Noruega, de Rafa Lahuerta Yúfera

Per què escric, de Georges Orwell

Eros i art, de Gerard Vergés

Ístina, de David Cirici

Terra de bregues, de Jaume Miquel Peidró

Crónica del ángel oscuro, de Rafael Fabregat

 

Contraportada

Pau, funcionari jubilat, acaba de separar-se de la seva dona. El nou estatus emocional l'empeny a submergir-se en els laberints de l'adolescència, un període en què els rampells i les dissorts executaven la seva incomprensible dansa. El retorn a aquest territori convuls, carregat d'interrogants, ressuscitarà personatges transcendentals, entre els quals destaquen l'àvia clarivident o l'amic que es regeix per codis indesxifrables.

 

Crònica de l'àngel fosc ens remet a paisatges interiors incòmodes: la naturalesa de l'amor i la culpa, la cerca desesperada de la pròpia identitat, la fascinació pel que és demoníac. Equacions sorgides en edat primerenca, que operen des de l'ombra durant vides senceres, i que no sempre són resoltes.

 

Comentari

Conec l’autor, tortosí d’origen, gràcies a Numen, l’activitat que vam organitzar des dels diLLUMs d’arts al Forn en què homenatjàvem a totes aquelles persones de les Terres de l’Ebre que havien rebut premis l’any anterior. El seu nom va aparèixer com a guanyador d’un premi de teatre. Després he llegit diverses de les seves obres teatrals, i sempre m’han aportat bones sensacions i fortes dosis de reflexió. Suposo que en la creació d’aquestes obres devia tenir en compte que fos factible la seva representació, i sovint comptaven amb pocs personatges que interactuen en espais reduïts.

Imagino que com a creador ha volgut explorar nous espais, explicar històries que requereixen d’eines literàries diferents, com la novel·la. Crónica del ángel oscuro és el seu debut amb aquest gènere. L’argument s’explica a la contraportada que he transcrit. La seva forma de narrar aquí és més pausada, fácil de seguir, coneixedor que disposa de més temps i espai per a endinsar-nos en la historia, per a intentar explicar-la, tot i que no manquen girs per a fer-nos llaminer el viatge, i petites perles que ens el fan més bell. He escrit “llaminer” i potser no és la millor paraula per a descriure el llibre, ni el trajecte vital del protagonisme. amarat d’un to gairebé amarg i, sobretot, de certa incertesa i vulnerabilitat.

Tot just a l’inici del llibre, i a la mateixa portada, apareix una serp que es presenta davant del protagonista de la mà del seu amic Daniel. En dedueixo una forta càrrega simbòlica.

El llibre m’ha recordat moltes novel·les que parlen d’aquest pas de l’adolescència a la joventut, a la maduresa, de les dificultats, dels dubtes, de la forta influencia de determinats amics, de l’amor sovint inabastable o, com a mínim, incomprensible. M’ha vingut a la ment La busca, de Pío Baroja, ambientat moltes dècades enrere, on la recerca de la identitat, d’una sortida a aquest laberint vital dels anys tendres sovint és ple d’entrebancs. M’ha recordat també Incerta glòria, i la magnètica presència del Soleràs, que tan aviat atreu com repèl.

Es podria interpretar com una recreació del paradís perdut, del paradís de la innocència, potser, amb la seva temptació, el seu dimoni serp, el seu àngel protector que fa el paper d’àvia, la possibilitat de redempció final dels teòrics pecats. Però aquí no hi veig cap déu que jutgi, ni castigui, no veig el Rafael fent aquest paper; com diu un personatge, potser els dolents o els culpables som nosaltres.

 

Us deixo algun petit fragment que m’ha cridat l’atenció, i una lectura.

Digo nuestro aunque a estas alturas el posesivo plural ya me sabe a ceniza.

 

El adolescente, maestro de lo superficial, no entiende otro lenguaje que lo inmediato, y considera el propio cuerpo i el propio rostro como únicas divisas que el prójimo sopesa para tasarlo. Los demás atributos pertenecen al reino de la incertidumbre.

 

Me contorsionaba  entre una tendencia natural al aislamiento y un frnético deseo de ser comprendido y amado.

 

forcejeaba por salir del pozo agotado de la infancia

 

tuve que asumir el dulce malestar que me provocaba su proximidad

me traslada a un momento de la vida en que el escepticismo no había anestesiado todavía las emociones.

 

Durante los primeros años de juventud nos vemos catapultados desde el desconcierto de la adolescencia hacia un mundo cuyos engranajes ignoramos y donde intentamos  sobrevivir sin herramientas ni experiencia

La pell del món, de Xavier Mas Craviotto

 La pell del món, de Xavier Mas Craviotto

L'Alta Editorial, 2023

Literatura de gran bellesa, per posar damunt dels silencis un tema tan dur. ës el primer llibre que llegeixo de l'autor, i no serà l'últim.

Us deixo dos petits fragments que m'han cridat l'atenció, i la lectura d'un altre.

I acobles el teu silenci al de la teva germana. És un silenci cadáver, el de la teva germana. Un silenci buit, una carcassa d’escates, com la que deixen els rèptils sobre la terra molla quan ja fa mesos que han mort.

 Havia fet un refugi que era ella mateixa. Perquè quan necessites refugis els fas del que sigui. . Els fas de la pluja i els fas de la fosca, els fas de la por i de les coses que es moren i els fas de tu mateix i de totes les intempèries.

Primera sang, d'Amélie Nothomb

Us deixo un parell de fragments del llibre, un sobre la poesia, i un altre sobre la paternitat, i una lectura: 

P54 

Una mica a la babalà, el vaig fer partícip de la meva experiència. -És poesia. -És bona o no? La pregunta em va deixar de pedra. No m’hauria pensat mai que es pogués aprovar o desaprovar la poesia. La poesia, com el mal temps, els dies festius o els soldats de plom, existia. Era una realitat i l’havies d’acceptar. No vaig respondre. 

 p120 

Sempre que em semblava que no el molestaria, jo agafava l’André i l’estrenyia contra el cor. Era un misteri que es renovava a cada abraçada: un abisme d’amor, alhora buit i ple, que m’esquinçava el pit. Era un interrogant gegantí: la paternitat era la meva vocació, ho sentia, i tanmateix no tenia ni idea d’en què consistia. Comptava que fos el nadó qui m’ho ensenyés.

L'home que retratava els morts, de Francesc Valls-Calçada

Llegint El comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas

El comte de Montecristo és una de les grans històries universals que em va seduir primer, i no per la versió original literària, sinó -com a molta gent de la meva generació- per la versió televisiva en capítols que es va emetre quan jo tenia uns cinc anys. 

Recordo perfectament la sensació de ràbia per la injustícia que patia Edmundo Dantés, un nom que des de llavors tinc gravat a la memòria, i que ha provocat que qualsevol pel·lícula ambientada en presons que he vist després sigui una nota a peu de pàgina d'aquesta aventura. 

Però el llibre romania com un deute pendent des de feia dècades, sobretot per a assaborir la traducció d'un dels meus autors preferits, Jesús Moncada. He aprofitat un parèntesi que he obert en la meva dinàmica d'activista literari -sense data de tancament- per a regalar-me el plaer d'aquesta lectura sense pressa. 

I el llibre no m'ha decebut gens. De seguida he entès l'èxit dels llibres d'Alexandre Dumas que,  tot i ser escrits el segle XIX, se'ns presenten amb un ritme i una acció trepidants, i amb una alta facilitat d'empatia amb els seus personatges.

L'heu llegit? Quines sensacions us ha provocat?

Us deixo tres frases del llibre, i un fragment de la seva lectura:

En política no hi ha homes, sinó idees, ni sentiments sinó interessos. En política no mates un home, suprimeixes un obstacle.

 Hi ha els sabuts i els savis; la memòria fa els primers, la filosofia els altres.

 La culpa no era de Dantés, sinó de Déu, que, tot limitant el poder de l’home, li ha donat desigs infinits!

Llegint La por de la bèstia, d'Anna Moner

Rellegint Lolita, de Vladimir Nabokov

Llegint Al límit de l'absurd, de Maria Beneyto

Les tenebres del cor, d'Albert Sánchez Piñol

 Albert Sánchez Piñol és un dels meus autors infal·libles. Gran narrador, sempre desplega una alta capacitat per a seduir-me, tant se val si hi apareixen monstres inventats, o reals. Sense aparent dificultat, em lliga de mans al llibre des de la primera pàgina, i les seves històries tenen una mena d'iman. Devoro les pàgines on tant se val de què em parli, perquè m'hi acabo interessant, com a Les tenebres del cor, amb l'antropologia, el Congo i els "pigmeus" d'aparents protagonistes.

Poso "pigmeus" entre cometes, perquè és com ell els escriu, tot i que és un terme que no li agrada, però que, per una mena de pacte amb si mateix i els lectors, utilitza per a l bé de la narració. I dic aparents protagonistes, perquè, sempre, l'important és la seva peculiar i llaminera forma de parlar-nos d'allò que ens fa humans.

No es tracta de ficció, sinó d'una mena d'assaig on ens narra les vivències, anhels i recerques de diversos antropòlegs, amb els "pigmeus" com a matèria d'estudi, excusa o instrument, i de al seva pròpia experiència. Sigui com sigui, tot allò que toca l'Albert esdevé pura literatura.

Us deixo algun petit fragment i una lectura:

A falta d'una metralladora i deu mil bales, el millor que pots tenir en aquesta vida és un caràcter jovial.

 El jove Paul de Chaillu encara ignorava una de les grans veritats d’aquesta vida. I això és que  la culpa de tot, o de gairebé tot, sempre la tenen els banquers, els capellans i, sobretot, els editors.

   La diferència entre un llibre d’autor i un d’encàrrec és que en una obra creativa l’autor s’ha de fer feliç a ell mateix, objectiu impossible perquè l’artista aspira a la perfecció, fet inabastable per se; en canvi, acontentar un editor és molt més senzill: només s’ha de fer que guanyi diners.

Els intolerants sempre mostren l’extrem més escandalós de la llibertat amb l’objectiu de negar-la en la seva integritat.

conèixer l’altre no ens fa més bones persones, en absolut, sinó que  té una funció encara més primària, més important: fer-nos persones

Mar de fora, de Miquel Reverté

Llegint Acròpolis, d'Adrià Targa

Llegint Temps immemorials, de Sebastian Barry

Jaguar, de Gabriel Janel Manila

El calamar gegant, de Fabio Genovesi

 

Gran descobriment d’aquest autor, de qui en llegiré més llibres. El calamar gegant no és una novel·la típica, amb una trama que cal anar seguint, tot i que no n’està exempta. La podem anomenar novel·la, perquè aquesta etiqueta admet molts formats. És un recull d’històries al voltant d’aquest animal extraordinari, inverosímil, llegendari, i en seguim el seu rastre difús com si d’un personatge es tractés. La seva estela ens atrau, llaminers devoradors d’històries com som els lectors: el misteri, la sorpresa, la màgia, com tot allò que sembla impossible però que esdevé possible al nostre pensament i, per què no, a la realitat. Naveguem pels mar dels segles seguint la seva estela, i cosim aquestes històries amb els records del narrador, que no és altre que el propi autor, amb les seves il·lusions i esperances. I tot són històries, perquè l’autèntic protagonista del llibre són les històries. I així el llibre ens atrapa amb tots els seus tentacles, ens emociona, ens entreté, ens ensenya i, potser la seva raó de ser, ens fa reflexionar a nivell personal i d’espècie.

 

Us deixo amb algunes frases, i la lectura d’un fragment, però n’hauria triat moltes.

 

Un somni, o el tens per sempre o no l’has tingut mai.

Només l’amor et fa feliç de debò, només l’amor et fa patir de mala manera.

 

Som bons i amables i molt atents amb els altres quan aquests altres ja no hi són: som pèssims com a amics i veïns de casa, però som formidables com a enterramorts.

Llegint Escrit al cos, de Jeanette Winterson