Converses agafades al vol. Una xiqueta estira els braços per a acostar alguna cosa en direcció a sa iaia que, amb certa energia i contundència, diu: “A mi no em donis res; posa-li a una bossa a ta mare!”.
Potser el límit de les càrregues que han de suportar les iaies del país ha arribat al seu límit?
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Nèvia, l'amabilitat sobre el gel.
.jpeg)
27 d’octubre de 2023.
Presentació del disc Sota un cel sord, de la banda rockera Obscens, al Casal
Tortosí.
Ja fa un parell de mesos
que convisc amb el CD del segon disc d’Obscens. Són nombroses les
col·laboracions amb aquest Ernest Redó, escriptor, músic i mestre; moltes amb
escenaris pel mig i causes per les quals ens resistim a sentir-nos perduts, i
una colla de converses amb vivències i emocions compartides.
Per a viure el disc amb
tota la potència i intensitat, que mereix, me’l vaig portar al cotxe, i l’he
escoltat amb força volum i intimitat, mentre les rodes devoraven l’asfalt de
l’AP7, o de l’A7, o jo què sé, imaginant per uns instants que la vida és una roid movie. També he aprofitat per a
posar-li alguna cançó a mon fill adolescent, a qui de sempre li acosto píndoles
de diversitat cultural.
Durant les Festes de la
Cinta, al parc municipal, ja vaig gaudir del seu concert en directe, però ahir,
al Casal Tortosí, es viu una màgia especial, en un espai més proper, amb el
caliu de l’amistat.
Tinc l’honor de participar
del concert activament, des de dalt de l’escenari, però abans gaudeixo d’un moment
inoblidable. Darrere de l’escenari, dels cables, de la pantalla, de la cortina,
de la porta entreoberta, convisc amb la banda els instants previs, l’excitació,
els nervis, la passió, el caos, la il·lusió, els rostres impregnats d’una
emoció compartida. Jugo a sentir-me un d’ells, abans Ernest m’ha dit quin era “el
meu micro”, per on havia d’entrar al “meu escenari”, i jo ja m’he imaginat com
m’adreçaria al “meu públic”. Espero amb ànsia el moment de sortir, mentre Gustau
Moreno fa la presentació del disc. Ells surten, mirades de complicitat, aparto
la cortina i entro, m’adreço cap al micro mentre el piano emprèn les primeres
notes. La sala és a les fosques, el focus m’enlluerna, i recito la magnífica
lletra de la cançó Sens pressa, mentre intueixo les sensacions poderoses d’un
rocker. Quan acabo, me’n torno per on he vingut, i deixo que els rockers de
veritat empeltin el vespre, i ocupo el meu espai als peus de l’escenari.
Ernest i els Obscens imposen
la seva senyoria sobre la nit, i l’ànima del rock més autèntic es fa present, l’actitud,
la rebel·lia, els dits dins de la nafra de les injustícies, el tribut a l’amistat.
L’endemà li explico l’experiència
a mon fill, li pregunto si m’imagina com un rocker, i respon, mentre em mira i
somriu amb ironia, “no massa”, per no dir no gens. “Soc més rocker jo o la
Shiva?” (la nostra gosseta, bordadora incansable); “la Shiva”, respon
convençut. Hi estic d’acord, jo tampoc em veig com un rocker, almenys pel look,
per la força, per l’empenta, pel pentinat (per cert, durant el concert, Ernest
va fer referència a les nostres diferències capil·lars; ni oblit, ni perdó).
Però em fereixen les injustícies, i sempre em decanto pels més febles, tot i
que la meva rebel·lia sigui tranquil·la i quotidiana, gens estrident.
Ser obscè per un dia m’ha
agradat. Quan és el proper concert?
I l'aigua, feta alè, es filtra per les escletxes del color.
Inspirat en una fotografia de Mercè Sebastià
24 d’octubre de 2023. Després de gravar un programa de Tens un racó dalt del món a Canal 21 Ebre, passo amb Màrius Serra les dos hores lliures que l’atzar ens regala, fins la cita de presentar el seu llibre, La dona més pintada, a La 2 de Viladrich. És un temps que es podria descriure com a perdut, o com a mort –si ens posem dramàtics-; massa llarg per a la nostra cultura –o vici- de voler treure profit als minuts, i massa curt per cap altre pla que no sigui vagar per Tortosa com a nàufrags sense destí. Caminem a poc a poc, mentre li explico quatre històries i curiositats locals, salpebrades amb la trobada ocasional d’un amic. Reposem a la terrassa d’un bar d’un carrer de nom literari i quixotesc, de prioritat inversa –el carrer, no el nom.
Molt abans de les set, fem cap a Viladrich, perquè Màrius vol mirar i comprar llibres, malalt com és d’aquests objectes màgics i de les seves juganeres paraules. Li fa gràcia quan li explico que van ampliar el negoci a costa d’una immobiliària veïna. Fem tertúlia amb Esther, la llibretera, sobre un o altre autor que ens observa des de les lleixes, fins que s’atansa l’hora i ens amenaça aquella idea que sempre sobrevola abans de presentar un llibre: vindrà gent?
Ajudo a moure prestatgeries per fer lloc a les cadires; m’agrada sentir-me com a casa. A l’hora en punt, més els minuts de cortesia, les cadires estan plenes, i començo com magrada: llegint un fragment del llibre, i deixant que el públic s’intrigui per les carpetes i folis que tinc a la falda. A migdia se m’ha acudit una simple acció per fer més divertida la presentació, i per provocar la sorpresa: proposar els assistents que dibuixen durant la presentació la seva versió de La dona més pintada, amb una única norma: que tingui els ulls verds. El llibre de Màrius novel·la una part de la vida del pintor de Montblanc Maties Palau Ferré, de molta anomenada els anys setanta, quan se’l va descriure com una mena de successor de Picasso, i famós per cremar les seves pintures, frustrat en perdre el judici que el condemnà a pagar un deute immobiliari amb metres quadrats de pintura. El llibre parla d’aquest tema, i ens suggereix l’obsessió del pintor per una de les seves models, que retratà desenes de vegades, amb els seus enormes i verds ulls. És divertit i commovedor comprovar com els assistents, de totes les edats, accepten amb humor el repte de dibuixar la dona més pintada, amb més o menys encert –això no importa avui. Això, i la facilitat comunicativa de Màrius, fan que l’acte esdevingui molt amè, que brollin les anècdotes sobre el personatge i sobre el camí creatiu viscut per l’autor, que s’emporta, de record, una nova col·lecció de suggerents ulls verds i, abans de pujar al cotxe, una abraçada.
Inspirat en una pintura d'Andrew Wyeth, trobat a la pàgina de twitter de Restot.
Àngels Marzo visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu poemari El rastre nival (Pagès Editors, 2022), Premi Crítica Serra d'Or 2023 i Premi de la Crítica de Poesia 2023.
Montse Cateura i Enric Franch de L’AteneuCalero de L’Ametlla de Mar recomanen el llibre El passat que vindrà, de Jordi Sierra i Fabra.
Recordem dos persones que ens han deixat últimament, Rosa Sánchez i Joan Josep Rovira.
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 24 d’octubre a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Ardèvol, si voleu visitar un futur mig de mentida.
I el temps passa, i alhora s’atura a l’instant precís que el fa etern. I el camí sinuós del riu l’esperava, i l’essència de l’aigua que a camins passeja, o salta o s’evapora, l’esperava. I els traços geomètrics del camp l’esperaven, i el rostre de cada poble, i la barraca que s’enyora, l’esperaven. I els seus amics, els moixons, canten, i la petita flor silvestre es posa de gala, mentre l’esperaven.
I semblava impossible, i Vicent ho torna a fer, i ens talla de nou l’alè, la seva mirada, sàvia de tants anys que cerca la bellesa i -cada cop ho tinc més clar- la crea.
Vida a l’Ebre, de Vicent Pellicer. Cossetània Edicions, 2023. El 25 d’octubre a les llibreries
.jpeg)
16 d’octubre de 2023. Dins de les XVIII Jornades de les Lletres Ebrenques té lloc un sopar trobada especials dels diLLUMs d’arts al Forn, al restaurant La Sifoneria d’Amposta, al qual s’hi afegeix molta gent per primera vegada.
Benvinguda de Joana Serret, directora de la Biblioteca i ànima de les Jornades, juntament amb Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau.
Rafael Haro llegeix un fragment de Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó.
Marisé Ruiz, Anna Maria Franco i Montse Pallarès, reciten poemes de Mari Chordà.
Jesús M. Tibau llegeix algun fragment de Quaderns deltaics, de Josep Igual.
Montse Parrot ens llegeix una poesia de Susanna Lizarraga
Marisé Ruiz ens llegeix un text seu inspirat per les guerres dels nostres dies.
Paul Martin ens llegeix un dels seus poemes.
Maria José Piorno llegeix un poema de Zoraida Burgos.
Clara Salvadó ens canta una cançó.
Finalment sortegem entre els assistents 12 llibres cedits per la Biblioteca d’Amposta i per diLLUMs d’arts al Forn.
Bon ambient que acaba amb el desig que les trobades ampostines esdevinguin regulars, i algun “fins aviat” emotiu.
Més fotos a l'àlbum
.jpeg)
Cau la nostàlgia pel seu propi pes. I afirma, convençuda o resignada, que era inevitable.
Aquesta setmana tenen lloc les XVIII Jornades de les Lletres Ebrenques, cita anual que subratllo al calendari.
Enmig de totes les activitats, el dissabte 21, a les 13 hores, condueixo una taula rodona sobre crims literaris, amb Sílvia Mayans, Rosana Andreu, Josep Viñas, Alfred Sala, Lluís Ortega, Xulio Ricardo Trigo, Joan Roca, i la col·laboració dels amics de CREA.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Bangàlia, el destí de tots els naufragis.
Voleu jugar, conèixer i ajudar a difondre els nostres artistes?
Us proposo entrar al facebook de Joan RebullLlambrich, de L’Ametlla de Mar, i que compartiu imatges de les seves pintures acompanyades d’un text, amb el hastag #JoanRebullinspira.
També podeu agafar imatges de la seva obra en altres llocs. I les podeu compartir també a twitter, instagram..., on sigui.
Jo ja he començat.
Quan l'art no és el treça, ni el color, sinó el gest.
Llegint La casa de les absències, d'Helena Martíniez-Ferreruela. Em fa gràcia trobar algunes connexions amb Hi entra de puntetes la llum, perquè hi ha referències a la casa, al cos i a la llum.
Ramon Chordá visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos de la seva novel·la El legado, on tres personatges, que són una mena d’alters egos, conflueixen des de diversos punts de partida, i on el protagonista col·lecciona llibres, plomes i rellotges.
Montse Cateura i Enric Franch de L’AteneuCalero de L’Ametlla de Mar recomanen el llibre El futur de la humanitat, d’Eudald Carbonell.
També recomanem Àlbum d'amors complicats, d'Isabel Olesti
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 10 d’octubre a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
Demà dilluns, a les 6 de la tarda, entrevista literària amb Sergi Bestratén, en directe a l'instagram de la Biblioteca de Tortosa i del meu.
Podeu veure la gravació en aquest enllaç.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Amara, l'arena de mil noms.
Properament a Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, i el 24 d'octubre, presentació a la 2 de Viladrich de Tortosa
El passat 3 d'octubre, participo a la presentació del poemari El rastre nival, d'Àngels Marzo (Pagès Editors, 2022), Premi Crítica Serra d'Or 2023 i Premi de la Crítica de Poesia 2023, a la llibreria La 2 de Viladrich.
L'acta acabà amb una interessant tertúlia sobre el llibre, sobre la seva mirada poètica a fets històrics, a espais, a persones i animals del segle XX, per a demostrar que la poesia pot tractar tots els temes. L'autora es distancia de la tradició poètica de centrar-se en el jo , tot i que la seva elecció a l'hora d'inspirar-se, i la seva mirada, delaten força el seu món interior.
Com a mostra, la lectura d'un dels poemes:
2 d'octubre de 2023, trobada mensual dels diLLUMs d’arts al forn, al Forn de la Canonja de Tortosa.
Abans de la trobada, es presenta el llibre Guia sentimental del Maestrat, d’Amàlia Roig, a càrrec de Manel Ollé.
Abans del sopar, Joan Panisello ens comenta la recepció de la insígnia i el diploma d'Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi.
Siscol Lahosa ens convida a escoltar l’obra vocal In einem külhen Grunde, de Max Raabe i Thomas Quasthoff
Jesús M. Tibau recita un fragment del llibre Viatge de tèbia llum, de Joan Josep Rovira, en record de l’autor que ens ha deixat aquesta setmana.
Jesús M. Tibau recita un dels poemes del llibre El rastre nival, d’Àngels Marzo, que presenta l’endemà a La 2 de Viladrich.
Ricardo Gascón explica que dins del marc de les Jornades de les Lletres Ebrenques, el 16 d’octubre tindrà lloc un sopar dels diLLUMs al restaurant La Sifoneria d’Amposta.
Paul Martín ens recita el poema Nadie, i ens avança el vídeo que properament penjarà a les xarxes.
I les delícies gastronòmiques del Forn de la Canonja, i el punt final amb l'imprescindible cremat d'Agustí Forner.
