El mon camina amb paus de plom

 

Com ser un expert en bombolles de sabó

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com ser un expert en bombolles de sabó.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Alguna cosa ha anat malament, però no et preocupis, no és culta teva

 

En obrir una aplicació del mòbil m'apareix aquest missatge.

A banda del minúscul problema que em genera, en aquest cas, que alguna cosa ha anat malament, agraeixo que em deslliuri de qualsevol culpa, perquè hereu des de fa segles de la moralitat cristiana que assetja la nostra societat, sovint no puc evitar el pes de la culpa de qualsevol cosa, gran o petita. 

Aquest cop no, puc respirar tranquil. 

I gràcies també per animar-me a tornar-ho a provar. 

De fet, no sé si el missatge es referia a l'aplicació del mòbil, a la vida, o al país.

Coses que em trobo

 Fa setmanes que porto aquest fotografia a la galeria d’imatges del meu mòbil. La vaig fer dies després d’iniciar el curs, a prop d’una escola. És un d’aquests petits i senzills objectes que considero tresors, #cosesqueemtrobo. Les lletres que formen un nom -que desconeixia, per cert- que em criden des del panot gris de la vorera, trencant les seva hermètica alineació, i que em poden suggerir mil històries. Un nom caigut, imagino que desenganxat de la peça de roba d’una xiqueta. Un nom –allò més bàsic que serveix per a identificar-nos- perdut. O perduda potser la peça de roba, ara sense la marca que la distingeix. És tan fàcil perdre’s, sense els adhesius adients; o assolir la llibertat.

Cada instant és una flama

I alça el vol cada minut, cada instant és una flama.

 Inspirat en una fotografia de Francesc Sans Vidal.

Aquest vici d'escriure

 Rebudes les galerades del nou llibre.

Aquest vici d'escriure que no para.

Noel Luna

 Dissabte passat, feliç de veure feliç Noel Luna al concert de presentació del seu primer disc, a Amposta.

Fa uns anys que el conec i que sóc devot enamorat de la seva frescor, de la forma en què es posa a la butxaca el públic ell tot solet amb la guitarra, de la naturalitat amb què parla i es mou tant a l'escenari, o quan ens trobem a qualsevol lloc, o pels àudios de whatsapp que m'envia. Sempre és ell, autèntic. Té uns quants talents, algun innat, difícil de trobar en una mateixa persona i, el més important, es fa estimar amb adorable facilitat.

Però aquest cop anava acompanyat d'una banda formidable, i ens oferiren un gran concert.

Gràcies per existir, Noel. Seguiu-lo.

A les Jornades de les Lletres Ebrenques

 La setmana passada van tenir lloc les XVII Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta. Cada any en parlo, perquè es tracta d'una de les cites anuals més estimada, dirigida per la també estimada Joana Serret i que, cal dir-ho, ha tingut el suport de companys de la Biblioteca i dels diversos consistoris municipals tots aquests anys, que han apostat per mantenir i fer créixer aquest esdeveniment literari i cultural de vital importància.

S'organitzen molts actes, on sempre pots conèixer gent interessant, i  escoltar propostes i prendre nota de sàvies i/o emotives paraules.

Però el que jo més espero amb emoció és el retrobament amb la familia de lletres que no para de crèixer, i us deixo algunes fotos de mostra.

 

ets esperança

 

Com recuperar la innocència

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com recuperar la innocència.        

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

passadís de tots els blaus

 

de vegades no és un far

 

perdre alguna batalla

 

Picar pedra a Rodamots

Apareix un nou fragment meu a la pàgina Rodamots, com a mostra d'una de les paraules o frases fetes de què parlen cada dia. 

Aquest cop es tracta de l'expressió "picar pedra", que apareix al llibre L'espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis).

Fa anys que segueixo els Rodamots que, per cert, són els mateixo del popular Paraulògic. 

Rafael Haro a Tens un racó dalt del món

Rafael Haro visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre en motiu del seu llibre Manel Ollé i Albiol, una biografia compartida. 

Parlarem d'alguns dels trets de la personalitat del professor i escriptor, ja que abastar-les totes és impossible en tan poc temps. El llibre ens desvetlla algunes de les seves passions i compromisos que no són tan conegudes.

I la recomanació literària de Sergi Bassa de la llibreria Bassa de Móra d'Ebre: Planta noble, de Simonetta Agnello.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Francesc Sans Vidal.

El programa es podrà veure en directe el 18 d'octubre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat  

l'últim alè del teu color

 

Com recuperar la capacitat d'emocionar-se per tot

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com recuperar la capacitat d'emocionar-se per tot.       

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

aixecaves torres

 

Locke

Quan menys és més, quan un bon guió i una bona interpretació són ingredients suficients per a una bona pel·lícula, quan el muntatge fa que sigui trepidant passar hora i mitja dins d'un cotxe, quan el rostre de l'únic actor que apareix en pantalla ens mostra de forma quirúrgica i sense histrionismes tot el ventall d'emocions que sent, esquitxats per les llums de l'autopista, quan els altres actors, que apareixen tan sols per telèfon, aporten tota una gamma de personatges, i dilemes, i cruïlles, on el protagonista es veu atrapat, tot i que ferm en la seva dràstica decisió. 

Decisió que pot canviar tantes vides, i que cal prendre en posar un intermitent a la dreta o a l'esquerra, en el lapsus que tarda en posar-se verd un semàfor i toca el clàxon el camió del darrere.

Una llicó d'interpretació i de com explicar històries.

Llegint Convivència d'aigües, de Zoraida Burgos

a una vinyeta de la trencadissa

Abans d’arribar a la cantonada d’una vorera per Tortosa, em fa l’efecte que em trobo en una vinyeta dels còmics que llegia del Mortadelo, per exemple. Dos homes travessen el carrer mentre porten amb les mans una gran porta de vidre. He vist centenars de vegades aquesta imatge als meus vells còmics, i era l’anunci que a la següent vinyeta s’hi veuria una trencadissa de vidres pel terra, i algú amb talls pel tot el cos, exagerats, i onomatopeies que sortirien de la boca d’algun personatge, amb llamps, cares de porc, i coses per l’estil, perquè de paraulotes no se’n posaven, però s’intuïen. Llavors teníem la seguretat que a la següent vinyeta tot hauria tornat a la normalitat, que els danys col·laterals restarien oblidats. Això passa al món dels còmics, no a la vida, on les ferides no s’esborren de forma tan miraculosa. Però els dos homes entren la porta de vidre a la botiga que s’està reformant, sense cap incidència, afortunadament.

Autors a les aules

 Una de les millors experiències literàries de l'any és la visita a escoles i institut, a través del programa Autors a les aules. Sempre és enriquidora. N'explico les vivències a l'etiqueta "ensenyament"

El termini perquè els centres sol·licitin la visita d'autors acaba el 31 d'octubre, i les instruccions es troben en aquest enllaç de la Institució de les Lletres Catalanes.

Aprofiteu-ho.

Tinc el llibre No és la derrota, sinó el vent inclòs a la col·lecció Maremagnum d'Onada Edicions, dedicada especialment a llibres que es proposen com a lectura a centres d'ensenyament, però sovint he visitat escoles per a parlar de qualsevol dels meus reculls de contes, on es troben relats diversos que es poden treballar amb facilitat.

I sentir-se encara amb forces, a Tarragona

El passat 5 d'octubre torno a la llibreria Adserà per a presentar I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions, 2022), després de caminar una estona pels carrers de Tarragona, per a perdre el temps, o per a guanyar-lo, i fixar-me en la mena de detalls que m'agraden, i que ja vaig explicar en un altre apunt. 

A la llibreria em trobo amb l'amic i escriptor Francesc Valls Calçada, amb qui m'uneix una llarga corrua de prsentacions mútues. L'acte, amb poca però bona gent, com acostuma a passar, es desenvolupa recollit, agradable, amb un guió inicial que ha preparat Francesc, i que després ens anem saltant. A les presentacions d'aquest llibre em toca explicar el perquè del fil conductor dels esports, com una mena de joc personal que em vaig proposar a mi mateix, i una forma d'establir complicitats amb els lectors a través d'imatges i sensacions que ens ofereixen els diversos esports fàcilment identificables. En realitat, els esports són tan sols una excusa, una guspira per a mostrar els dubtes, debilitats, els problemes més o menys quotidians de personatges propers a nosaltres.

Trobada dels diLLUMs d'arts al Forn, Bajo el signo del lobo

 El passat 3 d'octubre va tenir lloc la trobada mensuals dels diLLUMs d'arts al forn.

Abans del sopar vaig participar de la presentació del llibre Bajo el signo del lobo, d'Àngel Martí, juntament amb Enric Franch i la seva guitarra. L'Àngel ho explica al seu blog. És una novel·la de gènere negre, que li venia de gust escriure, però amb moltes dosis d'espiritualitat, d'amor, i una mica de pebre d'erotisme, també. Es fa difícil explicar-la, perquè està escrita d'una manera que qualsevol detall que es digui de la trama espatllaria les sorpreses que es va trobant el lector.

Després vam iniciar l'habitual sopar, a la sala de dalt que van inaugurar el Forn de la Canonja, i al blog dels diLLUms podeu veure la crònica de tot el que hi passà. Com a resum, començarem escoltant Eduard Toldrà i acabarem acompanyats d'una famosa cançó de l'orquestra Mondragón amb un llop de protagonista, i una divertida teatralització coordinada per Màrius Pont, sempre amb aquest personatge d'històries tan maltractant als seus arguments. Al blog del diLLUMs trobareu l'enllaç al vídeo final.

És difícil explicar com funcionen les trobades dels diLLUMs, cal viure-les des de dins, perquè les persones que hi vénen per primer cop sempre en queden sorpreses. Som caòtics, dins de cert ordre, anàrquics amb dosis mesurades de disciplina, profunds i riallers i, sobretot, forjadors d'amistat.

Com interrompre una ratxa de mala sort

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com interrompre una ratxa de mala sort.      

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

En la planta 14

 

Any 1980. A casa hem comprat una mini cadena i podem escoltar per fi tots aquells LPs que ens havien donat anys enrere a l'oficina de La Caixa de Tarragona de Cornudella (sí, abans les oficines bancàries obsequiaven amb música i llibres la seva clientela, i t'anomenaven pel nom, i et tractaven amb amabilitat tant si ingressaves una pesseta com si en treies dos, o si només volies actualitzar la llibreta; sí, abans hi havia oficines bancàries als pobles). La majoria dels LPs que ens havien regalat eren de "Grandes

éxitos", i formaven una barreja heterogènia que t'acostava a grups i estils que desconeixies. Una de les cançons d'aquells LPs que més em va impressionar, que més vaig escoltar fins a saber-me-la de memòria, va ser "En la planta 14" de Víctor Manuel. Aquell noi de 15 anys es va veure colpit i emocionat per la lletra, per la forma d'interpretar-la, i la cançó va contribuir d'una manera o altra a forjar la meva inquietud social, aquesta necessitat de posar-me al costat dels més dèbils. O potser fou a l'inrevés, i aquest sentiment que jo ja tenia dins, hereu de generacions de gent humil i treballadora, va fer que em seduís la cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i avui, no sé per quin motiu, m'ha passat pel cap. I en posar-la m'ha vingut la lletra com una vella amiga amb qui fa temps que no parles, però que hi parles com si res, i m'he tornat a emocionar, i m'alegro de tenir dins encara aquell noi de 15 anys, i d'escollir el miner que plora a terra, abans que el patró, què hi farem.

Detalls

 

Detalls observats mentre camino per Tarragona, camí de la presentació del meu nou llibre a l’Adserà.

A l’estació de ferrocarril, una de les escales automàtiques no funciona, i em fa gràcia comprovar durant un moment que, tot i que els esglaons estan aturats, la gent baixa per l’escala de baixada i puja pel de pujada, com si estiguessin en funcionament.

En un carrer, a l’armari d’un quadre elèctric de l’enllumenat públic, un cartell ofereix classes de música; de solfeig i d’alguns instruments. A la part inferior del cartell, un número de telèfon repetit diverses vegades i mig retallat, perquè sigui fàcil arrencar i emportar. Fa molts anys que es pengen aquesta mena de cartells, però, ara que hi penso, em sorprèn que encara utilitzin aquesta tècnica, quan quasi tothom porta mòbil i pot fer fotos per a recordar el que sigui. Però, de fet, la tècnica encara funciona, perquè de números de telèfon en falta un, i la seva absència destaca, com la dent caiguda enmig d’un somriure. Més tard, a la llibreria, l’amic Francesc Valls Calçada em farà veure que potser és una tècnica de màrqueting de la persona que ha penjat el cartell, perquè sembli que la proposta té èxit.

Al mateix carrer, davant meu, camina una dona de mitjana edat o, per a ser més precís, de mitjana en amunt. En una mà porta una bossa de plàstic menuda, i amb l’altra carrega un gran sac que em sembla de pinso d’algun animal de companyia. El sac deu pesar i, cada cert nombre de passes, escolto com l’arrossega un instant pel terra, vençut suposo el braç de la dona pel pes.

I el cel imposa el seu reialme d'aigua

I el cel imposa el seu reialme d'aigua, i la pluja és vida.

 Inspirat en una fotografia de Pili Rius.

Carme Cruelles a Tens un racó dalt del món

Carme Cruelles visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre en motiu del seu llibre Alè de núvol. 

Parlarem de haikús, de poesia, de paisatge, d'ensenyament. s.

I la recomanació literària de Sergi Bassa de la llibreria Bassa de Móra d'Ebre: El mag, de Colm Toibin.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Pili Rius.

El programa es podrà veure en directe el 4 d'octubre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat  

Monsieur Lazhar

 Monsieur Lazhar, una de les pel·lícules vistes l'últim anys que més m'ha agradat. Quan el cinema parla de la vida, de la mort, de les emocions, i tot enmig d'una aula, aquell lloc màgic on es formen les persones. Una reflexió sobre els perills de voler protegir en excés, o d'una forma errònia, els xiquetes i xiquetes

Busqueu-la; no oblidareu el principi, ni el meravellós final.

"L'aula és un lloc per consagrar la vida".

Con trobar l'agulla en un paller

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com trobar l'agulla en un paller.     

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

La muntanya líquida, de Mercè Falcó

 

La muntanya líquida, de Mercè Falcó
Edicions Mai més, 2022
Sinopsi
La pluja ha desaparegut, els rius s’han assecat i l’aigua potable és tan escassa que només la tecnologia i el comerç permeten la supervivència d’algunes comunitats humanes  
La Vall és el baluard dels productors d’aigua, que la venen a la Plana, ciutat d’experts a gestionar la sequedat. A l’horitzó, hi ha el mar prohibit i el massís de les Roques,on la deessa Liliana viu entre fonts cristal·lines que no paren de brollar. O això creuen els planencs assedegats que volen arribar-hi creuant els erms de la Bretxa, d’on ningú no torna mai. Un dia, que comença amb una tempesta de pols, els planencs, que no l’han vist córrer mai, s’han  d’enfrontar a una massa incomprensible d’aigua que trencarà l’equilibri precari entre les dues ciutats i els durà a una emigració que no creien possible.