Al parc de Tortosa passo pel costat d’un xiquet d’uns vuit anys amb bicicleta, i el seu pare passejant el gos.
El pare proposa “anem per baix, ara?”, i el fill exclama amb veu aguda “és el que jo havia pensat!” El pare rubrica la conversa mb un “perfecte, doncs”.
A certes edats, les relacions intergeneracionals són plenes de coincidències, i la facilitat amb què s’arriba a una entesa té tant de meravellós com de caducitat.
Parella molt gran, més prop dels vuitanta que dels setanta, fan de voluntaris en l’organització d’una festa local, i pugen fato a l’ascensor de l’Ajuntament. Ell carrega un parell de pals de banderes, i assisteixo a una divertida escena:
-No hi caben –remuga ell.
-Posa’ls de través –ordena ella.
-Que no hi caben! –exclama una mica irritat.
-Prova-ho! –insisteix ella, a punt de caure en la desesperació que el seu home no vulgui creure a la primera, cosa que a aquestes alçades de la vida ja deu saber.
-Provant, provant, es va quedar prenyada- diu ell divertit, mirant-me de reüll mentre tinc la mà al botó de la porta perquè no es tanqui, sense pressa que acabi l’espectacle.
Finalment prova de posar-les de través i, efectivament, hi caben.
Segona parada de l'autobús que deu anar ple en la seva quarta part. Pugen una parella jove; ella primer, ell després.
Acabo de preparar les coses per sortir de casa, em poso la mà a la butxaca del darrere, de forma instintiva, per comprovar que duc un objecte imprescindible per a anar pel món, i exclamo per dintre: “Òstia, la cartera!”
Immediatament, s’estableix una connexió amb el passat, a un anunci de fa mig segle que tothom de la meva edat recordarà, d’un aliment de bolleria industrial que llavors ningú no titllava de poc saludable –en aquells anys no existien tantes etiquetes alimentàries, tot allò que era comestible es donava per bo, tant se valia els nivells de sucre. Per ser més precís, el xiquet protagonista de l’anunci, correctament uniformat amb americana de molts botons, no deia “òstia”, sinó un més correcte “anda”.
Tinc facilitat per crear aquesta mena de connexions, potser per l’ofici d’escriptor, o a l’inrevés. De vegades em crea una sensació doble i contradictòria, sobretot quan esdevé enmig d’un moment dramàtic, transcendent, seriós, i em sento malament per desviar part de la meva atenció a aquestes beneiteries. Però em resulta irresistible, i fins i tot potser és una mena de mecanisme de protecció, de supervivència que, d’altra banda, em manté unit a la part de crio que encara sóc, de juganer improvisat, d’humor salvador.
Des de fa dies emprenc petits viatges que esdevenen quotidians, carregat d'una motxilla amb quatre coses essencials.
Porto una temporada de freqüents viatges en autobús, sempre el mateix tossut trajecte. Al volant m’he trobat diversos xòfers, cadascú amb el seu tarannà. Acostumen a ser lacònics, centrats en la seva responsable tasca. Als dubtes dels viatgers responen amb les paraules justes, quasi sempre educats, i algun de més morrut respon sense ganes. Acostumen a avisar si cal fer algun transbord, però la clientela habitual sap que cal estar a l’aguait. Per als conductos són petites informacions rutinàries, però importants per als viatgers, sobretot si no tenen costum d'agafar aquesta línia.
El xòfer d’avui, poc després de posar-se en marxa, ha engegat el microfon, s'ha presentat, ha explicat el trajecte, l'hora estimada d'arribada, s'ha ofert si necessitàvem qualsevol cosa, -si teníem fredo calor-, i que el trobaríem davant, ha afegit amb cert humor. Ens ha desitjat un bon viatge, tot això en castellà. Després ho ha repetit en català, tot i confessar que li feia una mica de vergonya, perquè no el domina. Ho ha fet prou bé.
Ha arrencat l’aplaudiment unànim de tot l’autobús.
Petites coses que et reconcilien amb la humanitat, que fins i tot t’emocionen i t’agafa en dies especialment sensibles.
Llençats a la vorera em trobo dos objectes sense nexe aparent.
De tant en tant, com petites carícies que per sorpresa et fa el minut més inesperat, la literatura em regala píndoles de satisfacció, d’alegria, de felicitat. No són quantiosos premis, ni llocs davanters a les llistes de vendes, però de sobte t’aturen i ho omplen tot de sentit. Fa uns dies, enmig d’una sèrie que sembla infinita d’averanys sanitaris, una metgessa visita un familiar, amb cura, sense pressa, diria que fins i tot perdent un temps, o invertint-lo, en deixar que li parli de les seves coses. Quan ja s’està acomiadant, escales avall, després de la recepta corresponent i uns quants consells a banda, afegeix, com qui no vol la cosa “m’agraden molt els teus nanocontes; n’hi ha un que el tinc molt present La vida té vida pròpia”. És trist que un escriptor es quedi sense paraules, davant d’ua emoció com aquesta. I el curiós és que, tot i que hi reconec el meu estic, no recordo exactament aquest text, i crec que potser és una versió d’algun altre a la seva memòria. Hores després, el busco al meu ordinador. Ho vaig penjar al blog, exactament així, el 2013, i després fou recollit al segon dels meus dietaris “Per no perdre’m les molles” i al recull dels tres primers “L’espectacle de la vida” (Ganzell Edtors i Editorial Petròpolis). És el llibre que més estimo, on la vida raja més al natural. Descobrir que les teves paraules tenen sentit especial per algú, sovint amb sensibilitat, és pura màgia.
Aquestes nits, mirant a l’Oest, destaquen a primera foscor de la nit, alineats, Venus i Júpiter. De seguida, prop del segon, em fixo que comencen a lluir dos puntets molt propers un de l’altre. Gràcies a una aplicació del mòbil, aprenc que són Pòl·lux i Càstor, les dues principals estrelles de la constel·lació de Gèminis. Properes només en perspectiva, perquè la primera, una gegant vermella, està a 33 anys llum, i la segona, són un parell d’estrelles binàries blaves a 51. A banda de les dades científiques, mesurables, també aprenc que són fills de Leda, seduïda per Zeus transformat en cigne, de forma que un bessó és fill del rei de l’Olimp, i l’altre, en canvi, del rei d’Esparta.
A banda de l’interès científic i literari d’una o altra versió, hi ha una altra cosa que em crida l’atenció i em fa pensar. Aquests dos puntets brillants han despertat la meva curiositat, de la mateixa manera que la devien despertar als meus avantpassats de l’antiguitat, fa milers d’anys; l’única diferència és que jo he buscat l’explicació al meu aparell de telèfon mòbil, i ells es van inventar una fabulosa història.
La curiositat és la mateixa, tant se val el pas dels segles, les abismals diferències entre les nostres vides quotidianes; som humans gairebé de la mateixa manera, similar la capacitat de fascinació pròpies dels xiquets. Ho crec, o ho vull creure.
A l’aparador d’una botiga de roba esportiva hi ha un rètol que diu “Tu mai et rendeixes”.
És una afirmació contundent, un aposta segura sense límits temporals; no ara, o avui, o durant una estona, sinó mai.
El verb no està en mode subjuntiu “Tu mai et rendeixis”, amb què es podria posar de manifest un desig, una hipòtesi, sinó en indicatiu, sense marge per al dubte o la incertesa.
El rètol, amb bona voluntat, em sembla excessivament optimista, a mi que em rendeixo amb certa facilitat, o que limito les batalles que lluito fins al final. Exhibeix una fe cega en la fortalesa dels possibles clients que passen pel davant; em giro per si hi ha algú més al carrer, potser el missatge va adreçat a una altra persona.
De fet, l’últim cop que hi vaig entrar, fou per comprar unes sabates per mon fill.
Trobo al terra restes de la butlleta d’un sorteig de loteria. Els trossos, innecessàriament petits, han estat estripats i llençats al terra, diria que amb fúria, qui sap si víctimes de la frustració, com una venjança contra el menyspreu de la fortuna que, un cop més, ha degut passar de llarg. Patètica reacció davant d’una injustícia que no deixa de ser parcial, perquè els déus de l’atzar no poden complaure a tothom. Potser, tot plegat, és un exemple d’esperança mal dirigida que, d’acord amb l’ordenança municipal, pot ser objecte de sanció, per més inri.
Fa uns dies, a la feina, ens preguntem quan es va retirar la part de la via fèrria a Tortosa, que passava per damunt de l’avinguda Lleida, al costat del parc. La resposta no era difícil de trobar dins dels arxius municipals, però jo emprenc un altre camí.
Recordo el moment, durant una de les moltes passejades que feia amb mon fill, llavors petit, i les llargues converses que les acompanyaven. Tinc present la imatge de la grua al fons que aixecava l’estructura del pont per on passava la via, i ell en un primer pla, amb el polo blau que portava, les piles carregades de curiositat. Vaig fer la foto, com tantes, per immortalitzar un moment que podria ser per una banda històric, i per una altra trist, per la constatació d’una pèrdua per a la ciutat que intuïa definitiva.
Trobo la foto de seguida al mòbil, i l’ensenyo als companys: setembre de 2012, dic. Constato com mon fill és la referència d’aquests últims i apassionants anys. I ja posats, me’m miro unes quantes més de l’època, amb un tel d’enyorança, que és un pont indestructible per a les emocions.
Des del meu ateisme practicant, i amb un respecte prudent, observo algunes creences i costums religioses amb dosis variades de simpatia, curiositat i emoció vinculades a un bagatge cultural que és impossible d’obviar. Per exemple, el fet de les mares de déu trobades –que en són moltes, però és una, en un d’aquells malabarismes que la fe obliga a escometre a la raó-, imatges normalment de fusta, que restaven amagades en llocs recòndits i apartats, i que descobreix alguna persona d’extracte humil, un pastor o una noia que rentava.
Cap de mare de déu ha tingut el detall de posar-se al meu pas, però tinc tendència a trobar petits objectes, sovint trencats, malmesos, de vegades escrits, llançats o perduts al carrer, que no tenen res de sagrat, en sentit estricte de la paraula, però que sembla que em diguin alguna cosa, i que em remeten a emocions, a vivències d’altres persones que, a manca d’una veu que m’il·lumini, jo puc intuir, imaginar o directament inventar.
Avui és el cas d’un paper amb una llista numerada del que crec que són quinze cançons o grups musicals i una data: 1990. Pel contingut, per la mida, i per la seva forma quadrada, apostaria que es tractava d’una d’aquelles cintes de cassette que quan era jove gravàvem amb temes seleccionats d’un disc que ens deixaven o caçats de la seva emissió a la ràdio.
Descobreixo que la llista –Sonic Youth, Pixies, Mucky Pup, Primus, Violence, Sacred Reich, Bad Religion, The Breeders, Lemonheads, Testament, Exodus, Prong, Xentrix i Acid Reign- pertany a grups de thrash metal, rock alternatiu i punk. Dubto que alguna mena de divinitat vulgui transmetre un missatge a aquest desvalgut món en què vivim, i que m’utilitzi a mi i a aquesta llista, com a canal de comunicació, en plena era de les xarxes socials.
En cas que em faci adepte a aquesta religió, ja us avisaré.
Sovint quan vaig pel carrer em fixo en rètols, cartells, etc. En definitiva, en les paraules, que irresistiblement em criden l’atenció. He dit sovint, no sempre, no es tracta d’una actitud obsessiva o malaltissa, crec.
Avui em crida l’atenció, vés a saber per què, la retolació de la furgoneta d’un pintor. A part del nom comercial i les dades de contacte, anuncia que es dedica a “treballs verticals, rehabilitació de façanes i patis de llums”, i destaca la imatge de diversos pintors penjats de cordes treballant a una façana. Està clara la seva especialització, però amb lletres ben grosses hi diu: PINTURA EN GENERAL. Potser com una bona tàctica comercial, o perquè no està la cosa com per rebutjar cap tipus de tasca.
Per cert, jo domino especialment els relats breus, però em dedico a escriure, en general.
Vaig a peu pel centre de Tortosa, i en una cruïlla de la principal artèria de la ciutat, veig un cotxe que perpetra una infracció prou greu, ja que fa un canvi de sentit de 180 graus, trepitjant sense escrúpols la línia contínua, i aprofitant la illeta del mig de l’avinguda. No era una de les hores puntes, però en ple migdia hi ha prou trànsit. La forma decidida i àgil amb què ha executat la prohibida maniobra em fa creure que no és el primer cop.
Per aquesta cruïlla hi passo sovint des de fa quaranta anys, i no recordo haver vist mai aquí un menyspreu de les normes de circulació com aquesta. El més gros és que deu segons després, quan jo tot just havia avançat uns pocs metres, un altre cotxe que anava al seu darrere també trepitja la línia contínua, travessa els carrils de sentit contrari, i es perd per un carrer transversal, agafant una trajectòria diferent que el primer.
Dos infraccions en tants pocs segons a un lloc on mai n’havia vist cap és un fet insòlit, de la talla potser d’un eclipsi de sol o el pas allargassat d’un cometa. A mi que m’agraden tant els números, penso que les probabilitats que això hagi passat són escasses, i no sé si prendre-m’ho com l’auguri que quelcom de transcendent succeirà aviat, funest o desitjat, o si és a punt de néixer el primogènit d’algun rei, o l’encarnació d’una deessa.
Per si de cas, deixo constància d’aquest fet excepcional a les xarxes socials; esteu avisats.
Visita mèdica de revisió periòdica. Al costat de l’ordinador on la metgessa consulta anàlisis i informes, veig un paper on llegeixo: “La millor metge del món”. No és un títol acadèmic amb paper oficial convenientment emmarcat, sinó un foli escrit a mà amb bolígraf, enganxat a la paret amb cinta adhesiva o una xinxeta, al costat d’altres del mateix estil. A sota s’hi afegeix: “I la mare més bona”. Intueixo que aquests afalacs no són objectius, i que els mèrits que els avalen no són fruit de superar cap prova teòrica, sinó més aviat pràctica i quotidiana, que de moement em val.
Aquests dies es parla molt del 23F. De fet, des del 1981 que cada any ens ve al cap la data, perquè va ser un fet que ens va impressionar molt a tothom. Diria que fou el primer moment històric que vaig viure amb intensitat. Llavors jo tenia setze anys, tot just l’edat que té mon fill ara, i això em porta a comparar les nostres dues trajectòries generacionals.
Jo, als setze, havia viscut moments importants com la mort de Franco i la transició, i les manifestacions reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, però era molt petit i no li vaig prestar gaire atenció; també vaig viure l’arribada a la Lluna, i els Beatles, i i l’era hippie, i la música disco, i el pànic per una possible guerra nuclear que ens amenaçava constantment. I vaig gaudir d’una lliga del Barça, una Recopa, i zero copes d’Europa. Jo era poruc, tímid, sense accés a practicar cap esport, i no imaginava arribar a escriure ni un sol poema.
Mon fill ha viscut prou a fons el Procés, i les manifestacions per la independència, i el 9N, i l’1 d’Octubre, i una pandèmia mundial amb confinament a casa, i veu com a quotidià que sonin les alarmes al mòbil, i escolta la seva música amb fortes influències llatines, i veu com es torna real l’amenaça del canvi climàtic. I el Barça ha guanyat nou lligues i tres Champions. Ell és agosarat, ha jugat al futbol federat, tres temporades com a capità, i comença a fer de DJ.
M’agradaria saber com serà la vida del seu fill als setze, quins fets l’impressionaran, si el nostre país sabrà què vol ser quan sigui gran. Segur que tindrà il·lusions, i haurà de gestionar noves i antigues amenaces. Espero que celebri alguna Champions, i que llavors pensi en el seu avi que un dia va escriure sobre ell.
Pel carrer, em trobo una nova mare amb son fill, aquest cop adolescent. Podria ser ben bé la segona part d’una escena anterior. Aquest cop, el noi camina a un altre ritme, un parell de metres davant de sa mare, que li recrimina amb un crit. “Allarga tu més”, respon ell, amb aquell to d’indiferència tan deliciós dels adolescents. Definitivament, els ritmes en què avancen les diferents generacions mai van al gust de tots.
Si em llegiu, coneixeu la meva dèria de fixar-me en mitjons que apareixen caiguts a la vorera. De fet, fins i tot he fet un llibre on aquest personatge és el fil conductor de tots els relats, No ésla derrota, sinó el vent (Onada Edicions).
Aquests mitjons que trobo sempre estan desaparellats, però avui s’ha produït un fet insòlit: en trobo una parella enmig de la vorera, estesos a un metre i mig un de l’altre. Aquesta trobada desperta la meva atenció, com no podria ser d’una altra manera, i la imaginació. Em recorden altres històries d’amants caiguts en parella en la desgràcia, com Los amantes de Teruel, o Romeu i Julieta, units fins al final en per la fatalitat i per una mirada excessivament dramàtica de l’amor.
Pel carrer, una mare, que intueixo atrafegada, porta de la mà el seu fill menut o, més ben dit, l’estira amb certa ànsia perquè avanci. Ell camina maldestre, mandrós, a empentes i rodolons, sense deixar de queixar-se en cap moment i de reclamar que el pugi en braços.
-Va! Una miqueta més –diu ella- que ja ets gran. A la farola t’agafo.
Jo segueixo escrupolosament la meva direcció, deixant a l’aire el final de la història que, a propòsit, prefereixo no desvetllar. Complirà la promesa i l’agafarà a la farola? Intentarà mantenir el pols fins la propera?
Endevino una lluita vital, aquell moment en què els fills comencen a pesar, que els músculs de l’esquena emeten factura. Aquell desig contradictori que els fills creixin, que comencin a ser una mica independents, i la temor que comporta alhora. I per això li posa davant la pastanaga de “ja ets gran”, perquè ser gran és aquell èxit a què tot xiquet aspira, només de vegades, perquè fer-se gran té alguns desavantatges que els més petits, que són molt espavilats, ja intueixen.
