30 de novembre 2022

Evocacions: música i poesia, a Tortosa, el 3 de desembre

Em fa goig anunciar que el 3 de desembre, a la Sala Arts de Tortosa, dins del cicle Arts 22-23, participaré en una activitat engrescadora i, segur, plena de sensibilitat. Llegiré alguns dels meus textos magníficament acompanyat per Sergi Medina, a l'oboè i violoncel, i Maria Sáez al piano.

Quan va sortir la paraula "evocacions" com a nom de l'activitat, ho vaig trobar encertat. Tots dos han escollit la música que interpretaran a partir dels meus textos, però jo també he proposat algun text evocat per la forma de tocar que em van mostrar quan ens vam conèixer. A més, què pretén l'art, la música, la literatura, si no és evocar? Per tant, s'hi hi assistiu, recomano que us deixeu portar per tot allò que us evoqui el missatge de la música, i la música de les paraules.

Reserves a accentensemble.musica@gmail.com 

Donatiu, 10 euros.


29 de novembre 2022

Carme Romia visita Tens un racó dalt del món

Carme Romia visita Tens un racó dalt del món. Amb ella parlem sobretot dels seus dos últims llibres, Poètica de poetes, en què després d'una tasca de deu anys recull textos d'una multitud i varietat d'autors que reflexionen al voltant de l'eterna pregunta: què és la poesia? I també parlem del recull de haikús i fotografies Rosa rosae

Josep S. Cid ens recomana el llibre Assaigs, de Michel de Montaigne, traduït per Vicent Alonso.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Toni Lluch.

El programa es podrà veure en directe el 29de novembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat 

28 de novembre 2022

Hi entra de puntetes la llum, primer comentari


 

Dissabte vam presentar el llibre, i diumenge m'arriba el primer comentari sobre Hi entra de puntetes la llum.

L'amic Tomàs Camacho aprofita les seves sessions de caminar per a llegir alhora, i em regala el comentari adjunto que penja a instagram i facebook 



27 de novembre 2022

Hi entra de puntetes la llum; crònica de la presentació mundial


 








26 de novembre de 2022. Ricardo Gascón em passa a buscar per casa per a tornar a La Ràpita. Sap que no seré una companyia gaire distreta, m’ho diu de seguida que obro la porta del cotxe, però que no pateixi, que ja parlarà ell. Porto dos dies amb fort mal de gola i afonia, i vaig amb la intriga de si podré aixecar mínimament la veu. Ja em vaig perdre el recital foto literari que havíem organitzat conjuntament per a ahir dins de Ràpita poètica, i m’explica amb tot detall com va anar, i afegeix petites anècdotes que fan entretingut el viatge, mentre jo assenteixo amb cap, gesticulo amb les mans, i xuclo caramels de mel i llimona, i una Bucometasana que em van recomanar a la nostra farmàcia de confiança.

Arribem una mica tard, però en passar per davant l’Església nova comprovem que encara no han començat. Aparquem a prop; Ricardo té experiència en visitar tots els pobles i ciutats del territori, i coneix els millors llocs. Quan entrem, i durant tota la tarda, em fa gràcia com la gent em somriu i em pregunta si ja em trobo millor; som com una gran família, units per la cultura i l’amistat. L’acte d’avui comença amb la presentació dels tres llibres anteriors de la col·lecció L’Escrita, editats per l’associació Mar de fora: Versos de ocasión, d’Eduardo Margaretto, Dona poesia, de diverses autores, i Som fills d’un poble tot ple de vida, una antologia de Lluís de Montsià. Els dos primers, amb fotos d’Eva Mascarell, que també n’ha editat uns magnífics vídeos promocionals. Eva posa la seva sensibilitat envers la imatge, al servei de Mar de fora, i potser una mica d’ordre, mentre Eduardo n’és la cara més visible i cridanera, potser pel seu origen italià, que de vegades ens fa oblidar tot el treball i experiència que hi posa. A Miquel Reverté, l’altre membre actual de l’associació, dotat de talent literari i una veu magnífica per a recitar, que avui envejo més que mai, el veig pendent de tot, plantat a al vora d’uns assistents que van creixent de nombre, i que obliga a treure més cadires.

Després es presenta el llibre El pez en la chistera, una joguina de paraules i d’enginy de l’amic Tomàs Camacho. Jaume Llambrich, l’editor de Petròpolis, parla de la vinculació de Tomàs amb l’editorial, i em menciona en parlar del primer llibre de Petròpolis, Totes les baranes dels teus dits, que jo vaig promoure, i on apareix un poema de Tomàs a la primera pàgina.

I arriba el torn de presentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum, número 4 de la col·lecció L’Escrita, i que Eduardo em va proposar editar, coincidint amb el cinquè aniversari de Mar de fora (hi un muntatge on mostro les converses entre tots dos, prèvies a l’edició, on es veuen els meus dubtes i indecisions , que crec interessant i divertit alhora). Pau Lleixà, tècnic de cultura, ha donat entrada a cada acte, i m’agrada subratllar el seu amor per la cultura, que demostra essent gairebé omnipresent a actes arreu del territori.

Primer parla Núria Reverter, amb qui ja vaig coincidir aquesta mateixa setmana a l’Institut de Tecnificació d’Amposta on treballa, per a parlar del meu recull de contes I sentir-se encara amb forces. Eduardo ja m’havia dit, en proposar-la com a presentadora, que era molt bona, i vaig comprovar el seu encert a l’hora d’escollir col·laboradors. La seva presentació em sembla extraordinària, dinàmica, apassionada, precisa, analista, fa comparacions amb altres poetes que em fan avergonyir, recita fragments, encerta de ple en la lectura entre línies que dedueix, tranquil·litza el meu sentiment d’autocrítica, sobretot en poesia, i em fan venir ganes de comprar el llibre.

Ricardo parla més de la relació humana que ens uneix els tres, Eduardo, ell i jo, que és la seva especialitat, on és difícil trobar ningú que el superi, i que és el fil conductor del pròleg que ha escrit.

I jo, que em veig capaç de fer ús de la veu després de dos dies, la utilitzo en primer per lloc per a repartir agraïments, per a parlar de la vinculació amb La Ràpita, en multitud de visites culturals ( i també esportives amb mon fill, d’on hem sortit quasi sempre derrotats per la Rapitenca). Parlo de com va sorgir la idea d’escriure aquests poemes sobre parts i mobiliari d’una casa (la porta, la cadira, el balcó...), que va guanyar el IV Premi Lluís de Montsià el 2018, i de com s’hi afegiren poemes sobre parts del cos (pell, ossos, cor, pulmons...), i de com vaig decidir cosir-los, de forma que els poemes d’un i altre es barregessin, s’abracessin, en una metàfora de la unió de la casa i del cos en un concepte únic i integrat. Parlo també de què pot suggerir el seu títol, que s’inicia amb un pronom feble, en funcions de complement circumstancia de lloc.  El es completa amb una altre poemari “Vas i vents”, on el meu joc amb les paraules va més enllà, poemes minimalistes on les paraules prenen més protagonisme, de vegades amb l’alteració d’una sola lletra, recordant i homenatjant en algun cas l’admirat, estimat i enyorat, Víctor Canicio, el record del qual em porta de nou a La Ràpita on, crec, mai no hi deixaré de tornar, ni que sigui de puntetes.

Per a acabar la presentació, Eva Mascarell ens mostra el magnífic vídeo de promoció del llibre que ha realitzat, que m’enamora, i que demostra un cop més la seva sensibilitat i capacitat de treball, perquè em consta que ha disposat de molts pocs dies.

Després, foto de família de tothom que ha participat, dedicatòria de llibres, i reprenem amb Ricardo el camí de tornada, on ja faig ús d’una recuperada veu, i d’una renovada il·lusió, ni que sigui de puntetes.

26 de novembre 2022

Recital foto literari a La Ràpita, o de com ens agrada jugar als dels diLLUMs




 

Ahir, dins del marc de la 4a edició de Ràpita poètica, va tenir lloc un recital foto literari organitzat per diLLUMs d’arts al Forn, del qual en parlem al seu blog, i que diu molt de la manera de treballar dels diLLUMs, de la  importància que li donem a mesclar gèneres artístics, de buscar col·laboracions, interaccions, de jugar.

Ràpita poètica està organitzat per l’associació amiga Mar de fora, que bàsicament la formen Miquel Reverté, Eva Mascarell i Eduardo Margaretto. Eduardo ens va demanar que féssim alguna activitat per al divendres a la tarda, i Ricardo i jo de seguida ens vam posar a maquinar, segons la nostra manera de funcionar. Algun dels dos enceta una idea, i l’altre immediatament la millora, en un procés que de sovint creix en espiral a mesura que ens engresquem mútuament. No importa qui dels dos té la primera idea, moltes vegades no ho recordem, i no importa. A gran velocitat, seleccionem còmplices que encara no saben que participaran en un o altre projecte, que triem d’una llarga llista de víctimes amables i generoses amb qui ens fa goig jugar, i que no para d’augmentar. Ens repartim la feina entre els dos, sense protagonismes, amb confiança plena, entre somriures (som xiquets que es troben en ple joc).

En aquest cas, Ricardo va buscar fotògrafs de la Ràpita a qui va demanar imatges. Jo m’encarregava d’adjudicar les imatges a autors per a escriure un text. La idea era recitar-los amb les imatges projectades al darrere.

Quan ja ho teníem tot a punt, ens vam adonar amb horror que aquell dia no podíem comptar amb una peça fonamental per a nosaltres, Rafael Ricote, que,amb un tarannà que ho fa tot fàcil, ens gestiona el Departament de Fotografia i Vídeos, i s’encarrega de fer anar el nostre projector. Vam quedar amb Rafa per a anar a buscar el projector al Forn de la Canonja i ens va explicar el funcionament, en teoria fàcil del projector. Recordo que va remarcar que el projector i el portàtil havien d’estar engegats abans de connectar-los mitjançant un cable HDMI,i que així ells ja es reconeixerien mútuament (no sé si m’agrada o no confiar en la complicitat de les màquines). Solucionat un problema, en sorgia un altre; no teníem portàtil per a passar les fotos! I aquí és on demanes ajuda a un altre amic, habitual col·laborador, Jaume Llambrich, ànima, cor, cervell i braços de l’Editorial Petròpolis, que vindria a la Ràpita a l’acte previ de presentar el llibre Josep Igual i els dies, acompanyat del seu portàtil.

Tot semblava lligat un dia abans, excepte els capricis de la salut. Una forta inflamació de gola em deixa baldat i afònic. En aquestes condicions, prefereixo quedar-me a casa, confiar els meus papers, notes, i guions als amics, perquè coordinin l’acte, i seguir-lo a través dels missatges de whatsapp que em van enviant.

I avui, dissabte al matí, encara a casa, fent gàrgares, medicant-me i fent vot de silenci, per a intentar estar bé a la tarda, i poder anar a la Ràpita a la presentació mundial del poemari Hi entra de puntetes la llum, ni que sigui per a fer mímica.

Ja us ho explicaré.

Més informació del recital d’ahir, al blogdels diLLUMs.

24 de novembre 2022

I sentir-se encara amb forces, a l'Institut de Tecnificació d'Amposta





Ahir vaig gaudir d'una visita a l'Institut de Tecnificació d'Amposta, convidat per la professora Núria Reverter, per a parlar amb tres classes de 3r d'ESO sobre el meu recull de contes I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions, 2022), obra amb què vaig guanyar el VII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.

Té sentit, perquè aquest centre té una relació especial amb l'esport, igual que el llibre, i he comentat les motivacions per a escriure'l, i les semblances i diferències entre literatura i esport, sempre amb les emocions com a fil conductor. 

M'han expressat dubtes que tenien, alguns molt interessants, m'han donat algunes ressenyes sobre el llibre, he compartit la passió per escriure, i qui sap si he plantat alguna llavor, o n'he regat alguna que ja estava plantada.



23 de novembre 2022

olor

 Aquell trencar el precinte del pot de cafè i que et pugi l'olor concentrada.

22 de novembre 2022

al Papúa Poètica, amb amics










El passat 17 de novembre va tenir lloc una nova edició del Papúa Poètica a L'Ampolla, dela qual ja en parlo al blog dels diLLUMs d'arts al Forn.

Des de l'inici, al mes de juny, que estic ficat en aquesta iniciativa de l'escriptor Paul Martin, donant-li suport a l'hora de coordinar les persones que hi van a recitar. Cal agrair la idea de portar activitats culturals a la vida de pobles com L'Ampolla, de forma periòdica, i Paul em trobarà al costat en la insistència i constància necessàries.

En aquesta ocasió Coia Valls va presentar el seu llibre L'alquímia de la vida. Va arribar amb els antifaços que elabora amb sa mare (al temps que fabrica moments per al record) per tal de centrar-nos en una lectura dramatitzada del llibre. Xulio Ricardo Trigo, les estones en què no fa fotografies, també ens recita textos dels seus llibres de poemes. Emigdi Subirats ens llegeix poemes d'Antoni Canu, de L'Alguer, una vila que estima, i ens recita de memòria algun dels poemes del seu repertori habitual. Paul Martín ens recita, entre altres, el poema Puta, del llibre Vidas en fuga, sobre el qual us convidem a veure l'extraordinari vídeo realitzat per ell mateix, i que serà dramatitzat a Nova York el 26 de novembre. I jo llegeixo alguns poemes i contes inèdits, que em va goig compartir. 

Després anem a sopar plegats a una terrassa vora el port, protegida amb tendals i escalfada sobradament amb una estufa, perquè el novembre ha pogut amb un estiu que semblava no acabar-se mai.  Compartim pizzes i entrants que tria Coia, decidida, i també moments vitals que deixaran petjada a la nostra amistat.

I ens acomiadem en una rotonda, i ens dirigem al cotxes que tenim aparcats en diferents llocs de L'Ampolla. 

Quan arribo a Tortosa, aparco vora el parc i, a mig camí de casa, em trobo un amic que plega de treballar en un establiment de restauració. Em regala una bossa de croissants que havien sobrat, "a nosaltres ens surten per les orelles", diu, i em dona novetats de son fill, inquietuds que compartim els pares. 

Me'n menjo un l'endemà, mentre recordo el vespre.

objectiu irrenunciable


Enlairar-se sempre un objectiu massa elevat, de vegades; irrenunciable, malgrat tot.

Inspirat en una fotografia d'Eva Mascarell

21 de novembre 2022

El meu nou llibre, Hi entra de puntetes la llum,

Fa uns dies ja us explicava els dubtes i incerteses davant d'un poemari, amb un vídeo que us us convido a escoltar, i parlava dels motius de l'edició del meu nou llibre, ja el 19è, que es tracta del meu tercer poemari, HI ENTRA DE PUNTETES LA LLUM, publicat per Mar de fora dins de la col·lecció L'Escrita.

Al llibre no tan sols s'hi troben poemes, sinó també algunes fotografies meves. La imatge de la portada és d'Eva Mascarell.

El llibre parteix dels poemes amb què vaig guanyar el IV Premi Lluís de Montsià, ampliats i revisats fins a l'extenuació, i és també una excusa per fer coses amb bons amics, com Eduardo Margaretto en el paper d'editor, i Ricardo Gascón, com a prologuista. 

El text de la contraportada crec que explica prou bé el seu interior:

Jesús M. Tibau, especialitzat en narrativa breu, acostuma a ambientar els seus textos en decorats i escenes quotidianes, senzilles i properes.

En aquest poemari, Hi entra de puntetes la llum, es deixa portar per les sensacions que li suggereixen els mobles i habitacions de la casa, impregades per les emocions i la vida dels seus inquilins, o viceversa. Fent un pas més enllà, estreny el cercle petit i s’inspira també en les parts del cos: pell, pulmons, ungles.... Casa i cos s’abracen, es fusionen, dialoguen, sense cloure’s del tot; sempre resten espais -finestres, balcons, ulls...- per on hi entra la llum exterior, ni que sigui de puntetes.

Al segon poemari del llibre, Vas i vents, minimalista, la paraula pren protagonisme, hi juga, i es basta –de vegades tan sols una lletra- per a evocar emocions, amb la complicitat necessària de qui el llegeixi.

Presentarem el llibre el 26 de novembre, a les 7.30 de la tarda, a l'Església Nova, dins del marc de Ràpita Poètica, després de la presentació del llibre de l'amic Tomàs Camacho.



Ricardo i Eduardo parlen de Ràpita poètica al programa Primera Columna de Canal 21 Ebre, amb Gustau Moreno



20 de novembre 2022

Com udolar com un autèntic llop


La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com udolar com un autèntic llop.      

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

19 de novembre 2022

No com un so, de Mari Chordà



 No com un so, de Mari Chordà

Godall Edicions, 2022  

Sinopsi

No com un so, és el tercer llibre de poesia de la pintora, activista i també poeta Mari Chordà. En ell cartografia el (re)naixement d’un jo des del dol de l’allunyament d’una relació amorosa-sexual («lo regust / d’aquest pas del teu ventre / a la meua boca»), encara desitjada, viscuda des d’una maduresa que defuig els models letals de l’amor romàntic. La lectura del poemari ens mena per la constant constatació dels vincles que enxarxen el jo líric, no només amb aquesta altra dona a la qual va estimar i encara estima, malgrat que el cicle d’aquella relació s’hagi tancat.
No com un so fa gala de l’imperatiu vital i artístic de Chordà, el qual es vincla —es lliga i s’inclina— com / amb / cap a les coses petites, aquelles aparentment insignificants i sovint desateses, i les reinterpreta, els atorga una plenitud de resistència, contra la invisibilització i l’absència.
Mari Chordà, entre llots i torbes. I no tan silenciosa, perquè deixa la traça de la seva escriptura. De fet, cap insecte ho és, de silenciós… Ens cal saber entendre, no només com un so, el batre d’èlitres i la bellugadissa d’antenes.

18 de novembre 2022

Al Núvol

 Que et citin a un article de la revista digital Núvol, amb altres referents de la literatura actual ebrenca, en motiu de l'edició del llibre Tanit i les guerres púniques, de Xarim Aresté.

Gràcies, Xavier Vega

Pulsador de amarla

 


17 de novembre 2022

Dubtes i incerteses davant d'un poemari, o com arriba al meu nou llibre a Ràpita Poètica

 Ja abans de la pandèmia havia quedat amb l'amic i escriptor Eduardo Margaretto, que em publicaria un llibre a la col·lecció L'Escrita que edita a través de l'Associació Mar de fora, de La Ràpita.

L'any 2018, amb un conjunt de poemes que es deia La casa vaig guanyar el IV Premi Lluís de Montsià, i tenia sentit que aquest poemari, ampliat i revisat amb el temps, fos l'objecte d'aquest llibre.

Abans d'aquest estiu vam decidir posar fil a l'agulla, i presentar el llibre en el marc de la quarta edició de Ràpita poètica, i coincidint amb el 5è aniversari de Mar de fora.

La decisió d'arribar a la recta final del llibre em va fer revisar-lo de dalt a baix, i començaren els dubtes, i intercanvi de missatges amb Eduardo.

Vaig creure que seria interessant i divertit recollir els nostres àudios de whatsapp, i mostrar aquestes indecisions i impotències, però també la inquebrantable decisió de seguir endavant, amb humor i amistat. Eduardo j jo, editor i escriptor, però sobretot amics, ens en riem de nosaltres mateixos, sense defallir, i portant a bon port el  nostre projecte, com podreu comprovar.


16 de novembre 2022

Al Papúa Poètica


 Demà 17 de novembre, torno al Papúa Poètica de L'Ampolla, que organitza l'escriptor Paul Martín, al pau Papúa. 

Aquest cop, Coia Valls presentarà el seu llibre L'alquímia de la vida, i recitarà textos juntament amb Xulio Ricardo Trigo, Emigdi Subirats, Paul Martín i jo mateix.

I al final, com sempre, la secció de micro obert.

Un vespre amb literatura i amics; què més vull?


t'emporares tu la clau?

 


15 de novembre 2022

Àngel Martí a Tens un racó dalt del món

Àngel Martí visita Tens un racó dalt del món per a parlar-nos dels seus llibres més recents, les novel·les Entre pells i escates, ambientada especialment al món del narcotràfic dels anys 80 i de la pesca a L’Ametlla de Mar, i sobretot de la novel·la que combina el gènere negre, amb una investigació que inclou elements extrasensorials, Bajo el signo del Lobo.

I la recomanació literària de Sergi Bassa.

També recomanem el llibre Curt Wittlin, converses amb un medievalista excels, d'Emigdi Subirats.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Míriam G. Troncho.

El programa es podrà veure en directe el 15 de novembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat 

14 de novembre 2022

El fabricant de records, de Martí Gironell

Poques coses m'agraden tant com la faceta creativa d'escriure, que sovint visc com una mena de joc, intentant cercar nous camins, encara que em portin als mateixos llocs; és allò de què l'important és el viatge.

També m'agrada intentar aplicar aquesta creativitat lúdica a les activitats en què participo. Fa un parell de mesos, l'amic escriptor Martí Gironell em va demanar que li presentés a La 2 de Viladrich el seu nou llibre El fabricant de records, Premi Prudenci Bertrana. Ja li vaig presentar un llibre el 2009, i després n'han vingut uns quants més, que han servit per a establir un bonic lligam, i per comprovar la seva simpatia, capacitat de comunicació i de transmetre l'apassionament que sent en cada història que explica.

En començar a llegir el llibre, i comprovar que estava ambientat en el món de la fotografia de la primera meitat de segle XX, a través de les imatges i la vida de Valentí Fragnoli, de seguida vaig pensar que calia fer alguna cosa especial amb la presentació. Des dels diLLUMs d'arts al Forn hem organitzat diverses activitats al voltant de la fotografia; la principal, l'exposició Mirades entre veïns, amb Rafael Ricote de comissari, i fa uns anys que segueixo les activitats de Josep Maria Balagué i les seves cianotípies (que ara està exposant al Museu de l'Ebre a Amposta). Semblava que aquest llibre tanqués una mena de cercle (o n'obrís un altre). I vaig decidir fer la presentació en algun estudi fotogràfic, seguint aquesta dèria meva de portar els llibres a espais diferents (he fet activitats a floristeries, bars, o la fàbrica de xolocates CREO, per exemple). Vaig passar per l'estudi d'Òscar Lanau, i en veure l'espai i la seva decoració no ho vaig dubtar gens: era un lloc perfecte. Ell va acceptar el joc de seguida, posant tota mena de facilitats.

I així va tenir lloc la presentació, amb aquella excitació prèvia, carregada d'il·lusió, de les primeres vegades. L'estudi es va omplir, molts assistents professionals o amants de la fotografia. 

Josep Maria Balagué afegí a la decoració una càmera antiga, de l'època de Valentí Fragnoli, i tot semblava jugar a favor de crear l'ambient idoni. 

Vam poder aplaudir també Rosa Culebes, més coneguda per Rosa de Viladrich, perquè aquesta nit rebia el premi Grifonet d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre.

Quan presento un llibre m'agrada parlar d'alguna cosa relaciona amb mi mateix, perquè tots els llibres parlen de cada lector. Vaig ensenyar la primera càmera que vaig fer servir de jove, comprada per mon pare, una Olympus penn. Abans, la vam fotografiar al costat de la seva filla, o hereva, que portava la Blanca Muñoz, amb la que va fer l'espectacular àlbum que us convido a mirar en aquest enllaç. Vaig parlar de com la fotografia i la literatura ens expliquen històries, cadascuna amb eines diferents, i de com el llibre és una mena d'àlbum de fotos de Valentí. 

Martí Gironell va desgranar els motius que el portaren a escriure el llibre, com va caure seduït davant els buits que la vida de Valentí Fragnoli amagava i que li resultaren una temptació irresistible. I la seva mirada, atenta als petits detalls, a la quotidianitat, va planar sobre l'acte.

"M'encanta que els plans surtin bé".









13 de novembre 2022

Com gaudir d'un minut de silenci


La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com gaudir d'un minut de silenci.     

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

11 de novembre 2022

Aquelles notes de papers polsosos

 Un dels hàbits o manies que tinc a la feina és aprofitar un foli per a llençar, imprès per una cara, per a anotar-hi petits recordatoris. Me’l poso davant del teclat, i hi escrit xifres, telèfons, noms, petites informacions que no vull oblidar, que hauré de necessitar de seguida en una trucada de telèfon, un informe o incorporar a un dels meus excels. Hi predomina la mala cal·ligrafia, el caos, el desordre, la improvisació, la manca absoluta de línies rectes; si tardo massa a fer-lo servir, de vegades no sé què hi posa. Quan ja no hi cap res més, de vegades li ensenyo a la meva companya abans de llençar-lo, i li pregunto, fent broma de mi mateix, si està prou aprofitat, i riem. Fa molts anys que tinc aquest hàbit, però avui, de sobte, la visió d’aquestes xifres m’ha recordat mon pare. Com molts de la seva generació, va haver de deixar l’escola primària ,i convertir-se en home, massa aviat. De seguida es va adonar de les seves mancances, i gràcies a les classes que feia el mestre fora de l’escola, va aprendre les nocions matemàtiques principals per a anar per la vida. I déu n’hi do si va aprofitar aquelles classes, aquells càlculs bàsics amb què, gràcies també al seu enginy i intel·ligència natural, va aixecar cases com la nostra. De vegades, mon germà i jo l’ajudàvem de tendres manobres, o el visitàvem a les obres. Sovint anotava amb llapis, als sacs de ciment o de guix, xifres, mesures, càlculs aritmètics i esquemes de plànols, que li servien de guia suficient. Com m’agradaria conservar aquells trossos de sacs, polsosos i precisos, amb cal·ligrafia senzilla, i que em servissin de guia.

09 de novembre 2022

Jugant a pistis

 Quan era petit, com molts xiquets, jugava a pistolers –de fet en dèiem pistoleros, o simplement pistis. En algun moment, desenfundava a tota velocitat el meu revòlver, apuntava amb aplom, i disparava de forma precisa. A la nostra imaginació mai no fallàvem, però sovint el contrincant, que li havia tocat a sorts fer d’indi, al·legava que la bala li havia passat fregant el costat. Llavors s’encetava una brandada discussió que acabava dolçament a l’hora de berenar.

De gran, l’únic gest en què rememoro aquells duels de carrer és quan em trec de la butxaca la clau del cotxe, apunto amb una destresa que roman intacta en algun racó de la memòria, i disparo ones invisibles sense vacil·lar. El vehicle, a mercè del meu comandament, no pot argumentar que no l’he tocat, perquè un so característic, i la guerxada dels intermitents, demostra la meva punteria i que desbloquejat les portes. De vegades tinc la temptació de posar la clau davant de la meva boca, i bufar per a escampar el fum del tret, amb pinxeria, però els adults, massa sovint, tendim a amagar el xiquet que portem dintre. 

07 de novembre 2022

Quan tenir cura és una camí d’anada i tornada.

 

Principis de novembre. Dia de vent a Tortosa, avui especialment fort, i després de sis mesos d’estiu, les temperatures han baixat sobtadament i la sensació de fred s’accentua. Al carrer, una dona gran en cadira de rodes. Son fill, que empeny la cadira es treu la jaqueta -es queda amb màniga curta-, i li posa al davant per a tapar-li el vent. Ella, amb les molles d’autoritat que li resten a causa de la feblesa física i l’evident dependència, protesta enèrgicament: “te constiparàs tu, te constiparàs tu!”

Ai, les mares, amb l’instint invencible de tenir cura. Quan tenir cura és una camí d’anada i tornada.

06 de novembre 2022

Com oblidar una mirada pertorbadora


La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com oblidar una mirada pertorbadora.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

04 de novembre 2022

Amb la poesia de Santi Borrell








 

Ahir, de nou a la Biblioteca d'Amposta per a la presentació del nou llibre del company Santi Borrell, amb qui he compartit moltes activitats i que ens fa de nexe entre les Terres de l'Ebre i el Penedès. I molt ben acompanyat. Presenta el llibre Tomàs Camacho, amb els seus somriures habituals, que entre altres interessants comentaris pregunta a l'autora com se sent com a poeta. Santi respon que és com un puzle desconegut, un mirall brut; la poesia és un instant que sorgeix d'altres instants.

Us deixo amb la lectura d'un dels poemes: