La vida té vida pròpia

 

De tant en tant, com petites carícies que per sorpresa et fa el minut més inesperat, la literatura em regala píndoles de satisfacció, d’alegria, de felicitat. No són quantiosos premis, ni llocs davanters a les llistes de vendes, però de sobte t’aturen i ho omplen tot de sentit. Fa uns dies, enmig d’una sèrie que sembla infinita d’averanys sanitaris, una metgessa visita un familiar, amb cura, sense pressa, diria que fins i tot perdent un temps, o invertint-lo, en deixar que li parli de les seves coses. Quan ja s’està acomiadant, escales avall, després de la recepta corresponent i uns quants consells a banda, afegeix, com qui no vol la cosa “m’agraden molt els teus nanocontes; n’hi ha un que el tinc molt present La vida té vida pròpia”. És trist que un escriptor es quedi sense paraules, davant d’ua emoció com aquesta. I el curiós és que, tot i que hi reconec el meu estic, no recordo exactament aquest text, i crec que potser és una versió d’algun altre a la seva memòria. Hores després, el busco al meu ordinador. Ho vaig penjar al blog, exactament així, el 2013, i després fou recollit al segon dels meus dietaris “Per no perdre’m les molles” i al recull dels tres primers “L’espectacle de la vida” (Ganzell Edtors i Editorial Petròpolis). És el llibre que més estimo, on la vida raja més al natural. Descobrir que les teves paraules tenen sentit especial per algú, sovint amb sensibilitat, és pura màgia.

Pòl·lux i Càstor

 

Aquestes nits, mirant a l’Oest, destaquen a primera foscor de la nit, alineats, Venus i Júpiter. De seguida, prop del segon, em fixo que comencen a lluir dos puntets molt propers un de l’altre. Gràcies a una aplicació del mòbil, aprenc que són Pòl·lux i Càstor, les dues principals estrelles de la constel·lació de Gèminis. Properes només en perspectiva, perquè la primera, una gegant vermella, està a 33 anys llum, i la segona, són un parell d’estrelles binàries blaves a 51. A banda de les dades científiques, mesurables, també aprenc que són fills de Leda, seduïda per Zeus transformat en cigne, de forma que un bessó és fill del rei de l’Olimp, i l’altre, en canvi, del rei d’Esparta.

A banda de l’interès científic i literari d’una o altra versió, hi ha una altra cosa que em crida l’atenció i em fa pensar. Aquests dos puntets brillants han despertat la meva curiositat, de la mateixa manera que la devien despertar als meus avantpassats de l’antiguitat, fa milers d’anys; l’única diferència és que jo he buscat l’explicació al meu aparell de telèfon mòbil, i ells es van inventar una fabulosa història.

La curiositat és la mateixa, tant se val el pas dels segles, les abismals diferències entre les nostres vides quotidianes; som humans gairebé de la mateixa manera, similar la capacitat de fascinació pròpies dels xiquets. Ho crec, o ho vull creure.

Els estilitzats i enginyosos personatges de Coll

 

Quan era petit, abans de convertir-me en un lector empedreït de llibres, era un devorador de tebeos que rellegia fins a saber-los de memòria, i, sobretot, del TBO.

Un dels meus dibuixants preferits era Coll. M’encisaven les seves historietes de textos minimalistes, de personatges alts i prims, estilitzats, sovint plenes d’enginy.

Me’n ve una a la memòria en què un personatge presumeix del seu cotxe nou, potent i car. El seu amic aposta una quantitat que no recordo, però era força elevada, que no seria capaç de fer el mateix que ell amb el seu cotxe vell, malmès i atrotinat. L’altre accepta, fatxenda, segur de guanyar sense esforç.

Llavors, el protagonista empeny a força de braços el seu vell cotxe i el llença per un barranc.

A l’última vinyeta se’n va feliç comptant un feix de bitllets, mentre l’amo del cotxe nou es queda perplex, pelat, i amb símbols diversos que li surten del cap, tots negatius.

A la barana dels teus dits, a Rodamots

Apareix un nou fragment meu a la pàgina Rodamots, com a mostra d'una de les paraules o frases fetes de què parlen cada dia. 

Aquest cop es tracta del verb enfosquir, que apareix al poemari A la barana dels teus dits (Aeditors, 2009).

Tu mai et rendeixes

 

A l’aparador d’una botiga de roba esportiva hi ha un rètol que diu “Tu mai et rendeixes”.

És una afirmació contundent, un aposta segura sense límits temporals; no ara, o avui, o durant una estona, sinó mai.

El verb no està en mode subjuntiu “Tu mai et rendeixis”, amb què es podria posar de manifest un desig, una hipòtesi, sinó en indicatiu, sense marge per al dubte o la incertesa.

El rètol, amb bona voluntat, em sembla excessivament optimista, a mi que em rendeixo amb certa facilitat, o que limito les batalles que lluito fins al final. Exhibeix una fe cega en la fortalesa dels possibles clients que passen pel davant; em giro per si hi ha algú més al carrer, potser el missatge va adreçat a una altra persona.

De fet, l’últim cop que hi vaig entrar, fou per comprar unes sabates per mon fill.

Segona visita al CEE Verge de la Cinta

  

8 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Que et conviden d’un centre d’ensenyament per parlar dels teus llibres és un dels millors regals. Si, a més, com és aquest cas, el centre repeteix la invitació en un altre curs, al plaer s’hi afegeix satisfació personal, perquè és el millor símptoma que els va agradar la teva presencia.

Tot i que no m’he de desplaçar gaire per fer la visita, m’agafo tot el dia festa. Prefereixo prendre’m les hores prèvies amb tranquil·litat, no anar en pressa, anar visionant com pot anar l’acte, per tal de treure-li el màxim rendiment, encara que tot allò que hagi planejat abans no ho posi en pràctica. Perquè cada visita a una aula és única i especial.

Avui fem una sessió conjunta d’alumnat del Programa de Formació i Inserció /PFI), de Transició a la Vida Adulta (TVA), i d’Itinerari Formatiu Específic (IFE). Per tant, persones i mirades diverses.

Es repeteix el mateix tracte humà, sensible i amable, que vaig rebre el maig de 2022, la meva visita anterior.

Durant tot el curs han estat treballant els contes del recull I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), que va obtenir el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta, i m’ha fet il·lusió que aplaudissin aquesta dada amb cara de contents, com fent-se partícips de l’alegria, després d’haver llegit el llibre.

Abans m’han fet diverses preguntes, algunes força habituals d’aquestes xerrades, tant se val el lloc, l’edat o la circumstància; en general, a la gent li agrada molt saber per què escrius. Es veu que és una activitat que no acaben d’entendre com funciona, i que acostuma a generar curiositat i certa admiració, com si fossis un ésser especial, cosa que jo sempre procuro desmentir. Un dels meus temes recurrents és explicar el meu origen humil, la meva senzillesa, per tal de demostrar que escriure no està fora de l’abast de ningú.

També han fet alguna pregunta molt interessant. Recordo, per exemple, un noi que havia captat que a la majoria dels relats hi ha lluites d’algun tipus, i volia saber si el llibre reflectia alguna mena de lluita meva, interior o no. Caram, m’ha fet reflexionar sobre això, no m’ho havia plantejat de forma conscient. Hem arribat a la conclusió que tothom du lluites al seu interior, grans o petites, de les quals en surt vencedor o perdedor, i que l’important és assumir-les i combatre de la millor forma possible.

I realment el llibre, a través dels esports, que només són una excusa atractiva per a mi, parla d’aquestes lluites.

Hem repassat la majoria dels relats, que coneixien perfectament, i han projectat les imatges que han creat per a molts dels contes, ambientades en ciclisme, boxa, petanca, esgrima, etc. Com en altres escoles on he parlat del llibre, algú m’ha retret que mancava l’esport que ell practicava. Qui sap si això em motiva, a practicar literàriament una segona part.

Crònica a la revista Caràcters

 

Ja podeu llegir a la revista Caràcters, el meu comentari sobre la novel·la Terra de bregues, de Jaume Miquel Peidró (Onada Edicions).

El trobareu en aquest enllaç.

I escoltar un fragment a youtube