, de la millor manera possible. Procuro fer el mínim de faltes, tot i que no sempre ho aconsegueixo, sovint a causa de la pressa. De vegades tinc la temptació de corregir errades d’altres, amb esperit constructiu, del bé de tothom, però el caràcter prudent em frena.

Però hi ha un mal ús del català que em desespera especialment, i que detecto que s’incrementa. Es tracta de l’expressió “dels mateixos, de les mateixes, del mateix, de la mateixa”, com una traducció del castellà “de los mismos, de las mismas, del mismo, de la misma”. Acostumava a veure-ho en escrits administratius, suposo que per vici antic, amb falsa pretensió de voler semblar més grandiloqüent o formal. I em desespera perquè en català tenim eines molt més belles, senzilles i elegants per a substituir aquesta expressió, entre elles, uns artefactes tan meravellosos com els pronoms febles.

Poso un exemple. La frase “volia trobar l’amor autèntic, i garantir la continuïtat del mateix”, o “he viscut mols anys a la muntanya i us vull ensenyar fotos de la mateixa”, es pot escriure de forma més clara així: “volia trobar l’amor autèntic, i garantir la seva continuïtat”, “he viscut mols anys a la muntanya i us en vull ensenyar fotos”.

A Optimot ho expliquen millor https://tuit.cat/E9VgF

Dia Mundial de la Poesia, improvisant

 

21 de març. Participo a la celebració del Dia mundial de la Poesia que organitzen als serveis territorials de Cultura, en representació dels diLLUMs d’arts al Forn.

És la segona vegada que acudeixo al Palau Oliver de Boteller, ja que fa pocs dies hi vam inaugurar l’exposició Mirades femenines, de catorze fotògrafes inspirades en Zoraida Burgos. L’exposició serà perfecta per a ambientar l’acte d’avui.

Al matí em truca Eloi Castells, que conduirà l’acte, i em pregunta els poemes que llegiré. Li dic que encara no ho sé, que ho decidiré in situ, en funció de com es desenvolupi l’acte. Insisteix, amable, i encertadament, perquè intervindrà molta gent i vol tenir-ho tot control·lat. Quedem en què recitaré alguna cosa de Gerard Vergés, sense precisar, i ja es queda més tranquil, crec. No li explico la intenció juganera que tinc. En aquesta mena d’activitats, amb perill que es facin llargues, m’agrada aportar quelcom diferent i fresc i únic (i també per a autodivertir-me).

A la tarda, ja a l’acte, el públic es reparteix al voltant de petites taules rodones, en ambient de penombra, acollidor. En teníem una de reservada de sis per als diLLUMs, que comparteixo amb Ricardo Gascón, Montse Boldú, Coia Valls, Xulio Ricardo Trigo (autor d'una frase que després citaré) i Valer Gisbert (que em grava en vídeo).  

Viqui Almuni, la directora dels serveis territorials, inicia l’acte que comença amb l’espectacle Blaus; la cançó blava de Zoraida Burgos. Albert Roig, el seu director, explica que es basa en el primer llibre de Zoraida, D’amors, d’enyors i d’altres coses, i que ens podem imaginar la jove poeta a parís, escoltant jazz i blues. Gran interpretació de l’actriu Clara Mir, i del músic Artur Ponsà.

Com és habitual en aquest acte, coordinat pel Consorci de Normalització Lingüística, diverses persones reciten en les seves llengües maternes al poema en què se centra aquest dia, enguany, de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona.

També reciten un poema l’Associació Solstici, i les Amigues i Amics de la Unesco.

I mentre tot això passa, prenc nota al meu blog de versos que em suggereix tot plegat, fins que Eloi em dona pas, tal com havíem acordat

Després de recitar el poema que he escollit de Gerard Vergés, Invasió dels E.T., llegeixo aquest d’improvisat:

 Zoraida és present,
i es fa imatge la mirada
femenina catorze vegades.
Imagino que és París,
viu entre jazz la jove poeta;
i jo a la taula per a sis,
improviso amb mala lletra.
La vida és poesia,
em diu un amic;
àvida, subscric.
M’arriben llengües d’arreu del món
que sonen dolces mentre m’abracen;
i de seguida ve el meu torn.
Sóc indecís de mena:
gosaré llegir aquest assaig de poema?
Amb Vergés a la vora fa vergonya,
però als diLLUMs juguem sense pena
i més l’any del record de Vallfogona.

si el seu blau ens amara,

.

Després de brindar amb cava, la vida, i la poesia, continuen improvisadament.

La Giovinezza

 

A la secció De pel·lícula, uns fragments de La Giovinezza, de Paolo Sorrentino:

-Per què el fascinen les monarquies?
-Són tan vulnerables. Elimines un subjecte i de sobte el mon canvia. Com en un matrimoni.
---

La frivolitat és una temptació irresistible.

---

La música és l'únic que entec, perquè no són necessàries les paraules ni el coneixement per a comprendre-la. Ta mare t'havia entès; no no, però ella no està aquí.

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

 Sempre va bé rellegir algun fragment d'una obra com Vida privada, de Josep Maria de Sagarra.

El brogit de l'Ebre, 20 anys

 Aquest mes de març compleix 20 anys el llibre col·lectiu El brogit de l'Ebre (Cossetània Edicions, 2003), en què vam participar 15 autors: Francesca Aliern, Agustí Bel, Zoraida Burgos, Andreu Carranza, Artur Gaya, Màrius López, Carme Meix, Hèctor Moret, Manel Ollé, Vivent Pellicer, Manuel Pérez Bonfill, Pere Poy, Emili Rosales, Jesús M. Tibau i Gerard Vergés.

L'any abans jo era un recent arribat a aquest món, i ben just gosava anomenar-me escriptor. Havia publicat el meu primer recull de contes Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), i amb Cossetània havia publicat un dels contes finalistes del premi Tinet el 1999. Va ser una alegria enorme rebre la proposta de Cossetània de participar en aquest recull. Començava a tenir la sensació d'arribar a cert nivell, perquè ja admirava molts dels autors que hi participarien i, després, amb el pas dels anys, a molts els considero amics. Ara m'emociona veure-hi noms que ja no estan entre nosaltres, i el llibre pren altres dimensions. 

En aquella època estava en plena vigència la lluita per l'Ebre, encapçalada sobretot per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, i el riu havia de ser el fil conductor, amb relats de determinada extensió. Jo, que llavors ja era un apassionat, o un esclau, de la brevetat, vaig haver d'encadenar tres històries per a arribar al mínim, amb el títol de La vida i el riu, que anys més tard inclouria també a El vertigen del trapezista.

L'edició del llibre va coincidir amb el projecte d'una jove Montse Castellà, que estava en plena elaboració de l'espectacle i el disc L'escriptor inexistent, per a la Fira del Llibre Ebrenc, i em va demanar permís per fer servir unes frases d'aquest conte, que  inclouria a una cançó. Una cançó que m'emociona escoltar sempre, perquè les meves paraules formen la tonada d'un dels temes més mítics de la cantautora tortosina, És com un miracle (El sol ja deu sortir en aquests moments i escampa de roig tota la façana dels Ports. Per algú que ve del Priorat acostumat a un paisatge on després d’un turó sempre en ve un altre, trobar-se amb la plana que travessa l’Ebre és com un miracle).

Ara, mentre escric aquest apunt, obro el meu exempalr i recordo que els realts estan dedicats per la majoria dels companys. Gerard Vergés, per exemple, m'escriu A Jesús Tibau, company de navegació en aquesta travessia de l'Ebre. Llavors gairebé no el coneixia, segurament fou el primer cop que hi vaig parlar.

El llibre el coordina Núria Grau, que al meu exemplar m'agraeix la predisposició a participar al projecte, i desitja que no sigui l'últim que ens uneixi. Els seus desitjos es van fer realitat, perquè ja he perdut el compte dels meus llibres cossetanis, una editorial que estimo, per molts motius.

Per tot plegat, com podeu entendre, El brogit de l'Ebre és un llibre molt especial per a mi.

Viatges inaudits: Nel

   Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Nel, i el perill de caure en la melangia després de descobrir les seves cataractes. 

Alfabet per a adults, de Gerard Vergés (La desolació dels cossos)

Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà, a Tortosa

Ahir a la llibreria la 2 de Viladrich de Tortosa, participo a la presentació del llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà (La Banya Edicions, 2022), una història inquieta, ben escrita, interior, amb el fet d'escriure com a bàlsam o teràpia d'un personatge fràgil que al llarg de la seva vida busca diverses crosses que l'ajudin a anar endavant.

Us en deixo un fragment:

#cosesquetrobo (una campanya electoral?)

Ja sabeu que camino mirant cap a terra, atent als petits tresors que em pugui trobar, i si hi ha paraules escrites, la temptació es multiplica. M'aturo a fer una fotografia a aquesta nota, mentre un parell de dones m'esquiven i, suposo, em miren estranyades. No sé si si és una llista per a anar a comprar, o una campanya moderna per a les properes eleccions.

Si és un programa electoral, promet coses ben concretes.

Amor en blau i negre, de Montse Boldú

Laura Fabregat visita Tens un racó dalt del món

Laura Fabregat  visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos de la seva primera novel·la La vida per dins.  

Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero, ens recomanen La vida autèntica, de Montse Barderi.

També recomanem La diligència, de Marta Magrinyà.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Andrés Fonollà.

El programa es podrà veure en directe el 14 de març a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Dos presentacions: Sota el fang, i Dejà lu, Helena

Aquesta setmana presento dos llibres força diferents, però molt recomanables tots dos: Sota el fang, de Joan Roca, i Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà.

Totes dues a La 2 de Viladrich de Tortosa el 14 i 16 de març.

Us convido a vindre i fer tertúlia interessant. Deixo una lectura de cada llibre

Mirades femenines

Com diem sovint, els dels diLLUMS d'arts al forn #femcoses. La més immediata és l'organització de l'exposició Mirades femenines.

Després de l'èxit de l'exposició que encara està viva i itinerant, Mirades entre veïns, que diLLUMS vam organitzar amb el Campus Extens de la URV, des dels serveis territorials de Cultura i d'Igualtat i Feminisme de les Terres de l'Ebre ens van proposar fer alguna cosa al voltant del Dia de la Dona. Rafael Ricote i Ricardo Gascón de seguida es van posar a la feina, amb la idea d'organitzar una exposició amb diverses fotògrafes. Recordo quan em varen explicar la proposta en una de les nostres oficines/tauladebar habituals. Els mancava algun detall, un fil conductor que trenés i donés força al projecte, i la idea em va venir de seguida al cap: fotos inspirades en textos de Zoraida Burgos. A Rafa i Ricardo els enjogassà la proposta, i tots dos, amb la seva generositat i savoir faire han fet una gran feina. Després ha estat un luxe comprovar l'entusiasme generat entre les 14 fotògrafes, l'emoció que anava saltant del missatge de l'una als emoticons d'una altra, al grup que tenim de whatsapp, i, sobretot, la poesia i sensibilitat que podreu gaudir de les seves fotografies. En seguirem parlant. Ara us deixo amb el text introductori que aviat podreu llegir a la web de l'exposició, però no us la perdeu en viu.

 Què és mirades femenines?

L’olor que ens porta cada blau, la carícia del temps a les ones, el pas de les dunes sense pressa, la paraula nua que ens abriga, el cos quan arriba el vespre vora el riu... Les sensacions que són capaços de fer-nos viure els versos d’una poeta com Zoraida Burgos tendeixen cap a un infinit que, estranyament, sentim proper. La màgia dels seus mots ens evoca paisatges, interiors i exteriors, que a cada lectura es transformen, com es transforma la llum del dia, o de les estacions.

Concretar les imatges suggerides no és tasca fàcil; requereix sensibilitats adients, ulls destres a sentir, sentits amb la gràcia de mirar.

Hem proposat aquest repte a catorze mirades de femení, i el resultat ha estat un diàleg suggerent i bell entre dos formes de poesia, la paraula i la imatge, unides en aquesta exposició col·lectiva de dones del territori, amb total llibertat creativa, i inspirades per textos de Zoraida Burgos.

la inauguració tindrà lloc el 13 de març de 2023, a les 18.30 hores, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.

Participen a l’exposició: Carme Pla, Maria  José Piorno, Marta Escolà, Pilar Madorran, Susanna Ferreres, Eva Mascarell,  Mercè Sebastià , Montse Boldú, Sara Ismael, Núria Caro, Anna Zaera, Begonya Ferré, Coia Valls i Carme Domènech

Rafael Ricote és el comissari de l'exposició. Més informació a la seva web.

L'Essència

  Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, L'Essència, un país que fa de la jardineria una religió; emporteu-vos el record de les olors i alguna llavor. 

Hi entra de puntetes la llum, a Tràfic d'abstraccions de Ràdio Tarragona

 Ahir, agradable conversa amb Núria Calvó al programa Tràfic d'abstraccions de Ràdio Tarragona, on col·laboro cada divendres amb els meus nanocontes.

Parlem bàsicament del meu nou llibre, el poemari Hi entra de puntetes la llum, però també dels diLLUMs d'arts al forn, i de les diverses facetes de la meva tasca literària. Escullo perquè m'acompanyin abans i al final de l'entrevista les cançons de Noel Luna i Jesús Fusté.

Podeu escoltar aquest programa del 10 de març en aquest enllaç.

Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà, a Tortosa

El proper 16 de març, a la llibreria la 2 de Viladrich de Tortosa, participaré a la presentació del llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà (La Banya Edicions, 2022), una història inquieta, ben escrita, interior, amb el fet d'escriure com a bàlsam o teràpia.

Us en deixo un fragment:

Potser la compassió està inclosa

 

Visita a la clínica dental que he ajornat unes setmanes, amb temor que aquest retard hagi complicat el problema inicial. Altres prioritats han requerit la meva atenció, i ho tornaria a fer , sense dubte, em dic a mi mateix, convençut, o per a convèncer-me; però fa anys que intento no enganyar-me massa sovint (ens coneixem una mica, jo i jo), i reconec que certa por a aquest tipus de servei (injustificada en base a la meva experiència) em posava fàcil agafar-me a qualsevol excusa.

Anàlisi professional de la situació, radiografies que em comenten per a explicar com està el tema i les possibles solucions, que debaten entre dos dentistes, crec que mare i fill, amb termes tècnics que tradueixen per a la meva comprensió. La mare, que ja em coneix de fa anys, em tranquil·litza: si hagués vingut fa setmanes, no hi hauria guanyat res; no crec que m’enganyi, però segur que ho diu en part per a treure’m el remordiment. Potser la compassió està inclosa al pressupost que em detallen; és benvinguda, sigui com sigui.

Mirades femenines

Com diem sovint, els dels diLLUMS d'arts al forn #femcoses. La més immediata és l'organització de l'exposició Mirades femenines.

Després de l'èxit de l'exposició que encara està viva i itinerant, Mirades entre veïns, que diLLUMS vam organitzar amb el Campus Extens de la URV, des dels serveis territorials de Cultura i d'Igualtat i Feminisme de les Terres de l'Ebre ens van proposar fer alguna cosa al voltant del Dia de la Dona. Rafael Ricote i Ricardo Gascón de seguida es van posar a la feina, amb la idea d'organitzar una exposició amb diverses fotògrafes. Recordo quan em varen explicar la proposta en una de les nostres oficines/tauladebar habituals. Els mancava algun detall, un fil conductor que trenés i donés força al projecte, i la idea em va venir de seguida al cap: fotos inspirades en textos de Zoraida Burgos. A Rafa i Ricardo els enjogassà la proposta, i tots dos, amb la seva generositat i savoir faire han fet una gran feina. Després ha estat un luxe comprovar l'entusiasme generat entre les 14 fotògrafes, l'emoció que anava saltant del missatge de l'una als emoticons d'una altra, al grup que tenim de whatsapp, i, sobretot, la poesia i sensibilitat que podreu gaudir de les seves fotografies. En seguirem parlant. Ara us deixo amb el text introductori que aviat podreu llegir a la web de l'exposició, però no us la perdeu en viu.

 Què és mirades femenines?

L’olor que ens porta cada blau, la carícia del temps a les ones, el pas de les dunes sense pressa, la paraula nua que ens abriga, el cos quan arriba el vespre vora el riu... Les sensacions que són capaços de fer-nos viure els versos d’una poeta com Zoraida Burgos tendeixen cap a un infinit que, estranyament, sentim proper. La màgia dels seus mots ens evoca paisatges, interiors i exteriors, que a cada lectura es transformen, com es transforma la llum del dia, o de les estacions.

Concretar les imatges suggerides no és tasca fàcil; requereix sensibilitats adients, ulls destres a sentir, sentits amb la gràcia de mirar.

Hem proposat aquest repte a catorze mirades de femení, i el resultat ha estat un diàleg suggerent i bell entre dos formes de poesia, la paraula i la imatge, unides en aquesta exposició col·lectiva de dones del territori, amb total llibertat creativa, i inspirades per textos de Zoraida Burgos.

la inauguració tindrà lloc el 13 de març de 2023, a les 18.30 hores, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.

Participen a l’exposició: Carme Pla, Maria  José Piorno, Marta Escolà, Pilar Madorran, Susanna Ferreres, Eva Mascarell,  Mercè Sebastià , Montse Boldú, Sara Ismael, Núria Caro, Anna Zaera, Begonya Ferré, Coia Valls i Carme Domènech

Rafael Ricote és el comissari de l'exposició.

El nostre pitjor enemic

El nostre pitjor enemic, la meva primera novel·la, el llibre que més em va costar escriure, amb qui més vaig lluitar en un combat cos a cos. Malgrat tot, ens hem reconciliat i ens mirem amb respecte i, perquè no dir-ho, amb estima.

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

Cossetània Edicions, 2016

Fragment on apareix la deessa Fortuna a la proa del vaixell que duu els protagonistes a l'illa.

És imatge tan sols, sense paraules, clara. Zoraida Burgos

A misses dites

 

Fora d’un restaurant proper a casa, en trobo una parella gran que en surt. Ella diu, en to de lament: Hauríem d’haver agafat la tauleta del costat de la finestra. En moltes ocasions, és molt fàcil saber, a misses dites, quina decisió s’hauria d’haver pres; tan fàcil com sovint inútil. Per l’aspecte i l’accent dedueixo que estan de pas i, per tant, suposo que no podran reparar aquesta petita errada estratègica. Tant de bo això no els malmeti el record d’un bon dinar.

Tomorrow is forever

 A la secció De pel·lícula, un fragment de Tomorrow is forever (1946):

El passat, amb tot allò de bo i de dolent, està fora del nostre abast. Se n'ha anat. Hem d'aprendre a oblidar-lo. Vostè i jo, tots, nosaltres, el món, hem de viure pel demà, perquè el demà és per a sempre.

Viatges inaudits: Palícia

  Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Palícia, famosa i gaudida per les seus places, i moments puntuals de follia.  

13 biografies imperfectes, de Gerard Vergés. Niño de Guevara

La llarga olor d'una taronja

 

Camino per Tortosa dins del meu circuit diari d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i que hem ajornat per problemes mèdics.

M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu: té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.

Abans de continuar, em pregunta pels problemes mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin de més temps per a preparar-la.

Tot plegat han estat un parell de minuts, intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits tota la tarda.

L'espectacle de la vida

Lectura d'un fragment del meu dietari L'espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis) el llibre que més m'estimo.

En aquest fragment recordo un moment amb el màxim protagonista del llibre, mon fill, quan encara no tenia cinc anys. Gràcies a la literatura per motivar-me a escriure i reviure amb més intensitat aquests moments.

Si voleu compartir les emocions, podeu demanar el vostre exemplar.

no ens podem queixar

 

De tornada de la feina, en una botiga, em fixo en un maniquí assegut dalt d’una biga transversal, en actitud reposada. A la botiga del costat, un altre maniquí duu una maleta penjada del braç, com a punt de viatjar. No crec que ni l’un descansi d’haver fet res en un passat proper, ni l’altre tingui plans d’anar enlloc en un futur immediat. Al costat de casa, una botiga amb maniquís sense cap. Sempre hi ha algú pitjor que tu.