31 d’agost 2016

Qui és El nostre pitjor enemic?


Jugo amb el títol del meu nou llibre El nostre pitjor enemic, i faig una recerca a Google, carregat de sentit de l'humor, a veure quines respostes em dóna.
Entre altres, descobreixo que el nostre pitjor enemic pot ser:
instagram
Mariano Rajoy
L'ADN català

CONVERSES AGAFADES AL VOL

Dues noies d'uns 13 anys, en plena estirada, parlen pel carrer. Una li diu, orgullosa, a l'altra:

-Que jo m'he llegit un llibre de 400 pàgines, eh!

30 d’agost 2016

Llegint El nostre pitjor enemic


Llegint un fragment d'El nostre pitjor enemic, en què es desferma una tempesta a l'illa on està ambientada l'acció, una illa aclaparada per la monotonia del sol, dia rere dia.

Etheria, de Coia Valls


Últimament m’agrada comentar els llibres a mig llegir, perquè la majoria de llibres ja no me’ls acabo, i no perquè no m’agradin, sinó perquè la trama, perquè el final, no és el que més m’interessa; m’interessa el camí. Perquè un llibre és un camí per on avances de mà del seu autor/a, però només al principi, o només en part, perquè també vas de la mà de tu mateix i les teves experiències, perquè un llibre, com també un camí, és el paisatge i ets tu mateix.
Un llibre ( i també un camí) és sobretot emocions, i no cal arribar al final del llibre per trobar-les, com tampoc és imprescindible arribar al final del camí. I aquestes emocions poden trobar-se en un sol capítol, en una frase, en una paraula.
I Coia Valls, un cop més, ens presenta a Etheria un camí, un viatge, per on transcorren, entre altres, dues dones. Els fets tenen lloc al segle IV, basats en personatges reals, i per això el llibre es trobarà a la secció de novel·la històrica, però cada cop trobo més imprescindibles, i fins i tot molestes, les etiquetes. El llibre parla d’emocions, d’idees, d’un moment històric de crisis en què les idees bullen, es replantegen , i tant se val el segle on tinguin lloc, perquè sempre, eternament, l’ésser humà es replanteja les idees, afortunadament.
Dues dones, l’Etheria i la Irene, representen dues formes diferents d’entendre el món, la fe. Diferents?
Un dels llibres que més m’ha marcat és Incerta glòria, de Joan Sales, i en ell hi ha una frase que sempre recordo: “La gent no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments”.
Us deixo algun fragment:
“està descobrint que la fortalesa conté aspectes més subtils. No n’hi ha prou ambla determinació ni tampoc amb el desig. Cal burxar molt endins per mantenir el camí traçat quan el dolor es fa molt intens.”
“Quan viatges tot sembla regir-se per sensacions bàsiques, contraposades, i sembla que no hi hagi temps per als matisos, els dubtes, les penombres. Però aquests encara hi són, es van quedant als plecs de la memòria. Sigui quin sigui el final de l’aventura que porten entre mans, ja res no li semblarà igual.”
“En aquell temps brevíssim per a l’amor, en Gai pensa que els ésser shumans no acaben d’oblidar mai com una vegada van néixer lliures de pecat.”
"Simmac li va ensenyar des de ben petita que la vida era difícil, que no podies aturar-te a contemplar-la sense sortir-ne esquitxat." 
.
 Més comentaris i informació sobre el llibre


29 d’agost 2016

El nostre pitjor enemic; completeu la frase


Us proposo un joc amb una frase inclsa al meu nou llibre El nostre pitjor enemic. Podeu jugar de dues maneres:
a) endevineu quina paraula falta 
b) poseu la que vulgueu.
.

Les nits s’agafen a la pell amb ___________, amb llaços d’una humitat que inunda qualsevol intent de dormir.

De pintures rupestres, o de la vida

Tarda d’agost. Breu parèntesi a la xafogor que s’agraeix. Amb mon fill visitem les pintures rupestres d’Ulldecona. Sé que xalarà, perquè als seus set anys el fascinen els primitius i la història en general; no sé per què deu ser (mode ironia). El guia és molt didàctic; assaborim cadascuna de les figures que es distingeixen, ens emocionem amb les que es deuen haver perdut, i somiem amb les que resten amagades. Cent segles ens contemplen, i aquesta és una xifra inimaginable per a un xiquet de set anys, i de difícil comprensió per a son pare.
Els caçadors es troben en plena acció; els animals intenten fugir, imagino que amb desesperació. Em giro per contemplar la vall que ens separa de la serra del Montsià, on es devia desenvolupar tota l’acció.
El guia ens demana que no trepitgem una roca que amaga una valuosa informació que, ignorants, no sabem veure. Amb el dit ens mostra el que eren restes d’un foc, taques negres de carbó, trossets blancs de petits ossos d’animals; una enciclopèdia, vaja, que agraïm que ens desvetlli. També hi trobaren restes de sílex procedents d’Ulldemolins, al costat mateix del meu poble. Li faig repetir al guia per si no ho he sentit bé. Es veu que fa deu mil anys ja venia gent del Priorat per aquí; no sóc el primer.
El guia també ens parla de com van descobrir les pintures, dels primers maldestres treballs per treure’ls a la llum que, en algun cas, destruïren informació per a sempre. La curiositat humana, el nostre afany per descobrir, ens ha portat a assolir moltes cimes, i ha resultat  letal altres cops.
Finalment, ens confessa el gran dubte: què cal fer per descobrir la resta de figures amagades sota la capa de sediments? Què cal fer per garantir-ne la supervivència?
Que algunes figures hagin sobreviscut fina ara ha estat fruit de la sort i d’unes condicions ambientals òptimes o, al menys, suportables. Qualsevol acció humana que les modifiqui, des de la bona fe i la ignorància, pot ser devastadora. Per tant, de moment, és preferible no fer res, deixar-ho estar, protegir-les des de la distància.

Pot semblar frustrant per a la nostra insaciable necessitat de posar els dits a tot arreu, però és una bona lliçó que cal admetre. Tant se val si parlem de pintures rupestres, com de la vida.

28 d’agost 2016

camí, passos, tu

El camí em regala els teus passos que s'acosten.
Tu dónes sentit al camí.
.
Inspirat en una imatge de Jeanloup Sieff, extreta del la pàgina de facebook Fotograficamente

27 d’agost 2016

Llegint El nostre pitjor enemic 2

Llegint un altre fragment d'El nostre pitjor enemic, on descric un dels personatges, la comandanta. Una descripció més aviat psicològica que física.

25 d’agost 2016

Exoplaeta acollidor?


Gràcies a la difusió que n’ha fet Salvador Macip, escriptor i científic que segueixo de fa molts anys a les xarxes socials, m’assabento que un català, Guillem Anglada-Escudé, ha descobert un exoplaneta que podria tenir les condicions òptimes per a acollir vida, tot just aquí a la vora, orbitant a 4,2 anys llum al voltant de l’estrella Pròxima Centaure, la que es troba menys lluny del nostre Sol.
Em crida l’atenció tot allò que té a veure amb l’univers, em fascinen les seves dimensions, la nostra petitesa, els seus misteris... Aquesta notíciaté per a mi molta molla, des de diversos punts de vista.
En clau independentista, i agafant-nos-ho amb sentit de l’humor, no puc deixar de recordar aquella famosa frase d’un conegut ministre del Exterior, que amenaça els catalans a vagar fora del Sistema Solar si gosem independitzar-nos. Es veu que algun català s’ho ha pres seriosament i ja està buscant una nova llar que ens aculli.
En clau de país, o d’Estat, es tracta d’una nova clatellada a l’engranatge pervers que és incapaç de fusionar sistema educatiu, amb la inversió que representa, i el posterior desaprofitament en clau investigació. Ja són allau els científics formats al nostre país que troben oportunitats lluny de casa (sense caler anar-se’n a una altra estrella, encara), i que allí ofereixen els seus descobriments. Rebre una nova notícia com aquesta representa una barreja d’orgull i indig-nació. Salvador Macip diu al seu facebook: “A veure si aquesta mena de notícies fan reaccionar els nostres polítics i posen en marxa millors plans per retenir talent”. Jo li comento, textualment: “ja fa temps que he perdut la innocència”. I ell acaba de reblar: “i l’esperança.” I és que ell és un exemple més d’aquesta vergonya.
Però aixequem els ulls del nostre propi melic, i mirem-ho en clau d’espècie humana. El descobriment, que era qüestió de dies o d’anys que arribés, és fascinant. La nostra vida és ben poca cosa en clau universal, fins i tot planetària, i hi ha una qüestió que queda encara molt lluny dels nostres plans propers: la necessitat d’abandonar la Terra. Si no som tan tanoques de fer impossible la vida abans, arribarà un mil·lenni en què haurem de fugir per sobreviure, en direcció a una altra estrella. Falta molt, és cert, però la tasca és tan gegantina, que els preparatius haurien de començar força aviat, potser ja els estem fent (imagineu el que costa fer una maleta per a una setmana de vacances). Jo de vegades jugo a imaginar el moment. Quan apareixen notícies en relació amb la despesa que es destina a investigació espacial, sovint apareixen queixes o laments dirigits cap a altres necessitats que ens semblen més bàsiques, cap a altres problemes vitals que ens assetgen ara mateix. Potser és cert, però segur que trobaríem altres despeses que són molt menys necessàries a l’hora d’estalviar.

Els humans som curiosos, o xafarders, si voleu, i tenim una set insaciable de saber, de conèixer, d’anar més enllà, precisament per a descobrir què som i com som. Jo no puc evitar apuntar-me a la il·lusió.

mascles i femelles

Ahir em van obrir els ulls. Resulta que hi ha melons mascles i melons femelles. I que no es distingeixen tocant-los. I que les femelles són més bones i dolces.
I que no ho hagi après fins passats els cinquanta!!!
El món camina amb paus de plom.

24 d’agost 2016

Entrevista a Alquibla

Avui es publica a la web Alquibla, dedicada al món dels llibres, l'entrevista que em va fer Eva María Galan Sempere.

El nostre pitjor enemic; l'illa


L'illa on es desenvolupa gran part de l'acció de la novel·la El nostre pitjor enemic és un espai limitat, perdut a l'oceà, lluny de cap altre rastre humà. Un espai una mica claustrofòbic d'on és difícil, o impossible, sortir. A més, el seu clima monòton pesa com una llosa a la rutina diària dels personatges, sol rere sol, calor, xafogor.
Una illa amb un to rogenc, desèrtic, amb uns "habitants" ben poc amables.

23 d’agost 2016

Una bella paraula

"Una bella paraula està més amagada que la maragda, però se la pot trobar a la serventa que mol amb el molí de mà."
Ensenyances, de Ptahotep, Imperi Antic Egipte

22 d’agost 2016

els carrers que fan baixada

"Els carrers que fan baixada són més llaminers, però si et deixes portar i no pares compte, pots caure i prendre mal."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

21 d’agost 2016

El nostre pitjor enemic;primera presentació


Aquest dimecres, 24 d'agost, tindrà lloc la presentació oficial d'El nostre pitjor enemic. Com a obra guanyadora del premi de 2015, es presentarà enguany com a acte previ a l'entrega del XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.
Sense dubte, enguany ho viuré sense tants nervis, i podré gaudir de l'acte que des de fa tants anys i tan bé organitzen a Vinebre.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el general


El general és el personatge que serveix d'excusa perquè es desenvolupi la trama de El nostre pitjor enemic. És un dictador que, després de trenta anys, ha estat enderrocat per una revolta. La Junta Militar que governa el país el vol mantenir lluny de forma discreta, que no molesti. Per al nostre comandant, serà una mena de monstre que caldrà vèncer, tot i que són altres els monstres del seu passat, i del seu dins, els qui realment el torturen.
Una petita descripció del general. Per cert, em vaig basar en un personatge cinematogràfic mentre pensava en ell, algú autoritari i dur (algú s'arrisca a endevinar-lo). Més informació dels personatges aquí:
.
Tot i els anys, és un home corpulent que desprèn energia. El rostre marca angles precisos, mandíbules endurides amb fermesa. Els cabells blancs, pentinats enrere, fan que els ulls destaquin en una mirada penetrant, hipnotitzadora; ningú és capaç de suportar-ne gaire temps la trajectòria. El coll és gruixut, prepotent, i quan es gira de cop se li tiben els músculs com estries de columnes antigues, sota les quals s’hi arreceraven els déus. Les mans tenen quelcom de mitològic, d’heroi a la recerca del foc, i sempre les té en moviment, una o l’altra, ara l’una, ara l’altra, mentre fa ballar entre els dits, curiosament de manera alegre, una moneda.

20 d’agost 2016

Vèncer

Estem en plens Jocs olímpics i, sovint, després de l'èxit d'algun/a esportista, s’afirma entre exclamacions que l'esforç té recompensa. Hi estic d'acord, però aquesta frase no només ha de mencionar-se quan algú aconsegueix penjar-se una medalla, preferiblement d’or. Per cada medallista hi ha centenars, milers, d'esportistes que s'esforcen dia a dia i no assoleixen aquest "èxit" ni aquest reconeixement. Cal tenir present l’esperit olímpic, aquell antic, i antiquat esperit olímpic, i no perdre de vista que la recompensa ha de ser la superació personal, sigui quina sigui la posició aconseguida en un rànquing pervers que només aixeca estàtues en honor dels vencedors.
L’esport és un reflex de la societat. Els ídols a imitar, esportistes, actrius, músics..., són només els number one, i de vegades, si el temps ho permet, es dedica algun minut del telenotícies per remarcar algun fet anecdòtic, algun exemple de superació sense ressonàncies mediàtiques que emociona l’audiència uns quants segons, abans d’anar a comprar la camiseta del nou Messi de torn.
L’exèrcit d’esforçats esportistes de la vida és nombrós, una aclaparadora majoria que, domesticada, només assaboreix l’èxit emmirallant-se als triomfadors que ens dicten les multinacionals.

M’agraden els esports, ofereix espectacle i diversió, i quan manté la intriga fins a l’últim segon, ens emociona. Però ningú resulta derrotat, si no vol, i, amb esforç, tots ens podem vèncer.

Les revolucions tenen mal envellir

"Les revolucions tenen mal envellir i, quan s'acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

19 d’agost 2016

No es pot dir mai

Trobo aquest vídeo gravat el 2009 per un anònim i tossut escriptor de contes. Fa gràcia, ara que la setmana vinent presento la meva primera novel·la. No es pot dir mai.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el mariscal


Una altre personatge important, present i absent alhora al llarg de tota la novel·la El nostre pitjor enemic, és el pare del comandant, el mariscal, un militar de prestigi amb èxits al camp de la batalla, que no en altres indrets (més informació sobre els personatges en aquest enllaç)
Aquí va la seva descripció:
.
El mariscal no era un home atractiu, però tenia un posat impecable, net, desinfectat, amb cabells sotmesos sense angúnies a la disciplina més estricta, sempre al lloc exacte que els pertocava i que només recorda d’un gris elegant, amb reflexos de brillantina. Dominava l’espai sense esforç aparent, tot estalviant moviments innecessaris, amb els braços prop del cos, compacte. Les mans jugaven amb la gorra que feia rodar hipnòticament; dos cossos atrets per incomprensibles lleis de la física. Sense la gorra, les mans es veien despullades, neguitoses, i no tardaven a cercar un substitut que acudís al rescat; tot un símbol de feblesa que, en cas de necessitat, amagava sota la taula. La mirada dictava ordres impossibles de desobeir, a través d’algun mecanisme secret que inutilitzava la voluntat aliena. Ordres silencioses, acatades per obligació visceral, sense remei, sense dubtar. Les faccions del rostre eren pulcres, proporcionades, i la resta dels mortals les observaven amb serenitat, les admiraven; però el comandant només hi distingia aquella tristesa insondable, de pou, que li recordava els motius, que l’assenyalava.