Obscè per un dia

 

27 d’octubre de 2023. Presentació del disc Sota un cel sord, de la banda rockera Obscens, al Casal Tortosí.

Ja fa un parell de mesos que convisc amb el CD del segon disc d’Obscens. Són nombroses les col·laboracions amb aquest Ernest Redó, escriptor, músic i mestre; moltes amb escenaris pel mig i causes per les quals ens resistim a sentir-nos perduts, i una colla de converses amb vivències i emocions compartides.

Per a viure el disc amb tota la potència i intensitat, que mereix, me’l vaig portar al cotxe, i l’he escoltat amb força volum i intimitat, mentre les rodes devoraven l’asfalt de l’AP7, o de l’A7, o jo què sé, imaginant per uns instants que la vida és una roid movie. També he aprofitat per a posar-li alguna cançó a mon fill adolescent, a qui de sempre li acosto píndoles de diversitat cultural.

Durant les Festes de la Cinta, al parc municipal, ja vaig gaudir del seu concert en directe, però ahir, al Casal Tortosí, es viu una màgia especial, en un espai més proper, amb el caliu de l’amistat.

Tinc l’honor de participar del concert activament, des de dalt de l’escenari, però abans gaudeixo d’un moment inoblidable. Darrere de l’escenari, dels cables, de la pantalla, de la cortina, de la porta entreoberta, convisc amb la banda els instants previs, l’excitació, els nervis, la passió, el caos, la il·lusió, els rostres impregnats d’una emoció compartida. Jugo a sentir-me un d’ells, abans Ernest m’ha dit quin era “el meu micro”, per on havia d’entrar al “meu escenari”, i jo ja m’he imaginat com m’adreçaria al “meu públic”. Espero amb ànsia el moment de sortir, mentre Gustau Moreno fa la presentació del disc. Ells surten, mirades de complicitat, aparto la cortina i entro, m’adreço cap al micro mentre el piano emprèn les primeres notes. La sala és a les fosques, el focus m’enlluerna, i recito la magnífica lletra de la cançó Sens pressa, mentre intueixo les sensacions poderoses d’un rocker. Quan acabo, me’n torno per on he vingut, i deixo que els rockers de veritat empeltin el vespre, i ocupo el meu espai als peus de l’escenari.

Ernest i els Obscens imposen la seva senyoria sobre la nit, i l’ànima del rock més autèntic es fa present, l’actitud, la rebel·lia, els dits dins de la nafra de les injustícies, el tribut a l’amistat.

L’endemà li explico l’experiència a mon fill, li pregunto si m’imagina com un rocker, i respon, mentre em mira i somriu amb ironia, “no massa”, per no dir no gens. “Soc més rocker jo o la Shiva?” (la nostra gosseta, bordadora incansable); “la Shiva”, respon convençut. Hi estic d’acord, jo tampoc em veig com un rocker, almenys pel look, per la força, per l’empenta, pel pentinat (per cert, durant el concert, Ernest va fer referència a les nostres diferències capil·lars; ni oblit, ni perdó). Però em fereixen les injustícies, i sempre em decanto pels més febles, tot i que la meva rebel·lia sigui tranquil·la i quotidiana, gens estrident.

Ser obscè per un dia m’ha agradat. Quan és el proper concert?