Història universal, segons Gianni Rodari

camí del groc

Camí del groc d'una tendra mà, passes dolces.

A la Microbiblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie

Exemplars d'El vertigen del trapezista i de I un cop de vent els despentina, desembarquen a  la Microbiblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie, i ho comenten al seu blog, amb dos fragments inclosos, respectivament.
Es tracta d'una Biblioteca especialitzada en el microrelat, per tant sé que els meus llibres seran ben acollits.

L'era dels ossos, de Samantha Shannon

L'era dels ossos, de Samantha Shannon 

Bromera Edicions, 2014

L’any 2059, el planeta està dominat per un sinistre règim totalitari. Paige Mahoney treballa al submón de la delinqüència i la seva feina és extreure informació entrant a la ment de les persones. La Paige és clarivident i, en un món on els somnis estan prohibits, comet una alta traïció tan sols per existir.

La seva vida canvia per sempre quan –agredida, drogada i segrestada– la jove arriba a una presó d’Oxford controlada per una poderosa raça d’un altre món. Ara, la Paige pertany al Guardià, qui esdevindrà el seu mestre, el seu entrenador i, alhora, el seu enemic natural. L’única oportunitat que té de tornar a ser lliure és permetre ser instruïda a la presó on està destinada a morir. 

Bressol de lletraferits

Dimarts passat, 25 de novembre, vaig intervenir via telefònica al programa Bressol de lletraferits, a Ona La Torre, programa que conudeix Sònia Ferrer i Josep Lleixà. Llegeixo algun dels nanocontes d'El noi del costat del padrí.
Josep és un enamorat de les meves Desdefinicions, i altres cops n'ha parlat al programa. Al seu blog en seleciona algunes, i també un fragment de Postres de músic.

L’inspector d’homicidis

L’inspector d’homicidis demana la baixa. Perquè es troba malament? No; perquè no s’hi troba.

Entrevista a Surtdecasa

Anna Zaera m'ha fet una entrevista per a la web Surtdecasa, on parlo del nou llibre El noi del costat del padrí, però sobretot parlem sobre el fet d'escriure, les motivacions, les emocions.
L'entrevista va tenir lloc a la Biblioteca de Tortosa, en un ambient molt agradable, que convidava a parlar amb vent baixa, amb sinceritat.

I un cop de vent els despentina, segons la Llibreria Adserà

La llibreria Adserà de Tarragona, al seu facebook, comenta I un cop de vent els despentina.

Mons a munts, les teves mans.

Recomanat a Tirant llibres

Octavi Serret recomana El noi del costat del padrí al programa del 28 d'octubre de Tirant llibres de Ràdio Sant Celoni, a partir del minut 33.40 en aquest enllaç.

triangles amorosos

Els triangles amorosos mai són equilàters.

Joan Josep Rovira a Tens un racó dalt del món

Joan Josep Rovira és el convidat d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món. Autor amb una llarga trajectòria, només podrem fer esment a algun dels seus llibres, quasi tots dedicats a la literatura de la realitat, a la seva descripció del món que l'envolta, que trepitja, com un espectador agut. Resultat d'aquest passejar pel món és la seva col·lecció Homo viator, l'últim fruit de la qual és el llibre que comentarem, Tortosa de carrer, on narra especialment vivències al voltant dels anys vuitanta i presents. També ens avançarà el contingut del seu proper llibre, dedicat a la filosofia rural.
També recomanaré els llibres Suc de magrana, de Francesc Mompó, A casa viu un fantasma, de Pili Lanau, i Un estiu al Priorat, de Pilar Garriga.
El programa es pot veure els dimecres 26 de novembre i 3 de desembre, a les 9.00 i les 10.30, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

sobre Postres de músic

Comentari de Marina  Pallás sobre Postres de músic, a la web La cultura no val res.
Els vell rockers no moren mai, i els llibres veterans tampoc.
Més comentaris sobre el llibre al blog que els recullo.

un exèrcit d’aneguets lletjos

Anunci d’una famosa crema de cacau i avellanes. Pretenen fer valdre l’esperit del treball en equip i de l’esforç. Un equip de bàsquet infantil està perdent, però tenen la pilota. Falten pocs segons, es passen la pilota els uns als altres i, a l’últim segon, un dels xiquets llença la pilota, fa canasta i guanyen. Curiosament, aquest xiquet és el més guapet de tots, rosset per a més dades, i els altres, uns més lletjos, altres amb ulleres, l’aixequen en braços mentre una noia el mira amb cara d’admiració. Sí, treball en equip, però qui s’emporta la glòria és el més guapo; aquest missatge continua inalterable, mentre un exèrcit d’aneguets lletjos intenta sobreviure.

Agraïment d'anada i tornada

De vegades et preguntes per què t'emboliques en organitzar coses, per què no li dediques el temps  a tasques més productives, o a tu mateix. De vegades et planeges si valen la pena els esforços.
Altres vegades et regalen agraïments que et carreguen d'emoció i energia.
Gràcies, Rafel Casas per tenir-me present a la teva Línia groga, i per ser sempre al costat amb afecte amb afecte. Un dia tornaran els jocs literaris, encara que només sigui per gent com tu.

assaborint bons moments

Raül Linaje, un lector fidel, assaborint bons moments acompanyat d'El noi del costat del padrí.

Desdefinicions (290)

tolerrància. Respecte fet malbé.

emirgrant. Que quan emigra és ben rebut.

El noi del costat del padrí a La Central

L'escriptor i amic Joan Pinyol m'envia una foto d'El noi del costat del padrí a la Llibreria La Central

Visita a llibreries, amb regust amarg

Fa uns dies us explicava la meva excursió a Barcelona acompanyat d'El noi del costat del padrí, i us avançava que vaig aprofitar per visitar algunes llibreries. Acostumo a fer-ho quan trec un nou llibre, i la veritat és que no sé per què persisteixo, ja que torno amb cert regust agre, amb la sensació de reviure el mateix dia repetit, de trobar-me davant d'una muralla inexpugnable, d'un cercle viciós que fa impossible que els meus estimats reculls de contes arribin al públic amb garanties, enmig l'allau de novetats que sepulten les llibreries.

En resum, vaig visitar quatre llibreries, a més de La Casa del Llibre on vaig realitzar l'acte. A la llibreria la impossible i a la Documenta, tenien un exemplar del llibre més o menys ben exposat, amb la portada a vistes. A la llibreria Alibris, hi havia un exemplar que, tot i ser una novetat de tot just un mes, ja estava a la prestatgeria, al costat del company Joan Todó, i prop de Tolstoi. A la llibreria Laie, no en tenien cap.

A La casa del llibre sí, una pila, a causa que aquell dia hi feia la presentació.

La meva experiència diu que a les llibreries on hi ha un exemplar o dos, si s'arriben a vendre, ja no en demanen més; i a les llibreries on no hi ha el llibre, evidentment, no es vendrà.

Algun comentari al respecte?

Primavera encesa, de Vicent Borràs

Primavera encesa, de Vicent Borràs

Bromera Edicions, 2014

Premi Blai Bellver

Sinopsis

Les mirades d’Àngel i de Nada es troben enmig d’una multitud d’estudiants perplexos davant les porres i el soroll, intimidats per l’helicòpter de la policia que sobrevola els seus caps. Són mirades carregades de reivindicació i de por, però també d’emoció i, sobretot, de futur. La «primavera valenciana» acaba d'esclatar, prompte es produiran les càrregues policials que –lluny de silenciar la veu d’uns joves que protestaven per les retallades en educació– van ser el germen d’un episodi colpidor que va sacsejar la consciència social, que reclamava canvis. 

Guia d’ocells per a nois i noies, de Màrius Domingo i Coia Dols

Guia d’ocells per a nois i noies, de MàriusDomingo i Coia Dols

Cossetània Edicions2014 

Aquesta guia vol ser la millor eina per endinsar-se en el món de l’ornitologia, de forma entenedora i amable, sense que sembli que és un tema complicat i difícil. I és que realment no ho és, només depèn del nivell que vulguem assolir. Amb poca dedicació podem aconseguir moments inoblidables.
Seguint l’esperit de les altres guies de camp per a nois i noies, presenta amb una classificació senzilla i de fàcil accés la majoria de les espècies que es troben al país, prioritzant les més freqüents i donant indicacions sobre quines es poden confondre i com podem evitar-ne la confusió.
De primer, però, es fa una introducció a l’ornitologia, al coneixement dels ocells, la seva biologia i les formes de vida –etologia–, i ens explica també com els podem estu-diar i conèixer. Immediatament, s’hi descriuen amb detall les espècies més representatives, il·lustrades amb magnífiques fotografies inèdites, fetes totes al nostre país majoritàriament per ornitòlegs no professionals.

nosaltres, i els altres

Un amic escriptor es lamenta que no acaba de concretar dos presentacions de llibres. “Ja et direm alguna cosa”; i aquesta cosa no arriba mai.

Llegeixo el seu lament de forma solidària i amb tendresa. Ja tinc certa experiencia, i són molts els projectes (alguns molt poc comuns) que he proposat els últims anys. Quan demano col·laboracions, aquestes es reben amb diferents nivells d’entusiasme. Amb els anys he après que no puc demanar als altres que posin el mateix entusiasme que jo en el meus projectes. Tothom té les seves prioritats, les seves passions, i així ha de ser. Per això, quan proposo a algú que participi en algun projecte i no respon amb un entusiasme similar al meu, prefereixo deixar-ho córrer; segurament no sortiria bé.

Assumir aquest fet et salvarà de moltes frustracions.

I això val per a la literatura i per a la vida. Sovint jutgem les accions o inaccions dels altres en funció de la nostra manera d’entendre la vida, segons els nostres paràmetres. Si un company de feina passa pel nostre costat i no ens saluda, pensem que és antipàtic, o orgullos; i no valorem que potser té dificultats per a les relacions socials, que és tímid, que demana, a silenciosos crits, que algú li digui alguna cosa.

Intentar posar-se en la pell de l’altre és un bon exercici per a un escriptor i, sobretot, per a una persona.

Un dia amb El noi del costat del padrí, a Barcelona

18 de novembre. Excursió a Barcelona amb El noi del costatdel padrí. Faré una nova no-presentació del llibre, aquest cop a La casa del llibre, del passeig de Gràcia.

Primer regal; vaig en tren, i això suposa que podré badar una bona estona, i prendre notes de les coses que veig i sento (al final, us en faré un resum).

He agafat un tren que arriba tres hores abans de la no-presentació. Podria haver ajustat més, però així disposo de temps per visitar alguna llibreria. Com sempre que visito la capital, l’experiència és decebedora, però ja la comentaré en un proper apunt.

A pocs metres de La casa del llibre, ja m’espera Rafel Casas un amic blocaire fidel, un membre d’aquesta família en xarxa que hem anat creant entre tots els darrers anys, i que són un dels puntals de la meva confiança. Després s’hi afegiran el Gabriel Boloix i la Isabel Barriel, i amigues de lletres com la Carme Meix (que en parla al seu blog) i la Pilar Garriga, i amics del poble, La Judit, el Pep i son fill Enric, i altra gent anònima per a mi.

L’encarregada de la llibreria que ha coordinat l’acte, m’espera amb un somriure. Li estranya que vagi sol, a pèl, però li explico que no vull fer cap presentació. La convido a iniciar l’acte fent una petita introducció, però declina la invitació; de vegades oblido el molt que espanta parlar en públic.

I començo la meva intervenció (que no presentació, que consti), i parlo de realitat i ficció, i juguem a provocar històries, amb l’ajut inestimable d’un personatge real que, involuntàriament, participa en tots els meus actes darrerament (haureu de venir al proper per saber de qui es tracta).

Després de l’acte, em fan adonar que mentre parlava, damunt meu, hi ha un rètol on diu: OCI I BENESTAR.

I ara, el resum d’algunes cosetes que he observat:

A la cua de l’estació, una dona gran li diu a sa filla, potser, que demani bitllet per a Sant Vicent, que no s’equivoqui; que pensi en els pèsols (vés a saber quina relació hi deu haver). En una de les estacions, la meva finestreta s’atura davant d’una torre d’alta tensió, amb una senyal que diu “peligro de muerte” (no tindria res d’estrany, si no fos perquè el dia abans m’havien trobat la tensió massa alta; un avís?). Prop de Barcelona, polígons amb magatzems abandonats; en una es llegeix una pintada d’esperança: “la suerte nunca te olvida”. Ja a Barcelona, mentre passejo i bado pels carrers, veig que ja estan penjant els llums de Nadal.  A la Gran via, observo que hi ha penjat el missatge “Fum, fum, fum”. Em sembla adequat, lògic i tradicional; però més endavant, n’hi ha d’altres del mateix estil, però amb els següents textos: “Ping, pong, pang”, “Glup, glup, glup”, “Nyam, nyam, nyam”. Sóc l’únic que ho troba estrany?

PD: l’endemà, el Pep, un amic present a l’acte, comenta al facebook que mentre improvisava lletres de cançons amb el seu fill petit, aquest ha dit: “fem com el Jesús, que comença a escriure un conte i no sap com l’acabarà”. 

tret de gràcia

Quan cal un voluntari que dispari el tret de gràcia, sempre aixeca el dit. I el prem, de ben a prop; és curt de vista, i de moral.

El noi del costat del padrí, a la Cadena SER Ebre

En aquest enllaç podeu escoltar l'entrevista amb Sílvia Tejedor a la Cadena SER Ebre, parlant d'El noi del costat del padrí, i també recomanant l'autor Damià Bardera, del qual vaig llegir el conte "Petons", del recull Els nens del sac, i que recentment ha publicat Contes de propina.
.
I en aquest altre enllaç, la xerrada sobre el mateix llibre a Cadena SER Móra d'Ebre amb l'escriptor Miquel Esteve, al programa Un llibre sota el braç.

pros i contres

Fa dos llistes amb pros i contres per justificar el crim. En una de les columnes fa la lletra ben petita.

Jugar a ser déus, de Salvador Macip i Chris Willmott

Jugar a ser déus, de Salvador Macip i Chris Willmott 

Bromera Edicions, 2014

La clonació d’humans, la medicina regenerativa, les anàlisis prenatals... Són molts els descobriments revolucionaris en el camp de la biomedicina que ens prometen una millora important de la qualitat de vida, però a la vegada poden provocar canvis que alteraran per sempre la societat. Els beneficis que ofereixen compensen el preu que haurem de pagar per ells?

Els autors d’aquest llibre ens presenten els avenços més innovadors de la recerca biomèdica i ens ajuden, amb arguments a favor i en contra, a formar-nos una opinió sobre les conseqüències ètiques i socials que tindran. Més que donar respostes, els autors plantegen preguntes i proporcionen la informació que el lector necessita per respondre-les. I és que només aquells que entenguin la rellevància moral i social dels nous avenços científics podran participar en el debat sobre quin és el futur que volem per a la humanitat. 

de monyos

Converses agafades al vol. "T'has de posar monyos alerosos al cap", diu una noia. "Tu saps lo bé que es va tot arreplegat", contesta l'altra.

Voluntariat per la llengua

A la web de Voluntariat per la llengua es fan ressò d'un dels apunts inclòs al meu dietari Per no perdre'm les molles, en què explico la meva participació a l'acte de fi de curs a Tortosa fa una parell d'anys, i intento transmetre les emocions que hi vaig viure.

Avui, Hat trick promocional amb El noi del costat del padrí

Avui, Hat trick promocional amb El noi del costat del padrí:
.
- A les 12.20, a la Cadena SER de Móra d'Ebre, xerrada amb Miquel Esteve.
- A partir de les 13.00, a Cadera SER Tortosa, amb Sílvia Tejedor, comentant el meu llibre i recomanant l'autor Damià Bardera. Llegiré un dels seus contes.
- A les 19.00,  la llibreria La Casa del Llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona, compartint la passió pels relats breus.

Escola. Vida.

La vida és una escola que no tanca per vacances.
L'escola és la vida que vindrà.

caçar estels

Per caçar estels compro una xarxa de trama molt petita;  que no se n'escapi cap.
.
.Inspirat en una il·lustració d'Elisa Bernat.

Lletres de Batalla, entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau

Lletres de Batalla, entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau

Editorial Barcino, 2014

Sinopsi

El 12 de maig de 1437 Joanot Martorell, el futur autor del Tirant lo Blanc, va enviar una primera lletra de batalla al seu cosí Joan de Montpalau. L’acusava d’haver seduït la seva germana Damiata amb la promesa que s’hi casaria. I el desafiava a un combat si no complia el seu compromís. Montpalau va negar taxativament haver promès res. Al llarg de gairebé un tot any els dos cavallers es cartejaren i airejaren públicament les seves desavinences, ben amanides amb tota mena d’insults i desqualificacions. L’objectiu de la correspondència era establir les regles del combat i trobar un jutge imparcial que volgués fer d’àrbitre. Les lletres de batalla eren una batalla de mots, batalla jurídica, batalla de befa i escarni, batalla psicològica per a intentar prendre avantatge abans mateix d’esmolar les armes. Joan-Lluís Lluís, l’adaptador al català actual és un reconegut escriptor, i col•laborador habitual a la premsa, amb una considerable producció tant en narrativa com en assaig que li ha reportat diversos premis importants de la literatura catalana

Entrevista a la contra del Diari de Tarragona

Entrevista a la contraportada d'ahir al Diari de Tarragona, parlant sobre El noi del costat del padrí

El noi del costat del padrí, a Tarragona

11 de novembre. Armat de contes, sorpreses, paper i bolígraf, pujo al tren en direcció a Tarragona, cap a la llibreria de la Rambla. Tinc una hora per badar, per obrir la ment a les sensacions del viatge. Aprofitaré per posar fil a un encàrrec eròtic en forma de nanocontes. En arribar a Salou em truca Jesús Fusté que, amable, s'ofereix a passar-me a buscar en cotxe i em deixa a la porta mateix de la llibreria. Vanitós, fotografio l'aparador on em saluden les mans d'El noi del costat del padrí. Al fons, cadires col·locades, l'emblemàtic sofà que apareix a totes les fotos. Tot preparat per a la presentació, però no, una mica trapella, m'he entossudit en no fer presentacions, i l'acte es ven com si juguem  a escriure contes, o alguna cosa així. Un eufemisme? Un enguany? Un intent  de no fer sempre el mateix.

I van arribant amics de lletres, la gran riquesa de la meva vida literària. N'hi ha de vells, com ara Jesús Fusté, Xulio Ricardo Trigo o Coia Valls; de recents, com Montse Farrés, Josep Lleixà o Albada Algelés, de nous de trinca, com l'Àngels Moreno. També seguidors de les xarxes socials, que fa molts anys que em donen una gran empenta amb la seva presència virtual i física. Durant l'acte parlo de ficció o realitat, de mon fill i Gerard Vergés, de personatges creats i de carn i ossos, llegeixo contes, explico anècdotes, convido a imaginar històries, a viure emocions a través de les paraules o d'un anunci classificat, inventem, xalem.

Després, un moment per al vi dolç i les avellanes, per a les dedicatòries, perquè m'expliquin emotives històries que superen en escreix qualsevol ficció.

Però he de tornar al tren, a casa. M'acompanyen vora l'estació i el passeig és una tertúlia suau vora la nit.  M'agrada trepitjar aquesta ciutat que estimo i on he estimat. 

Fotos i tuits de Xulio Ricardo Trigo, David Serra i Raquel Estrada.

La propera cita literària, a La casa del llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona, el 18 de novembre a les 19 hores.

petició eròtica

Avui he complagut una petició eròtica amb la llengua, la llengua catalana.

El noi del costat del padrí, a Vall-de-roures

Dissabte al matí, 8 de novembre. Em costaria comptar el nombre de vegades que he fet aquest trajecte, en direcció a Vall-de-roures, cap a la llibreria Serret. He descrit molts cops el viatge, sovint acompanyat de la Francesca Aliern, però avui vaig tot sol o, més ben dit, acompanyat de les noves cançons de Jesús Fusté que puc gaudir en primícia. Vivim dies plens d'emocions a flor de pell, i escoltar-lo em fa venir alguna llàgrima. M'aturo per a enviar-li un missatge i compartir el moment. La cita és a les dotze, però procuro arribar-hi sempre abans. Aparells el cotxe per un dels carrers propers, que ja conec bé, i m'atanso a la llibreria, hi entro, encaixo les mans amb l'Octavi, amb força, i miro de reüll la pila d'exemplars d'EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ que ja té preparada. Mantenir els rituals ens dóna seguretat i, en aquest cas, entusiasme. Em trec la jaqueta i, aproximadament 20 segons després, ja estic dedicant el primer llibre. El segon no tarda en caure, i el matí és un degoteig constant de clients: pescats els uns per la seductora canya de l'Octavi. Altres es posen voluntàriament l'ham a la boca, lectors fidels que arriben en peregrinació de forma periòdica, un cop la setmana, o com una cita anual vora el Matarranya.

La biblioteca a la butxaca: App Biblioteca de Tortosa

La vicepresidenta del Gobierno menysprea que els Minyons de Terrassa vulguin provar el 4 de 10; diu, bah, la majoria silenciosa, 6 de 10, no volen pujar.

El 18 de novembre. a Barcelona

El 18 de novembre, a 19.00 hores, estaré a La Casa del Llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona. 
No sóc gaire partidari de les presentacions. Llegiré una selecció dels meus contes, els comentarem, explicaré anècdotes, farem de tertúlia, proclamaré la meva relació d'amor amb la narrativa breu, explicaré trucs per fer néixer la inspiració... Xalarem!

El noi del costat del padrí, a Tortosa

Divendres passat, 7 de novembre, va tenir lloc la primera i única presentació del meu nou llibre EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ. Única, perquè el format "presentació" el trobo massa gastat, i li vull donar als actes un caire més lúdic i participatiu. El lloc escollit, la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, una segona casa per a mi, i per fer-me costat, un bon amic, Emigdi Subirats. Entre els assistents, moltes cares conegudes, gent fidel que em segueix amb tossuderia i a qui agraeixo el seu suport incondicional. No saben quanta força em regalen.

Segons abans de començar, estem asseguts de forma informal a les cadires, xerrant uns amb altres, i jo proposo no moure'ns gens. Al final, posem les cadires en cercle, i tot comença a rodar.

Postres de músic, a La migdiada d'Orió

Regals que t'arriben per sorpresa i que vas desembolicant a poc a poc. 

El passat 10 de novembre, el programa de ràdio Tortosa, La migdiada d'Orió, conduït per Marina Pallàs i Toni Vañó, va estar dedicat a Postres de músic, del qual anaren llegint fragments, enmig de la música del disc de Pau Riba i Pascal Comelade.

Genial. Moltes gràcies! Tot un plaer per a mi anar esperant a veure quins fragments havien escollit, com el xiquet que obre els paquets que li han deixat els Reis Mags.

Podeu escoltar el programa del dia 10/11/14, i també els altres, en aquest enllaç.

Més informació del programa en aquest blog.

la vida al costat

Tenir tota la vida per endavant? No; tenir tota la vida al costat.

depilar o no depilar

Converses agafades al vol. En un bar. Des de que els jugadors es depilen les cames no m'agrada el futbol.

Marta Magrinyà i Montse Farrés a Tens un racó dalt del món

Marta Magrinyà i Montse Farrés seran les convidades d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món. Totes dues de Reus, comparteixen cotxe fins les Terres de l'Ebre per parlar-nos dels seus llibres: la novel·la Llaços secrets, i el poemari Converses amb ningú. Aparentment, tots dos llibres no tenen res a veure entre elles, però intenta´re buscar-hi nexos d'unió.
Tambñe recomanarem els llibres 100 situacions extraordinàries a les aules, de Jordi de Manuel i Paz Montserrat; La noia de la biblioteca, de Núria Pradas, i Un tresor dins la muntanya, de Núria Ibáñez.
El programa s'emet els dimecres 12 i 19 de novembre a les 21.00 h, i en diverses repeticions durant les dues properes setmanes.

Entrevista a Ràdio Matarranya

Entrevista a Ràdio Matarranya, gravada el passat 8 de novembre, que us convido a llegir en aquest enllaç, parlant d'El noi del costat del padrí.

Sensacions del 9N

Despertador a les set, però em desperto a dos quarts. El cos fa massa anys que s’espera i està impacient, i el cor, més encara. Només aixecar-me escolto a la llunyania com pita neguitós el mòbil. Deu passar alguna cosa? Arriben missatges des de primera hora a tres grups de whatsap: el dels meus amics, i el dels grups d’Actes i de voluntaris de taula de l’Assemblea de Tortosa. No, no passa res, només les ganes que el dia comenci. Esmorzo per agafar forces, i poso les notícies. Tot tranquil.

Surto de casa aviat; hem quedat a les 8 per si els que munten les taules necessiten ajuda, per si de cas. Els carrers estan mullats;  el cel, una mica núvol; l’aire, net. Descobreixo que algú, de forma anònima, amb nocturnitat i covardia, ha enganxat a les papereres un escrit on diu que es tracta de les urnes homologades per al 9N; tristos arguments que passen absolutament desapercebuts. El sol, que ja camina, il·lumina puntualment la façana del Port.

Pujo en cotxe fins l’Institut Cristòfol Despuig, escriptor de la insigne ciutat de Tortosa. Ja és ple de gent. Cap incident, només somriures que es mantindran pintats a les cares tot el dia. Me’n podria anar, el meu torn per estar a les taules recollint signatures no comença fins les 11, però no em vull perdre le moment. Ja hi ha gent que s’espera; una dona, amb crosses, vol ser la primera. Em passejo per l’institut per veure on estan les urnes, la meva urna, de cartró, senzilla, humil, però d’una solidesa indestructible, com el nostre poble. L’amic Emigdi és membre d’una mesa, i ens fem una foto fent veure que ja estem votant. Moltes complicitats.

A les nou en punt, s’obren portes. Fora hi ha cues. Tothom somriu, i ajudo els més desorientats a trobar la seva urna i els convido a signar la denúncia davant les institucions europees. Malgrat les dificultats, tot flueix amb normalitat catalana. Tothom és disciplinat, alegre, esperançat, i participa d’aquesta festa ciutadana. N’hi ha que ens agraeixen la tasca als voluntaris, i s’escapa alguna llàgrima.

A mig matí, vénen la meva dona i mon fill per votar. El pujo al coll i li cedeixo el dret de posar la papereta a l’urna, li regalo el gest que he esperat 35 anys, i ens fem una foto, i ell està orgullós, i l’abraço fort, i se’n va content i corrents, amb l’energia i entusiasme que sempre fa les coses, i jo estimo el futur més que mai.

L’allau de gent no cessa; famílies, cotxets, cadires de rodes, generacions que voten i signen de tres en tres, uns tendres, altres amb mà tremolosa. Una colla de valencians també signen, i comq ue no poden votar, s’emporten una papereta marcada amb el SÍSÍ per a emmarcar; demanen que no els oblidem.

Acabo el meu torn a les 14 i vaig a agafar forces. I a les 16, hi torno.

Al vespre, la llum comença a anar-se’n, però només la del sol, i aquesta tornarà.

El whatsap no para de missatges positius i fotos davant les urnes. Al grup d’amics, la meva dona diu irònicament que jo només hi havia d’estar tres hores i que ja portava des de les vuit del matí. “Xala, xato”, afegeix. I sí, xalo, surant d’emoció.

A les nou en punt ens posem a alaudir. Es tanquen les portes. Les portes s’obren.

-

(Foto de Joan Panisello; entrada de l'Insititut Despuig, mentre recollíem signatures)

EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ, "El Wilson"

Son pare, un apanyador de pedra —com els diuen a La Fatarella— que havia passat mitja vida fent marges i cabanes, l’acompanyà fins l’estació de Tortosa, i a l’abraçada final s’hi notava una mescla d’esperança i enveja. Tenia poc a perdre i, gràcies al seu esperit aventurer i visionari, als anys vint va fer-se un nom i viatjà per tota Europa amb més de trenta caravanes. No es va casar mai, tot i que no era cap secret que gaudís de diverses amants, fins i tot algun cop, segons la llegenda, al mig de la pista central, protegits només pel cel de la carpa i pel silenci de la nit, i per algun parell d’ulls furtius plens d’enveja. Però per damunt de totes, la seva preferida: Nadia, la contorsionista.
..
Fragment del conte "El Wilson", del meu  recull El noi del costat del padrí, Cossetània Edicions.

Contes de propina, de Damià Bardera

Contes de propina, de Damià Bardera

El cep i la nansa, 2014

Sinopsi

Damià Bardera, sense renunciar al segell literari que li és propi, ens ofereix amb aquests contes una propina llarga i generosa, més de noranta relats ––la majoria dels quals, breus–– amb un denominador comú: l’experiència adulta i desangelada del món i de la infantesa. Un llibre entranyable i vital en què el blanc i el negre de la primera part contrasta amb l’esclat de llum i color de la segona, una obra inquietant que sumirà el lector en una hipnòtica sensació de buidor i alliberament.

Comentari

I què és per ami Contes de propina? La confirmació de trobar-me davant d’un dels meus escriptors preferits, que em dóna allò que busco en la lectura ara mateix: que em sacsegi, que em trasbalsi, que m’emocioni o, més ben dit, que em faci reflexionar sobre les emocions. Petits i grans drames que delaten delata tares de la societat, defectes que algú afortunat  a qui la vida sempre ha somrigut pot creure insignificats, però que poden resultar traumàtics. Els éssers humans som capaços de coses grandioses, de pintar capelles sixtines, d’escriure Cien años de soledad, de …., i també som capaços de perpetrar fets menyspreables, com insultar el xiquet gordo de classe. Crueltat? Deficiències? Dissecció del costat fosc de la nostra infantesa. Contes de propina, petites píndoles de la complexa i contradictòria ànima humana.

Us deixo amb un parell de contes:

Viatjo carregat d'emocions

Aquest matí vaig cap a la llibreria Serret de Vall-de-roures amb el cor dividit. Allí xalaré signant llibres, xerrant amb l'Octavi i els lectors. Abans passo per la Festa del groc a Tortosa que organitza l'Assemblea; gent de totes edats i condicions il·lusionats per tenir un país nou. Viatjo carregat d'emocions.

Ja a Vall-de-roures, tres hores de tertúlia intermitent amb l'Octavi, que no para d'atendre clients. Alguns són clients habituals; altres, peregrins que un cop l'any visiten la llibreria i es deixen convèncer pel llibreter prestigitador. A quasi tots, els convenç que comprin el meu llibre, que els hi dediqui, que es facin fotos amb mi i, fins i tot, de llegir algun dels nanocontes que gravem en vídeo.

En un moment de descans, miro el mòbil, i trobo al facebook una foto de Marc Jornet explicant a Tortosa el meu conte La festa del color groc, escrit fa uns anys i que va perfecte per a aquests dies. Mon fill diu que l'ha escoltat i que li ha agradat, però no sé si és una opinió gaire objectiva.

Davall, una foto feta arran d'una entrevista amb Ràdio Matarranya gravada a la mateixa llibreria que, a estones, sembla el camarot dels germans Marx.

Properament, quan l'Octavi tingui una centèssima de segon lliure i pengi les seves fotos, us les enllaçaré.

Demà, més, moltes més, emocions.

Vivències ebrenques, de Montserrat Boquera

Vivències ebrenques, de Montserrat Boquera

Onada edicions, 2009

Sinopsi

Imagineu-vos que sou a la vora del riu un dia qualsevol. Al vostre costat, unes rentadores comenten les últimes notícies del poble mentre esbandeixen la roba. Un llaüt passa prop de la vora i el patró gira el timó amb la intenció de mullar les rentadores, les quals els llencen crits d’indignació, intentant amagar una certa complicitat i, fins i tot, satisfacció. Allà lluny, la barca de pas, subjecta a la gúmena, travessa l’Ebre amb un carro i dos rucs que porten llenya. Una mica més a prop, dos pagesos en una muleta carregada de sacs d’olives retornen del seu tros, a l’altre costat de riu. A la riba contrària, sobre la roca d’una peixera, un pescador cullereja amb un salabre amb l’esperança de capturar alguna saboga. Al darrere vostre, se sent el soroll refrescant de l’aigua dels cadups caient a la naquera de la sènia, mentre l’animal va girant, amb els ulls coberts per unes ulleres de pauma.

L’escena que acabeu de llegir podria ser real però no pas actual. Està inspirada en la descripció d’aquells que sí que ho van viure en primera persona. En aquestes pàgines trobareu els mateixos protagonistes, amb uns quants anys més a l’esquena, que ens en parlen. Ho fan amb les seves pròpies paraules, que l’autora recull i analitza en un relat fresc i entretingut, oferint-nos un retrat realista de la vida quotidiana d’aquells temps en què literalment “lo riu era vida”. Aquest ambient riberenc arrossegava tot un univers de percepcions col·lectives i interpretacions que també tindreu ocasió de conèixer.

Ho mereixem. Emocions al voltant del 9N

Us transcric el meu article d'opinió que s'ha publicat al número de novembre de COP D'ULL.

HO MEREIXEM

Recordo els anys en què parlar de política se’m representava com quelcom feixuc, avorrit, allunyat dels meus interessos més immediats i quotidians. La vida transcorria amb relativa placidesa, intentant esquivar els esvorancs particulars que trobava pel camí. Però d’un temps ençà, jo i molts com jo, anem a dormir, despertem i respirem, amb un grau elevat d’excitació, d’entusiasme, d’incertesa i, sobretot, d’il·lusió. Tot junt, i ben sacsat.

Paraules com “independència”, “decidir”, “consulta”... ens assetgen a cada cantonada, i quan no, remenem amb ànsia per la graella de televisió o ràdio buscant la tertúlia, més o menys imparcial, que parli del tema. Compartim enllaços a xarxes socials, afegim comentaris amb dosis diverses d’enginy, ràbia o humor. La rutina del meu temps lliure es veu alterada, em costa concentrar-me en l’argument d’un conte, i de seguida em poso a maleir o aplaudir determinat tertulià. Ploro. Somric. En resum, visc amb passió EL PROCÉS. De moment, crec que viure amb passió ja és un punt a favor, i em consta que molts això ens ho envegen.

D’independentistes n’hi ha de moltes menes, com a tot arreu; i aquest és un dels èxits del..., tatxan!... PROCÉS. Per la meva part, puc assegurar que sóc independentista des de quin ús de raó ; almenys, raó política. De petit, notava que algunes coses que sortien per televisión española no encaixaven amb la meva manera de ser, però no en feia gaire cas. Mons pares, com molts de la seva generació, cobrien el tema polític d’un llençol de silenci, per no dir temor. Les úniques paraules que recordo sortir dels seus llavis, repetidament i amb convicció, són: “sobretot no et posis mai en política”. La política, per tant, era quelcom perillós, brut, lleig; podies sortir-hi escaldat. Massa exemples que després he conegut.

Però als anys setanta, una entitat bancària va regalar (sí, abans regalaven coses) uns llibres sobre la Catalunya autonòmica al segle XX. Eren plens d’imatges en blanc i negre d’uns senyors, la majoria en bigoti, aparentment seriosos; però que, de cop, es tornaven arrauxats, i sortien als balcons, i cridaven exaltats a la multitud. Aquell descobriment em va impactar, fou com una revelació, començava a entendre coses, emocions. No recordo la forma dels núvols, ni el dia exacte des de què sóc independentista, però irrenunciablement és un anhel que forma part de mi. Un anhel; fins fa no-res, una utopia.

Fa dècades, fa anys, érem pocs, o això ens pensàvem. Som gent extremadament pacífica, això és innegociable, i assumíem l’status quo amb resignació, però sense perdre de vista la llum del far. Ara sembla ser que potser no estem sols, que potser som molts, que potser som més. Potser; oh, quina incertesa! Però una incertesa molt més propera que l’impossible. I ja no podem esperar més, no volem esperar més. Hem estat bons xiquets, no hem trencat cap plat, hem acabat tots els deures. Crec que ens hem guanyat ser escoltats; nosaltres, tots. I si som més, mereixem ser respectats com sempre hem estat respectuosos.

Planifica amb tot detall el seu dia perfecte. I es fa de nit.

Aquesta remor que se sent, de Miquel Martí i Pol

exquisida

De bellesa senzilla
no atrau totes les mirades;
no és golafre d'amor,
sols exquisida.
.
Inspirat per una foto de Xulio Ricardo Trigo

Presentació d'EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ

Aquest divendres arrenquen els actes de promoció del meu 9 llibre EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ,

a la Biblioteca Marcel·lí Domingo d'on sóc escriptor de capçalera:

.

Divendres, 7 de novembre de 2014, a les 19.30
Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa
amb el suport de l'escriptor, sacsejador cultural i amic, Emigdi Subirats
.

Després vindran més actes, però els vull orientar cap a la lectura de contes, tertúlia, i explicar el fet narratiu a la meva manera, així com desvetllar alguns trucs sobre com despertar la inspiració creadora. Xalar, en definitiva, parlant de literatura i emocions. Poseu-li a l'acte el nom que vulgueu.

Em trobareu a:

.
Llibreria Serret de Vall-de-roures
8 de novembre de 2014
de bon matí fins al migdia
.
Llibreria La Rambla de Tarragona
11 de novembre de 2014
19.30 hores
.
La casa del llibre
Passeig de Gràcia de Barcelona
18 de novembre de 2014
19.00 hores
.
I si voleu que vingui a la vostra vora, EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ i jo mateix estem a la vostra disposició.

Ho mereixem; article a Cop d'ull

Aquest mes de novembre aparec dos cops al setmanari COP D'ULL: a la pàgina 29, com a notícia de l'edició del meu nou llibre El noi del costat del padrí, i a la pàgina 12, un article d'actualitat amb el títol HO MEREIXEM  on parlo sobre les meves emocions al voltant de la independència.

Ara és l'hora

La dona gris, d'Anna Maria Villalonga

La dona gris, d'Anna Maria Villalonga

Llibres del delicte, 2014

Sinopsis

La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa gris. Amb un mocador al coll.
Una dona com qualsevol altra i un home que l'assetja. Un persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta. 

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

Suc de magrana, de Francesc Mompó

Suc de magrana, de Francesc Mompó
Editorial Germania, 2014
Haikús, seducció, evocació, sentits, desig...
Us convido a llegir un bon comentari sobre el llibre a Sons de xaloc, i a escoltar-ne una petita mostra:

Compromís amb el territori?

Passar davant botiga on venen llibres a Tortosa. Uns 200 llibres a l'aparador. Cap d'autor ebrenc, cap d'autor tortosí. Compromís amb el territori? Tristor.

Tres tristes bústies