es vincla el verd

 

parella de fet

El sol i el mar no són amants d'estiu, sinó parella de fet tot l'any.

Com caminar sobre la corda fluixa sense temor de caure

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com caminar sobre la corda fluixa sense temor de caure.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Tortosa banyada

 

recordatori o estímul?

 

Entrar a un despatx el 3 d'agost. Veure que al calendari de taula estan subratllats des del dia 20, dissabte, fins al final, el 4 de setembre, diumenge. No sé si més enllà del full.

Dedueixo que són les vacances. Intueixo que no estan subratllats com a recordatori, sinó com a estímul.

No tremolar, segons Marta Viladrich; un relat ballat

 Ja fa una colla d'anys, gaudint d'algun dels espectacles de Valer Gisbert, vaig descobrir Marta Viladrich. 

Des del primer segons vaig caure seduït, magnetitzat, enamorat, per la seva forma de moure's dalt de l'escenari, per l'energia que em transmetia. El pas dels anys, i les diverses ocasions en què l'he vist interpretar la dansa, no ha fet altra cosa que confirmar aquella primera impressió. 

I a mi, que m'agrada jugar, interactuar amb diverses disciplines i gent, li vaig proposar fa unes setmanes el meu desig de col·laborar junts, que aquest era un regal que volia fer-me, amb la seva imprescindible participació. Per fer-ho fàcil, i al seu ritme, li vaig enviar diversos àudios amb lectures dels meus relats, i ara ja podeu gaudir del resultat. 

Entre tots els relats, va escollir "No tremolar",  inclòs al recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020). No m'estranya, perquè crec que és un dels que té més força, del miler que n'he escrit. No és casual que Ernest Redó i el grup Obscens en fessin una versió amb banda sonora de rock.

Espero que us agradi aquest vídeo, que per a mi esdevé joia i que, qui sap, tant de bo tingui continuïtat.

 

Res infinit com l’antiga set

 Res infinit com l’antiga set que cap cel no apaga.

Inspirat en una fotografia d'Agustí Descarrega.

Quan la mirada és l’objectiu

 Quan la mirada és l’objectiu; quan la imatge, un reflex.

Inspirat en una fotografia de Rafel Espuny

Cinquanta còdols al mar, de Laura Casas Inglés

Com ser infal·lible a l'hora de veure venir el mal temps

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com ser infal·lible a l'hora de veure venir el mal temps.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

manca alguna peça

 

El llarg camí del sol, de Conxa Solans

El llarg camí del sol, de Conxa Solans

Finalista del Premi Josep Pla

Editorial Antinea

 L’Anna Riverola i el seu fill de nou anys arriben a Alarò amb el propòsit de trobar un lloc on allunyar-se de la tragèdia que ha trasbalsat la seva vida. El marit, un prestigiós periodista, ha mort en un atemptat a Beirut, mentre viatjava amb l’ex-president del país, Rafiq Hariri.

A Alarò l’Anna intenta refer la seva vida i integrar-se en la societat local, a la vegada que reprèn la seva activitat com a periodista. En aquest procés descobrirà que, sota una falsa aparença de convivència pacifica, en la societat que els acull bullen un cúmul d’intrigues, traïcions i mentides.
Al Líban ha quedat Jean Luc, un personatge inquietant que continua interferint en la vida de l’Anna i del seu fill.

 Al súper, una noia jove davant meu paga un sol producte: una bossa amb glaçons de gel. Miro el meu carro, amb set paquets de tetrabreaks de llet. Estem en fases diferents de la vida.

I sentir-se encara amb forces; presentació al WIN Complex Esportiu

 Avui, 28 de juliol, presentació a Tortosa del meu llibre I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), obra guanyadora del VII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.

Ja ho he explicat diverses vegades. Es tracta d'un recull de relats amb el fil conductor de l'esport. Són els meus contes breus, amb el tipus de personatge habitual, perdedor, indecís..., però totes les històries sorgeixen a partir d'algun esport que m'ha servit de fil per a estirar la trama.

Per a mi ha estat un plaer escriure'l, m'he divertit molt perquè m'ha permès jugar, i crec que en aquest recull s'hi troben alguns dels meus contes més rodons.

De seguida vaig voler aprofitar l'ocasió que em proporcionava el llibre per a buscar espais diferents per a presentar-lo, i d'aquesta manera s'ha forjat l'acte d'ahir al WIN Complex Esportiu, concretament, a la sala d'spinning, amb tothom assegut en una de les bicicletes estàtiques.

He hagut d'explicar l'acte diverses vegades, perquè sonava estrany, i aquesta era la intenció, portar el llibre a espais diferents, no ideats per a aquesta mena d'actes. Suposo que tothom que hi va assistir (per cert, la gent que m'acostuma a seguir sempre, i que són un dels meus tresors més valuosos), recordarà aquesta presentació, i la diferenciarà de la resta.

Inia l'acte l'alcaldessa, Meritxell Roigé, i després Roger Pedret, gerent del WIN i que m'ha donat totes les facilitats davant aquesta esbojarrada idea. I per a la presentació concreta, m'acompanya una parella especial. Mentre pensava a qui li podia encarregar aquesta tasca, buscava una persona que combinés esport i literatura, i de seguida em va venir al cap aquesta benvolguda parella que reuneix ambdós móns: Xell Aixarch, a qui conec de fa molts anys, treballadora a la Biblioteca Marcel·lí Domingo i ara a Cultura, i Vicky Maigí, periodista esportiva. 

I la decisió ha estat un encert. M'han preguntat sobre aquesta aparent estranya combinació, han llegit fragments, i crec que ens hem divertit i emocionat. Es pot demanar més.

Les fotos, que podeu veure en aquest àlbum, la majoria de l'omnipresent Rafael Ricote i la seva càmera, parlen per si soles.

Aprofito per a adreçar-me a les entitats esportives de la zona a qui he proposat fer activitats similars, i a tota la resta, perquè s'animin a acceptar la idea, que juguin amb mi i amb el llibre, que, en gran part, d'això és tracta l'esport, no?, de jugar.

travessa la llum

 

entre els plecs que t'envolten

 

Com trobar el punt de sal a la vida

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com trobar el punt de sal a la vida.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

I sentir-se encara amb forces, una presentació inhabitual a Tortosa

 

A la meva vida habitual m’agrada certa rutina, tranquil·litat, la repetició d’alguns petits rituals quotidians... Tot plegat crec que em proporciona la serenor necessària per a poder ser creatiu. D’altra banda, quan participo en activitats literàries m’agrada tot el contrari. Xalo improvisant, reinventant-me, i fent alguna cosa diferent a cada presentació o recital. No sempre tinc la ment o l’energia per a conseguir-ho, però ho intento. I la publicació del recull I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), amb què vaig guanyar el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta, un recull on apareix un esport a cada relat, és una temptació massa llaminera. Em proposo posa cara a cara aquests dos móns que algú potser creu antagonistes (jo no): la literatura i l’esport. I per això estic intentant realitzar activitats amb el llibre a instal·lacions esportives. De moment, gràcies a la bona predisposició del regidor d’Esports, Joaquim Martorell (abans fou de Cultura), i del gerent del Complex Esportiu WIN, Roger Pedret, presentaré el llibre en aquests instal·lacions esportives , el 28 de juliol a les 7 de la tarda, concretament a la sala d’spinning. A algú li pot semblar estrany, absurd, curiós, provocador, divertit o innecessari, o tot a la vegada. M’encanta!!! Ja tinc ganes de trobar-m’hi. Miraré d’explicar com he escrit els relats a partir d’ imatges i moviments típics de cada esport, de com a partir d’aquest fil he arribat a les emocions, un país on coincideixen literatura i esport. I he escollit perquè m’acompanyin aquest dia una benvolguda parella, que encarna, en certa manera, la unió d’aquests dos món, Xell Aixarch, rapsoda, treballador cultura i fins fa poc de la biblioteca de Tortosa, i Vicky Maigí, periodista esportiva. Repeteixo: m’encanta!!! Jo de vosaltres vindria, no deixeu que us ho expliquin.  

paraules que et posen de bon humor

 Us proposo escriure una paraula que us posi de bon humor o que us desperti tendresa, sense motiu aparent, o amb un motiu que podeu compartir.

Per exemple, taronjada.

(Propostes fetes a facebook i a twitter)

clofolles

 

Dos móns, abans de la XXV Festa del Renaixement

 

Aquesta tarda comença la XXV Festa del Renaixement. Com sempre, durant el matí, per tal d’assajar i preparar els actes de la inauguració, els artistes que es despenjaran per la façana de l’Ajuntament envaeixen el nostre espai de la tercera planta, amb les seves cordes, atuells, etc. Convivim durant unes hores, trenquen la nostra normalitat, i ens preparen mentalment per a començar la Festa.

En aparença semblem dos móns molt diferents en contacte, des del vestuari fins a l’estil de vida i de treball. Si ens deixem portar pels prejudicis i pels tòpics, als treballadors de l’administració pública se’ns adjudica el color gris, la rutina, la meticulositat, l’avorriment, mentre que als artistes i funàmbuls se’ls pinta de colors vius i alegres, se’ls imagina plens de creativitat i amb una vida excitant i plena d’emocions.

Potser aquests tòpics tenen algun percentatge de veritat en el fons, però puc assegurar que aquest percentatge s’allunya molt del 100%. Farà 25 anys que treballo a l’ajuntament, i han estat pocs els dies en què m’he avorrit. Part de la feina es repeteix periòdicament, sovint de forma diària, però ha estat en continua modificació. La nostra línia de treball no és en absolut plana, sinó que sovint imita el traçat esbojarrat d’una muntanya russa, amb entrebancs i problemes freqüents que has de sortejar, amb èxit algunes vegades, amb fracàs d’altres. I procuro endolcir tots els dies amb dosis de bon humor i creativitat. Creativitat que, d’altra banda, he desenvolupat a les meves hores lliures, gràcies a la seguretat i tranquil•litat de gaudir d’una feina estable.

Per un altre costat, és ben possible que la vida d’un artista professional tingui força moments de rutina, de repetitiu assaig, d’amargors que acabin per fer perdre l’emoció.

Potser, en general, la passió amb què es viu la vida no depèn de l’ofici, sinó de l’actitud.
Els funàmbuls han acabat d’assajar, de moment. Deixen les cordes i ancoratges preparats, amb la finestra oberta de bat a bat, per on s’escola l’aire condicionat i entra el silenci de migdia de la plaça, a poques d’hores d’omplir-se de gom a gom. Al vespre, miraré des de baix l’espectacle de la inauguració, em fixaré amb els artistes que es despengen de les finestres de la tercera planta, els reconeixeré amagats entre les seves disfresses, i sabré que l’endemà, quan torni a la feina al matí, em trobaré el seu rastre, alguna ampolla d’aigua buida, alguna cadira fora de lloc que recol·locaré per continuar amb la meva feina, mentre ells segueixen amb la seva, amb la màxima passió totes dues, desitjo.