DE COM ESCRIURE UN NANOCONTE ESBORRANT UNA PARAULA

M’agrada jugar amb les paraules, puc escriure nanocontes si les miro a fons per a veure què em diuen, o girant-les, o reinventant-les, o esborrant-les.  Us explico una anècdota de com vaig escriure un nanoconte sense escriure ni una sola paraula, sinó esborrant-la.

A la feina fa un parell d’anys que patim un programa per a tramitar les factures de forma electrònica. De tant en tant, algunes factures es queden penjades en una mena de limbo. Manel, un company de feina, em va deixar una nota damunt la taula, en relació amb unes factures que li corria pressa tramitar, i que calia reprocessar..

Com que coneix la meva faceta de microcontista, em va dir que aquella nota breu era com una mena de nanoconte dels meus. Davant d’ell me la miro, i li demostro que per a convertir-lo en un nanoconte sobrava una paraula, com podeu veure a la imatge.

Esborrar és una de les feines més importants d’un escriptor.

Tornar a ser jo

El sentit de l’humor és un element fonamental de la meva forma de ser, i no entenc la vida sense. Procuro practicar-lo tots els dies i en tots els àmbits; també a la feina.

Per exemple, qual algú amb qui ja havia parlat em torna a trucar per telèfon, sovint em diu “hola, torno a ser jo”, a la qual cosa responc en mode existencialista, “Ah, que ho havies deixat de ser?”. Normalment això crea cert desconcert inicial.

qüestió de temps

Fa uns dies un banc em va enviar informació sobre hipoteques que ni tan sols vaig llegir. Però es veu que hi havia una errada d’anys, i ara l’han rectificada de seguida, no sigui que m’ho prengui al peu de la lletra, i, sobretot, ho fan amb sentit de l’humor, cosa que s’agraeix:

El pasado 27 de enero, recibió una comunicación en la que le informábamos sobre una hipoteca preconcedida de hasta 177.000€ a 286 años. El dato de la duración es erróneo. Nos encantaría que fuese nuestro cliente durante todo ese tiempo, pero a día de hoy sabemos que es imposible, por eso, le mostramos a continuación los datos correctos.

gràcies per dir-nos que sí.

El meu país és tan petit... que és fàcil coincidir amb alguna persona, sobretot si et mous en àmbits com el de la cultura. Avui us vull explicar una d'aquestes coincidències, que aquests dies de tanta esperança pel futur em fa gràcia.

L'any 2009 vaig tenir el goig de rebre el Premi Blocs Catalunya a la categoria de Literatura, i l'acte d'entrega a Vic vaig coincidir amb els altres premiats, un dels quals (al costat ala foto) era Raül Romeva, a la categoria de blocs polítics.

Aquest 2015, acceptant l'oferiment de la Marina Martori, participo al seu llibre eròtic Per pur plaer. I endevineu un altre dels participants? Sí, Raül Romeva. Com veieu, és un home  multidisciplinar, a qui no li fan por els reptes.Com a agraïment per participar al llibre, la Marina li dedica aquestes paraules: "la teva sensualitat és un regal. Gràcies per dir-me que sí."
I ara, junts a una mateixa llista

Sí, gràcies per dir-nos que sí.

Estimado Amigo?

Reviso correu que han anat automàticament a la carpeta d'SPAM. Llegeixo només algun assumpte curiós, i em pregunto quin criteri han seguit per decidir enviar-me’ls, o quina mena de perfil tinc per a ells:
.
esa barriga me desespera
¿Por qué se cae el pelo en Primavera?
Biomarcadores en orina para el diagnóstico de la infertilidad masculina
Estimado Amigo

Les muntanyes no es troben; els llibres, sí

Com molts i moltes sabeu, des de fa temps acostuma a practicar el bookcrossing. Rares vegades m'arriba informació del destí dels llibres alliberats, però us vull explicar un cas molt especial.

M'escriuen des de Fredes, on hi ha fet cap un llibre que vaig alliberar a Tortosa. M'explica que el llibre fou trobat per un company de feina del seu marit, que el va llegir i que els hi va deixar. Fins aquí bastant normal, però la història continua.

La setmana passada es troben amb una amiga a Fredes i li torna un llibre que li va deixar fa un temps. Aprofita l'ocasió per a ensenyar-li el llibre alliberat que ha fet cap a les seves mans. Li mostra l'explicació que sempre escric a la primera pàgina. Llavors, l'amiga li diu: "Saps qui és? És en Jesús M. Tibau, l'autor del llibre que m'acabes de tornar El vertigen del trapezista".

Doncs sí, el llibre que li havia tornat a la seva amiga era El vertigen del trapezista, i com a mostra m'envia una foto de tots dos plegats.

Autor damnificat sense rancúnia

Fa uns dies vaig explicar una petita trapelleria del nostre fill, que va ratllar el seu primer llibre. L'autor daminificat, Manel Alonso i Català , no s'ha sentit ofès, al contrari, i ens ha enviat alguns dels seus llibres infantils. Un d'ells molt adient per a l'ocasió, ja que hi falten les il·lustracions, que el lector/a, lectoret/a, ha de dibuixar pel seu compte. Deixaré una mica de temps, fins que el xiquet agafi una mica més de destresa amb el llapis.

Gràcies, Manel.

La estigera

Quan estudiava 3r d'EGB, cap allà al curs 1972-73, tot ens ho ensenyaven en castellà; però a un xiquet de Cornudella de Montsant li resultava difícil amagar el seu català. I com a prova, "la estigera".

Controlar l'important

Un company de feina té fama de despistat i la seva agenda és tota una metàfora de la seva manera de ser (almenys d'allò que aparenta si no ens detenim a conèixer-lo més profundament). L'agenda és tot un laberint de noms i números escrits de forma aparentment desordenada, amb lletres de diferents colors i mides, amb fletxes, noms esborrats, amb manca d'espais en blanc sense aprofitar...

Mentre comentava amb ell la seva agenda, i la fama de despistat de què gaudeix, em va dir: "Si no controlés les coses que realment són importants, no podria ser despistat amb la resta".

Hemingstein

Al número 342 de la revista Muy interesante, he llegit un curiós article de Jesús Marchamalo on explica una divertida anècdota d'Ernest Hemingway. El conegut periodista i escriptor tenia la mania d'inventar-se malnoms. Per exemple, durant la guerra civil espanyola va adoptar el pseudònim de Heminsgtein (barreja de Hemingway i Frankenstein). Intel·ligència i sentit de l'humor formen un bon còctel.

Drets d'autor com a punt de llibre

Els coautors/es del llibre El brogit de l'Ebre estem rebent aquests dies un txec en concepte dels drets d'autor.
Cal tenir en compte que el llibre fou editat l'any 2003, amb un bon èxit de vendes, i que després de sis anys, de manera molt professional i acurada, cosa que agraeixo públicament, Cossetania Edicions continua enviant-nos encara els drets d'autor generats per les vendes que, com podeu comprendre, havent-se de repartir entre 15 autors/es, han de ser escassos a la força. Concretament, enguany pugen a 0,95 euros per cap.

Després de tant temps, fa il·lusió comprovar que el llibre encara genera ingressos i, tot i que siguin tan petits, he anat tot content a cobrar el taló a una oficina de la mateixa entitat bancària.

Després de demanar-me el carnet (no sigui que fugís anònimament amb els quartos) i signar a la part del darrere, l'empleada m'avisa que la gestió (imagino que àrdua i costosa per a una pobra entitat bancària; ja sabem el malament que ho estan passant) representa una despesa de 2 euros.

-No pateixis; en treuré més rendiment sense cobrar-lo -li dic mentre el meu cap ja treballa en aquest post.

Torno a casa, i a l'entrada em trobo la típica propaganda d'un supermercat. Suggeriré a l'editorial que l'any vinent ens enviï una ampolla de vi d'oferta.
Quant al taló, el faré servir com a un original punt de llibre.
.
NOTA. Tot això sense demèrit del meu agraïment i felicitació a l'editorial per la seva eficiència.

Felicitats petites(85) amb nas de pallasso

Fa unes quantes setmanes, mentre travessava un pas de vianants a Tortosa, vaig veure una imatge, si més no curiosa: el conductor, que parlava amb tota normalitat amb la seva acompanyant, duia posat un nas de pallasso. Vaig haver de girar-me dues vegades per comprovar el que havia vist, i el cap va començar a donar voltes imaginant els motius d'un accessori tan curiós per conduir. Com que els blocaires compulsius veiem la vida en forma de post, de seguida vaig pensar que aquesta anècdota n'era un; però em vaig despistar i ja no hi he pensat més.

Fins fa pocs dies quan, abans de començar el Carnaval, travessant el mateix carrer a la mateixa hora, vaig veure el mateix conductor amb el seu nas de pallasso, ben gros, per cert.

Teniu alguna explicació per a aquesta anècdota rigurosament certa?
M'agradaria pensar que aquesta és la seva manera de transformar la grisor de les carreteres en felicitats petites.

La clau per passar de funcionaris a escriptors

Fa uns dies, des de la meva feina de l'Ajuntament, havia de buscar una clau que necessitava l'empresa de neteja per a obrir una reixa i accedir a un passadís que es troba a les muralles de Tortosa. Vam pensar que en podrien saber alguna cosa al Serveis Territorials de Cultura, així que hi vaig trucar preguntant per la clau, amb l'encert que em va respondre l'Andreu Carranza, amb la qual cosa de seguida es va posar en mig de la conversa una altra clau.

Un rellotge que perd les hores (basat en fets reals)

Hi ha moltes maneres de perdre el temps, de deixar que les hores s'escolin, però mai m'havia passat en un sentit tan literal.
Fa uns dies em va caure a terra el rellotge de polsera, de tal manera que es van desenganxar totes les hores i, fins i tot, la marca. A la rellotgeria no han pogut fer altra cosa que obrir-lo i treure'n el números que voltaven perduts per dins l'esfera del rellotge, possiblement espantats de trobar-se lliures de moviment.

Ara m'ha quedat una esfera negra on les busques giren sense assenyalar cap hora en concret, sense nord, sense exactitud possible.

Què és això? Una metàfora? Un senyal? Un accident?

M'agrada el meu rellotge nou.

La Tibau: sóc família d'una campana?

En veure que al títol parlo de La Tibau, alguns visitants veterans d'aquest blog pensaran que em refereixo a la meva famosa "germaneta" de la qual parlava el 28 de desembre. Però no, La Tibau duu una vida molt diferent, perquè es tracta d'una campana, concretament de Cervera.
Aquesta notícia tan divertida per a mi, me l'han facilitada des de la Biblioteca de Cervera.
He anat investigant i he trobat en aquesta font que:

"El 1377 es fongué el seny Tibau, que prengué el nom del fonedor, el francès Théobald (Thibaud) Rafart; ja se l´anomena així en l´inventari del campanar de la vila pres el 1472."

"El Tibau ja es refon el 1594 (i no 1595, com diu la campana), el 1778 (també el 1777, però no va sortir reeixida) i el 1880. "

"El 1880, es beneïren les refundicions del Tibau, de la "Nova", de la "Trinitat" que suplia el Seny del Lladre, trencat de feia anys. Totes 3 campanes les féu Bonaventura Pallés, de Barcelona, i encara existeixen avui. "

"El conjunt presenta -fruit del temps i de tants fonedors diferents- unes lleus incoherències i diversitats sonores. El seny Major no és la més greu sinó que ho és el Tibau seguit de la Nova."

"Observacions: És terriblement difícil pronunciar-se sobre la nota del Tibau; si el conjunt fos tonalment coherent... seria una altra cosa."

"La Tibau, una de les de prestigi. Un bonic sonet dedicat a aquesta campana és atribuït al rctor de Vallfogona. Fa 143cm de boca, 1750 kg i un Do(?) alt. És la més greu del conjunt, de sempre ha tingut fama pel potent retruny del seu ressò... "

Com heu pogut comprovar, aquesta troballa és un tresor per a mi, i un bon argument per fer-ne un conte. He marcat en negre algunes expressions que fan gràcia fora de context , com ara que el seny Tibau es fongué, o que ha tingut fama pel potent retruny o que no va sortir prou reeixida.

I per a acabar-ho d'arrodonir, el sonet que va dedicar-li Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona, natural de Tortosa:

TIMBAU DE CERVERA EN LES FESTES DE LA CONCEPCIÓ

Quan Cervera les festes de Maria
ab metalls sonorosos publicava,
lo poderós timbau aprés donava
i, per lo braç més dèbil, se regia,

la tremolosa llengua rebatia
tant que la excelsa torre tremolava
i, en son dur idioma, pronunciava:
"Tot pur, tot pur és la Verge Maria!"

I, fetes dogmes sants les batallades,
la pura concepció celebra i canta
de la divina, celestial Princessa:

què entranyes hi haurà tan obstinades
que negar gosen, en la Verge Santa,
Lo que lo més dur bronze ja confessa?

Continuació de la història d'una postal de conte

El mes de febrer vaig explicar una curiosa anècdota en un post que es titulava Una postal de conte, que us convido a rellegir.

De vegades els cercles no es tanquen i es converteixen en espirals que continuen fins l'infinit. Aquest sembla ser un d'aquests casos. Amb David Ferré vam coincidir a Cornudella durant la presentació de El vertigen del trapezista, i fins i tot va estar parlant un allarga estona amb mon germà i els meus pares, els signants de la famosa postal. Dies abans ja m'havia enviat un conte que precisament es titula La postal, inspirat per l'anècdota que ens uneix.

Però la cosa no acaba aquí; resulta que fa pocs dies m'ha informat que aquest conte ha obtingut un accèssit al I Premi de Narrativa Curta Sant Jordi de Mont-ral.

Espero que l'espiral continuï girant.

D'Antoni Bassas a Mariano Rajoy?

L'altre dia, mentre estàvem en un bar, un amic (o potser a partir d'ara hauré de començar a nomenar-lo com a ex-amic) em va dir, sense ànim d'ofendre, que abans jo tenia una retirada a l'Antoni Bassas (cosa que ja m'havien dit en repetides ocasions), però que en algunes de les darreres fotos em trobava certa semblança amb el Mariano Rajoy. Ep! Físicament, eh!

Aquesta mena de transformació de Dr. Jekyll a Mr. Hyde (amb tots els respectes per Mr. Hyde) em va causar un fort sotrac a la meva ànima en uns moments especialment sensibles. No sé si ho podré pair, ni si mai tornaré a mirar de la mateixa manera aquest mal amic.

;-P

La venjança de Serrat

En un dels contes inclosos a El vertigen del trapezista, el protagonista posa de manifest la seva fermesa i el seu caràcter afirmant que, malgrat l'opinió majoritària, Mediterráneo no és la seva cançó preferida de Joan Manel Serrat. Vaig escriure aquest conte cansat que el 90% de les vegades que apareix aquest cantant a la tele soni la mateixa cançó; com si no en tingués més!

El passat dissabte, Serrat es va venjar de mi. Abans d'emprendre un petit viatge en cotxe, vaig triar alguns CDs que em venia de gust escoltar durant el trajecte; un d'ells, de Serrat. Vaig engegar el motor, vaig obrir la funda del CD escollit, vaig posar-lo a l'aparell de música i (quina va ser la meva sorpresa!) va començar a sonar Mediterráneo! Es veu que m'havia equivocat a l'hora de posar els CDs a les seves fundes. No el vaig canviar, evidentment, perquè tots els discs de Serrat m'agraden.

Pilota de trapezista

Durant la passada Fira Literària Joan Cid i Mulet vaig afegir a la meva llista de companys de lletres a l'escriptor Joan Pinyol, que va inaugurar la Fira i que també acaba d'editar el seu darrer llibre: Pilora de set, amb què ha guanyat el premi Recull.

Sospito que la nostra relació es farà més intensa al llarg del temps i avui, quan m'he passejat per algunes llibreries de Reus, he trobat un bon presagi d'aquesta amistat que s'ha iniciat: els nostres dos llibres, per la seva part, també han establert contacte i comparteixen taulell, l'un al costat de l'altre. Espero que no parlin malament de nosaltres.

Una postal de conte

Ja he dit diverses vegades que iniciar el blog m’ha permès conèixer moltes persones (de forma virtual i real) i viure emocions i anècdotes que, de vegades, semblen irreals. Avui us explicaré un d’aquests casos que semblen l’argument d’un conte, però no ho són.
Fa uns mesos, David Ferré, es va posar en contacte amb mi ja que ell és descendent del meu poble, Cornudella de Montsant, i li va cridar l’atenció visitar el meu blog i començar a llegir els meus llibres, on el poble sovint apareix com a decorat de fons. Fins aquí tot bastant normal, però la cosa es va posar més interessant setmanes després.

En un altre correu m’informa que, atès el seu interès per tot allò relacionat amb Cornudella, es dedicava a col·leccionar-ne imatges. En una web de subhastes havia comprat una postal antiga del poble, la que podeu veure a la imatge, i en arribar-li a casa va veure que estava signada per dues persones que jo potser coneixia: Joan Tibau i Genília Tarragó. Els meus pares!

Ja us podeu imaginar l’emoció de la troballa i l’enorme casualitat. David em va enviar escanejat el text de la postal, en el qual mons pares felicitaven el Nadal a uns destinataris desconeguts, ja que la postal devia anar dins d’un sobre. Els meus pares no recorden a qui la devien enviar, ja que la postal és molt antiga i, amb quasi tota seguretat, anterior al naixement del meu germà i del meu, ja que llavors sempre érem nosaltres qui escrivíem les felicitacions o, almenys, ens incloïen al remitent.
Com veieu, encara ens queda per descobrir una part del viatge d’aquesta postal. Qui sap, potser la història continuarà.