dansa de carrer?

 

Un noi i una noia caminen de forma ràpida per la vorera en la mateixa direcció, però en sentit contrari -recordo la Física de BUP, quan donàvem les parts del vector, i la diferència entre direcció i sentit.

La seva mirada els connecta –la meva és una intrusa- i quan falten tot just un parell de metres per a trobar-se, i, dedueixo, per tal de perdre el mínim temps possible, ella estira el cos allargant un braç cap a ell, mentre aixeca la cama contrària per mantenir l’equilibri, i ell fa el mateix, simètricament.

Llàstima de no tenir una càmera a mans, perquè formen una figura pròpia d’un ballet clàssic, però el seu objectiu crec és més burocràtic. Quan entren en contacte les mans, ell li dona un petit objecte, potser un paper, o un foto, imagino, perquè ella se’n torna corrents cap a les oficines de la Policia Nacional on tramiten DNIs, passaports, i gestions de coreografia menys artística.

la millor dansa

 

Quan l'absència de fulles

 

i els colors, abanderats de la llum

 

escenari blau

 

homenet verd/ homenet roig

 

Semàfor de l’avinguda Generalitat, la principal via de Tortosa. A uns quinze metres veig que el compte enrere del semàfor verd de vianants està a catorze, tretze.... Tinc temps de passar si accelero el pas, normalment ho hauria fet, però decideixo caminar més lent encara, comprovant com el compte s’aproxima a zero sense esverar-me gens. M’aturo al límit de la vorera, com si fos el límit de quelcom més transcendental, i arracono la pressa, perquè no faig tard enlloc, perquè no soc amo de gaires coses, però sí d’aquests pocs segons en què l’homenet de roig no em desafia, sinó que m’acompanya.

Trobada mensuals dels diLLUMs d'arts al Forn

 

Dilluns 6 de maig de 2024,  nova trobada mensual dels diLLUMs d'arts al Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa. Com sempre, amb gent nova que s'afegeix a aquesta mena de família on el nexe aparent és la cultura, de forma distesa, amena, un xic anárquica, oberta, lúdica, col·laborativa..., però on allò veritable i profund que ens acaba unint és l'estima.

Una d'aquelles coses de les que un se sent feliç d'haver fet créixer.

Comencem la trobada amb la proposta musical de Sisco Lahosa, aquest mes dedicat a la cantant ebrenca Sara Blanch Freixes, amb la interpretació “Qui la voce sua soave” de Bellini. També ens recorda l’article que va proposar per a reflexionar, “La transformació digital” de Daniel Innenarity, i convida a fer-se soci de l’Ateneu de la Vegueria de l’Ebre.

Jesús Tibau llegeix un fragment del llibre Lo diable és al telèfon, presentat a la tarda a la Biblioteca de Tortosa, i Fede Cortés, el seu autor, en parla breument.

Ricardo Gascón informa de les properes activitats al Casal Tortosí; la més inmediata, el dia 10 de maig, una actuació de David Espinós.

Agustí Forner ens parla de la participación de diversos pintors al festival de música Toca’m.

Mario Pons agraeix l’èxit de públic de la projecció de la seva pel·lícula L’Espill al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, i canta un fragment de la seva cançó Mare Nostrum.

Uri Cateura ens explica el certamen Efimurs que tindrà lloc a L’Ametlla de Mar, en què es pintaran diversos murals a la vila.

Pep Mola i Paul Martín ens mostren la seva col·laboració amb un mini recital dels poemes de Paul acompanyats del baix de Pep.

I tot acompanyat amb el menjar i el beure que de forma pacient ens ofereixen al Forn de la Canonja, i del cremat de l’Agustí.

Rosa Queral a Tens un racó dalt del món

Rosa Queral Casanova visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu primer poemari Amb l'eix trencat el sud em crida (Linx Edicions,  2023). 

Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic. 

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Gustau Moreno recomana la novel·la gràfica Contrition, de Carlos Portela i Keko.

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 7 de maig a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Lo diable és al telèfon, de Fede Cortés

 

Avui participaré a la presentació del llibre Lo diable és al telèfon, de Fede Cortés, a la Biblioteca de Tortosa, juntament amb Ricardo Gascón.

Es tracta de dos nous casos dels investigadors Johnson & Johnson, de Falset, i que us convido a fer un tast.

La poteta del drac

 

Ens canviem de casa, i anem a un pis més lluminós i de millors vistes al riu i el Port, però més menut, tot i que prou gran per a les nostres necessitats. Gran part dels objectes que s’acumulaven a les nombroses habitacions i armaris no poden vindre amb nosaltres.

Damunt d’una de les prestatgeries fa anys que hi reposa una manualitat que vam fer a mitges amb mon fill, als inicis de Primària, en motiu de Sant Jordi. Es tracta d’un drac muntat, en gran part, amb tetrabreaks de llet embolicats amb paper d’embalar, i cartrons retallats. Cada cop que l’hem baixat per a treure-li la pols hem comprovat que envellia malament i que l’hauríem de llençar, però sempre ajornàvem la decisió, en record d’aquells anys que no tornaran.

Ara li ha arribat l’hora. El desmunto amb pressa, abans que me’n penedeixi, i deixo a l’escala tots els cartrons. Quan torno del contenidor blau, m’adono que en un esglaó hi ha quedat retallada una de les potetes del drac, persistent.

En un dels primers viatges de fato que faig al nou pis, la deso en un calaix. La poteta servirà per a recordar el drac sencer, els moments en què el muntàvem.

Qui sap, potser per art de la màgia, o de la biologia, es reconstrueix el rèptil mitològic sencer.

Un sí sense espai per al dubte

 

Dies i setmanes de feina inacabable de trasllat de domicili. Mentre acabo de travessar el pas de vianants de davant del nou pis, escolto el clàxon d’una furgoneta que s’ha aturat. “Mira el llibre que m’estic llegint”, crida el conductor. És un noi, ja adult, veí fa dècades de casa nostra, que va vindre a classes de repàs quan era petit, i a qui tinc estima. M’ensenya El cafè de la granota, de Jesús Moncada. El llibre esdevé excusa d’una breu conversa per a mantenir-nos al dia mínimament. Li explico que m’estic canviant de casa, i li pregunto com li va la vida, si està content -es dedica al món de les arts escèniques, sempre li havia agradat- i la forma amb què em contesta que sí, de forma ràpida, concisa i amb llum a la mirada, no deixa espai per al dubte.

Petites complicitats i guerxades de la vida d’una ciutat petita, amb el gran Moncada pel mig.