Excavadhora

 

Disposar d'una segona oportunitat;
ser igual de maldestre.

Col·leccionar derrotes;
tenir-ne de repetides.

La torre de los libros, de Víctor Canicio

Un dels plaers d'aquests mesos de confinament i de vida més reflexiva que activa ha estat deixar-se acompanyat de la mirada lúcida, divertida, intel·ligent, original i enginyosa de Víctor Canicio, com ara amb La torre de los libros, del qual us deixo algunes perles:
.

LA TORRE DE LOS LIBROS, DE VÍCTOR CANICIO

-¿Tú me querrás para siempre, Kroete? –me pregunta Manuela horas después.

Los amores bien dosificados suelen durar lo suficiente, pero nunca conceden garantías a tan exagerado plazo.

--

El portero de la fábrica de cemento, enmarcado vivo en su garita acristalada, no saluda al pasar.

-Me da envidia –dice Pastanaga-. Cobra por fijarse.

--

En los calurosos veranos de la Lápida, la cerveza bien frías cuando el sol se pone congrega las tertulias en las islas de los bares.

-Los ritos son sagrados –sentencia el camarero-. Qué va a ser?

_Lo de siempre, Manolo. No hace falta que insistas.

--

-El desnudo integral –le dice Manuela- no te favorece en absoluto.

-No me favorece, pero me recuerda mis orígenes. Vine al mundo así.

Contemplarse en exceso, sobre todo a cierta edad, también es una nostalgia.

--

-Todo es adorable en este mundo, viejo Kroete. El único problema es que te dejen elegir.

--

-¿Por qué no escribes un diario? –me pregunta Manuela.

-No vale la pena. Sabemos todos quién soy y no conviene insistir.

-Escríbelo por mí, Kroete. Para que adivine lo que piensas.

-Ya te dije que yo no sé pensar. Con un poco de suerte consigo reaccionar y me conformo.

--

El silencio, después, se hizo más profundo. para que pudiéramos oírlo de una vez.

Acomiada’m d’ella, d’Elena Solé

Acomiada’m d’ella, d’Elena Solé

Edicions Forment, 2020  

Sinopsi

Es una novel·la que tracta de la cerca d'una noia, la Júlia, contractada pel doctor Aiats per trobar les cartes que la seva esposa ja morta ha anat amagant entre les pàgines dels milers de llibres de la immensa biblioteca de la mansió Baró, heretada de l'Estela amb la qual no van tenir fills. La recerca els unirà en una amistat molt valuosa per a tots dos, i entre els mots i els esperits, la Júlia es troba a ella mateixa i amb algunes respostes a les preguntes que sempre s'ha plantejat.

Històries del bookcrossing

Fa deu anys, en un viatge a Barcelona en motiu de la Setmana del Llibre en català, vaig alliberar un exemplar de Postres de músic a l'Estació de França. En aquest enllaç explicava com el llibre va viatjar fins a Tarragona.
L'atzar va fer qu ela persona que va portar el llibre fins a Tarragona, li regalés a la mestra i conta contes Rat Cebrián, en un moment important de la seva vida, i que ella se'l llegís amb especial emotivitat.
Fruit d'aquest viatge del meu llibre, la Rat em convidà a un acte de les festes de la Tecla de Tarragon on explicava precisament algun dels contes de Postres de músic, i desprès ja ens ha unit un lligam d'amistat.

Les línies rectes es relaxen mai, o sempre van tan tibades?

retirada d'andròmines

L'expresident truca al servei gratuït de retirada d'andròmines com a últim acte de servei al país. Demà a quarts de nou li va bé.

#nanocontes

Així mengen els animals, de Petra Bartíková

Així mengen els animals, de Petra Bartíková

Il·lustracions de: Katarína Macurová

Cossetània Edicions, 2020

Sinopsi

Sembla ben bé una barreja d’un castor, un ànec i una llúdriga; i, a més a més, no té estómac. Pobre ornitorrinc! Què deu menjar? Sigui el que sigui, no consumeix tant —ni de lluny!— com l’elefant, que pot arribar a endrapar fins a tres-cents quilos de menjar en un dia.

Ostres, i quant deu pesar una cria d’elefant quan neix? I quant deu menjar? El món de la manduca dels animals és, de debò, una cosa ben extraordinària.

I ara en podràs saber més amb el teu primer llibre il·lustrat sobre els animals.

Descobriràs com mengen i què mengen.

Un llibre sorprenent amb TIPOGRAFIA juganera

Tens un racó dalt del món, a Canal 21, 12a temporada

Després de la interrupció de la gravació de programes de Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, el passat mes de març, tornem a gravar aquest setembre, amb l'inici de la 12a temporada.
Amb el bagatge de més de 250 programes emesos, i més de 380 persones convidades, recomencem amb la mateixa il·lusió.

Les vides excepcionals dels passatgers, de Xavier Lluís

Les vides excepcionals dels passatgers, de Xavier Lluís

Edicions Balèria, 2020  

Sinopsi

Una de les situacions més excitants i efímeres que podem experimentar és la de coincidir amb algun desconegut a bord d’un tren i, sense que se n’adoni, poder-li confeccionar una història a mida. Aquella vida que ens agradaria que tingués.

Partint d’aquestes trobades casuals, l’autor relata les possibles vides d’aquells passatgers amb qui ha coincidit, vides intenses, tristes, fantasioses, interessants, curioses o comunes, com potser la teva.

Gerard Vergés, memòria, llengua i identitat

Felicitats a Marina Pallás per aquest article sobre Gerard Vergés al Diari de Tarragona, i gràcies per esmentar el col·lectiu diLLUMs d'arts al Forn, i a mi mateix.
Gerard Vergés: memòria, llengua i identitat

El so de les campanes

El Jaume i l’Agustí tenen dos trossos veïns i sempre es troben per dinar a la figuera que fa de partió. La tradició ve de lluny, dels seus avis o més enrere encara; forma part d’aquelles coses que els acompanyen dia a dia i que ni es plantegen. No queden a cap hora en concret, perquè la gana i el cansament els arriba a tots dos a la vegada. Ja tenen instal·lades unes pedres que els fan de confortable seient a la vora del tronc de l’arbre. Des d’aquest mirador de privilegi, dalt de tot del coster, admiren els turons i les serres que s’estenen al davant, i en parlen amb orgull, i comparteixen tupí i cansalada.
.

Aquest és un fragment del conte El so de les campanes, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 

.

Qui em segueixi de fa temps sap que la meva infantesa a Cornudella és una font constant d'inspiració. El poble apareix sovint de forma explícita als meus llibres, però altres vegades, ambiento els relats en ambients rurals, no necessàriament a Cornudella, tot i que sí hi afegeixo imatges i records de la infantesa o, com en el cas de El so de les campanes, de les vivències quan anava al tros. o de les històries que m'explicaven mons pares. En aquest conte, dos pagesos comparteixen humil esmorzar a la partió dels seus trossos. Els uneixen emocions molt similars, tot i ser de pobles diferents; els separarà la guerra.

desengany

A l’hostal on s’allotja no hi resten habitacions, com a tota la ciutat, convertida en centre turístic de primera magnitud. Segur que els carrers són plens de viatgers com ells, i li ha semblat reconèixer una parella que viuen a Les Borges del Camp; però no gosa donar-se a conèixer, cal anar amb cura i passar completament desapercebut, perquè les conseqüències són imprevisibles. Corre el rumor que en una taverna egípcia del s. X a.C., un turista despistat intentà pagar les cerveses amb un bitllet de 10 euros, i que això va estar a punt de revolucionar l’economia mundial abans d’hora, si algú de l’organització no ho arriba a evitar a l’últim moment; però potser només es tracta d’una llegenda.
.

Aquest és un fragment del conte Desengany, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 

.

La immensa majoria dels contes d'aquest recull tenen un tel de tristesa, o de nostàlgia, o fins i tot de fatalitat. Comenci com comenci un relat, inspirat per l'objecte o el gest que sigui, quasi sempre m'acaba tendint cap a la tendresa que em desperten els perdedors. Però no sempre. De tant en tant m'agrada buscar el somriure, divertir-me escrivint i, alhora, normalment, aprofitar per a estirar les orelles a algú o altre, sense fer gaire mal. A mig camí de la incertesa no és una excepció, i hi he inclòs algun conte així, que serveixi per a agafar una mica d'aire. En aquest cas, Desengany és una mena de conte de ciència ficció, inspirat en futurs viatges en el temps, més o menys dirigits.

Don Tomàs

Era auster en paraules i gestos, però d’una precisió mil·limètrica. De vegades em quedava embadalit observant els moviments metòdics amb què escrivia una divisió a la pissarra, la perfecció dels sisos, la gràcia dels cincs, la bellesa d’uns tresos impossible d’igualar. Enmig d’un reverencial silenci, dibuixava amb guixos de colors les parts d’una flor, que mai més no he oblidat (pistils, estams, corol·la, calze...), i intuïa en aquelles línies un amor de sobrietat exquisida.
.

Aquest és un fragment del conte Don Tomàs, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 

.

En aquest recull, i també en els anteriors, hi ha diversos contes inspirats en una de les professions que més admiro, la de mestre. En aquest cas es tracta de Don Tomàs, un professor de l'antiga EGB, inventat, inspirat més o menys en records propis o, més ben dit, en sensacions, amb molta més ficció que realitat. Un nou personatge secundari de la vida que em desperta tendresa. 

Un matí de novembre

Amb el cap cot i el nas a un centímetre del terra, rastreja pam a pam cada racó del jardí. Busca un os. No sé si deu flairar gaire cosa, perquè darrerament ha perdut molt. La pota dreta del darrere li fa mal; no pot recolzar-la al terra i fa que la seva manera de moure’s sigui ridícula i trista.
.

Aquest és un fragment del conte Un matí de novembre, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 

.

A la gent que no és gaire amant dels contes, no els agraden sovint els relats on aparentment no passa res, on simplement s'explica una breu seqüència de moviments, gairebé una fotografia. Volen saber més detalls, el què, el per què, el com i, sobretot, el final. En aquest conte descric simplement un gos que rastreja el seu jardí, i tot allò que hi vulgui trobar el lector.

Tres dotzenes de boines

Avui és el dia de la Cinta de 1964, festa grossa a Tortosa, i el iaio es muda més que mai. S’ha passat mitja hora al lavabo, afaitant-se amb cura i pentinant el majestuós  bigot que li tapa la boca. S’ha posat la millor roba que té a l’armari i després, davant del mirall, com si executés un minuciós ritual, es col·loca amb les dues mans una de les boines que, com cada any, estrena tal dia com avui.

.

Aquest és un fragment del conte Tres dotzenes de boines, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 

.

Sovint em pregunten en què m'inspiro per a escriure els relats. En aquest cas concret, la idea em va ser gairebé regalada, arran d'una conversa amb l'amic Xavier Aragó , i en què em parlà d'un vell i convençut carlista. 

Al relat faig referència a la postguerra, al franquisme, al carlisme, a la por que surava entre el silenci a totes les cases..., però el que em va atraure és un gest concret del protagonista, tant se val la seva ideologia, i que comportava una càrrega immensa d'emocions.

El zoo del Mengele, de Gert Nygårdshaug

El zoo del Mengele, de Gert Nygårdshaug

Cossetània Edicions, 2020 

Sinopsi

En Mino és un caçador de papallones de la selva tropical i un amant de les aromes, els sons i la diversitat de vida de la jungla. Es guanya la vida recollint papallones peculiars amb el seu pare, però a poc a poc va observant com la seva comunitat està sent explotada i agredida per les principals companyies petroleres, que provoquen una massacre contra la seva família i amics. Amb el temps, el noi es transforma en un temut guerrer amb una set inesgotable de venjança. Al capdavant del famós Grup Mariposa, que té l’objectiu de centrar l’atenció del món cap a la destrucció de la natura a causa de les empreses multinacionals, en Mino surt al món i propaga el terror entre els grans empresaris que amenacen els espais naturals.

En aquesta novel·la, Gert Nygårdshaug combina de manera magistral una capacitat narrativa i una imaginació exuberants amb un drama d’alta tensió que descriu la realitat de l’Amèrica Llatina. El llibre tracta temes com ara l’imperialisme mediambiental, i es basa en les pròpies experiències de l’autor viscudes a la selva americana.

«Millor novel·la noruega dels últims 100 anys» (Festival Internacional de Literatura de Lillehammer, 2007)

A mig camí de la incertesa, contes i guitarra a La Sénia

El passat 27 d'agost al Centre Obrer de La Sénia, podem dur a terme amb Albino Tena  el nostre espectacle A mig camí de laincertesa, que fou ajornat mesos enrere per pandèmiques incerteses, on recito una selecció de relats del llibre del mateix títol, acompanyat, bressolat, i acaronat, per la música d'Albino.

Com sempre que fem un acte junts, el passo a recollir per casa seva i carreguem a l’ampli maleter del meu cotxe tot el material necessari que, amb el pas dels anys , va millorant en qualitat i quantitat; Albino és perfeccionista i no estalvia esforços perquè el públic i nosaltres mateixos gaudim el màxim possible d’un so com cal. Em fa gràcia veure’l dubtar entre carregar determinat cable o altaveu, perquè sempre acaba carregant-lo, per si de cas.

Ah! I avui -quasi se’n descuidava-, la mascareta, que ocupa poc espai, però pesa molt.

Arribem al Centre Obrer amb força temps, per a muntar tranquils i provar el so –en aquest punt del relat, fent servir el verb en plural soc molt generós amb mi mateix, perquè em limito a fer viatges al cotxe per carregar fato, mirar, i dir que em sembla tot bé-.

En determinat moment, Albino m’envia a buscar un ferro per a suportar la guitarra, i me’l descriu. No l’acabo d’entendre, perquè a mi no se’m fa gens insuportable la seva guitarra, al contrari, i com que dubto, n’hi porto dos, per a tenir més opcions d’encertar-lo.

Després, mentre fan proves de so amb Lluís Miró i un tècnic, Albino diu que necessito brillo –necessito tantes coses, o tan poques, segons com es miri!

Minuts abans de començar, va arribant gent, i molts amics i amigues de lletres, cosa que s’agraeix i et fa sentir acompanyat, com Viqui Almuni, element essencial per a la nostra presència avui a La Sénia, Mercè Gisbert, Ricardo Gascón, Emili Gil, Xavier Aragó, Marta Tena...

Un parell de voluntaris enviats per l’Ajuntament s’encarreguen de les mesures de seguretat, de la distància entre el públic, de la seva temperatura, etc. Albino i jo intentarem procurar que s’emocionin.

Crec que la paraula emoció és la que més busco quan escric els meus relats i quan els recito, o almenys és la que apareix, vulgui o no vulgui. Si a més m’acompanya la música d’Albino, l’emoció s’intensifica de tal manera que els personatges es fan més vius i, en algun moment, se’m fa un nus a la gola, i això és increïble, pura màgia, en tractar-se d’un relat que conec a la perfecció, que he llegit desenes de vegades, i que no es tracta d’una persona viva, sinó que és fruit de la meva invenció –per això dic que els personatges literaris sí que existeixen realment.

En acabar, improvisem algun relat que no teníem assajat, però ens surt força bé, perquè la música d’Albino i els meus relats beuen de sensacions properes.

Després, la fase més feixuga, el desmuntatge, on els escriptors ho tenim infinitament més senzill que els músics. Albino lluita aferrissadament contra una mànega que, tossuda, s’entortolliga no sabem com –un dels grans misteris de la humanitat.  

De tornada, després de refrescar-nos amb un granissat, estem cansats però molt satisfets.

Ja a Tortosa, descarreguem el fato al magatzem d’Albino, sota la impertèrrita i silenciosa mirada del seu gos, mentre una gateta molt menuda, que té de fa poc, aprofita per ficar-se sota el cotxe, aquesta xafogosa i inoblidable nit d’agost.

recordant la meva estrena com a novel·lista

Fa cinc anys rebia a Vinebre el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre pel llibre El nostre pitjor enemic.

Aquesta primera novel·la comportà una tasca molt difícil per a mi, complexa, molt diferent de la meva forma d'escriure habitual dels relats breus. Estava ple de dubtes, i resultés guanyadora al primer premi on la vaig enviar comportà una bona dosi d'autoestima. 

Pocs mesos després, la meva segona novel·la, El calaix dels vols perduts, rebia l'accèssit al Premi de novel·la breu de Mollerussa.

La primera fou publicada per Cossetània, i la segona, per Pagès Editors.

Des dels meus inicis, com passa a tots els contistes, se'm va preguntar infinitat de vegades "quan escriuràs una novel·la?", i se'm feien pronòstics que amb una novel·la tot seria diferent, que se m'obririen portes i, fins i tot, el Mar Roig.

El resultat contradiu aquests auguris, influït sense cap dubte per la davallada general de vendes.

De totes maneres, la meva forma d'escriure no funciona a mercè de les esperances comercials; encara sóc un xiquet que juga amb les paraules que li vénen de gust a cada moment.

Tinc idees de novel·les al calaix, fins i tot encetades, però el que he escrit posteriorment a aquests premis novel·lescs han estat més reculls de contes, o com a molt relats lligats per alguna mena de fil conductor, dietaris i poemes, que amenaço en publicar els propers anys.

Messi, sí; Messi, no

Avui, un altre article d'opinió, o més aviat de reflexió a La Marfanta, al voltant del tema Messi, en concret, i sobre la dicotomia esport-cultura