.jpeg)
Dilluns passat, al Forn de la Canonja de Tortosa, dins de la trobada mensual dels diLLUMs d'arts al Forn, vaig voler celebrar els 20 anys de l'edició del meu segon recull de relats, Postres de músic, amb la lectura d'un parell de contes, magníficament acompanyat, no d'un músic, sinó de dos: Pablo Díaz a la guitarra, i Pep Mola al baix.
No sé si és el meu llibre més important, però a partir de llavors vaig gosar nomenar-me escriptor. Era el segon recull de contes, guanyava un premi prou important, el Marià Vayreda, el publicava Empúries, va tenir cert ressò mediàtic -a mitjans que després la majoria m'ha ignorat- i ha estat fins ara el llibre més venut.
Aquests dies l'he rellegit, i constato una evolució, i potser alguns dels relats ara no els inclouria, o ni tan sols escriuria. Coses que provoca el pas de les dècades.
Ja fa un vint d’anys que em van trucar d’Olot per a anunciar-me que havia obtingut el 39è Premi Marian Vayreda. Encara avui, l’alegria i satisfacció d’aquell instant em fa somriure i m’ajuda a digerir millor moments de desànim. El principal premi fou la publicació de l’obra a càrrec d’editorial Empúries.La porta, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) Premi Marian Vayreda d'Olot.
És un conte gens representatiu del meu estil habitual. En aquella època, fa 15 o 20 anys, encara no havia assumit la meva especialització en els relats breus, i intentava escriure històries més llargues. Feia servir el recurs dels fets fantàstics i surrealistes, a l'estil Pere Calders, de l'humor, dels girs inesperats... Com a mostra aquest relat amb rastres onírics, personatges de ficció o del passat, que es fan presents, i alguna guerxada a la meva realitat, com la predilecció pel capità Haddock, o l'aparició d'una foto que el protagonista posa de fons de pantalla del seu ordinador, cosa que jo havia fet amb anterioritat.Anell balder, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) Premi Marian Vayreda d'Olot.
Aquells petits objectes que s'impregnen de les nostres emocions, sovint són un magnífic fil per a estirar una història.Lectura del conte Sense criteri, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005), llibre amb què vaig guanyar el Premi Marian Vayreda.
Fa unes setmanes que trobo gust en recuperar alguns dels contes que escrivia fa vint anys, i comprovar que els meus interessos a l'hora d'escriure se centren en altres estils, on prima l'emoció precindint d'argument.
Us convido a escoltar Sense criteri, un altre conte amb un personatge carregat d'indecisions, incapaç de resistir-se a la temptació d'assimilar-se als demès.
Tou, conte inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005), Premi Marian Vayreda.
Un relat sobre la matèria de què estan fets alguns hòmens.
Lectura del conte L'aranya, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005), llibre amb què vaig guanyar el Premi Marian Vayreda.
No acostumo a rellegir els meus llibres, tot i que és un exercici ben peculiar. Et retrobes amb la persona, o almenys amb l'escriptor, que fores fa uns anys.
Sovint penso que els meus relats tenen una mena de pàtina comú que els fa similars, però el cert és que, quan miris enrere, t'adones que l'estil ha evolucionat.
Al principi, escriure contes com L'aranya era un dels meus recursos. Són relats d'una certa llargària, comparats amb els microcontes o nanocontes que acostumo a fer ara. En una mena de divertiment, partia d'una idea enginyosa, de vegades fantàstica, de vegades irònica, i anava estirant del fil. Són una espècie d'exercici gimnàstic amb paraules, buscant el gir, la mirada original, despertar somriures, i posar també el dit a alguna llaga de la nostra societat. Ara escric relats on importa menys la trama, on no busco amb insistència un gir o una argúcia plena d'enginy, i em centro en la recerca de les emocions.
Aquest conte és metafòric, sense que la història que invento representi cap moment històric en concret, sinó certa repetició malaltissa que acostuma a reproduir la humanitat.
El conte va ser escrit el 2002, fa vint anys, i desmenteixo qualsevol similitud amb el Procés; si n'hi trobeu, és cosa vostra.
Us convido a escoltar L'aranya, un conte amb un estil que utilitzava més sovint fa 20 anys, i que no descarto recuperar de tant en tant.
Ana Maria Franco llegeix una mica de Postres de músics per a berenar. Moltes gràcies, per la lectura i sobretot per les seues paraules que m'emocionen i justifiquen per si soles tot el temps, energia i il·lusions que dedico a escriure i a posar-me en embolics culturals.
Sé que els meus llibres no reben l'atenció dels grans mitjans de comunicació, de les més poderoses editorials, però sí són capaços d'arribar a la sensibilitat d'una colla de fidels lectors i, sobretot, lectores, com la Pili Alegria, que em regala la lectura d'un fragment del conte Sense més temps, del recull Postres de músic. Moltes gràcies.
Xavier Miró, amic encantador, entusiasta i inquiet que es CREA a sobre, es troba entre els meus lectors fidels, i recorda al seu blog Ciutadà K el conte Un tipus maniàtic perquè sí, del recull Postres de músic.
