Des de fa dies emprenc petits viatges que esdevenen quotidians, carregat d'una motxilla amb quatre coses essencials.

Amb l'ús, les seves anses s'han mig trencat.

A casa me'n preparen una de mon fill, encara per estrenar, més robusta, amb més capacitat, millor, en resum.

Però passen els dies, i no acabo de trobar el moment de traslladar el fato de la vella a la nova, i aquest temps de trànsit ja dura una setmana.

Marxo amb la incertesa si les anses es trencaran del tot a mig camí, i pensareu que és un risc inútil.

El motiu? Suposo que la meva mandra ancestral a estrenar coses, a agafar nous hàbits, la seguretat o comoditat que sento en certa rutina, l'estranya fidelitat i agraïment que tinc pels objectes.

A la motxilla vella li arribarà la seva hora, és llei de vida.

Avui, però, provaré si resisteix un dia més.