Detalls observats mentre camino per
Tarragona, camí de la presentació del meu nou llibre a l’Adserà.
A l’estació de ferrocarril, una de les
escales automàtiques no funciona, i em fa gràcia comprovar durant un moment
que, tot i que els esglaons estan aturats, la gent baixa per l’escala de
baixada i puja pel de pujada, com si estiguessin en funcionament.
En un carrer, a l’armari d’un quadre
elèctric de l’enllumenat públic, un cartell ofereix classes de música; de
solfeig i d’alguns instruments. A la part inferior del cartell, un número de
telèfon repetit diverses vegades i mig retallat, perquè sigui fàcil arrencar i
emportar. Fa molts anys que es pengen aquesta mena de cartells, però, ara que
hi penso, em sorprèn que encara utilitzin aquesta tècnica, quan quasi tothom
porta mòbil i pot fer fotos per a recordar el que sigui. Però, de fet, la
tècnica encara funciona, perquè de números de telèfon en falta un, i la seva
absència destaca, com la dent caiguda enmig d’un somriure. Més tard, a la
llibreria, l’amic Francesc Valls Calçada em farà veure que potser és una
tècnica de màrqueting de la persona que ha penjat el cartell, perquè sembli que
la proposta té èxit.
Al mateix carrer, davant meu, camina
una dona de mitjana edat o, per a ser més precís, de mitjana en amunt. En una
mà porta una bossa de plàstic menuda, i amb l’altra carrega un gran sac que em
sembla de pinso d’algun animal de companyia. El sac deu pesar i, cada cert
nombre de passes, escolto com l’arrossega un instant pel terra, vençut suposo
el braç de la dona pel pes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada