02 de setembre 2015

Entrevista a Antena Caro

Entrevista radiofònica amb Paco Tafalla a Antena Caro de Roquetes emesa el 28 d'agost, en motiu del XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.
Gràcies per fer-me sempre costat.
Recullo tota la informació sobre el premi en aquest apunt.

Sobre l'incedi al Montsant

29 d’agost. A les 18.07 una amiga envia al grup de whatsApp de la colla una foto amb aquest text: foc a la carretera de la Morera. Estic a Cornudella, pujo en dos salts al terrat de casa de mons pares i veig el fum. És l’inici d’una dramàtica tarda. La façana del meu amic Montsant crema, i helicòpters que aparenten minúsculs hi aboquen una aigua que sembla insuficient. “Merda, la Font del Muntaner!”, crido, perquè crec que el fum surt més o menys del lloc on teníem un tros amb aquest nom, un hort, una caseta que aixecà mon pare, una bassa per regar on ens hi banyàvem de petits, i records.
Mon filla puja al terra i exclama “Uaaala!” És el seu primer incendi, i tot just aquella setmana havíem estat jugant a dibuixar bombers, i havíem llegit feia poc llibre que explica com treballen. Està entusiasmat, i assenyala un, dos, tres avions que descarreguen aigua l’un darrere l’altre. Jo no puc apartar els ulls, ple d’impotència i dolor. Es distingeixen flames que imagino d’una grandesa endimoniada. Conec alguns dels bombers que hi deuen estar treballant, un amic té una vinya recent plantada a la zona... Tot és massa proper, i el fum té una olor penetrant.

La nostra mare ens crida, diu que des de l’altre costat de la casa, orientada a les Gritelles, ens estem perdent l’espectacle d’una enorme Lluna plena que surt damunt de Siurana. Un xiquet veí surt al carrer amb una pilota, i el nostre fill decideix baixar a jugar a futbol: les pilotes guanyen al foc. El foc es controlarà al vespre, sembla provocat; la vida continua, de vegades incomprensible.
.
Com veieu a la meva foto, és pràcticament la imatge de l'encapçamanet del blog la que es crema.
Per a millors fotos, us convido a veure l'àlbum de l'amic Toni Lluch. M'afegeixo als seus agraïments.

01 de setembre 2015

Sòbries, les muralles


Sòbries, les muralles, encerclen la ciutat que viu del misticisme antic. Les torres de defensa semblen massisses encara, i la seva regularitat geomètrica, la seva proporció precisa, ens reben amb mostres de seguretat. Potser són el més semblant a una abraçada que mai no ha rebut, i als seus seixanta anys això no diu gaire de la vida.
Si mira enrere, la vista es perd pels vastos camps de Castella, d’aridesa infinita, solcats del passat que intenta oblidar, sense gaire èxit.
Entra a la ciutat per una de les portalades, i s’endinsa pels carrers estrets, sense un objectiu definit, amb ànim de deixar-se perdre dins dels límits raonables que Àvila, un cop més, li regala. La història sembla viva a cada pedra, si tens ganes de llegir. Passa la mà per les parets de forma instintiva, potser buscant una carícia mútua amb els anys.
La ciutat ha crescut des de l’últim cop que va visitar-la, però la part nova no l’atrau encara. Els seus peus caminen de bracet de la muralla i torna al punt de partida. Ja és de nit, la llum del dia claudica i els homes, rebels, lluiten artificialment contra la foscor. Les muralles s’il·luminen amb tons ocres, com d’or vell o fulles seques; seques, no mortes.

31 d’agost 2015

Desdefinicions

Aniwertsari. Dia en què celebrarem que cert ministre va deixar la seva cartera.
habiostatge. Qui ha estat segretat per la casa que ha intentat comprar.

30 d’agost 2015

No som res

No som res
tal vegada la fressa de la batalla
aquella espurna clara
el llençol d'atzur
sota les ales dels àngels caiguts
en els coixins de la tristesa
.
Francesc Valls Calçada, Nissaga de ningú (Arola Editors, 2004)

28 d’agost 2015

Emocions a Vinebre

26 d'agost.  Avui és el dia, o caixa o faixa. Fa un parell de dies sona el mòbil al vespre, un número que desconec. “Truquem de l’Ajuntament de Vinebre”, diu una veu femenina. Se m’accelera el cor, perquè participo al XXXIII Premi de Narrativa que organitzen.  Em comuniquen que sóc un dels tres finalistes, i intento subtilment esbrinar quelcom més, però la veu es fa la despistada, i m’assegura que no ho sap.
El dia d’avui avança lent, camina sobre fang, li costa avançar, però el rellotge a poc a poc s’aproxima a l’hora de marxar. Dubtes: “Què em poso?” La meva dona ja ho té clar des del matí, i em dóna la seva conformitat. Deixem el nostre fill a casa de sa iaia, una mica dolgut, perquè potser voldria vindre amb nosaltres, però intuïm que un xiquet de sis anys no s’ho passaria gaire bé a una gala d’entrega de premis.

El vespre és net, la carretera, amiga, la conec amb escreix perquè hi passem desenes de vegades a l’any camí del meu poble. Parlem, sense música de fons; la música va per dintre. A Móra no ens desviem a la dreta, com sempre, sinó que seguim recte, riu amunt.
Malalt de paraules, jugo mentalment amb el nom del poble. Nascut en terra de VI, i vivint vora l’EBRE, Vinebre esdevé el millor dels llocs per fondre-s’hi. 
Aparquem tot just entrar al poble; sempre m’agrada arribar caminant, trepitjant els carrers dels pobles i ensumant els seus balcons. Avui comencen les festes, i Vinebre ens rep engalanat. A l’Ajuntament, recepció amb cava i desfilada de personalitats polítiques, culturals, amics i coneguts. Em presenten algun membre del jurat, i ni jo goso preguntar-los el que em moro de ganes per saber, ni elles, molt professionals, deixen anar cap pista. Tothom intenta animar-me, em convida a gaudir la festa oblidant-me del veredicte final, però és impossible.
Comença el sopar de gala de taules rodones assignades; ens toca la número 5, davant mateix de l’escenari, al centre, i intento buscar-li un significat a tot, alguna pista que m’orienti sobre el meu destí immediat. La tertúlia amb els companys/es de taula fa que oblidi què he vingut a fer (uns tres segons, aproximadament).
Toni Arencón presenta el llibre amb què guanyà l’any passat, L’ànima de l’assassí, i agraeix l’hospitalitat i emoció amb què va viure la gala, i convida els finalistes d’enguany a fer el mateix. Somric, i em repeteixo com un mantra la satisfacció que tinc per ser un dels escollits, perquè després de rellegir i retocar més de quinze vegades la  novel·la havia perdut qualsevol capacitat de judici i era un mar de dubtes.
La regidora de Cultura anuncia que la secretaria del jurat llegirà l’acta. Falten pocs segons perquè diguin el nom del guanyador, però no, diuen el de l’obra, que de sobte em sembla preciós i màgic: El nostre pitjor enemic.
I després, ebrietat d’emocions, incapacitat de descosir-me el somriure de la boca, petons, encaixades, flashos.
Parlaments de Carles Duarte, com a escriptor convidat, i del conseller d’Agricultura i de l’alcadessa, que es reservà la tasca de trucar-me dos dies abans fent-se una mica la despistada.
Acaba l’acte el tendre espectacle de Pepa Plana, la pallassa, que em regala un pom de flors de papers.
I tornem a casa, molt tard. Carrego el nostre fill per portar-lo al seu llit. Per a ell també ha estat un dia important, ha fet el seu primer intercanvi de cromos repetits i ha aconseguit a Messi. Ell ha intercanviat cromos, jo emocions.
Tornaré l'any vinent, ja amb el llibre sota el braç, que publicarà Cossetània, com una carícia del destí, perquè ells publicaren el meu primer conte l'any 1999, perquè ells han apostat cegament a publicar els meus reculls de contes, i és de justícia que publiquin també la primera novel·la.

Gràcies, Vinebre, una nova creueta al meu mapa emocional.
.
Més informació sobre el premi en aquest enllaç.

27 d’agost 2015

Guanyador del XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

Encara emboirat per l'emoció, em plau compartir que ahir a la nit em van atorgar el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, a Vinebre, per la meva primera novel·la que es titula El nostre pitjor enemic.
Després de passar molts mesos baralant-me amb aquesta primera novel·la, de mantenir-hi una relació d'amor/odi, de rellegir-me-la, insegur, quinze o vint vegades, i perdre qualsevol perspectiva sobre la seva qualitat, per a mi és una doble satisfacció que un jurat hagi volgut premiar-la.
Ara a esperar la seva presentació, durant l'entrega del premi de l'any vinent, content que sigui Cossetània la que el publicarà, l'editorial que ha confiat a cegues en publicar els meus contes els últims deu anys, la que va publicar el meu primer conte l'any 1999, i que ara publicarà la meva primera novel·la.
La meva crònica del dia
Nota de premsa de Cossetània
Ràdio Flix
Vilaweb
Diari de Tarragona
La Marfanta
Ràdio Móra d'Ebre
Cop d'ull
Al meu facebook
A Instagram
La Vanguardia
Cornudellablog
Aguaita.cat
Diari de Tarragona 28-8-15
3/24
Notícia a L'informatiu de Canal 21
L'amic Emigdi
Priorat Diari
Notícia a Canal TE
Entrevista Antena Caro

Quan grinyola


Quan grinyola algun minut de la vida, alguna peça rovellada de l'engranatge, i tu els l'únic mecànic amb eines adequades, rellotger de diminutes pinces .
.
Inspirat en una imatge del blog de Joan Rodó.

26 d’agost 2015

L'ombra perd nitidesa



L'ombra perd nitidesa quan es banya a l'aigua de pluja. El seu relleu trontolla i jo, malgrat el paraigües, em mullo.
.
Inspirat per una imatge de Montse Argerich.

25 d’agost 2015

Quan jo sóc el món

Quan jo sóc el món i signo una treva contra la incomprensió. 
Intento mirar-me de més a prop, de més endins.
.
Inspirat per una fotografia del blog de la Remei, on juga amb imatges, paraules i música.

24 d’agost 2015

Escriure damunt l'aigua

Escriure damunt l'aigua la tossuda voluntat dels hòmens, l'esforç de les dones. Saber llegir.
.
Inspirat per una fotografia del blog de la Remei, on juga amb imatges, paraules i música.

23 d’agost 2015

Hivern a la terra, de Lluís Bosch

Sinopsi
Hivern a la terra és una selecció de contes que es poden definir com a ficcions de l'estrany, per emprar l'expressió de Thomas Ligotti. De vegades hi preval el to oníric i el poètic, però també hi ha lloc per a l'humor i la sàtira social. Al final d'alguns dels relats, l'autor inclou unes notes sobre la idea i la confecció del text que proposen un joc al lector: potser cal reiniciar la lectura després de saber de quin laberint sorgeix, potser descobrim el plagi o una intenció massa oculta.

21 d’agost 2015

Seduïda pel teu anar

Seduïda pel teu anar 
la llum el camí esquitxa; 
flor caduca entre les ombres.
.
Inspirat per una fotografia de Xulio Ricardo Trigo, amb la seva musas Coia Valls

20 d’agost 2015

Dolça, la fusta

Dolça, la fusta, es deixa acaronar per les mans hàbils. Aparença de pedra amb sentiment.
.
Inspirat en una obra de les Talles Ginovart, de Tortosa

19 d’agost 2015

matèria perillosa

Porto un paquet a Correus amb el manuscrit per participar a un premi literari. La treballadora, amb un somriure, em pregunta si conté matèria perillosa. "Bé, per a segons qui, sí: llibres". Li responc.
Tots els daus estan marcats; per molt que tiris mai no surt el set.

El noi del costat del padrí, recomanat

Aquesta setmana agraeixo dues recomanacions que han fet al seu mur del facebook dues escriptores: Pilar Garriga, i Marta Pérez Sierra, que se l'ha emportat de viatge.
Gràcies!