Intueix una llum
al final del túnel, però és el reflex de la llanterna del seu mòbil en un toll.
Per cert, li queda un 8% de bateria .
Per cert, li queda un 8% de bateria .
Matant tothom (excepte l’Eve)
Fa 1 hora
04 de juny 2020
02 de juny 2020
01 de juny 2020
Desdefinicions (Goliart)
Goliart. Art que es creu
més gran i fort que la resta i que, només de tant en tant, rep una pedrada que
el fa trontollart.
31 de maig 2020
El misteri d'Arthur Rimbaud, de Miquel Esteve
El misteri
d'Arthur Rimbaud, de Miquel Esteve
PREMI MALLORCA DE
NARRATIVA 2019
Univers llibres,
2020
Sinopsi
Després de la mort de Verlaine, el poema que li va regalar Rimbaud, La chasse spirituelle, va viatjar des de França a Reus, i de Reus a Móra la Nova, on va restar en secret sota una manisa del molí d'oli de la família dels Esteve. En Lluís Esteve rep l'encàrrec del seu avi Antoni de ser el curador secret del poema, un poema que en realitat és un grimori, com havia insinuat Verlaine amb "les agudes intuïcions psicològiques" i "estranys misticismes". En el transcurs de la novel·la descobrirem com Rimbaud va escriure el poema, i tot el seu periple.
A mig camí entre el thriller literari i la novel·la d'ambientació històrica, El misteri d'Arthur Rimbaud ofereix un seguit de capítols que el lector podrà llegir segons l'ordre que ofereix l'autor o el que ell mateix decideixi, amb un epíleg comú.
Després de la mort de Verlaine, el poema que li va regalar Rimbaud, La chasse spirituelle, va viatjar des de França a Reus, i de Reus a Móra la Nova, on va restar en secret sota una manisa del molí d'oli de la família dels Esteve. En Lluís Esteve rep l'encàrrec del seu avi Antoni de ser el curador secret del poema, un poema que en realitat és un grimori, com havia insinuat Verlaine amb "les agudes intuïcions psicològiques" i "estranys misticismes". En el transcurs de la novel·la descobrirem com Rimbaud va escriure el poema, i tot el seu periple.
A mig camí entre el thriller literari i la novel·la d'ambientació històrica, El misteri d'Arthur Rimbaud ofereix un seguit de capítols que el lector podrà llegir segons l'ordre que ofereix l'autor o el que ell mateix decideixi, amb un epíleg comú.
.
Comentari
Els llibres que
he llegit de Miquel Esteve tenen un engranatge que sap fer funcionar amb ofici
i, tant se val l’època on estiguin ambientats o els personatges històrics o no
que diseccioni, sempre els utilitza per a plantejar-te reflexions filosòfiques,
existencials o humanístiques. I El misteri d’Arttur Rimbaud no és una excepció.
No ens parla només
d’un misteri llepolia per a enganxar els lectors, que també. No és només una forma de donar a conèixer
aquest poeta i, per tant, fer-te venir ganes de llegir-lo, que també. És una
mena de lluita humana de dos móns, de dos formes d’emprendre la vida, i el
podem llegir en clau de dualitats:
la poesia envers
la realitat
la llibertat (i
el llibertinatge) davant la moral burgesa
la desmesura
contra les bones costums
la passió en
front la responsabilitat familiar
la llibertat
creativa contra les normes
...
També ens vol
mostrar, potser, el poder de la paraula i, sobretot, de la paraula escrita, o l’esclavatge
que comporten els secrets i les possessions, o la màgia de líquids que
representen formes d’entendre la vida, com l’absenta i l’oli, o el vincle sagrat
que manté units els avis i els néts.
Diversió, passió
i reflexió; a Reus, a París i a Móra la Nova.
30 de maig 2020
I va decidir marxar, de Pere Alcovero Folqué
I va decidir marxar, de Pere Alcovero Folqué
Quórum edicions
Sinopsi
Tant Pelegrí de cal Llibertari com Carmeta de ca l'Esperança
van néixer en divendres, quan al poble subsistir era complicat i molta gent
passava gana. Pobres! No sabien que el destí els tenia preparat un guió
estrafolari, on estava escrit que la desgràcia —de ben joveneta, a ella— i un
cop d’estat —als dos— els arrabassaria la jovenesa i que, quan refets de la
barbàrie de la guerra i dels infortunis, el destí els va voler aparellar per
compartir il·lusions i fills, un cobdici-os sense escrúpols ho va impedir.
«I va decidir marxar...» és un relat que es mou entre els límits de la ficció i la realitat, al voltant de Carmeta i Pelegrí. Viuran moments de lluita, injustícia, engany, crueltat, dolor, desconsol, dol, resignació, venjança, passió, tendresa, volença, amistat, patiment, desesperació, infern... Sobretot, patiment. Carmeta i el patiment es van fer companyia des del dia que ella va vindre al món. Potser per això li va ser més fàcil prendre la decisió més amarga de la seva vida.
«I va decidir marxar...» és un relat que es mou entre els límits de la ficció i la realitat, al voltant de Carmeta i Pelegrí. Viuran moments de lluita, injustícia, engany, crueltat, dolor, desconsol, dol, resignació, venjança, passió, tendresa, volença, amistat, patiment, desesperació, infern... Sobretot, patiment. Carmeta i el patiment es van fer companyia des del dia que ella va vindre al món. Potser per això li va ser més fàcil prendre la decisió més amarga de la seva vida.
La dona dels nassos
Tinc el goig de col·laborar al número 4 de la revista La dona dels nassos.
No endevinaríeu mai com: amb quatre nanocontes que giren al voltant de la traducció, i il·lustrats per Cristian Porres.
No endevinaríeu mai com: amb quatre nanocontes que giren al voltant de la traducció, i il·lustrats per Cristian Porres.
29 de maig 2020
LLEGINT DES DEL CONFINAMENT
Un nou article a la Marfanta:
.
.
LLEGINT DES DEL CONFINAMENT
Aquestes setmanes més d’una vegada m’han
preguntat si el confinament ha variat els meus hàbits d’escriptor, però que el
més s’han modificat són els meus hàbits de lector.
Fa anys jo era un lector metòdic, m’acabava
tots els llibres, i les lectures eren diverses, tant en proximitat física com
temporal.
Quan el meu blog literari començà a tenir
moltes visites i, sobretot, a partir del programa a Canal 21 Ebre, Tens un racó
dalt del món, em van començar a arribar centenars de llibres cada any,
pràcticament sempre novetats, i sovint d’autors propers. Aquesta arribada de
llibres, en èpoques determinades, especialment abans de Sant Jordi,
s’incrementa extraordinàriament.
Per a un lector empedreït des de la més
tendra infantesa, rebre sobres, paquets i fins i tot caixes de llibres, no
deixa de ser un extraordinari regal que m’omple d’agraïment i il·lusió, i que
m’ha permès conèixer autors que, en altres circumstàncies, m’haurien passat
desapercebuts, alguns dels quals figuren entre els meus preferits a hores
d’ara. Però al mateix temps, aquest allau de publicacions, crea una mena de
remordiment per la impossibilitat de llegir tots els llibres amb la mínima
atenció que mereixen. Faig el que puc, procuro fer-ne difusió de tots, en
llegeixo unes poques pàgines de la majoria, i n’arribo a la meitat de ben pocs.
Salto d’un a l’altre amb excessiva velocitat, i altero el tempus de lectura en
funció de la data en què entrevisto una autora determinada o que participo a
més d’una presentació. En resum, una mena de voràgine lectura no exempta de
certa disbauxa.
Amb l’arribada del confinament i
l’ajornament sine die del programa de televisió i de tota mena d’activitats
culturals en què sovint participo, la meva disponibilitat lectura s’ha vist
propietària d’una llibertat que, al principi, potser víctima d’una mena de
síndrome d’Estocolm, no sabia què fer-ne.
La idea inicial de disposar del temps per a
llegir una gran novel·la, que abans m’era impossible abordar, s’ha vist
frustrada de seguida.
L’obligació moral d’anys enllà d’acabar tots
els llibres crec que està soterrada per sempre.
I he buscat refugi a la falda d’emocions
contrastades, i he pessigat lectures a la lleixa on deso la poesia, sobretot de
Gerard Vergés i la saviesa amb què ens porta del diví a l’humà, de l’universal
a l’olor concreta d’una llimona.
I m’he retrobat amb els Buendía, amb un
enèsim retorn al Macondo de Cien años de soledad, i l’enèsima sensació que,
potser, és innecessari escriure més llibres.
I he tornat a enfangar-me en la inevitable
fatalitat d’Arbó i de Tino Costa, i la seva irreprimible passió que és com una
mena de condemna.
I m’he deixat endur de nou, vençut ja
d’entrada, pel remolí d’històries del Camí de sirga de Moncada, per la tendresa
amb què acarona els personatges, no exempta de l’ironia amb què retrata els
seus vicis, passions i debilitats, i tot en un engranatge perfecte que demana,
això sí, una atenció per part del lector que es veu compensada amb escreix.
No sé què llegiré aquest vespre, no sé quin
vell amic abraçaré de nou, potser Bladé, potser Lorca. La paciència i fidelitat
amb què m’esperen a la lleixa fa que em senti com a casa.
28 de maig 2020
No és la derrota, sinó el vent
Vídeo per a la Institució de les Lletres Catalanes, per a compensar, d'alguna manera, la impossibilitat de visitar els centres d'ensenyament dins del programa Autors a les aules.
Explicant el llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions
.
https://www.youtube.com/watch?v=igZMsQxgVLk
27 de maig 2020
A mig camí de la incertesa, recomanat al Telenotícies
El passat 25 de maig, al Telenotícies vespre de TV3, la gent de l'Ateneu Calero va participar recomanant diversos llibres de narrativa, i li agraeixo a Àngel Martí que ha escollit parlar del meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions).
Ho podeu veure en aquest enllaç.
26 de maig 2020
L’obrador, de Ramon Masdeu
L’obrador, de Ramon
Masdeu
Aquell obrador, íntim, de qualsevol artista, on el mateix
artista experimenta amb les seves creacions, les destrueix, les torna a fer,
les modifica i les transforma perquè surtin d'allí com una obra mestra, digna
de ser exposada, assaborida, admirada.Ja sigui un pastís nou amb tots els seus
gustos especials, ja sigui una pintura a l'oli amb tota la seva espectacular
paleta de colors, ja sigui una joia d'or amb la seva esplendor i brillantor
pròpies.
25 de maig 2020
mascaretes, nines i bicicletes
Maig de 2020. Passejada en horari permès de
confinament, fase 1, a la tarda, vora el riu. Una xiqueta amb bicicleta
m’avança. Porta al darrere una cadireta ocupada per una nina, convenienment
lligada. La bicicleta és força petita, i la xiqueta, un dia, també ho devia
ser, però ha crescut; cada cop que pedala, els genolls li pugen a una alçada
considerable, i el gest es veu forçat. Aviat haurà de canviar de màquina, i
potser també de nina.
Ara, mentre descric l’escena, no recordo si la
xiqueta portava mascareta o no; no me n’he adonat, potser perquè ja les tenim
integrades al nostre paisatge, després de setmanes de pandèmia. Espero que,
quan sigui gran, no li calgui portar-ne. La nina, no; la nina no en portava.
24 de maig 2020
No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset. de Genís Sinca Algué
IV Premi de
Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló
Onada Edicions, 2020
Sinopsi
Aquest llibre és el recorregut fascinant per la vida del
famós divulgador científic Eduard Punset i Casals (Barcelona, 1936 – Barcelona,
2019), un dels personatges més sorprenents del panorama televisiu i cultural
del darrer terç del segle xx. El ganxo personal de Punset al capdavant del seu
irrepetible programa Redes (1996-2014), va convertir-lo en una
de les primeres estrelles mediàtiques, per dret propi. Punset va debutar amb el
seu programa de divulgació científica quan ja tenia seixanta anys, però en
realitat era una passa més en la intensa carrera professional i personal,
majoritàriament desconeguda pels seus seguidors, que havien portat Punset,
economista de professió, a realitzar feines tan diverses com la de representant
econòmic pel Fons Monetari Internacional (Washington, Haití), conseller de
finances del president Tarradellas (1978) o ministre de Suárez (1980).
Al llarg d’un seguit de trobades, amb moments hilarants i
anècdotes impagables, Genís Sinca conversa amb Punset amb la intenció
d’extreure’n i recordar sobretot el ric univers de vivències i personatges
insòlits que basteixen la seva vida, els pares, les filles, la important etapa
d’infància a la Vilella Baixa, el salt als Estats Units, però també l’etapa com
a estudiant a Madrid, la militància al Partit Comunista Espanyol i l’esforçada
experiència com a exiliat polític. Mentre repassa la seva vida, Punset s’adona
que, explicant-la, completa l’el·lipsi més important i que, en efecte,
qualsevol que aconsegueixi reconciliar-se amb el seu passat, de manera neta i
positiva, acaba d’iniciar el viatge definitiu cap a la immortalitat.
23 de maig 2020
El magraner, de Jordi Llavina
El magraner, de Jordi Llavina
Cossetània Edicions, 2020
Sinopsi
Un home surt a passejar. Es va allunyant de casa seva.
El magraner (premi
Marià Manent 2019) té forma de relat poètic. Les proses que van il·lustrant el
camí atzarós d’aquest home innominat sovint estan rubricades per uns versos. El
passejant ensopega amb una magrana a la soca de l’arbre. Més enllà, en una
platja, uns núvols de tempesta componen un davallament. Arriba a un poble
espectral. Topa amb una dona que el convidarà a prendre un got de llet. Hi ha
persones que el confonen amb un mort. Troba un jove accidentat amb moto. També
arriba a una cort, i n’allibera un porc. I, més endavant, coneix una
trementinaire.
“Quan el passejant es va
desvetllar, no hi havia ni rastre de la magrana desfeta damunt el seu pit; ni
rastre, tampoc, en la seva consciència —mal que fos una sola, imprecisa,
filagarsa de record—, del que havia somiat anit passada. La llum, que encara no
era absoluta, havia tanmateix escombrat les espurnes de les estrelles i només
havia deixat encès el fanal de la lluna. Tot i que la calitja de l’alba feia
que semblés una floca de cotó fluix amarada d’esperit de vi.”
21 de maig 2020
Ametlles garapinyades, del recull El vertigen del trapezista
Lectura del conte Ametlles garapinyades, inclòs al llibre El vertigen del trapezista (Cossetània Edicions, 2008), un dels que més alegries m'ha donat.
20 de maig 2020
A mig camí de la incertesa. Lectura del conte Ningú
Lectura del conte Ningú, inclòs al recull A mig camí de la incertesa (Conssetània Edicions 2020)
19 de maig 2020
Una sortida digna (L'última batalla)
Lectura del conte L'última batalla, inclòs al llibre Una sortida digna (Cossetània Edicions, 2009), en què una colla de jubilats perpetren un tendre i divertit atracament.
18 de maig 2020
Rellegint Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó
Aprofito els dies de confinament per a rellegir algun llibre, com ara Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó, una potent novel·la d'autèntic Arbó, amb tota la fatalitat que persegueix els seus protagonistes, condemnants pel seu destí o pel seu orígen, que potser és el mateix, lligats per uns passions irreprimibles, i on apareixen sovint paraules com temptació, desassossec, inquietud, angoixa, abisme entrevist, desil·lusió, vehement impuls, remordiment o culpabilitat.
17 de maig 2020
Gilda
Una nova remesa de fragments de guions De pel·lícula, aquest cop, quatre de la mítica Gilda:
.
Mentre Ballin Minudson, el propietari d'un casino, plega la fulla de gavinet que amaga al seu bastó, el jugador Jhonny Farrell, a qui l'acaba de salvar, diu:
-Un bastó així resulta molt útil.
-És un amic fidel i obedient. Es manté en silenci quan vull que estigui callat, i parla quan vull que parli.
-És aquesta la seva idea de l'amistat.
-Aquesta és la meva idea de l'amistat.
-Molt alegre, la seva vida.
-Porto la vida que m'agrada.
-És un home de sort.
-Jo faig la meva pròpia sort.
.
Si jo fons un ranxo, em dirien Terra de ningú.
.
-Mira quin silencia ara. Veus amb quina facilitat es fan fora les emocions.
-Tancant una finestra?
-No ho oblidis, Gilda.
.
-Ningú sap ballar com tu, Jhonny. Quan una dona balla amb tu, és com si formés part de tu, és com si...
-Continues sent la mateixa; parlaves pels colzes mentre ballàvem.
-Ha, ha. I tu deies: si us plau, Gilda, cada cosa al seu temps. I després afegies: parla o balla, però no facis les dues coses al mateix temps. Em deies...
-I ho continuo dient.
-És que he de seguir parlant. Mentre t'estigui envoltant amb els meus braços, he de seguir parlant, o me n'oblidaria, de ballar
16 de maig 2020
A la recerca de Numen, veredicte
Des
dels diLLUMs d’arts al forn estem molt satisfets d’una repercussió especial que
ha tingut la celebració de Numen aquests dos últims anys, l’acte que her dut a
terme al teatre Auditori Felip Pedrell de reconeixement a persones i entitats
ebrenques amb premis culturals durant l’any anterior.
Seguint
aquest concepte de Numen, com a musa de la creativitat, el Departament d’Ensenyament
de la Generalitat de Catalunya va idear la iniciativa A la recerca de Numen, dins
del World Mobile City Project,
en què estaven convidats a participar tot l’alumnat de 4t d’ESO a les Terres de
l’Ebre, per a una mena de gimncana cultural a Tortosa el 29 d’abril, on els
diLLUMs d’arts al forn hi havíem de col·laborar.
Aquesta
activitat, com tantes altres, s’ha hagut de modificar i realitzar en format
telemàtic, a l’espera que l’any vinent es pugui dur a termen com estava pensada
inicialment.
D’aquesta
manera, alumnat de 4t d’ESO va participar a cinc propostes i amb les normes
indicades en aquest vídeo:
Podeu veure els resultats a
instagram i twitter sota el hastag #Numen20
Set
membres dels diLLUMs d’artsd al forn hem tingut la difícil tasca de fer de
jurat.
A qui
us deixem el veredicte.
.
VEREDICTE
FINAL A LA RECERCA DE NUMEN
El
jurat format per Sheila Martín, Marta Escolà, Irene Prades, Àngel Martí, Xavier
Miró, Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, com a membres del col·lectiu diLLUMs
d’arts al Forn, després de visionar totes les participacions a twitter i
instagram de A la recerca de Numen, decideix, per unanimitat dels seus membres,
donar per guanyadors de les cinc modalitats als següents grups:
#somversos
VICIME1
.
#bookface20
bautycompany
.
#somparaules
.
#somllibres
gimcanavirtual
.
#sommusica
.
El
jurat també acorda fer una menció especial al grup VICIME1, que ha rebut més
vots individuals al total de les cinc modalitats.
.
Finalment,
us deixem amb el víde resum de les participacions guanyadores
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
