14 de setembre de
2023. Torno a Barcelona, a la Setmana del llibre en català, encara amb el record de fa cinc dies, avui per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum (Mar de Fora, 2022), al mòdul de llibres ebrencs.
Avui no
m’acompanya Ricardo, però mai viatjo sol si m’emporto un llibre. He tingut mala
sort; el tren és de seients durs, un típic model poc còmode de rodalies que,
amb menyspreu, destinen per a un viatge de tres hores fins a Vinaròs. Sí, tres
hores, quan fa anys només n’eren dues.
Reparteixo l’atenció
entre les pàgines de l’últim de Sergi Pàmies, l’interior del vagó, ple d’aspirants
a personatges, i el paisatge mòbil rere la finestreta. En passar per
Torredembarra, reconec algun carrer per on vaig passar fa unes mesos amb mon
fill, l’edifici on hi ha una pizzeria davant la platja, que li agrada molt, i
per simpatia a mi també, i on ens vam regalar, com a premi de viatges periòdics
d’obligació, un parell de dinars que li semblaren, encara innocent, de luxe.
Enyoro per uns instants les nostres passejades farcides de converses i preguntes
infinites, ara que ja comença a volar, i que la companyia dels papes passa a
segon terme, rere la colla d’amics i amigues que està fent. La vida avança a
velocitat de tren, però encara hi ha estacions i andanes on baixar, i bitllets
de tornada.
Poc abans d’arribar
a l’estació de França, a l’horari previst, un passatger fornit i tatuat, s’aixeca
i fa flexions de braços penjat de la barra del sostre. Els bíceps sembla que li
vagin a esclatar, mentre jo, solidari, m’estiro sense moure’m del seient, amb
cura que no m’agafi rampa de l’esforç. Estem sols, em mira, i diu que ja no
suportava estar assegut més temps. Quan s’obre la porta, em dedica un bon diu i
un somriure lluminós.
M’adreço
directament al Moll de la Fusta. Falten pocs minuts perquè obrin el recinte de la
Setmana, i fora ja està ple de gent esperant. A les 11 en punt, al mateix temps
que donen accés, sona a molts mòbils l’assaig d’alarma que estava programada, i
m’ho prenc, perquè em dona la gana, com un anunci diví que la jornada serà
especial.
Assisteixo a diversos
actes, com la presentació del llibre de Màrius Serra –a qui saludo recordant
anteriors coincidències, i proposant-li de noves- , l’actuació de Vladivostok,
i una taula rodona sobre novel·la negra. Me’ls miro amb interès, per a aprendre
alguna cosa i agafar idees per a l’allau d’activitats en què participo, i he de
dir –amb orgull; per què no- que les presentacions, converses i recitals que
organitzem a Tortosa i a les Terres de l’Ebre no desmereixen en absolut, tot i
que el ressò mediàtic –això sí- sigui ben diferent.
Alterno les
passejades visuals per l’infinit paisatge del llibres que ofereixen parades de
llibreries i editorials, amb les visites al mòdul 2 dedicat als llibres
ebrencs, on aprofito per a carregar la bateria del mòbil i la meva mateix amb
tertúlies a peu dret amb Vane i Rosa de Viladrich. Rosa fa mesos que es va
jubilar, però és d’aquelles en què la tasca de llibretera no és una feina, ni
tan sols un ofici, sinó una forma d’entendre la vida.
A migdia em
dirigeixo a dinar al restaurant que vaig mencionar la passada crònica, al
carrer Agullers, i que ja vaig definir com el de “sempre”. Amb ànim de
rebel·lia petita, surto per la porta d’entrada, on fa quatre dies no ens van
deixar sortir. En passar per davant de Correus, em trobo de cara una excursió
de joves estrangers de pell blanca i roja a percentatges diversos, que travesso
com qui penetra un núvol de boira espessa –símil difícil d’imaginar amb la
calor que fa.
Avui hi vaig sol,
sense tenir taula reservada, i trobo que està ple. Em fan lloc a la barra. Trio
els plats a la carta que ens va fer gràcia l’altre dia, escrita a mà, i alterno
ullades a un diari esportiu –Xavi lloa la força mental de Ferran Torres-, amb
la visió d’un espectacle que sempre em fascina, de cuiners i cambrers
atrafegats per a portar cada plat a cada client, amb el desig que el trobin del
seu gust, mentre ells suen, nerviosos, i es mouen enèrgicament fent cinc coses
alhora. Tot i el tràfec que observo des de primera línia –cuinen darrere la
barra- sovint tenen la deferència de preguntar-me si necessito alguna cosa –potser
perquè ja soc un client de tota la vida, m’agrada pensar. A l’hora de les
postres, la cambrera “de sempre” em canta la llista de delícies fetes a la
casa. Se’n deixa un. “I el flam de xocolata?”, pregunto espantat. “Sí, com ho
saps!”,exclama. I és que, als clients “de sempre”, aquestes coses no se’ns escapen.
Faig el cafè vora
el port. Contemplo la desfilada humana amb tota la seva diversitat; la majoria
joves i atlètics, camí de la platja o fent exercici. A més de les lletres, m’agraden
molt els números, i em poso a comptar camisetes esportives. Tres de la selecció
argentina, dos blaugranes, i una rosa de l’Inter de Miami; Messi 4 – Barça 2.
A la Setmana de
nou, corrua de salutacions amb amics de lletres, com Anna Maria Villalonga,
Rafael Casas i Lola Salmeron, i gent que afegeixo a la llista, com Montserrat
Morera Escarré i Maria Gas del Cid, amb qui compartim horari de signatura. Vaig
descobrir el llibre de Maria el dia abans a la secció local de La 2 de
Viladrich, que sempre miro per a prendre notes de les novetats ebrenques. No la
coneixia, i en veure que és nascuda a Tortosa, i resident a Barcelona, de
seguida m’hi vaig posar en contacte, amb la sorpresa de comprovar que avui
signàvem llibres a la mateixa hora, a escassos deu metres de distància.
La vida t’ofereix
una gamma de possibles sorpreses, que esdevenen regals si tens el tarannà de
voler-les descobrir.
Acabada la meva
hora de signatura, al vespre, amb el goig d’haver dedicat uns quants exemplars
de Hi entra de puntetes la llum, amb nanoconte de regal inclòs, em dirigeixo
cap a França a pas ràpid per no perdre el tren. Dos dies a Barcelona en una
setmana, i ja començo a esquivar amb habilitat bicicletes i patins.
Amb Ricardo vam
tenir sort l’altre dia; trens amb certa confortabilitat. Avui, em toca d’anada
i tornada el model de seients durs, però em distrec amb dos adquisicions per a
entrevistes a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre: Pau de Gósol, d’Iñaki
Rubio, i El rastre nival, d’Àngels Marzo; efectes secundaris de la meva
participació a la Vila del Llibre de Malgrat de Mar. Una cosa porta a l’altra,
si les saps cosir adequadament.
Arribo a Tortosa
esgotat, amb mitja hora de retard, però a casa m’esperen tots desperts. Mon
fill em recorda els plans de demà, i la tasca de transportista per la qual
requereix els meus serveis; coses seves en què jugo un paper secundari, però
necessari encara, i agraït amb dos petons que culminen el dia.
