Un estiu dels setanta, jo devia tindre onze o dotze anys, ma mare em va fer anar a classes de dibuix al mateix carrer, amb la Pinet, suposo que per a ocupar una mica les hores.
Jo no destacava en dibuix, era millor mon germà, però m'agradava passar alguna estona copiant -no calcant - el Mortadelo, l'ànec Donald, el Mickey, i coses així.Aquelles poques classes no em convertiren en bon dibuixant, però m'obriren una finestra que agraeixo, em donaren unes tècniques bàsiques per passar a un altre nivell. Dibuixava bodegons, paisatges de Cornudella, a llapis i també amb ceres.
Molt de tant en tant, encara ho faig, i em relaxa.
Vaig fracassar rotundament en l'intent de dibuixar retrats. Els rostres i les mans han quedat fora del meu abast, de lluny.
Però un dia de la meva adolescència, a casa, potser avorrit, a una llibreta on hi feia de tot, i amb un bolígraf a la mà, vaig tenir l'impuls de dibuixar la padrina. Mirava la tele -no l'escoltava, perquè era bastant sorda- i seia a la seva cadira en una postura típica, amb les mans agafades al genoll. I per alguna mena de miracle o atzar, sense ser cap gran dibuix, vaig captar l'essència del seu rostre.
Ella es va morir pocs anys després, i el dibuix va agafar una dimensió emocional a la família, perquè pràcticament no teníem fotos d'ella. Vam desar-lo tan bé perquè no es perdés, que li vam perdre el rastre durant molts anys. Fent neteja per casa, mon germà l'ha trobat, en una capsa que hi deia "tresors". Bon títol per a un dibuix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada