Una cursa que durarà anys

 

Al passeig vora l’Ebre, cursa de dos xiquetes, rossetes, germanes, suposo, nòrdiques, semblen. La gran agafa uns metres d’avantatge amb facilitat, i abraçada a una farola li fa pam i pipa a la petita, que de seguida es posa a plorar, o ho fa veure; tothom juga amb les seves armes. Son pare acudeix a l’auxili, i en pocs segons ja corren tots dos, agafats de la mà. M’aturo a fer una nova foto del vespre bellíssim sobre el Port. La famíia s’allunya cap a la nit, i veig que les germanes reprenen la cursa que, sospito, durarà molt anys encara.

Acabeu la frase

 Aquell confeti que ha restat amagat, no sé quants anys, sota algun dels nostres mobles i que ara....

Podeu mirar els finals proposats a facebook i twitter

Desdefinicions

 poraules. Tot allò que ens fa tanta temor dir.

#desdefinicions

Blog recomanat

 A aquestes alçades del món de les xarxes virtuals, quan els blogs semblen de vegades història antiga, em fa il·lusió que encara recomanin el meu blog.

La veritat és que facebook, twitter, instagram, youtube..., m'han ajudat a donar-me a conèixer una mica, i que també m'han permès conèixer gent, però durant l'època daurada dels blogs vaig establir vincles molt especials amb una bona colla de blocaires. Anys després, quan coincidim en algun lloc, es nota encara la il·lusió mútua.

pluja fina

 Solemne el temps de les estàtues;

pluja fina, els anys, sobre el pas d'un vell.

Inspirat en una fotografia de Ploutarcos Haloftis, trobada en un àlbum de la pàgina Photografic mercadillo

sempre és més enllà

 talment aus migratòries

fugir cap al sud

sabent que el sud

sempre és més enllà

Alta Provença, d'Antoni Clapés

Amàlia Roig a Tens un racó dalt del món

Amàlia Roig ens visita de nou al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.

Amb aquesta autora de Vinaròs parlem del seu nou llibre Guia sentimental del Maestrat (Onada Edicions), i esmentem també el llibre Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa, obra amb què guanyà el III Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló.

Júlia Albesa de La Irreal  ens recomanarà un llibre.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Ernest Sesé.

El programa es podrà veure en directe el 30de novembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

una ampolla a la mar

 

La imatge d’una ampolla amb un missatge llançada al mar no necessita gaire explicació. A tothom ens transporta unes sensacions, misteris, incerteses i esperances, similars. No n’he llançat mai cap, d’ampolla al mar, ni plena, ni buida. En el meu cas, allò que s’hi assembla més és portar a correus una obra per a presentar-la a un premi. Avui n’han estat quatre, quatre obres a quatre premis on ja m’hi he presentat altres vegades. Com m’ho anoto tot a un excel, puc concretar més la informació: entre els quatre premis m’hi he presentat quinze vegades.

I com veieu, no defalleixo. Persistir de vegades té premi, però la majoria de cops, no, i sempre hi ha períodes en què se te’n passen les ganes, fins que comproves que no persistir mai té premi. Així que aquí em teniu, a la vora de la mar, ple de sensacions, de misteris, d’incerteses, i d’esperances, mirant com s’allunya, i es fa petita , i transparent,  una ampolla .

Abandonat o trobat?

 L'amic Rafael Ricote troba el meu primer llibre a la Fira d'Antiguitats. Quan passa una cosa així, no sé com prendre-m'ho: per una part em fa gràcia que els meus llibres viatgin; però també sap greu que algú se n'hagi volgut desfer. Potser més val així, i que no resti oblidat en alguna lleixa. En aquest cas, ha fet cap a bones mans.

Tot entra al pes, de Toni Molla

 

Tot entra al pes, de Toni Molla

Editorial Vincle

Sinopsi

Tot entra en el pes és un dietari iniciat el dia que l’autor fa cinquanta anys i s’allarga una dècada exacta. Ordenat sense dates, com un flux ininterromput, Toni Mollà hi descriu els canvis viscuts en el seu entorn personal, però també cultural, cívic o polític. A prop de la literatura memorialística, recupera la seua infància a Meliana, i la descoberta de la ciutat, dels viatges i dels llibres com les seues connexions amb el món global. Més enllà dels gèneres literaris, Tot entra en el pes –com els anteriors dietaris de l’autor– retrata una vida d’àmplia obertura que oscil.la entre els guanys –viatges, lectures, amics i complicitats–, i les pèrdues –traspàs de persones estimades, traïcions o la pèrdua del lloc de treball amb el tancament de la radiotelevisió valenciana, un episodi viscut de forma emocionalment intensa–. Amb una prosa directa, Tot entra en el pes és una obra híbrida i personal, un repàs calidoscòpic d’una dècada que consolida Mollà com un crític i original observador de la vida pública.

Tretze cops imperfecte

 

Ahir, fent costat a l’amic Emigdi Subirats a Campredó, el seu poble, durant la presentació del llibre Gerard Vergés, tretze cops imperfecte, la seva enèsima obra, publicada per Editorial Petròpolis. Com el seu títol fa intuir, amb referències a les 13 biografies imperfectes, de Gerard Vergés, l’Emigdi fa una aproximació al gran escriptor tortosí des de tretze vessants, tot i que en podrien ser, i en són, moltes més, perquè com sempre acabem dient, a Gerard Vergés mai te l’acabes. Tomàs Camacho, que en fa la presentació, em comenta que el llibre es deixa gaudir, i que mostra una maduresa plena del nostre amic campredonenc o, per a ser més precís, de Font de Quinto. Qui coneixem a Emigdi, sabem de la seva saviesa enciclopèdica, que no deixa de meravellar-nos, que vessa a  l’ample de la seva obra i en les nostres converses habituals, tant en qualitat com en quantitat, sense deixar de banda, en cap cas, la crítica més oberta i sincera contra tot allò que detesta, la seva fidelitat a tot allò que admira i estima, adobat amb bones dosis d’humor. L’Emigdi no és un savi que s’hagi de tocar amb guants de seda, sinó un home de la terra, de poble, dempeus.

Durant molts anys, i amb un constància admirable, ens ha transmès la coneixença i l’amor per un infinit nombre d’autors i autores que ens han precedit, sense oblidar-se mai d’oferir la mà als més joves, però ell mateix es defineix amb el segon dels vergerians, darrere del primer de tots, Manel Ollé, present també a l’acte, i a qui molts des assistents assenyalen com el gran culpable de la passió que ha despertat pel nostre apotecari de les lletres.

A l’acte m’hi trobo com a casa, perquè m’hi acompanya bona part d’aquesta família de lletres que anem construint dia a dia, acte a acte, a base, sobretot, d’estima: Emigdi Subirats, Tomàs Camacho, Jaume Llambrich, Cinta Sabaté, Manel Ollé, Baltasar Casanova, Montse Pallarès, Domingo Ramos... Penso que quan vaig arribar a aquella Tortosa de finals dels 80, Gerard Vergés tindria l’edat que jo tinc ara. Era una Tortosa diferent, i més diferent encara aquella ciutat dels cinquanta, dels seixanta. Imagino les dificultats que degueren passar la seva generació, Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Zoraida Burgos..., i sospito certa soledat i incomprensió. Ara, nosaltres ens queixem de vegades de les dificultats, del molt de camí que ens queda per endavant; un camí que encetaren els nostres referents i del qual som deutors, però som molts, i fem pinya, i ho constato en actes com el d’ahir a Campredó, al costat de l’Emigdi, i em permeto ser optimista i feliç, a temps parcial, i tretze vegades, o les que calgui, imperfecte, mestre.

(Fotos de Domingo Ramos i Montse Pallarès)

Aquella pluja invisible

 

una porteta amb escaletes

 

Al passadís d’una clínica dental, tot just damunt del sòcol, una porteta amb escaletes. Un xiquet se la mira fa estona, l'assenyala amb el dit mentre intenta cridar l'atenció, discretament, a son pare, que està fent papers al taulell de recepció. El xiquet s'acotxa, i truca a la porta amb els dits diverses vegades, sense resultat; no en surt cap ratólí, potser enfeinat a la recerca de dents caigudes. Algunes portes causen certa decepció, si no s'obren, per petites que siguin.

paternals consells no escoltats

 

Avinguda Generalitat de Tortosa. Escolto que algú crida: “Té un plàtano. Vols un plàtano?” A l’altre costat de carrer, veig un home aturat a la vorera, amb unes bosses de supermercat a les mans, que mira en direcció a un noi adolescent que s’allunya en sentit contrari, sense mirar enrere, i potse també sense escoltar, o sense voler escoltar. Alimentar-se correctament no deu formar part de les seves tres o quatre prioritats.Atendre els paternals consells, tampoc.

Sobre fidelitat, cants de sirenes i tarifes telefòniques

 

Truco a la meva companyia de telefonia, alarmat per un SMS en què em parlen de forma inconcreta de tarifes, de millores, de regularitzar la diferència... Demano explicacions i qui m’atén, de veu jove i trencadissa, no resol els meus dubtes, ans al contrari, ni em planteja solucions, com si l’increment de serveis que no he sol·licitat fos una decisió divina inalterable. Això sí, per a treure’s el problema del damunt, o seguint un protocol que deuen tenir més que assajat, diu que em passa a “fidelitat”. I aquí arriba la veu de Natàlia, una barreja de seguretat, suavitat i fermesa. Em demana que m’esperi uns segons, mentre remena les entranyes del meu contracte, impúdicament, divina mestressa del destí dels humans –i jo no arribo a la sola de la sabata de cap antic heroi. Llavors em proposa unes modificacions que em faran estalviar uns divuit euros al mes.

-Li sembla bé l’oferta?

Meu! La paraula oferta em sona a provisionalitat.

-I quan temps dura l’oferta? –inquireixo jo, suspicaç.

-Dotze mesos, com totes les ofertes que fem.

-I quan s’acabin els dotze mesos? –pregunto, incrèdul, a un pas de fer-me el dur, de rebutjar l’oferta/temptació i trencar el pacte amb els déus.

-D’aquí dotze mesos, tornem a parlar –afirma amb una clara aposta guanyadora, que jo somio insinuadora.

I aquest feble heroi se sotmet al cant de sirenes i creu, pobre, que n’ha sortit un pèl vencedor.

D’aquí dotze mesos posaré a prova la “fidelitat” de Natàlia.

Versant Un passeig per la història, de Robert Bonet

 #cosesespecialsqueetdemanen

Un passeig per la història, un documental sobre Robert Bonet , músic reusenc, que comença amb un poema que vaig tindre el goig que em demanés, i que vaig escriure per a ell.

Escolteu la seva música, escolteu les emocions.

Josep Igual i els dies, a Benicarló

 Ja us he parlat altres vegades del llibre Josep Igual i els dies, que he coordinat amb l'impuls i la llum que em donen des del diLLUMs d'arts al forn i, sobretot, l'amic Ricardo Gascón. 

Un dietari col·lectiu que va començar a forjar-se la mateixa nit de la mort de Josep Igual, gràcies al suport de Jaume Llambrich i l'Editorial Petròpolis, i de tothom que hi ha col·laborat amb entusiasme.

Volíem que les presentacions del llibre seguissin el cicle vital de Josep, i començar pel seu Benicarló natal. Mentre estàvem seleccionant la data adient, ens assabentem que Lo Pont cooperativa de Lletres li organitza un homenatge a Benicarló el 20 de novembre, aprofitant la seva Xa Trobada, i decidim sumar energies i afegir-nos-hi. 

Aquest dissabte a la tarda, que amenaça pluja sense gaire fe, hi faig cap amb Ricardo. No cal dir que durant el trajecte projectem futures iniciatives de les que ens fan goig, culturals, lúdiques i, sobretot, envoltats de bona gent. Comercial que coneix la zona, i que l'estima, m'explica unes quantes anècdotes, fixacions hortalanes locals, i em situa el punt exacte des d'on el tortosí Cabrerà envià una bala de canó contra la torre del campanar. Nosaltres venim avui des de Tortosa, però amb ànims menys bèl·lics; la nostra munició són les paraules, i la pólvora, les emocions. 

En girar una cantonada, ens trobem amb dos dels coautors del llibre que també han vingut. Òscar Xinxilla, i M. Montserrat Domingo. A ella la conec de fa molts anys, ermitana a Sant Joan del Codolar, a Cornudella de Montsant, i em va fer especial il·lusió convidar-la a participar en aquest projecte, en saber que va mantenir bones xerrades amb el Josep i la Xus, la seva parella. Conversar amb la Montse és compartir la seva saviesa, i Ricardo, que té bon nas per a aquestes coses, se n'adona de seguida, i l'endemà m'agrairà que li hagi presentat. Posar en contacte bona gent amb coses interessants a dir o a fer, em satisfà de forma molt especial.

Ja a les portes de l'edifici Gòtic, on tindrà lloc l'acte, ens trobem amb membres de Lo Pont que vénen de la trobada matinal i del dinar, i altres coautors del llibre, com ara Vicent Sanz, Tomàs Camacho, Albert Fabà i Isidre Crespo, amb qui ens coneixem per fi personalment, I la Xus, visiblement emocionada i agraïda al mateix temps, en una barreja d'emocions que transmet amb la mirada; ens hem avesat a l'obstacle de les mascaretes, impotent per a impedir que les sensacions circulin.

Pugem a la sala d'actes, on una ben intencionada precaució davant el fred que s'anunciava, i un aparell de calefacció força potent, creen una escalfor que ens fa treure tota la roba d'abric que, per la mateixa precaució, tothom portàvem. L'acte consisteix en la millora manera d'homenatjar un escriptor:llegir-lo. I d'aquesta manera, salpebrat amb alguan reflexió o record propi, reciten textos Vicent Sanz Arnau, Josep LluísA bad, Reis Lliberós, Vicent Jaume Almela, Rosa Miró, Carles Lluch, Manel Pitarch, i Isidre Crespo, que ens regala un interessant recull de textos ´d'Igual amb la música és el nexe.

Després presentem el llibre Josep Igual i els dies, i en parlem els coautors presents, cadascú des de la seva experiència pròpia al costat de Josep.

Xus ens porta uns emotius vídeos amb imatges de Josep, que Albert Fabà acompanya, cantant a cappella, una cançó de Raimon.

Per cert, en engegar la pantalla on es projecta la imatge de l'ordinador, jo, que sóc juganer i estic malalt de fixar-me en aquestes cosetes, es llegeix en una cantonada un text amb què el navegador d'internet ens vol temptar: "todos estos futbolistas son leyendas del futbol, però ¿a quién elegirías como tu favorito?" A Josep, amb bon i irònic sentit de l'humor, li hauria fet gràcia aquesta intromissió esportiva en una acte cultural.

I així acabem compartint l'escalfor de la sala, gent que admirem, llegim i estimem, amics i familiars, cadascú a la seva manera, a Josep Igual.

Ah! I com a resposta al navegador d'internet, una de les meves llegendes, potser com a central d'un hipotètic equip literati, juntament amb Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill i Víctor Canicio, és Josep Igual.

Comentari de la jornada de Carles Lluch.

A El Diari online se'n fan ressò de la notícia amb aquest vídeo:

Inici o final?

 

A la vorera em creuo amb un noi d’uns trenta anys que ve de cara. Alt, prim, amb barba. Veig que mou els llavis, i no sé si pensa en veu alta o parla pel mòbil -no distingeixo cap auricular a les orelles. Amb una mà arrossega una petita maleta de rodes que provoca un rítmic soroll contra el panot de la vorera, molest si tens un dia especialment irritable. A l’altra porta la capsa d’una cafetera amb càpsules. Podria ser l’inici d’una història, o el final.

(Us convido a continuar-la, o a inventar la preqüela)

Avui, presentació de Josep Igual i els dies, a Benicarló

 

Avui, camí de Benicarló, poble natal de #josepigual, per a participar a l'homenatge que li fa la El Pont cooperativa de Lletres, i presentar el llibre Josep Igual i els dies, d'Editorial Petròpolis, impulsat des de la diLLUMS d'arts al forn al Forn.
A partir de les 6 a l'edifici Gòtic.

L'Univers, de Valer Gisbert

 

El passat divendres, 12 de novembre, sorpresa a La 2 de Viladrich. Valer Gisbert Berbis , Alba Figueroa, Maria Cinta Villamon i Meritxell Sabaté, per la Nit del Dia les Lllibreries fan una representació amb el títol Univers, plena d'enginy, complicitat, juganera, reflexiva.... i enmig, una història que em sona i que tardo en identificar com un dels relats de A migcamí de la incertesa. 

Moltes gràcies, heu estat genials com sempre.

Podeu veure la notícia de l'acte de canal 21 Ebre.