Desgràcia, de J.M.Coetzee

Desgràcia, de J.M.Coetzee. Traducció de Dolors Udina

V Jornades del patrimoni literari ebrenc

Aquesta setmana, de l'11 al 16 de novembre, tenen lloc les V Jornades del patrimoni literari ebrenc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ambla poesia com a protagonista.
Podeu consultar l'extens programa en aquest enllaç.

Gina, de Maria Climent

 Gina, de Maria Climent

L'Altra editorial, 2019

Sinopsi

«Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern, i morir-te et passarà, però en una altra vida. Hi ha gent que ja ho sap, que ho té fotut, perquè han tingut la mala sort d’haver nascut en un país en guerra o un entorn desfavorable. En este món de merda per desgràcia en tenim milions i milions i milions d’exemples, de xiquets amb un futur complicat. Però no era el meu cas. Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.»

Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves i espases de Dàmocles, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat. I necessita començar a prendre decisions.

Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la original i poderosa, plena d’una vitalitat molt contagiosa.

L’examen de conduir, de Mercè Canals

L’examen de conduir, de Mercè Canals

Baula Edicions

Sinopsi

La Trementina cosia a Palau, però n’estava farta. Quan per fi les lleis van canviar i les dones van poder conduir carrosses i vaixells, va decidir que era just el moment de canviar d’aires i de sortir corrents a descobrir tots els mars i els oceans. Res ni ningú la podrien aturar!

Fantabulosament , de Mercè Canals

Fantabulosament , de Mercè Canals

Baula Edicions

Sinopsi

Hi ha paraules màgiques que surten del cap, que surten del cor, que surten de l’ànima. Potser no les trobareu al diccionari, però existeixen i de vegades algú les ha recollit i les ha guardat en un conte com aquest, escrit i il·lustrat perquè us sentiu fantabulosament bé sempre, quan sou petits i quan us feu grans.

El calaix dels vols perduts, fragment

Damunt la neu restava un rastre de petites petjades i gotes de sang, escandalosament vermelles. De tant en tant desapareixien de forma provisional, i tornaven metres enllà; un ocell ferit devia intentar alçar el vol, fugir, amagar-se. Imaginares l’agonia, el desconcert, l’ensurt després de l’esclat del tret, de l’impacte. Si miraves al darrere, les teves bótes havien trepitjat barroerament, potser, l’últim testimoni del seu pas per la vida. Les passes et portaren al cim d’un penya-segat i t’abocares al buit. Al fons, la Mer de Glace fluïa indiferent, arrossegant al seu pas la immortalitat de les roques. T’imaginares, fugint a grans gambades per la glacera, la trista criatura que un pretensiós científic havia creat, la il·lusió d’un somni d’eternitat fet malbé per la mà de l’home. Al costat, enganxada en un rostoll, tremolava sota el vent una ploma. L’agafares amb la cura que un ós abraça els seus fills. L’acte no era gens simbòlic; havies iniciat el teu tresor.
.

El calaix dels vols perduts, Pagès Editors

errar és humà

Errar és humà:
ferrar, també

trobada de novembre dels diLLUMs d'arts al forn

4 de novembre de 2019. Les trobades dels diLLUMs d’arts al forn, el primer dilluns de cada mes, a punt d’arribar ja als quatre anys de durada.

Després dels dos primers anys on la constància i tenacitat d’uns quants fou decisiva per a mantenir aquest idea oberta dels diLLUMs, a finals del 2017 va començar a crèixer de forma imparable, i ara quasi tots els mesos batem rècords d’assistència, a cada trobada acudeixen persones noves que, amb cara d’alegria abans d’anar-se’n, asseguren que tornaran.

Aquests trobades són difícils d’imaginar a qui no les ha viscudes. Cert que ens unim gent de la cultura, amants de l’art, creadors o usuaris, i que mai no hi manca poesia, música, pintura, emocions, però no és menys cert que sempre hi és present l’amistat, l’humor, l’alegria.

En aquesta ocasió, com a preàmbul a la trobada, vam gaudir de l’amena i interessant xerrada de Joan Hilari Muñoz sobre la història i el sentit del Forn de la Canonja que ens allotja.

Després, entre plat i plat, entre copa i copa, vam parlar de moltes coses:

-Sisco Lahosa i Emili Marquès van començar una interessant iniciativa al voltant de la música, consistent en escoltar un fragment de música clàssica, en aquest cas, “Nessum dorma” de l’òpera Turandot de Puccini, amb la idea d’explicar-ne quatre apunts per a fer-la més entenedora.

-Sisco Lahosa, també com cada mes, ens recomanà dos articles per a reflexionar: Sobrela lluita no-violenta contra la sentència ( Diari Ara del 17/Oct.), i  La seducció de la violència i la gestió dels temps en el Procés, de Vicenç Fisas (Diari Ara del 22/10)

-Un dels objectius dels diLLUMs és posar en valor els nostres referents culturals, especialment de la gent més gran, i donar-los el reconeixement que mereixen. Per això, dies abans vam proposar a l’autora gandesa Carme Meix que seleccionés uns quants fragments dels seus llibres, que vam repartir via whataspp i correu electrònic entre els membres dels diLLUMs, i Jesús M. Tibau va llegir durant el sopar un fragment de La Dansada.

- Gaudim de l’exposició de membres de l’aula de l’Escola d’Art i Disseny de Tortosa: Roser Panisello,  Rafel Curto,  Antonieta Panisello,  Joaquim Ferri,  Ma Lluïsa Hernando, Juan Jose Roig,  Montserrat Artigas,  Encarna Largo,  Pepita Baiges,  Gerard Barberà,  Montserrat López,  Agustí Forner. Així també com d’obres de Domingo Ramos i de Fernando Ferré.

-Ricardo Gascón fa la presentació de les persones que ens visiten per primer cop.

-Aprofitant la seva estada com a residents a La Casa de l'Artista en Terres de Cruïlla de La Sénia, ens visiten Dolors Udina (Premio Nacional de Traducció) i Antoni Clapés, que ens expliquen el projecte que hi estan duen a terme. Jesús M. Tibau i Tomàs Camacho llegeixen fragments de la seva obra.

-També comptem amb la visita per primer cop d’Oriol Ponsatí, director de la Institució de les Lletres Catalanes, i de Ferran Bladé, director dels Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre, que ens dirigeixen unes paraules i que, pensem, prenen bona nota de la diversitat de gent que formem el diLLUMs,i del bé que ens ho passem.

-Un altre dels objectius dels diLLUMs és posar en relleu i alegrar-nos dels premis que guanya la gent de la cultura, i aplaudim el merescudíssim premi Mèrit de les Lletres Ebrenques que va rebre Tomàs Camacho la passada edició de les Jornades de les Lletres Ebrenques.

-Fem un recordatori de moltes activitats culturals del proper mes, que a més de difondre a diari a través de les xarxes, detallem en un full informatiu que repartim, juntament amb algun tast cultural.
-Posem èmfasi en les V Jornades de Patrimoni Literari Ebrenc que tindran lloc a la Biblioteca de Tortosa de l’11 al 16 de novembre.

-Destaquem una nova activitat al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el Forum de l’espectador, que s’iniciarà el 8 de novembre amb la xerrada conduïda per un dels actors de l’obra que es representarà tot seguit, Vaselina

-Amics dels Castells ens informen dels diversos actes de la Diada que realitzen des de fa 23 anys.

-I també sortegem regals entre tothom: dos pots d’olives trencades de Pili Alegria, Postres de músic, de Jesús M. Tibau, un disc de La Tuna Folk, sis dibuixos d’oliveres fetes per Fernando Ferré, dos exemplars d’El retaule del Nom de Jesús de Joan-Hilari Muñoz, una revista dels Amics dels Castells, dos discs de Pili Cugat i Carlos Lupprian, i una pintura d’Agustí Forner.

-I acabem amb molta alegria, amb les jotes de Màrius Pont, cantades per Pili Cugat, Ernest Redó, corejades per tots els assistents, i per La Tuna Folk, que ens interpreten un parell de cançons més, alguna de les quals ja s’ha convertit en un clàssic de les trobades, o en gairebé el nostre himne oficiós.

.

En resum, moltes activitats conduïdes a bon ritme, alhora que ens fan noves coneixences i es forgen amistats.

La propera, el 2 de desembre. Com que estem arribant ja al límit de l’aforament del local, qui estigui interessat, pot escriure a numenEbre@gmail.com

Més fotos a l’enllaç

Tortosa desapareguda

Un honor haver escrit el pròleg del llibre Tortosa desapareguda, d'Albert Curto.
.
PRÒLEG

No hi ha res que duri per a sempre; és una de les coses que aprens amb l’edat, o si t’agrada tafanejar pels racons més polsosos de la història.

El temps és implacable, i l’ànsia humana de transformar-ho tot, insaciable, de vegades amb criteri, d’altres vegades, precipitadament i amb massa llepolia. Amb el pas dels anys hem pogut constatar amb els nostres propis ulls els canvis que ha sofert el món, en general, i la nostra ciutat, en concret. De vegades no en som prou conscients, i tenim temptacions de caure en el tòpic de que res no canvia mai; però només cal furgar una mica al record, o veure una fotografia de quan érem més jóvens, perquè ens adonem dels canvis.

La fotografia, vet aquí la nostra amiga fidel que llança un bot salvavides al naufragi dels records, que d’altra forma surarien difusos, confusos, enmig de la desmemòria, o es tunejarien a mercè de la nostra imaginació més creativa o perversa. La fotografia protegeix de l’oblit aquella festa d’aniversari, aquell viatge amb els pares, ens recorda que un dia fórem més prims, que algun cop teníem cabell, o que vestíem roba extravagant... ,i aquella plaça on jugàvem amb xiquets i xiquetes que, alguns, no hem tornat a veure, la façana d’aquella església que, miraculosament, ha canviat de lloc, o la fàbrica on treballaven els nostres iaios.

Sovint he definit Tortosa com un gegant adormit, aclaparat de vegades pel pes de la seva pròpia història; una història que, afortunadament, podem respirar encara, passejar-la, aprendre de les ferides que ens mostren les pedres que demanen, a crits, alguna carícia de tant en tant. M’agrada veure fotografies d’una Tortosa encara recent i, sobretot, compartir-les amb mon fill, i aprendre junts on s’alçava una vella església, com llepava l’Ebre la ciutat, imaginar el soroll dels carros en passar pels carrers empedrats, com vestia la gent de qui en som hereus.

Aquestes imatges d’una Tortosa vella i desapareguda, de vegades, ens assenyalen amb un dit acusador, i fan que ens fixem en les botigues tancades amb una reixa eterna, en les aigües que abraçaven les cases, en les cases que s’abocaven al riu, en els xiquets i xiquetes bruts de fang, en les dones i els hòmens de rostre borrós, en els cotxes de sostre i pas amable... Però nosaltres ens resistim a sentir-nos culpables. Tot aquest joc començà abans de les nostres primeres passes, i continuarà més enllà del nostre darrer plor. Només som la baula d’una cadena, nosaltres, pobres mortals, figures tremoloses que, amb una mica de sort, se salvaran del naufragi digital i podran ser observades dècades enllà, com si fossin estàtues. Potser algú, algun dia, tindrà temptacions de caure en el tòpic de que els temps passats sempre són millors, o ens mirarà amb una mica de clemència.

Som part activa, i fins i tot protagonista, dels canvis i, vull creure que també del progrés: no ho siguem dels oblits, perquè la riuada del temps s’ho emporta QUASI tot.

Llegint Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà

Banys de natura, de Vicent Pellicer

Banys de natura, de Vicent Pellicer

Cossetània Edicions, 2019

«Vicent és un bon coneixedor del Port, i una persona que sap adonar-se’n i valorar la bellesa de les coses. De les grans, de les que tenen nom i àmplia presència, com les roques de Benet. Però també, i molt particularment, de les més xicotetes, les que de vegades, tot i tindre-les a la vora, ens podrien arribar a passar del tot desapercebudes. Què sé jo? El brunzir d’un eixam d’abelles, cap al migdia, d’un dia clar i ras del mes de març. El voleguer de les alades i els aladons, als primers raigs de sol, després d’una bona assaonada, un matí fresc del mes d’octubre. O fernos adonar del xoquejar d’una merla per un ribàs entre les solrames d’un garrofer mig emboscades d’arítjols i d’edreres. O el xitejar d’un vol de tords acabats d’arribar de terres llunyanes acabussats a l’ullastrar i delerosos d’omplir- se el pap amb olivons. O els mateixos brins del safrà acabats d’esclatar, entre fenassos i esbarzers a la vora del marge.

Vicent Pellicer és —a banda de la seua dedicació al món dels llibres— mestre i escriptor. Poeta, rapsode, fotògraf, i un atent observador de les múltiples manifestacions de la natura. I de tota la sorprenent diversitat, de les belleses, que ens ofereix el nostre món.

Algunes de les coses que l’interessen no es troben a peu de carretera, ni a la vora dels camins, Vicent sap anar a cercar-les, allà on s’estan, ni que estiguin amagades, i hi dedica enormes dosis d’il·lusió i de treball. Voldria remarcar també, a més de l’esforç que hi esmerça, la seua constància a assolir els objectius que es proposa.»

(Del pròleg de Manel Ollé i Albiol)

Divertida foto a la Biblioteca Manuel Pérez Bonfill de Campredó, inspirat per un dibuix de Mentxu Pérez Llorca, amb El nou del costat del padrí.

El bosc prohibit, de Judith Rossell

El bosc prohibit, de Judith Rossell

Baula Edicions

Sinopsi

Stella és enviada a viure a la mansió del seu avantpassat, l’explorador Wilberforce Montgomery, un exòtic lloc habitat per animals i plantes estranyes. Amb els seus cosins, Strideforce i Hortense, s’haura d’enfrontar a l’amenaça d’un monstre que viu al bosc.

Els espectrals successos de la mansió Farrell, de David Fernández Sifres

Els espectrals successos de la mansió Farrell, de David Fernández Sifres

Baula Edicions

La mansió de la baronessa Farrell està abandonada i en algun lloc d’aquesta casa sinistra hi ha un tresor amagat. Trobar-lo no serà fàcil amb un fantasma que els vigila. La lògica dels nois i noies de l’escola Avant es posa a prova. De veritat s’enfronten a una força sobrenatural? Per descobrir-ho hauran d’explorar els passadissos secrets de la mansió i resoldre un seguit de misteris que els faran posar els pèls de punta.

Les camisetes de Sheldon

Un nou article publicat avui a La Marfanta. Reflexions meves sobre coses quotidianes:

.

LES CAMISETES DE SHELDON

.

El títol d’aquest article es deu a dos motius: primer, perquè serà fàcil que els fans de la sèrie Big Bang Theory entenguin de quina mena de camisetes parlo, estalviant-me una excessiva descripció i, segon, com a recurs poc honest i gratuït per a atraure cap a aquest article els mateixos fans de la sèrie com a mosques. Digueu-me oportunista, si voleu.

Per qui no conegui la sèrie, ni el personatge, el vestuari de què parlo té la peculiaritat de fer veure que portes una camiseta de mànega llarga per davall d’una de mànega curta, o a l’inrevés, una de mànega curta per damunt d’una de mànega llarga, de diferent color, per a més dades.

No es tracta d’una mania exclusiva del personatge (que en té per a aturar un tren que no estigui ja aturat per alguna avaria), sinó d’una moda habitual entre part del jovent.

En veure aquest tipus de vestuari, jo, que sovint em fixo malaltissament en detalls senzills com aquest, em faig preguntes a mi mateix, sense obligació d’obtenir resposta:

-Són realment dues camisetes, o es tracta d’una sola camiseta amb mànega llarga cosida sota la mànega curta? (com aquells colls i punys de camises falsos d’altres èpoques)

Sembla ser un tema menor, i certament ho és en aquest món en què vivim tan farcit de preocupacions, però el cervell necessita, de vegades, divagar per estranys laberints.

Però resulta que, potser, els temes menors no existeixen, o poden arribar a esdevenir els més transcendentals de tots.

Quin pot ser el motiu de voler portar, o que sembli que portis, una camiseta llarga sota una de curta?

És una forma de demostrar que vols obviar les normes?

O més rotund encara, que les vols trencar o girar de l’inrevés?

Ets un revolucionari? Un inconformista? Ho ets, o només ho vols semblar?

O només es tracta de portar una roba que es diferenciï clarament de la que porten els teus germans grans i que es converteixi, d’aquesta manera, en una mena d’uniforme amb aparença de desuniformitat?

És un símptoma de l’ànsia de ser acceptat en alguna mena de tribu, la que sigui?

És necessari fer-se tantes preguntes?

Potser tan sols és una camiseta. O dues.

Janina Espuny a Tens un racó dalt del món

Janina Espuny és la convidada aquesta setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per a comentar el seu llibre Hombres imposibles, un recull d'escrits a mig camí entre un dietari i una novel·la, barreja de realitat i fantasia, de castellà i de tortosí, una lluita entre que demana el cosa i el que vol imposar la ment.

Abans parlarem amb Pili Alegria, que ens llegirà un dels seus poemes, i recomanarà l'última antologia de Poemes al vent, col·lectiu del que forma part, i el llibre La filla de la tempesta, de Santi Baró. 
Al final del programa, Joan Ortí ens parlarà de l'associació Maestrat viu. 
També recomanarem el llibre Geografies de l'absència i altres contes, que recull els deu finalistes del premi Tinet.

I noves i velles seccions, com De pel·lícula, Cites literàries i Nanopoemes

El programa s’emet el 30 d’octubre i 6 de novembre a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.

També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

Els ebrencs fem coses

Article publicat a La Marfanta, el passat 22 d'octubre, sobre les Jornades de les Lletres Ebrenques. 
.

Entre el passat 15 i  19 d’octubre han tingut lloc les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta.

Les Jornades presenten un ampli ventall d’activitats que ha anat creixent des del 2006, i on cada any hi he participat d’una manera o altra. El programa d’actes sap combinar els diversos gèneres literaris (enguany centrat al gènere negre, amb la presentació del llibre col·lectiu Assassins de l’Ebre i la taula rodona “Tinta negra”), amb  el teatre i la música (hem escoltat Carlos Valldepérez, Albino Tena i Keila Garcia, entre altres), i té molt present dos fronts d’actuació igualment importants: l’homenatge als més veterans, i l’oportunitat de donar-se a conèixer als més jóvens.

En aquesta edició no ha faltat una de les taules més importants per a mi, la de presentar nous valors que han publicat el seu primer llibre, de totes les edats, perquè totes les edats són bones per a començar. I hem tingut el goig d’homenatjar gent com Víctor Canicio, genial i singular entre els genials i singulars, de reconèixer la tasca cultural de Robert Rallo, i d’atorgar el Premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Tomàs Camacho, mestre, escriptor i dinamitzador cultural d’Alcanar, present a la majoria d’activitats i iniciatives del territori, on sempre ens obsequia amb les seves paraules i el seu somriure lluminós. Tomàs Camacho ha esdevingut una figura entranyable i estimada, que tan aviat aporta serenor com enginy, humor i saviesa. És un goig compartir versos i somriures amb ell, paraules i afectes.

Sempre hi ha un espai reservat per als més petits, aquesta vegada amb una amena xerrada de Paula Jarrín, directora de la llibreria Al·lots de Barcelona. Com a novetat encertada d’aquesta edició, per tal d’atraure el públic més jove, s’ha dut a terme la taula rodona “El procés creatiu en un món digital: influencers”, al voltant de plataformes com Instagram, Youtube o Facebook, amb assistència entre el públic d’una bona colla de fans, després de la qual, vam poder gaudir de la ració de cinema en format breu que cada any ens regalen el grup CREA, aquets cop amb el curtmetratge Fletxa final.

I tot plegat, entre l’atapeït programa, hi resta espai per fer tertúlies a peu dret, per a encaixar les mans, desplegar somriures i estendre abraçades

L’existència de les Jornades ja és un èxit, i el seu creixement, una victòria que, com sempre es deu a diversos motius. En primer lloc, sense cap mena de dubte, és el tarannà de Joana Serret, la directora de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, que amb persistència, esforç i generositat, ha seduït tothom per dur endavant aquesta iniciativa. En segon lloc, l’aposta dels diversos consistoris de l’Ajuntament d’Amposta per mantenir l’activitat i dotar-la de mitjans que, espero, continuïn en augment. I en tercer lloc, i no últim, els escriptors, escriptores, lectors, lectores, i gent de la cultura en general de les Terres de l’Ebre, i més enllà, que ens hem cregut les Jornades, les hem fet nostres, i ens hi trobem a gust.

Val a dir que les Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta són una de les moltes cites anuals en què interaccionem entre nosaltres, com també a Móra d’Ebre, Alcanar, Tortosa, Jesús, Roquetes, La Ràpita, L’Ametlla de Mar, Gandesa, i un llarg etcètera, gràcies a les quals fem créixer l’estima mútua, el millor dels adhesius.

Els ebrencs fem coses.

Somriures a les Jornades de les Lletres Ebrenques

La setmana passada han tingut lloc les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta. D’una manera o altra he participat en totes, i he estat testimoni del seu creixement, obra, sobretot, de la directora de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, Joana Serret.

Aquestes Jornades han esdevingut una cita anual que marco de forma prioritària a l’agenda per molts motius, però un dels principals és que em permet practicar una de les activitats que més m’agrada d’aquest món literari: estretir els lligams d’amistat amb companys i companyes.

I una bona mostra és un recull de fotos i de somriures com aquest.

El bruixot de Grimpen, de Judith Rossell

El bruixot de Grimpen, de Judith Rossell

Baula Edicions

Sinopsi

Stella Montgomery viu amb les seves inflexibles ties en un hotel balneari a la localitat costanera de Withering-by-Sea. Vigilada per les seves familiars, passa els dies ociosa i una mica desesperada. No obstant això, tot canvia quan una nit descobreix un perillós secret.

POEMA EN CADENA PER WHATSaPP

El passat 23 d’octubre de 2019, vaig iniciar un joc poètic a través de whatsapp. Vaig enviar un vers a l'amic Emigdi Subirats a través d’un missatge per whatsapp, amb les instruccions següents: afegir un vers al final, acompanyat del seu nom entre parèntesi), i reenviar-ho tot a una altra persona, per tal d’anar seguint la cadena.

A les indicacions afegia que en arribar al vers número 10, 20, 30, etc, enviessin el resultat per correu electrònic.

Amb gran il·lusió, el passat 26 d’octubre, tres dies després, vaig rebre un correu de la també amiga Marta Pérez Sierra amb els 10 primers versos, que tot seguit transcric.

Fa goig comprovar l’itinerari que ha seguit aquesta mena de joc, del tot imprevisible, i que el resultat és força interessant.

Amb moltes ganes que arribin els 20 primers versos.

.

Cap fulla no cau en dejú, (Jesús M. Tibau)

ens nodrim d'anhels perennes.(Emigdi Subirats)

La tardor es despulla amb tu (Josep Sancho)

i no puc ni comptar el fum. (Joan Vigó)

Les hores s'estavellen contra el gris (Albert Gener M.)

de les corbelles drogoaddictes (Joan Deusa)

dels déus que no són tu. (Josep Lluís Roig)

Si el vincle es dissol com aquesta llum, (Alba Camarasa)

i no escriure cap vers si no t'hi va la vida, (Sònia Moll)

creuàvem la línia, ens hi deixàvem la pell, la que ens llegíem. (Marta Pérez i Sierra)

Ruta literària Trinitari Fabregat a Alcanar

20 d’octubre de 2019. En motiu del 25è aniversari de la mort de Trinitari Fabregat, he participat en una ruta literària urbana a Alcanar, coordinada per l’amic Tomàs Camacho, juntament amb Rafael Haro, Emigdi Subirats, Jordi Sancho, Josep Sancho, Joan Bta. Beltran, Manel Ollé, Carme Cruelles, Montse Pallarès, i el mateix Tomàs Camacho.

Estava previst recitar en diversos indrets del poble, però a causa de la pluja l’hem hagut de continuar dins la biblioteca que duu el mateix nom de Trinitari Fabregat, per la qual cosa, el refugi ha estat més que adient.

A mi em corresponia llegir el poema Mort dels amics, que l’autor va dedicar a tres amics seus morts massa joves. i que he acompanyat amb una literal caiguda de fulles seques. Com a anècdota, en acabar l’acte, se m’ha adreçat, emocionada i agraïda, la filla d’un d’aquests tres amics.

Tot un goig participar en aquestes activitats acompanyat d’amics, de literatura i d’emocions.
.
Video de la lectura d'Emigdi Subirats, amb col·laboració d'un servidor que crida entre el públic