el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Divendres passat, 25 de febrer, vaig acudir al Club de Lectura de L'Aldea, que condueix l'amiga Pilar Cabrera, per a comentar A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020).
Els Clubs de lectura són una llepolia per a mi, una de les meves activitats preferides, perquè no cal intentar convèncer ningú que llegeixi el llibre i, en canvi, rebràs diversitat de comentaris, sensacions i emocions que els teus textos han general. I si en general són una llepolia, en aquest cas em fa especial il·lusió per molts motius: és la primera activitat literària que faig a L'Aldea, i amb un llibre que, pobret, va patir el confinament, després de presentar-se el 5 de març de 2020, per la qual cosa no l'he pogut compartir com m'hauria agradat.
Pilar, sempre molt atenta i afectuosa, després de regalar-me una de les seves abraçades, em té preparat un senzill i delicat obsequi a la taula des d'on parlarem: tres caragols que representen la meva família. Tots tres en fila, seguint un camí incert, són una bona imatge per a acompanyar aquests relats a mig camí de la incertesa.
La tertúlia és molt enriquidora, de les més llargues que recordo, i passen sense adonar-nos-en més de dues hores. Em sento feliç perquè capto que el llibre ha agradat, que les emocions han fet diana, i comentem molts dels contes. resumeixo la meva trajectòria literària, els dubtes inicials, el camí que m'ha portat de la ficció basada en fets quotidians, a narrar els fets quotidians de forma literària als meus dietaris, perquè he fet que m'acompanyi L'espectacle de la vida. Realitat i ficció es difuminen en tots dos llibres, i són dos monedes de la mateixa cara.
Hem començat a les quatre de la tarda a ple sol i amb una calor poc usual al mes de febrer; i acabem quan la llum comença a fer-se tèbia i delicada.
Al final, em regalen productes de la terra: arròs i licor d'arròs. Potser, sense pretendre-ho, un simbolitza els meus textos on explico la realitat, i l'altre, els que hi afegeixo ficció.
Reservarem el licor per a un dia de festa, i recordaré la llum suau que va caure una tarda a L'Aldea.
Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.
Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.
Francesca Aliern és una de les autores ebrenques més prolífiques i populars. Les seves novel·les, any rere any, encapçalen la llista de vendes a les Terres de l'Ebre. És una dona arrelada a la terra, al riu i a la gent senzilla, als perdedors, pels quals està disposada sempre a lluitar. I per tot això, i per la seva manera propera de ser, per picar pedra arreu del territori des de fa dècades, possiblement és la més estimada.
L'any 2023 en farà 80, i molta gent que l'estimem, impulsats especialment per l'Emigdi Subirats, participarem en multitud d'actes, i clubs de lectura, durant tot aquest any.
Un d'ells és el llibre Francesca Aliern, la sal de les xertolines, que ha estat possible, una vegada més, gràcies a Jaume Llambrich i la seva Editorial Petròpolis. en què col·laborem: Àngel Martí, Antoni Cid, Baltasar Casanova, Carme Meix, Cinta Moreso Rué, Coia Valls, Dolors Queralt, Elena Solé i Beltran, Emigdi Subirats, Ernest Redó, Fede Cortés, Irene Prades Ginovart, Jaume Llambrich, Jesús M. Tibau, Joan Panisello, Joana Serret, Jordi Pijoan-López, Josep Sancho, Laura Mur i Cervelló, Maria-Josep Margalef Sagristà, Mònica Sales de la Cruz, Montse Boldú, Montse Pallarès, Núria Grau, Pilar Garriga Anguera, Rafael Haro i Sancho, Sílvia Mayans, Tomàs Camacho Molina, Valer Gisbert, Vicent Pellicer, Vicent Sanz Arnau
L'any 1918 s'instal·la, en una finca noble de Barcelona,
un preciós i particular ascensor. A través del que veu i escolta l'aparell,
coneixerem la vida i les trifulgues dels veïns de l'escala i serem testimonis
dels esdeveniments i dels canvis socials que sacsegen la ciutat durant cent
anys.
Maltractaments, enamoraments, morts violentes,
xantatges, detencions i molt més en els anys que precedeixen la República,
durant la Guerra Civil, la postguerra i en l'època de la creació dels nous partits
polítics, fins a arribar a la Barcelona dels 2000.
Aquesta novel·la coral, costumista i històrica
és original, emotiva i està repleta de personatges que deixen empremta. Un text
alhora humà i fantàstic que ens permet redescobrir que, encara que el temps
passi, hi ha coses que no canvien gaire.
En parlarem amb l'autor el proper 1 de març, a La 2 de Viladrich de Tortosa, i intentarem descobrir quins aspectes de la personalitat del protagonista i narrador de la novel·la, un ascensor, són compartits amb el seu autor.
Al segle xv el món està canviant, però la medicina es
troba ancorada en la vella fórmula de la triaca establerta en l’antiguitat
clàssica. Amb tot, sempre hi ha homes i dones que busquen noves formes de
guarir el cos i l’ànima, que sovint passen per bojos o bruixots. Assagen
fórmules alquímiques per aconseguir la pedra filosofal o l’elixir de la vida.
En Magí Surroca és un d’ells.
D’altra banda, la Beatriu és una jove rebel a qui la força
de l’amor i l’amistat, i l’entrega absoluta a un ideal, li permetran assolir
una vida autèntica, de llibertat i plenitud.
L’alquímia de la vida és
una novel·la històrica que, entre Vallbona de les Monges, Barcelona i la vila
de Llívia, preludia l’instant en què l’ésser humà començava a ser la mesura de
totes les coses.
Un homenatge a les persones de tots els temps que han
apostat per la humanitat i el seu benestar.
I abraçant tota la trama o, millor encara, acaronant-la, ens retrobem amb la veu de l'autora, amb al seva mirada, i el tacte delicat i afectuós amb què acompanya els personatges i els ambients, i ens en fa partíceps del seu món, com qui ens xiuxiueja un secret a cau d'orella,
23 de febrer 2022
Diumenge al matí.Una parella d’avançada edat,
amb aires de vindre a passar el dia a Tortosa, sense pressa, s’espera a la
vorera. Ella porta una jaqueta blanca; ell, una de negra. Ell amb el cabell
blanc; ella, presumptament tintat. El semàfor de vianants està roig, però ella,
decidida, travessa el carrer; ell, amb més precaució o menys reflexos, no es
mou. Quan es posa verd, es retroben a la vora del riu. Ella l’esperava mirant
baixar l’aigua. I continuen el seu camí, junts, després d’aquesta breu,
irremeiable i potser necessària, separació.
Laia Viñas és la convidada aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre per a comentar la seva primera novel·la Les closques, amb què va guanyar el Premi Documenta 2020.
Helena Herranz de La Romàntica ens recomana un nou llibre.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Joan Gil.
El programa es podrà veure en directe el 22 de febrer, a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquestallista.
17 de febrer de 2022. Presentació de
L’espectacle de la vida a Amposta. Quasi sempre que arribo a Amposta aparco al
mateix carrer, vint metres amunt, vint metres avall, perquè el 90 % de les
vegades que vinc a la ciutat és per a anar a la Biblioteca. El primer que faig
després de baixar del cotxe és mirar el paisatge que s’hi contempla, perquè
sense cases a la banda que dona al riu, esdevé un balcó immillorable i segur
que, de forma inconscient, respiro per a omplir-me els pulmons i la ment. Ara
que m’hi fixo, sempre explico que aparco al carrer que dona a la Biblioteca,
perquè no en sé el nom. El busco, però no trobo, o no sé trobar, cap placa
identificatva. Fent ús de les noves tecnologies, miro la meva ubicació al
google maps i veig que es tracta del carrer Buenos Aires. Em sorprèn, i prenc
nota mental de preguntar-ne els motius. Potser en aquesta terra nostra de vent,
el nom és força encertat, o el desig de bons auguris. Espero –n’estic segur-
que els “buenos aires” m’acompanyin durant la presentació.
Quan arribo a la Biblioteca la trobo una mica
damunt davall, perquè han iniciat un feixuc trasllat a causa de les obres que
s’hi ha de fer. Joana Serret, la directora, demana excuses per tot plegat i se
la veu uan mica amonïnada pel trasbalç que comporta, però no dubto que ella,
amb el seu tarannà, se’n sortirà d’això i de mil problemes més. Et trobes
capses plenes de llibres, per tot arreu, i, per cert, capses de Nestlé –quina
dolçor! Un xiquet juga amb una de les capses, encara per muntar; si els llibres
són una joguina, les capses de llibres, també.
A la planta baixa de l’edifici, on tindrà lloc
la presentació, ja estan muntant-ho tot. Jesús Ferré està inquiet, preparant
uns àudios que farà servir. Fa dies em va confessar que estava una mica neguitós,
perquè serà el primer llibre que presenti. Intento calmar-lo, tinc plena
confiança en què tot sortirà bé. A l’hora d’escollir qui em presenta els
llibres, busco sinceritat, proximitat, i no demano un anàlisi exhaustiu del text,
sinó emoció. Conec a Jesús de fa anys, de l’inici de l’època gloriosa dels
blogs, i sempre m’ha fascinat la seva creativitat, enginy, entusiasme, i
capacitat per a transmetre emocions i de renovar-se contínuament. L’anterior
llibre a Amposta me’l va presentar un altre ésser abraçable, Xavier Miró, i els
comparo amb dos xicotets, genials i amables artistes del centre del camp
blaugrana: Xavi i Iniesta. El que uns són per al Barça, els altres ho són per a
la vida cultural ampostina.
Per cert, tinc bona punteria en escollir la data,
perquè a la mateixa hora juga el Barça contra el Nàpols, i es presenta un
llibre de biografies ampostines a la ciutat. El públic es composa, sobretot, de
bona i fidel amistat: La Xus, el Tomàs, el Xavier, el Lluís...
Joana Serret enceta l’acte i Jesús Ferré ens
regala un petit espectacle on enfila fragments escollits del llibre, recitats
pel Jaume Llambrich, amb una deliciosa actuació armat d’un senzill metre
plegable, que jo associo a l’ofici de fuster, i que converteix en paraigua,
espasa, creu, gronxador o gosset.
Després parlen Jaume Llambric d’Editorial Petròpolis -amb qui tinc una llarguíssima trajectòria de col·laboracions-,
i Eduard Boada, de Ganzell Editors, que expliquen el sentit d’aquesta
col·laboració editorial que tant agraeixo, feta des de la confiança i la
generositat, i arribant a l’amistat.
Finalment jo explico l’evolució que m’ha portat
d’escriure relats on afegeixo ficció a coses senzilles que m’envolten, a
simplement narrar-les despullant-les de tot artifici, per tal de subratllar l’emoció.
Si alguna cosa intenta ser el llibre, és un aprenentatge a mirar la vida.
Fracasso en l’intent de llegir el primer fragment del llibre, perquè m’emociono
en citar a Josep Igual.
Com a mostra de la meva forma de mirar la vida,
ensenyo algunes fotografies que prenc en els meus passejos, de gent solitària,
de petits objectes perduts o trobats. I com una mena de regal juganer que
encercli l’acte d’avui, els faig escoltar un àudio gravat moments abans de la
presentació, on descric la meva arribada a la biblioteca, als dos paràgrafs
inicials d’aquesta crònica.
Després, els moments de relaxació, de
descompressió, i de tertúlia a la fresca de la nit, d’agraïments i de bons
desitjos. Pujo al cotxe, aparcat al carrer Buenos Aires, ara ja ho sé. Poso la
ràdio i encara escolto el minut final de Barça, que ha empatat el partit,
injustament, diuen els locutors. Jo no, jo he guanyat; tinc una defensa ferma,
un centre del camp farcit de jugadors emotius, i una davantera plena d’imaginació.
O, simplement, no jugo contra ningú.
Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.
Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.
Un
macabro asesinato en la pequeña localidad de Scala Dei —El Priorato—, pone en
jaque a los investigadores de la policía autonómica. No solo está en juego la
resolución del crimen, sino también la reputación de los Mossos d’Esquadra.
El
sargento Brennan —más conocido como Lobo—, descendente del jefe de la tribu de
los Black feet que, por circunstancias de la vida, se instala en
Tarragona, protagoniza esta apasionante novela.Lobo, es un hombre experimentado,
y con cualidades poco convencionales, el cual debe asumir toda la responsabilidad
para esclarecer el suceso. Su metodología, poco común, puede ser la clave. Nil
Gibert, su alumno más aventajado, experimentará, a su lado, la cruda realidad
de caminar entre la muerte.
Personajes
insólitos, ritos ancestrales, vidas complejas, historias de amor apasionadas,
decisiones al límite, rastros imposibles, caminos sin retorno y la asfixiante
presión de la opinión pública.
Un
paseo por la perversa mente del ser humano, que mantendrá en vilo al lector.
La Llúcia, que viu a Irlanda i acaba de deixar-ho amb el
Liam, rep la trucada del seu pare: la Blanca, la seva mare, acaba de morir en
un accident de cotxe. La tràgica notícia capgira la vida de la Llúcia, que
torna a casa, al poble ebrenc de la seva infància, adolescència i primera
joventut, on ha d'enfrontar-se no només a la mort de la seva mare, sinó també
al seu record i a la relació que tenen totes dues.
Quan decideix refer el trajecte cap a Astúries,
que tenia previst fer la Blanca abans de morir, la Llúcia no sap que també serà
un viatge cap al seu passat. Entre el passat matern i del seu present, la
Llúcia es troba amb camins vitals farcits de renúncies, secrets i fugides
escampats entre Irlanda, Astúries i la Barcelona dels últims anys de la lluita
antifranquista.
Geosmina és el viatge intimista de la
Llúcia, una noia que necessita trobar respostes a una infància sense vincles
maternals i a un present on la sensació de desarrelament continua apoderant-se
dels àmbits de la seva vida.
Diumenge de febrer. Des de l’altre costat de
carrer, veig passejar per la vora del riu un pare i el seu fill. El xiquet, d’uns
quatre o cinc anys, va amb patinet i l’estrena aquest dia, o deu ser un regal
de Reis, perquè es nota que no té gaire destresa encara, i aquell precari
equilibri que tenen els nens petits, acompanyat de la gosadia de la inexperiència.
Son pare el segueix de prop, de molt a prop, amb l’esquena lleugerament
inclinada i els braços a punt d’evitar una possible caiguda del xiquet. Alguns
herois, a manca de super poders, han d’estar sempre a l’aguait. És una imatge
molt familiar i, de fet, cent metres més endavant, trobaré una parella similar.
El que em crida l’atenció d’ells és la roba que porten, perquè tots dos van
vestits iguals, amb una dessuadora a ratlles blanques i negres i caputxa. Això és
habitual en germans, per a evitar que es barallin, però mai m’hi havia fixat en
pares i fills. Me’ls imagino el dia que les van comprar, com els va fer gràcia
trobar-les a joc, com feien broma potser intercanviant-les, rient del gran que
li aniria a l’un, i l’impossible que seria posar-se-la l’altre. Potser, algun
dia, al xiquet li anirà bé la de son pare, que ja no el seguirà de tan a prop,
i el fill somriurà satisfet del molt que ha crescut, i el pare sentirà aquella
barreja estranya de petit pànic i orgull.
(Si us agrada aquest apunt del dietari, n'hi ha 844 de similars al llibre L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petòpolis, i que podeu aconseguir dedicat si ho demaneu en fer la comanda a La 2 de Viladrich )
El proper 25 de febrer, a les 4 de la tarda, al Club de lectura de la Biblioteca Torres de L'Aldea, amb el recull A mig camí de la incertesa.
Quin regal poder comentar els meus relats de l'últim recull publicat amb gent que se'ls ha llegit, veure les seves reaccions, comprovar si les imatges i les emocions que vas sentir en escriure'ls han arribat al seu destí, o n'han provocat d'altres, amb tota seguretat. ja us ho explicaré.
El proper 17 de febrer, a les 7 de la tarda, presentació de L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, juntament amb els dos editors, Eduard Boada i Jaume Llambrich, i de Jesús Ferré, a qui he demanar que hi participi de la forma que vulgui.
Jesús comenta que no ha presentat mai cap llibre, i que li fa il·lusió i respecte alhora. Tinc plena confiança en què ho farà molt bé i, sobretot, amb emoció, que és el més important per a mi. El conec de fa molts anys, dels inicis del món blocaire, a través dels vídeos que penjava de La cuina de Jesús. Després fou el promotor del primer curmetratge que es va fer a partir dels meus contes, concretament Espantant gavines. És creatiu, enginyós, divertit, inquiet, i desprén sensibilitat en tot allò que fa: per a mi és un plaer tenir-lo a la meva família de lletres, i aquest dia al meu costat en aquest llibre que mira la vida de prop, amb tendresa.
Us espero el dia 17 a Amposta, aquesta ciutat on m'hi sento tant a gust.
Si em seguiu des de fa un cert temps, sabeu que em criden l'atenció algunes #cosesqueemtrobo pel carrer. I si aquests petits objectes tenen lletres escrites, encara més.
En aquest cas, enmig de fulles i herbes, el fragment estripat d'una sopa de lletres. Com podeu deduir, atesa la meva addicció, la temptació ha estat enorme. Sempre ignoro el camí recorregut per aquestes petites coses perdudes, llençades, que em trobo, i també en desconec el destí, perquè jo tan sols seré una anècdota a la seva trajectòria vital; però, per tot allò que m'intenta cridar a la seva manera aquest fragment de sopa, intueixo que li ha arribat un -vull entendre- merescut repòs, encara que sigui provisional, de lloguer (rent).
El 17 de febrer, L'espectacle de la vida, de Jesús M. Tibau, baixa riu avall fins a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta. Us esperem amb Jesús Ferré, i els editors de Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.
Nova col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.
Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.
Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.
S'accepten peticions de futurs encanteris. Aquesta setmana, a petició d'Ernest Redó, mestre, músic, escriptor i amic, explico l'encanteri per a obrir fàcilment un envàs "obre fàcil".
Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.
De vegades voldria disposar d’una càmera fotogràfica als ulls per a captar de forma immediata imatges fugisseres que esdevenen al nostre pas. I a manca d’aquesta aplicació, utilitzo les paraules. Aquest matí, en una vorera, una monja es trobava a punt de travessar un pas de vianants. Alhora, un vehicle que venia a certa velocitat no frena davant la seva presència, i qui el condueix, en adonar-se del seu descuit, demana excuses unint els palmells de les mans. I aquesta és la imatge que m’he emportat: una monja a la vorera, i algú que semblava resar al volant.
El proper 17 de febrer, a les 7 de la tarda, presentació de L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, juntament amb els dos editors, Eduard Boada i Jaume Llambrich, i de Jesús Ferré, a qui he demanar que hi participi de la forma que vulgui.
Jesús comenta que no ha presentat mai cap llibre, i que li fa il·lusió i respecte alhora. Tinc plena confiança en què ho farà molt bé i, sobretot, amb emoció, que és el més important per a mi. El conec de fa molts anys, dels inicis del món blocaire, a través dels vídeos que penjava de La cuina de Jesús. Després fou el promotor del primer curmetratge que es va fer a partir dels meus contes, concretament Espantant gavines. És creatiu, enginyós, divertit, inquiet, i desprén sensibilitat en tot allò que fa: per a mi és un plaer tenir-lo a la meva família de lletres, i aquest dia al meu costat en aquest llibre que mira la vida de prop, amb tendresa.
Us espero el dia 17 a Amposta, aquesta ciutat on m'hi sento tant a gust.
Vaig a llençar una bossa amb envasos a l’illa de
soterrats propera a casa. Un altre home, que arriba des d’un altre carrer,
porta la mateixa intenció, segons dedueixo de la seva trajectòria que ens farà
coincidir en aquell punt quasi alhora. A pocs metres, tots dos distingim que no
ho tindrem fàcil. Sembla que el contenidor estigui ple, perquè uns bosses estan
a punt de vessar, i sobresurten de la boca de la bústia. Però no defallim,
sospito que ambdós tenim experiència en aquests combats. Ara l’un, ara l’altre,
intentem sacsejar la boca de la bústia, premem amb precaució alguna de les
bosses i, una mica per tot, les bosses enfilen el seu camí previst cap a
l’interior del contenidor groc i es defà l’embossament. Victoriosos, després hi
llencem les nostres, que desapareixen al buit. Durant aquest breu temps, no hem
intercanviat gaires paraules. Ell, amb marcat accent estranger, tan sols ha
exclamat: la gente! I sí, crec que coincidim en el trist diagnòstic: la gent,
de vegades, funciona pitjor que molts mecanismes.
Miquel Esteve torna al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre per a comentar la seva novel·la El misteri d'Arthur Riambaud, Premi Mallorca de Narrativa 2019.
Helena Herranz de La Romàntica ens recomana un nou llibre.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Mireia Canicio
El programa es podrà veure en directe el 8 de febrer, a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquestallista.
Tercera col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.
Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions previses de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.
Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.
Corre
l’any 1978. Mentre a Espanya es redacta la nova Constitució, a Vall-de-Roures
desapareix l’alemany Franz Brühler, un ecologista solitari que mira de fer-se
un lloc en aquest entorn rural. L’Elíades Bel aparca la feina de fotògraf
durant uns dies per seguir el rastre del desaparegut i escriure un reportatge
que provoqui sensació. La investigació, però, fa un gir de cent vuitanta graus
quan apareix una fossa comuna a pocs quilòmetres del poble. Estan relacionats
els dos fets? Què havia anat a fer el Franz Brühler a la comarca, realment?
Per què la Guàrdia Civil es vol desentendre de les investigacions? En una terra
de cruïlla entre Tarragona, Terol i Castelló, on la modernitat es resisteix a
arribar i els costums i les rancúnies es transmeten de pares a fills, la Sílvia
Mayans aborda un cas de desaparicions i crims durant el qual descobrirem que la
pell de la història és molt fina i com són de recents les ferides provocades
per una guerra que va tenir lloc quaranta anys enrere.
Comença febrer -un mes que no acostuma a fer-se
simpàtic- amb una de les meves activitats d’escriptor preferides: la visita a
una escola.
A través del programa Autors a les Aules de la
Institució de les Lletres Catalanes acudeixo a l’Escola Divina Pastora de
Vinallop. El trajecte és breu i conegut, tot just em dona temps a escoltar un
parell de comentaris d’una tertúlia radiofònica que m’han fugit de la memòria.
Estem al cor de l’hivern, però el migidia és radiant i lluminós, sacsejat pel
vent –cap sorpresa vora l’Ebre.
L’escola és molt petita, m’esperen onze alumnes.
Onze? Ja recordo de què anava la tertúlia a la ràdio: sobre el Barça –cap
sorpresa vora tot.
Davant de la porta, un banc de fusta pintat de
verd, amb un cor i un text escrit amb lletra lligada: Banc de l’amistat.
La reixa de la porta sembla tancada, però sols
és una aparença; només la cal espényer una mica per a passar. La façana està
tota pintada, com de conte, amb un poble que deu representar Vinallop a dalt, i
un riu que deu ser l’Ebre, a baix. I un bolet enorme que fa de llar als més
petits o als més imaginaris.
Entro sigil·lós, no se sent gaire soroll, cosa
rara en una escola, però ja he dit que m’esperaven onze, menys algun que s’ha
quedat a casa, com descobreixo després –coses de les quarantenes, suposo.
Em reben les mestres amb amabilitat i un
somriure que imagino sota les mascaretes. “Ho tenim tot a punt”, diuen,
“t’estan esperant”. Aquest és un dels grans plaers i satisfaccions de ser
convidat a una escola: sempre ho tenen tot a punt, sempre t’esperen, i que
t’esperin és una petita carícia per a l’ànima.
Estan tots i totes en una aula, en taules en
forma de lletra u, i una finestra roman oberta per a la ventilació.
Després de les presentacions, comença
l’interrogatori que han preparat. Alguna pregunta és indiscreta, com ara l’edat,
però no passa res; els xiquets i els vells s’ho poden permetre.
Han llegit algun dels meus relats, que he
seleccionat perquè puguin ser més fàcils a Primària, i un cop més, per enèssima
vegada, el conte que més triomfa és Totó, el robot, que una vegada i una altra
atrau l’atenció a totes les escoles –a veure si algun editor ho llegeix i
m’envia una proposta; no ho dic jo, sinó totes les escoles que he visitat i els
ha agradat. I com a gran regal, m’ensenyen les il·lustracions que han fet sobre
el conte, i me les emportaria totes –editors, si voleu ja està il·lustrat i
tot.
Un parell de xiquets em llegeixen, il·lusionats,
els contes que han escrit, amb el seu plantejament, nus i desenllaç, peò
sobretot amb missatge.
Com sempre, procuro mostrar-me senzill i
proper, i els preparo algun joc per a inventar-nos històries per atzar, o
aprenent a mirar el món des d’un altre punt de vista. Ens imaginem un home fet
de macarrons, i el poc que duraria a la porta d’una escola a l’hora de dinar.
Per a fer-los partíceps de la meva vida d’escriptor,
almenys durant uns moments, comparteixo una primícia, i després d’explicar què
vol dir aquesta paraula, els ensenyo la portada del proper llibre que m’acaba d’enviar
l’editorial.
I una mare ve a buscar el xiquet, i el temps
s’esgota. Em regalen –encara més!- un bloc de notes perquè me’n recordi de
l’escola. I me l’enduc: el bloc, i un trosset d’aquesta escola petita i gran
alhora.
Aturada a la vorera, com si necessités concentrar-se en allò que va a dir, i visiblement molesta, una dona parla per tefèfon més fort del que potser voldria: "Enviar un àudio no és intentar contactar!"
