Sota la pell hi ha carn encara (si els deixéssim)

equilibri

 

Un home i sa filla, d’uns nou anys, juguen al passeig de Ribera passant-se la pilota, sense ànim competitiu, en principi; la rivalitat generacional no ha arribat al seu punt àlgid. Amb picardia i un somriure, el pare xuta la pilota a una mica de distància de la xiqueta, que ha de córrer per a anar-la a buscar, mentre crida lamentant-se i allargant molt la i: “ai, papa!” Potser s’espera dels pares que facilitin les coses, que estalviïn esforços als fills, o potser cal trobar un difícil equilibri en això, fins i tot un diumenge al matí amb sol d’octubre.

A les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta

 És una cita esperada i estimada que arriba a la dinovena edició. A banda d'espectacles literaris, recitals, presentacions, taules rodones... allò que més valoro és que les Jornades s'han convertit en un punt de trobada, de retrobada, de coneixença, d'ampliació, d'aquesta família de lletres que anem fent entre tots. 

És un goig veure les abraçades, els somriures... la felicitat que ens dona coincidir de nou. A més, durant les Jornades no només ens alimenten amb cultura, sinó que ens ofereixen un pica-pica, un esmorzar, un dinar... i això pot semblar menor, que no és l'important, però ajuda molt a crear un ambient fraternal, distès, lúdic, que posa en safata el naixement i el reforç de velles amistats, i que ens reconforta, perquè que et convidin a menjar i beure et fa sentir valorat, estimat, com a casa, i tot això és una manifestació del tarannà de la mestressa de les Jornades, La Joana Serret, a qui tant estimem.

Unes imatges per demostrar el to de les Jornades

My darling Clementine (Pasión de los fuertes)

Crec que és el primer cop que veig aquesta pel·liculassa, un clàssic del western del senyor John Ford, My darling Clementine, o Pasión de los fuertes, com e sva traduir al castellà, perquè en aquella Espanya de llavors, i crec que encara en la d'ara, els títols havien de semblar més baronívol, en una falsa creença del que això comporta.

Sigui com sigui, tota una joia per a la vista. Us deixo un detallet del guió, un breu diàleg que crec recordar haver escoltat idèntic en una altra pel·lícula:

-Mac, mai has estat enamorat?

-No, sempre he estat cambrer tota la meva vida.

La séquia

 

Trobo una vell séquia de reg trencada, interrompuda per l’avanç de la ciutat que ha envaït antics horts propers a Tortosa. La construcció humil, envoltada d’herbes i fulles seques, sembla inservible i inútil, si és que és inútil recordar-nos d’on venim i el pas tranquil de l’aigua.

Sota la pell hi ha carn encara, lectura del primer poema del llibre

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

De cacera per carrers desconeguts

 

Quan acompanyo mon fill a un partit de futbol, lluny de casa, ens toca arribar una hora abans de partit, o més. Aprofito aquest temps d’espera fent una de les activitats que més m’agrada: vagar per carrers que desconec, sense rumb, badar, deixar que una cruïlla, que un passeig, que una façana, sedueixin les meves passes, la mirada ociosa. Soc un caçador de sensacions petites, d’emocions amagades en la quotidianitat.

Avui ens toca Sant Boi. La zona propera al camp sembla d’urbanització més o menys recent, blocs impersonals d’habitatges, terrasses de bar model funcional amb anuncis de multinacionals del refresc, un basar xinès, un centre d’alimentació Alí, que no crec que sigui un diminutiu d’alimentació. Enmig d’aquest entramat, envoltat d’una misa vegetació de creixement espontani, uns pocs pins - un amb una rama esqueixada-, veig un mas que, de lluny, crec que es diu Balaguer. En altres temps devia estar solitari, a la falda de la muntanya, i ara es veu assetjat, resistint encara.

No gaire més lluny trobo un carrer amb edificis de caràcter modernista, com ara l’Hostal Porta de Ferro; és evident el motiu del nom. La porta principal, forjada, està tancada, i hi ha un cartell amb una fletxa on hi diu textualment: Informació i reserves a la otra puerta. Potser aquesta segona, de fusta, és per als dies de cada dia.

Segueixo caminant, ja per tornar al camp. Veig cartells contra la violència domèstica, de solidaritat amb els discapacitats, i d’estima cap al personal sanitari. Les ciutats, per molt que creixin, mantenen ànima.

un dibuix, un tresor

 

Un estiu dels setanta, jo devia tindre onze o dotze anys, ma mare em va fer anar a classes de dibuix al mateix carrer, amb la Pinet, suposo que per a ocupar una mica les hores.

Jo no destacava en dibuix, era millor mon germà, però m'agradava passar alguna estona copiant -no calcant - el Mortadelo, l'ànec Donald, el Mickey, i coses així.
Aquelles poques classes no em convertiren en bon dibuixant, però m'obriren una finestra que agraeixo, em donaren unes tècniques bàsiques per passar a un altre nivell. Dibuixava bodegons, paisatges de Cornudella, a llapis i també amb ceres.
Molt de tant en tant, encara ho faig, i em relaxa.
Vaig fracassar rotundament en l'intent de dibuixar retrats. Els rostres i les mans han quedat fora del meu abast, de lluny.
Però un dia de la meva adolescència, a casa, potser avorrit, a una llibreta on hi feia de tot, i amb un bolígraf a la mà, vaig tenir l'impuls de dibuixar la padrina. Mirava la tele -no l'escoltava, perquè era bastant sorda- i seia a la seva cadira en una postura típica, amb les mans agafades al genoll. I per alguna mena de miracle o atzar, sense ser cap gran dibuix, vaig captar l'essència del seu rostre.
Ella es va morir pocs anys després, i el dibuix va agafar una dimensió emocional a la família, perquè pràcticament no teníem fotos d'ella. Vam desar-lo tan bé perquè no es perdés, que li vam perdre el rastre durant molts anys. Fent neteja per casa, mon germà l'ha trobat, en una capsa que hi deia "tresors". Bon títol per a un dibuix

Llegint Quan ataquen els voltors, de Cinta Farnós

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

 Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017. 

la feixuga càrrega de les responsabilitats

 

“Si pots corre i fer el tonto per aquí, també pots portar l’instrument”, li diu un pare a son fill que carrega, agafat entre els braços, un enorme estoig contra el seu pit. Lliçó pràctica per a aprendre la feixuga càrrega de les responsabilitats, un vespre al carrer de la Rosa de Tortosa, a la sortida del Conservatori de Música.

Quatre generacions, quatre relacions amb la fotografia

A la web de La Marfanta comparteixo una nova reflexió, aquest cop al voltant de les diferents formes de relacionar-se amb la fotografia de quatre generacions. 

Miro enrere, i ja són una bona colla, els article que hi he penjat, i que podeu llegir en aquest enllaç.

l'altre Jesús

 

Coincideixo al carrer amb l’Agustí Forner, un dels molts amics a qui sempre fa alegria trobar, i que he fet gràcies als diLLUMs d’arts al forn. Torna d’un llarg viatge, i l’acompanyen de la mà un xiquet i una xiqueta menuts. Ens presenta informalment, a la xiqueta li diu “és Jesús, saps qui és Jesús?” –potser els ha parlat de mi alguna vegada. La xiqueta pensa un parell de segons, i assenyala amb el ditet el cel. Ens posem a riure, jo una mica aclaparat pel pes de la responsabilitat, perquè la xiqueta, amb la seva confusió, ha posat el llistó molt alt, fins que ella se m’abraça a les cames amb tendresa.

d'un llarg passat, d'un curt futur

 

Dos parelles força grans es troben al carrer. L’home de l’una camina amb una crossa; la dona de l’altra, també. El primer s’acosta cap a l’altre home, crida el seu cognom amb admiració i alegria, com si li fes sorpresa haver-se’l trobat, li posa una mà a l’espatlla, i li diu:

-Feia temps que no ens veem, eh?

-Perquè t’amagues- li respon.

Somriuen, i intueixo complicitats que beuen d’un llarg passat i, temo, d’un curt futur.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

els coloms morts

 

Camino per la rambla Felip Pedrell, al tram on es fa més estreta a la vora l’Ebre, darrere de l’antiga Casa de la Generalitat, i prop del palau del bisbe. A terra, a la vorera, jeu un colom mort, tot just a l’alçada d’un malauradament famós i polèmic monument al mig del riu. Tinc la temptació de captar la imatge en un fotografia amb el cos del colom en un primer pla i, al fons, la imperial àguila de ferro que destaca al monument, però me n’estic, per respecte a tots els coloms morts del món.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

índex econòmic a peu de carrer

 

Una dona parla pel mòbil al carrer, i quan passo al seu costat escolto que crida, vocalitzant de forma exagerada i aturant-se a cada síl·laba en to d’admiració creixent: “trenta-quatre euros!”

Ens allunyem de seguida i desconec el producte o el servei que val aquest import, ni si l’exclamació que li provoca és d’ensurt per l’encariment de la vida, o de sorpresa davant d’una oferta irresistible. Em quedo amb el dubte, sense saber interpretar aquest índex econòmic que m’ha estat revelat.

El noi del costat del padrí

 

Aquest mes, quan està a punt de veure la llum el meu vintè llibre en solitari, fa una dècada del meu recull de relats El noi del costat del padrí (Cossetània Edicions), que llavors era el novè.

Tinc molt bon record d'aquest llibre, que conté algun dels meus contes preferits, com ara el que dona nom al recull, i d'altres personatges que hi conviuen.

Recordo una entrevista amb l'amic Gustau Moreno, tots tres, llibre ell i jo, deu anys més joves

Tens un racó dalt del món, el programa en mode repòs

 Més de catorze anys i de tres-centes converses després, el programa Tens un racó dalt del món no estarà a la graella de Canal 21 Ebre.

Per motius personals –no per cap problema-, he decidit fer una aturada al camí, estirar les vacances d’estiu un temps indeterminat, reorganitzar energies i idees, per a reemprendre la trajectòria en un futur no gaire llunyà, però sense posar-me límits.

El programa m’ha donat moltes satisfaccions, m’ha permès conèixer gent d’aquest món literari tan divers, i continuaré fent difusió dels llibres, però a un altre nivell i, sobretot, a un altre ritme i sense altres compromisos que els que pugui anar paint lentament.

De moment, en mode repòs.