21 desembre 2014

publicar un recull de nanocontes?

Quan faig sessions de leectura dels meus contes, quan comento els meus llibres amb lectors, quan llegeixo crítiques... els nanocontes sempre criden l'atenció, sovint em diuen que és el que més els agrada, el que més els sobta, del que més se'n recorden. En canvi, quan plantejo a un editor la possibilitat de publicar un recull de nanocontes, em diuen que és molt complicat. No em casa una cosa amb l'altra. Què n'opineu?

Paranys, de Toni Cucarella

Paranys, de Toni Cucarella
Sinopsi

La present selecció –ben representativa– de relats de Toni Cucarella ens endinsa en un món desencantat, poblat de perdedors i altres personatges empobrits. A través d’aquests contes, alguns dels quals inèdits, assistim a la trajectòria d’un autor de referència pel que fa a la narrativa curta: des del costumisme urbà dels inicis fins a l’ambientació més rural que apareix en les seues creacions més recents. Cucarella és molt hàbil condensant històries potents en relats breus on la intriga i les sorpreses s’acompanyen d’un rerefons d’ironia –de vegades sarcasme– i, sempre, de la denúncia de les injustícies sense abandonar mai el to compromés, combatiu i honest i la defensa ferma de la llengua i de la cultura que el caracteritzen.

20 desembre 2014

Memòries, història de mos llibres i relacions literàries, de Narcís Oller

Memòries, història de mos llibres i relacions literàries, de Narcís Oller

En aquest volum, es reuneixen els textos publicats anteriorment amb els títols Memòries literàries i Memòries teatrals, a cura d’Enric Cassany, professor de literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual, en el pròleg, escriu: “Les Memòries d’Oller, per als lectors d’avui, són encara un document de primer ordre per entendre el narrador més ambiciós i de més projecció del XIX català; un document que combina l’autobiografia, la crònica literària i la crònica històrica [...] Cal acudir-hi per descobrir quines són les condicions en què es mou la literatura catalana, i en especial la narrativa. La descoberta meravellada de la llengua pròpia com a llengua literària, la defensa de l’adopció del català en el marc espanyol, les dificultats d’editar en català, però també d’assegurar traduccions honestes al castellà i a altres llengües, la misèria del món editorial barceloní o la depauperació del teatre català apareixen amb un relleu i una força que un historiador de la literatura no podria imitar.”

Em remou la sinceritat, de Mariola Nos

Em remou la sinceritat és el primer llibre publicat de Mariola Nos, docent, periodista i ara també escriptora, i fins i tot llibretera al seu espai a Vinaròs.
Aquest primer llibre, que acostuma a ser molt especial per a tos els autors, es tracta d'un poemari on, com ja declara al títol, és intimista. Els poemes són minimalistes i aquest fet provoca que cada paraula adquireixi més protagonisme; també els silencis, els espais en blanc, l'absència quasi absoluta de signes de puntuació que l'autora, potser, no ha volgut que limitin les emocions.
Que les paraules volin, doncs, i que no es consumeixin sense haver estat dites.

19 desembre 2014

El noi del costat del padrí al diari El Punt Avui

Comentari de Jordi Capdevila sobre El noi del costat del padrí, a El Punt Avui, que podeu llegir en aquest enllaç.

emocions

Escriure em fa sentir emocions. Les emocions em conviden a escriure. Bonica dansa. Balles?
La barana que separa la via del tren del passeig marítim de Tarragona té forma d'onada; el mar, de viatge.

18 desembre 2014

Al Club Dante

Dimarts passat vaig participar al programa de Ràdio4  Club Dante, dedicat a la literatura i conduït per David Martí. Vam parlar del poder de la paraula, de poesia, de contes, de nanocontes, juntament amb l'escriptor Vicenç Llorca, que acaba de publicar el poemari Calendari d'instints. Podeu escoltar-lo en aquest enllaç.
Com sempre, llegeixo algun conte d'El noi del costat del padrí, i algun nanoconte inèdit. Fins i tot, in situ, i provocat pel David, escric un nanoconte dedicat al programa:
Requisits d'admissió: emocionar-se amb les paraules. Em dono d'alta al Club Dante.
Parlem, reflexionem, riem, al voltant de les paraules i la literatura, de la qual, tots tres, en som apassionats.
M'emociona que acompanyi la xerrada la cançó Maig d'amor, de Jesús Fusté, basada en un poema de Gerard Vergés.
Aprofitant el viatge, a banda de fixar-me en uns quants personatges de carrer, visito el Museu d'Història de Catalunya, que no és el mateix que una Història de Catalunya de museu.
Els daus trucats no saben el que es perden.

17 desembre 2014

Memòries d'una oroneta de Bècquer, d'Albert Guiu

Memòries d'una oroneta de Bècquer no sé si és l'últim llibre d'Albert Guiu, perquè en pocs dies ens ha sorprès amb una doble novetat: a més d'aquest recull de contes, també ha publicat el poemari Raül i Rosa.
Memòries d'una oroneta de Bècquer i altres relats és, com el seu nom indica, un recull de contes, però la poesia, en tot el que fa l'Albert, sempre hi és present. Són relats on els personatges de ficció conviuen amb personatges reals, intercanvien emocions i tendresa. El pas del temps, tirà contra el qual no es pot negociar, juga un paper important en els personatges, en la sensació de pèrdua inevitable de tot allò que queda enrere i que ens tempta amb la tristesa. Tornaran les oronetes? El record les manté amb nosaltres.
Homenatge a la gent senzilla, a la gent que lluita contra els obstacles de la vida de forma heroica, i a l'ensenyament, una de les grans passions de l'Albert.

Per a Relats conjunts

La blancor del paisatge no atenua la fam de caça; les petjades de la presa són més fàcils de seguir.
.
Inspirat per una nova propsta de Relats conjunts.

16 desembre 2014

Al Club Dante de Ràdio4

Aquesta nit, partir de les 22.00 hores, participo al programa de Ràdio4  Club Dante, dedicat a la literatura i conduït per David Martí. Parlarem del poder de la paraula, de poesia, de contes, de nanocontes, juntament amb l'escriptor Vicenç Llorca.

fusta menjada

Trepitja tots els deserts. Intenta completar la impossible col·lecció de miratges. El bagul de records on els desa té la fusta menjada.

14 desembre 2014

Uns altres catalans

Exposició dedicada a Paco Candel i Els altres calatalans al Museu d’Història de Catalunya. A l’entrada, un plafó amb una gran foto de Candel en una carrer de barraques mentre uns xiquets juguen. Noies d’un institut que visita el Museu es fan un selfie davant del plafó posant cares sexis. Uns altres catalans.

La cinquena planta, de Manuel Baixauli

La cinquena planta, de Manuel Baixauli
Sinopsi
Una setmana després d’haver enllestit un llibre titulat L’home manuscrit, Manuel Baixauli va sentir els primers símptomes d’una malaltia que el va deixar, en pocs dies, completament paralitzat, talment una pedra. Una pedra amb tota la capacitat de pensar i de sentir. Al cap de sis llarguíssimes setmanes, va començar a recuperar la mobilitat i, més endavant, l’autonomia. Durant el procés de rehabilitació, Baixauli va conèixer els singulars personatges que poblaven el sanatori i es va obsessionar amb l'última, inaccessible, cinquena planta.
Comentari
Enigmàtica, onírica, real, profunda, introspectiva, reflexiva... colossal. Un llibre que no es pot explicar, s'ha de viure. Un llibre sobre el record i l'oblit, sobre els desitjos i les necessitats. Una novel·la que confirma Manuel Baixauli com un dels meus preferits, com un dels autors a qui espero, que em dóna material sensible i intel·lectual que em sorprèn, que em corprèn, que m'estimula. I, a més, en aquest cas, amb un parell de referències al vi del Montsant.
Per saber més us convido a llegir comentaris als següents enllaços:
Sons de xalocNúvol.
I us en llegeixo un fragment, com acostumo a fer al meu blog De lector a escriptor:


13 desembre 2014

El noi del costat del padrí, segons La petita llibreria

Feliç amb el generós comentari sobre El noi del costat del padrí d'Àngela Sánchez Vicente a La petita llibreria, que podeu llegir en aquest enllaç.
Gràcies!

Papallones en cambres d’hivern, de Gabriel Boloix

Papallones en cambres d’hivern, de Gabriel Boloix, és un llarg recorregut de poemes que s’adscriuen dins l’amplíssima tradició de molts poetes al llarg dels temps d’escriure versos aparentment amb motius al·legòrics a estacions de l’any que són molt més que estacions de l’any. O fins i tot com a metàfores vitals (maduresa, vellesa)…
L’hivern és un sentiment: pot ser mort, pèrdua, buit, dolor, enyorança, melangia…o també pot ser anhel, desig, somni, esperança d’un temps millor.
El llibre aplega diferents sèries de poemes escrits cronològicament en anys molt diferents però que l’autor els ha ordenat com si fos un viatge a través d’una llarga jornada (matí, migdia, tarda, vespre, nit) on s’hi exposen tot tipus d’emocions que reflexionen sovint sobre la fugacitat del propi fet vital.

“Papallones en cambres d’hivern” és gairebé una antologia d’un determinat tipus de poesia que l’autor ha conreat gairebé durant 20 anys i com diu el poeta Jordi Valls en el pròleg “El cas de Gabriel Boloix és excepcional perquè ens mostra la creació en tota la seva trajectòria i com creació i poeta es van transformant amb el pas del temps”

12 desembre 2014

El noi del costat del padrí amb el Club de lectura de Santa Bàrbara

9 de desembre, trobada anual amb el Club de lectura de Santa Bàrbara, del qual sóc padrí, en motiu del cinquè aniversari. Abans de començar m'ensenyen, orgullosos, la remodelada biblioteca, més àmplia, més accessible, més aprofitada, més sostenible.
M'agraeixen la presència diverses vegades, potser perquè sovint els escriptors tenim una aurèola de persona distingida o important, que jo sempre procuro desmentir mostrant-me proper i senzill. Som artesans de les paraules, i les emocions haurien de ser la nostra matèria primera.
parlo de la meva relació amb els relats breus, els llegeixo algun conte d'El noi del costat del padrí, i nanocontes, és clar, de com la realitat em captiva en forma de dietaris i molles.
Escriure em fa sentir emocions. Les emocions em conviden a a escriure. Bonica dansa. Balles?