Les mil i una, de Jordi Masó Rahola

Les mil i una, de Jordi Masó Rahola

PROSPECTE
DESCRIPCIÓ: Les mil i una és un recull de cent un contes breus i microrelats plens d'ironia, imaginació i mala bava.
CONTRAINDICACIONS: Les mil i una és un llibre contraindicat als devoradors de best-sellers paquidèrmics; als lectors solemnes, sense sentit de l'humor; a aquells que sempre demanen als autors de contes per què no escriuen novel·les.
EFECTES ADVERSOS: No s'han descrit, però no es descarten: a Les mil i una hi ha històries sòrdides, amors improbables, enganys, biografies poc exemplars, assassins refinats —i algun de barroer—, i una gran diversitat d'obsessos i maníacs. Tot plegat no pot pas ser saludable.
POSOLOGIA: Llegiu Les mil i una amb moderació, dosifiqueu-lo: més de quatre o cinc contes seguits us poden embafar. Si podeu, rellegiu-lo: les bones històries haurien d'admetre més d'una lectura. 

Més informació aquí.
Us en llegeixo un:

Amb gust de cirera als llavis

Mai li havia dedicat un conte a un vi, i ja puc esborrar aquesta tasca de la llista. Dissabte passat participo a la presentació de la nova mistela jove Castell de Siurana que elabora el CellerCooperatiu de Cornudella de Montsant. La meva col·laboració consisteix en escriure el conte “Amb gust de cirera als llavis”, que el Celler regalarà fins al dia de Sant Jordi per la compra d’aquesta mistela. Es tracta d’una aposta agosarada, fresca, jove, i de molt bon resultat, francament. Tot un goig que un dels meus contes viatgi de bracet del fruit de la terra del meu poble, amb gust de cirera.

Més informació en aquest enllaç i en aquest.

Més fotos aquí.

Iñaki Copoví i els còmics a Tens un racó dalt del món

Iñakí Copoví, dibuixant, músic i mag, entre altres coses, torna a Tens un racó dalt del món per a parlar-nos del món del còmic. La temporada passada ens va parlar sobre la novel·la gràfica, i aquest cop ens farà cinc cèntims sobre un dels estils més importants del còmic: la línia clara.
Es tracta d'un estil que té el seu principal referent en Hergé i Tintín, que ha evolucionat fins els nostres dies i que, com tot, també té els seus detractors.
Una bona oportunitat per saber més sobre aquest fascinant món, sobre el novè art.
Durant el programa també recomanarem llibres com: La rossa dels ulls negres, de Benjamin Black; La fràgil arquitectura dels teus gestos, de Josep Manel Vidal; Llaços secrets, de Marta Magrinyà, i Els meus pares, de Hervé Guibert.
El programa es podrà veure els dimecres 16 i 23 d'abrils, a les 21.00 h, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
Atès que es tracta del programa anterior a Sant Jordi, voldria haver aprofitat per recomanar les novetats ebrenques de la temporada, però no me'n voldria deixar cap i la llista seria molt extensa.
Aquí us en deixo alguns, i us convido a ajudar-me a completar-la:

El jardí de les delícies, de Gerard Vergés

Les passions de la menestrala, de Francesca Aliern

La nostra vida vertical, de Yannick Garcia

Amors gairebé eterns, de Josep Igual

Joan Panisello, d’Emigdi Subirats

Em remou la sinceritat, de Mariola Nos

L’altra, de Marta Rojals

L’horitzó primer, de Joan Todó

La Tortosa antiga a través dels ulls d’infantesa de Francesc Mestre i Noé, de Núria Menasanch

El massis del Port, bellesa insòlita, de Vicent Pellicer

Si no et tinc, de Joan-Elies Adell

L’estiu de l’amor, de Toni Orensanz

Malanyet, de Pere Audí

Vaig fer la maleta un mes de juny, de Cinta Arasa

Sanada, d’Esteban Martín

Homenots del Sud, de Xavier Garcia

Anatomia d’un desengany, de Germà Bel

La dona pagesa, de Teresa Castelló
La Llúcia i el tresor del gambutzí, de Maira Lampugnani

escriptor de fragments

Tot i que escriptor seduït pel gènere breu, no deixo d’envejar la capacitat d’explicar grans històries, d’aprofundir. Quan començava a escriure em vaig plantejar el repte d’explicar històries, però aviat em vaig adonar que no era el meu hàbitat natural. Cada cop gaudeixo més d’escriure fotografies amb paraules, de suscitar emocions, reflexions, a partir de gestos quotidians, petits. Un cop vaig sentir dir a l’amic Xulio Ricardo Trigo que voldria arribar a ser un escriptor de fragments. Compro la frase.

Sant jordi, dracs i princeses

Sant Jordi busca la metàfora perfecta per arrodonir un vers. El drac signa un contracte editorial que li assegura escalar a la llista de vendes. I la princesa, què farà la princesa?

reflexes, simbiosis

Sopem un entrepà a la taula d’un bar que dóna, a través d’un gran aparador, a la vora del riu. El vespre avança a un ritme lent i imparable. Si mirem enfora, a través del vidre que exerceix de mitjancer o de mèdium, es barregen dues realitats paral·leles: el paisatge exterior d’arbres recent podats sota un cel blau fosc, i el reflexe de les llums del local, en una simbiosi tan onírica com real. A mesura que la nit guanya terreny, el paisatge exterior desapareix i, al reflexe, ja governen amb potència els globus de llum de dins el local, ja es distingeixen les parets, el sostre, els mobles, i nosaltres mateixos. Potser la nit és això, un viatge a la plena consciència de l’interior.

La rossa d'ulls negres, de Benjamin Black

La rossa d'ulls negres, de Benjamin Black
Editorial Bromera, 2014
Sinopsi

Torna Philip Marlowe amb un nou cas.

John Banville, sota el pseudònim de Benjamin Black, ha ressuscitat el mític investigador privat que Raymond Chandler va crear. Gràcies al repte que li van plantejar els hereus de l’escriptor nord-americà, el detectiu Philip Marlowe és el protagonista de la nova novel·la que Banville/Black ha escrit amb veu de Chandler. 

El detectiu Philip Marlowe mira distret per la finestra del despatx quan, de sobte, la seva atenció queda atrapada per una dona sensual que travessa el carrer. Ignora que aquesta noia esvelta, de cabells rossos i mirada de color negre, no solament el farà caure rendit als seus encants des del moment en què entri a la seva oficina, sinó que també l’embolicarà en una investigació en la qual arribarà a sentir-se com un titella.

Torbat pel seu atractiu, accedeix a esbrinar què ha passat amb un tal Nico Peterson, que aquesta rica hereva d’una empresa de perfums assegura que és el seu amant, ara desaparegut. Amb pocs detalls més, comença una recerca lligada a gàngsters, tràfic de drogues i sicaris mexicans, on també descobrirà personatges del seu passat.

Per la meva part, només afegir que mentre el llegeixo em creix la saliva, i gaudeixo de les descripcions detallistes i psicològiques dels personatges, dels ambients, de la ironia, de l'agudesa dels diàlegs. Un plaer per als sentits.

Cor d’elefant, de Teresa Broseta

Cor d’elefant, de Teresa Broseta

Edicions delBullent, 2014

Sinopsi

Mentre contemplen delerosos, com cada dia, el bany dels elefants a les aigües fangoses del Mekong, Pakpao i Atid no poden sospitar que la roda de la fortuna està a punt de girar en la seua contra. Ho farà, però, i descobriran que a Tailàndia, com passa a altres llocs del món, les criatures poden esdevindre només una trista mercaderia, un joguet trencat en les mans d'un turista. Tan sols la intensa connexió entre els dos joves, d'on brolla la seua força, pot marcar la diferència entre la vida i la mort.

La fràgil arquitectura dels teus gestos, de Josep Manel Vidal

La fràgil arquitectura dels teus gestos, de Josep Manel Vidal

Onada Edicions, 2014

 Sinopsi

La fràgil arquitectura dels teus gestos és un recull de textos de prosa poètica que miren de pintar la sinuosa trajectòria de l’esforç per estimar. És el plànol geogràfic d’uns camins que mai no són rectes. D’extensions de llargs deserts de silencis. D’oceans de sal que creixen als llagrimalls. Del desig que ens cerca i ens abandona com les llepades indecises de les onades sobre l’arena de la platja. D’aqueixa passió —de vegades joia, de vegades tragèdia— que sembla que ens fa morir i, en realitat, ens torna al món més vius que mai.

construir ponts

Un alumne de 1r de Batxillerat ha de fer un treball sobre el procés creatiu d’una novel·la. Un dels seus mestres li suggereix que es posi en contacte amb mi. Jo em poso a la seva disposició, però l’adverteixo que no sóc precisament un bon exemple per parlar de novel·les. Tot i això, quedem per parlar, a la porta de la llibreria Viladrich. Li explico com funciona el meu procés creatiu de contes, molt diferent del de les novel·les, i improviso, allí mateix, l’argument d’un conte basat en el primer objecte que tenim davant: un reposallibres. Em demana que ens fem una foto. Manel Ollè, mestre i escriptor, diu que ell fa cara d’il·lusió. I jo també

Havíem quedat a Viladrich perquè al cap d’una estona presentaré el nou llibre d’un autèntic novel·lista, Martí Gironell. El noi es queda, molt atent, i en acabar li fa unes quantes preguntes. Li recomano que al cap d’uns dies vagi al Club de Lectura, on podrà parlar amb un altre novel·lista que ens ve a comentar el seu llibre. M’agrada construir ponts.

Vacances, de Magí Sunyer

Vacances, de Magí Sunyer

Cossetània Edicions, 2014

Sinopsi

Les poesies de Vacances arranquen d’una perplexitat. També de la sensació que es pot tornar a empènyer la roca cap al cim de la muntanya perquè un dia la coroni i modifiqui la substància del paisatge, sense que importi gaire el recel que, després del gran esforç, la pedra potser tornarà a rodolar cap a avall. S’hi afegeixen homenatges a amics morts que l’autor troba a faltar, unes quantes suposicions i alguns desitjos.

Camins i pantalons

Camino al meu ritme per la vorera. M’avança un noi jove acompanyat de la seva música que inunda, o envaeix, provisionalment el meu espai. Fa un gest amb la mà per apujar-se els pantalons per la part del darrere, és a dir, del cul. Li deuen caure. No m’estranya; no he entès quina llei de la física fa que no caiguin aquests pantalons a mitja anca. És bona pregunta per a un dels meus científics de capçalera, Daniel Closa. Tampoc entenc quines lleis de la sociologia fan que els vulgui portar. Mentre s’allunya, comprovo que repeteix el gest d’apujar-se el spantalons cada x segons, o cada y metres. Decideixo comptar els segons que transcorren entre cada episodi, però el noi gira a l’esquerra, i jo segueixo endavant, tots dos pel nostre camí. Segur que tornarem a coincidir.

vuelo circular

Cientos de relojes, salvajes, hizan saetas en vuelo circular, y funden el tiempo que se esconde en los cajones de la memoria. Un ejército de voraces hormigas devoran días y panes, de forma lenta y despiadada, sin tregua alguna; los restos de migajas seran pasto para el olvido antes que el gallo cante. Apago la luz -o cierro los ojos, me cuesta dislumbrar la diferencia-, y busco entre tinieblas rastros indubtables de sol. Y acude en mi ayuda el recuerdo. Recuerdo porque viví, o porque imaginé, tal vez, el reflejo del agua en Cadaqués.

Era una persona de molts principis; però de pocs finals.

Un conte i una mistela, a Cornudella

Aquest dissabte, a les 7 de la tarda, participaré a la presentació d'un nou vi del Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant. Es tracta de la mistela Castell de Siurana, un vi fresc i divertit, amable i dolç, amb aromes de fruita vermella (sobretot cirera i maduixa), fins i tot amb alguna nota de fruita tropical, tipus almívar. 

Durant l’acte de presentació s’oferirà un tast dirigit i obert a tothom a càrrec de Ramon Valls, enòleg del celler, i es degustaran bunyols de vent per acompanyar, dolços locals característics d’aquesta època de l’any.

Per la meva part, llegiré un relat escrit i pensat especialment per aquest nou vi, titulat “Amb gust de cirera als llavis”. I és que des del 12 fins el 23 d’abril es posarà a la venda el pack “Sant Jordi”, que consistirà en una caixa de fusta amb l’ampolla de la nova mistela, una rosa vermella de paper feta a mà i el meu conte.

Una nova aventura més, doncs, dels Contes a la carta.

Cus bé els pedaços als pantalons; semblen nous. Ho semblen, com els records.

Llegint Mariano Castro

LLegint el poemari Lugar, de Mariano Castro. Un bon comentari al blog de Manuel Martínez Forega

No els prefereixo de tapa dura, els llibres; ni les persones.

Lectura de contes a L'Assoc, antics banys àrabs

El proper dimecres, 9 d'abril, a les 19.00 h., us espero a L'Assoc, taverna-restaurant, antics banys àrabs de Tortosa, al carrer Major de Sant Jaume, un nou espai d'oci que aposta pel nucli antic i per la cultura.

Cròniques d'una mar desconeguda, de Miquel Reverté

Cròniques d’una mar desapareguda és el primer llibre que llegeixo de Miquel Reverté, però no serà l’últim, perquè he gaudit profundament d’aquesta novel·la coral, perquè m’ha fet estimar els seus personatges, els seus carrers, les seves llegendes, històries, secrets, invencions... Miquel situa l’acció a una Santa Maria d’Atipar que, evidentment, és La Ràpita, entre els anys 50 i 60 del segle XX. Un noi que desperta a la vida, i a la narrativa, ens explica una cadena de successos a mig camí de la crònica periodística i del realisme màgic.

No m’importa, ni preguntaré, si els fets que es narren són reals o no. Vull creure que són reals, ho necessito creure, em dóna la gana, perquè des del moment en què estan escrits ja són reals per a mi, perquè m’han despertat emocions, perquè he sentit l’olor de la mar, el color de la mar, el sabor de la mar, dels pescadors, de les dones dels pescadors, dels fills dels pescadors, dels somnis dels pescadors, i perquè li vull donar les gràcies per aixecar un monument escrit al seu poble, a tots els pobles, perquè fa eterns a Josep, “lo camàlic de la camisa roja”, a Federico “lo que parlava amb els grúmol”, a Joan “lo dels versos que enamoren”, a Cinta “la dels braços en creu”..., i tota una collla de persones/personatges que ja formen part del retaule de la vida, per a major glòria del delta, de les dunes, de la sal, de la mar.

Amb aquesta novel·la, Miquel Reverté va guanyar el premi Nostromo.

berenar tard

A Cornudella. El nostre fill s'ho passa bé jugant al taller, amb el seu tiet, amb eines de grans. 

- Papa, quan marxarem? pregunta. 

- Com sempre - li contesto-, després de berenar. 

Pensa uns segons. 

-Papa, voldré berenar molt tard.