24 d’octubre de 2023. Després de gravar un programa de Tens un racó dalt del món a Canal 21 Ebre, passo amb Màrius Serra les dos hores lliures que l’atzar ens regala, fins la cita de presentar el seu llibre, La dona més pintada, a La 2 de Viladrich. És un temps que es podria descriure com a perdut, o com a mort –si ens posem dramàtics-; massa llarg per a la nostra cultura –o vici- de voler treure profit als minuts, i massa curt per cap altre pla que no sigui vagar per Tortosa com a nàufrags sense destí. Caminem a poc a poc, mentre li explico quatre històries i curiositats locals, salpebrades amb la trobada ocasional d’un amic. Reposem a la terrassa d’un bar d’un carrer de nom literari i quixotesc, de prioritat inversa –el carrer, no el nom.
Molt abans de les set, fem cap a Viladrich, perquè Màrius vol mirar i comprar llibres, malalt com és d’aquests objectes màgics i de les seves juganeres paraules. Li fa gràcia quan li explico que van ampliar el negoci a costa d’una immobiliària veïna. Fem tertúlia amb Esther, la llibretera, sobre un o altre autor que ens observa des de les lleixes, fins que s’atansa l’hora i ens amenaça aquella idea que sempre sobrevola abans de presentar un llibre: vindrà gent?
Ajudo a moure prestatgeries per fer lloc a les cadires; m’agrada sentir-me com a casa. A l’hora en punt, més els minuts de cortesia, les cadires estan plenes, i començo com magrada: llegint un fragment del llibre, i deixant que el públic s’intrigui per les carpetes i folis que tinc a la falda. A migdia se m’ha acudit una simple acció per fer més divertida la presentació, i per provocar la sorpresa: proposar els assistents que dibuixen durant la presentació la seva versió de La dona més pintada, amb una única norma: que tingui els ulls verds. El llibre de Màrius novel·la una part de la vida del pintor de Montblanc Maties Palau Ferré, de molta anomenada els anys setanta, quan se’l va descriure com una mena de successor de Picasso, i famós per cremar les seves pintures, frustrat en perdre el judici que el condemnà a pagar un deute immobiliari amb metres quadrats de pintura. El llibre parla d’aquest tema, i ens suggereix l’obsessió del pintor per una de les seves models, que retratà desenes de vegades, amb els seus enormes i verds ulls. És divertit i commovedor comprovar com els assistents, de totes les edats, accepten amb humor el repte de dibuixar la dona més pintada, amb més o menys encert –això no importa avui. Això, i la facilitat comunicativa de Màrius, fan que l’acte esdevingui molt amè, que brollin les anècdotes sobre el personatge i sobre el camí creatiu viscut per l’autor, que s’emporta, de record, una nova col·lecció de suggerents ulls verds i, abans de pujar al cotxe, una abraçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada