26 de febrer 2024

Si et saluden pel carrer

 

De vegades, quan camino per la vorera, escolto el claxon d’un cotxe que passa i tot just veig una mà que saluda. Sovint no reconec qui hi ha més enllà del braç, i molt menys la propietat del vehicle, perquè mai m’han agradat els cotxes i no sé reconèìxer ni el dels meus amics més propers. No estic segur si la salutació m’anava adreçada a mi, i durant una fracció de segon dubto entre fer el ridícul i aixecar el braç com a resposta a un desconegut, o fer-me el distret, o semblar antipàtic. Sempre em decanto per la primera opció, seguida d’uns instants de recerca a la meva base de dades de contactes. I vosaltres?

25 de febrer 2024

Un matí de sol contra els embats de la fatalitat

 

Converses agafades al vol. Una parella ve en sentit contrari per la vorera. Quan es troben a la meva alçada, escolto que ell afirma contundent i segur: “A qui li toca morir-se, es mort, i punt”.

És curiós com un segon de conversa agafat a l’atzar al carrer sigui tan existencialista i profund, que mostri una filosofia de vida basada en la fatalitat, en un destí que té empresonat el nostre futur de forma irremeiable. I tot aquest migdia de diumenge, quan a la nit ha plogut suaument enmig de tanta sequera, i s’ha aturat el vent, i els moixons canten, i fa sol, i la llum, amb aquesta aigua de l’ambient, sembla més neta que mai.

23 de febrer 2024

si el cel plora

Fora el món sembla que es desfiguri, si el cel plora. O ploro jo?
.
Inspirat per una foto de l'escriptor Salvador Macip.

22 de febrer 2024

cor-tina

Amable frontera que no barra el pas a la llum; l'endolceix.
.
Inspirat per una foto de Xulio Ricardo Trigo.

21 de febrer 2024

Fantiana a La Ràpita


Aquest dissabte, presentació a La Ràpita dels dos volums de Fantiana, coordinats per Eduardo Margaretto, on autors de diverses nacionalitats escrivim sobre John Fante, entre els quals alguns ebrencs. 

La meva col·laboració, com no podia ser d'altra manera, és a base de nanocontes inspirats en aquest escriptor, que Eduardo ha traduït per a la versió italiana.

17 de febrer 2024

L'espectacle de la vida


 

Apareix una nova frase meva a les platafomes Minimalia i Rodamots, que comenten i difonen paraules i frases cada dia..

Aquest cop repeteixo amb un fragment del llibre que potser més m'estimo (en gran part perquè mon fill és qui més hi apareix, des de la mateixa portada): L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis

16 de febrer 2024

Hi entra de puntetes la llum, al Club de Lectura de Jesús





 El passat 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.

Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna. 

En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb les emocions que els acompanyen.

Però aquesta trobada no comença bé. No per l'organització, no per les persones presents, no pels comentaris... Simplement, perquè intento entrar a la Biblioteca per la porta de sortida. 

Solucionat aquest petit entrebanc, i bromes a banda, la trobada és agradable, relaxada, amb comentaris i preguntes interessants, on endevino certes complicitats entre autor i lectors a l'hora d'interpretar les emocions d'uns poemes escrits a determinada edat, que parles de les parts de la casa i del cos i que, sense dubte, haurien estat molt diferents dècades enrere.

Ens centrem de determinats poemes, fins i tot versos, perquè el poder de cada paraula és gran, i per poc que un s'hi esforça, si té la capacitat d'emocionar-se i de reflexionar, s'emociona i reflexiona. 

Però com que estem a gust, la conversa deriva cap a altres temes que sorgeixen, sobre els meus contes, els dietaris, sobre la vida en general, sempre plena de poesia, si t'hi fixes.

No sé si tardaré uns altres deu anys a tornar al club de lectura de Jesús. Al poble segur que no, un parell de mesos a tot estirar, perquè amb Pere Panisello ja estem coordinant una altra de les activitat tradicionals que organitzem els diLLUMs.


15 de febrer 2024

No desfulla les margarides, el mar


No desfulla les margarides, el mar; se les menja amb passió. 
I el temps.
No badis.
.
Inspirat en una foto de Xulio Ricardo Trigo, que també escriu amb imatges.

14 de febrer 2024

a la vora del vespre

Camino a la vora del vespre, a tocar de l'aigua que somriu, plena de llum. Els grocs m'acaronen, i enfosqueixen lentament.

13 de febrer 2024

Jordi Llavina a Tens un racó dalt del món



Jordi Llavina torna a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Proses de l'entreclaror (Editorial Gavarres).  

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana El cranc juganer, de Xavi Forcadell Drago, il·lustrat per Núria Majoral Vila

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 13 de febrer a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

12 de febrer 2024

Amb El nostre pitjor enemic, a Cambrils


El proper 27 de febrer estaré amb El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016), a la Biblioteca de Cambrils, dins dels actes de la programació d'hivern del Campus Extens de la URV.

Sempre dic que els clubs de lectura són regals per als autors, i tinc moltes ganes de reviure el repte que va suposar escriure la meva primera novel·la, i compartir les desventures del seu protagonista.


11 de febrer 2024

els camins de rock són inescrutable

 

Un dels millors records de la meva infantesa són els balls. Era l’activitat lúdica per excel·lència al poble, on els dos locals, La Renaixença i L’Intim, competien en fer la gresca més grossa, a Carnaval i a la Festa Major –competien en altres coses també, però llavors la meva innocència era immune a velles cicatrius. A banda d’aquests dos moments especialment esperats de l’any, destacava el ball de Sant Cristòfol, a la plaça, organitzat pels xofers.

Després dels primers anys, en què em dedicava com tota la canalla a esquivar els peus dels balladors per plegar caramels, que col·leccionaria per colors i que faria durar dotze mesos, vaig posar-me a ballar molt aviat. No sé quina edat deuria tindre -9, 10, 11?- quan em movia a ritme dels primers pasdobles, valsos o txa-txa-txas, agafat a una distància prudencial, marcada per la llargària dels braços de les xiquetes que m’havien dit que sí, de vegades a la primera, però sovint després de demanar-ho a unes quantes que s’esperaven assegudes en fila: Balles? Balles? Balles? La negativa era suportable; la indiferència, dolorosa. De seguida vaig tenir unes quantes balladores habituals.

Un dia d’un any, no recordo quin concret, el repertori habitual de cançons que tocaven totes les orquestres es va veure alterat per la incorporació d’una de més moderna que vam començar a ballar “sueltos”, en rotllana, i de forma més desinhibida. Aquella cançó que va marcar un abans i un després en la nostra forma de ballar va ser (I can’t get no) Satisfaction, dels Rolling Stones. De ben segur que els nostres moviments eren més decorosos que els de Mick Jagger, però per alguna cosa es comença.

Sempre que l’escolto em retorna aquell ambient lúdic i de diversió, i m’envaeix una mena de tendresa que, crec, no era la intenció de ses satàniques majestats; els camins de rock són inescrutables.


09 de febrer 2024

el destí d'un llibre

 

Sovint allibero libres al carrer. Aquest matí n’he deixat un a l’ampit de l’aparador d’una botiga. Una hora més tard, comprovo que no hi és, però el veig uns vint metres endavant, ben col·locat a l’ampit d’un altre aparador. Interpreto que alguna persona l’ha agafat amb curiositat, que ha vist de què anava el joc –ho explico en una nota-, que possiblement l’ha fullejat, però que en el breu temps que ha tardat en caminar aquestes quinze passes ha decidit tornar-lo a deixar, amb cura, això sí. O potser una persona l’ha llençat a terra, amb menyspreu, i una altra l’ha recollit i l’ha posat amb delicadesa uns metres més enllà. O...

Assumeixo que ja he perdut el control del destí d’aquest llibre; d’això anava el joc, i la vida, tot i els nostres estèrils intents de dur el comandament.

08 de febrer 2024

El reflex i el record

El reflex de l'aigua, i el record, mai són fidels a l'original; però això no els treu bellesa.
.
Inspirat en una foto de Remei Navarro.

07 de febrer 2024

Acabeu la frase

 Algun graciós ha canviat la R inicial del rètol per una D, i ara una fletxa envia els visitants a l'edifici cap a la DECEPCIÓ; un pèssim màrqueting per a...


(Respostes fetes a facebook)

04 de febrer 2024

Jocs a la plaça

 

Des de que la plaça de l’Ajuntament de Tortosa es va transformar fa un parell d’anys en zona de vianants, sovint es converteix en zona de jocs de la canalla, mentre els pares seuen en alguna de les terrasses dels bars.

Avui veig com una xiqueta (li diré xiqueta A) s’amaga darrere d’una de les jardineres rodones de ferro que han instal·lat. Dedueixo que juga a amagar, i de seguida en veig una altra (li diré xiqueta B) que l’està buscant. Deuen ser germanes, o amigues de classe, perquè porten el mateix xandall. La xiqueta B camina a poc a poc, algunes passes d’esquena, mentre gira sobre si mateixa per tenir una visió de 360º de la plaça. A mesura que la xiqueta B s’aproxima a la jardinera, la A, espavilada i calculadora, es desplaça pel seu perímetre, sempre acotxada, fins que decideix que és el moment oportú i surt disparada corrents, aprofitant el factor sorpresa.

No sé com continua el joc, si la xiqueta B torna a parar, o si la xiqueta A, benévola i, crec, una mica més gran, deixa que els papers s’intercanviïn.

Tampoc sé si d’aquí 50 anys recordaran aquests jocs, o si enyoraran la plaça de quan eren petites, que ja s’haurà tornat a urbanitzar. Els seus records potser discreparan, i la B parlarà d’una jardinera de ferro, i la A dirà que era de ciment. Lamento no poder fer de testimoni, llavors, d’aquestes petites emocions.

02 de febrer 2024

la cullera de tota la vida

 

Segurament recordareu que a casa dels vostres pares hi havia unes culleres que van adquirir, o els regalaren, quan es van casar, i que vau veure tota la vida. Després, quan us emancipàreu i vau forjar la vostra pròpia llar, segur que vau comprar, o us van regalar, unes culleres que encara teniu.

Les culleres duren, no es trenquen com altres companys de taula, els pobres plats i gots que, a la mínima que toquen el terra, o a causa d’algun cop de geni, es trenquen, i els cal reposar.

D’altra banda, el disseny de les culleres és perfecte, no admet milores possibles, i no apareix per art de màgia una nova versió cada sis mesos, com un smartphone qualsevol.

La cullera ens sobreviu, immune a l’obsolescència programada, sobretot les de la sopa, que les petites de vegades van a la brossa per descuit.

Pareu-vos a pensar quantes vegades heu comprat culleres a la vostra vida.

Si això és així, em pregunto: de què viuen els fabricants de culleres?