18 d’agost 2019

Interrogant ala vorera


M'intriguen les coses que trobo pel carrer. Com ara aquest interrogant que crida la meva atenció.
Ja tinc l'interrogant. Ara em falta el text de la pregunta. Us convido a fer propostes.
Ja n'han fet a twitter i facebook

17 d’agost 2019

Històries a cabassos, de Núria Ibáñez



Històries a cabassos, de Núria Ibáñez
Onada Edicions, 2019
Sinopsi
Bàrbara i Jaume ens apropen a les tradicions i els racons bonics dels pobles de la comarca del Montsià. Amb només deu anys, ens ensenyaran l’important que és cuidar dels tresors que té la nostra cultura (tradicions, paisatges, parlar propi…). El seu missatge per a tots vosaltres és que amb respecte tot dura més, amb amor res és impossible i amb amics tot és més divertit.
En aquesta aventura Bàrbara i Jaume ens expliquen com a Mas de Barberans s’aprofiten des de fa molts anys les fulles d’una petita palmera, el margalló, per a fer utensilis molt bonics. Visiten la Fira de les Fibres Vegetals i el Racó dels Artesans, i al Museu de la Pauma viuran una experiència única aprenent a fer cordell i cabassos. També visitaran les pintures rupestres del Cocó de la Gralla i aprendran com les feien els homes prehistòrics. Voleu acompanyar-nos-hi?

16 d’agost 2019

COM ÉS QUE M’AGRADAVA DEMIS ROUSSOS?


Quan jo encara no tenia ni deu anys, a principis dels setanta, no sé per què, però m’agradava Demis Roussos. Me n’agradaven molts més, les cançons que sonaven llavors i que compartim segur amb la gent de la meva edat, però avui, en escoltar-lo de casualitat, m’he sentit transportat a aquella edat. No diré que podria cantar totes les seves cançons de memòria, però les que traduí al castellà, déu n’hi do.
No sé què hi devia veure un xiquet poca cosa en un homenot gros, barbut, de cabell llarg, i que cantava amb els braços oberts vestit de forma extravagant i amb colors cridaners (colors que intuïa a la nostra tele en blanc i negre). Potser era precisament això, la grandària que transmetia amb el cos, amb els gestos, amb la veu, amb la mirada. Potser em feia pensar en llocs exòtics, i allunyats d’un petit poble del Priorat. O potser simplement em queia simpàtic, i un xiquet amb això en té prou i li’n sobra. Als xiquets difícilment se’ls enganya.

15 d’agost 2019

Els cants de les plantes. De música, bones herbes i cistelleria. Del Taller de Memòria Oral del Museu de la Pauma



Els cants de les plantes. De música, bones herbes i cistelleria. Del Taller de Memòria Oral del Museu de la Pauma 
Cossetània Edicions, 2019  
Aquest llibre reuneix una selecció de cants dedicats a 88 espècies de plantes que campen pel nostre país. Escrits en versos heptasil·làbics adaptables a diversos gèneres de cançó popular, han estat elaborats pel Taller de Cant Popular del Museu de la Pauma a Mas de Barberans. 
.
Volem cantar a les flors
i a les plantes de la terra.
Són un tresor que tenim
entre la mar i la serra.
.
Cada planta apareix identificada amb una fotografia en color, el seu nom popular, el nom científic i una selecció de cobles inspirades en les seues propietats màgiques o remeieres, que en diversos casos reflecteixen també el treball de cistelleria.
S’hi inclou un enllaç per poder escoltar com sonen alguns d’aquests versos, interpretats a ritme de jota i cants de treball pels mateixos autors.

14 d’agost 2019

Acabeu la frase

"No sé la resposta", diu el geni de la làmpara, mentre esbossa un enorme badall, però...
.
Finals proposats a twitter i a facebook.

13 d’agost 2019

Petits o grans heroïcitats.


Al parc de Tortosa trobem un xiquet que parla català amb accent de l’est d’Europa. Hi hem coincidit moltes vegades durant aquests anys. Escolto com li explica a mon fill que ahir va jugar a pilota amb un xiquet dos anys més gran, i el va guanyar 4-2. 
Petits o grans heroïcitats.


Sala d'espera consulta mèdica. Només dos tipus de revistes:
-De xafarderies.
-De cotxes, motos o de caça. 
No em sento representat per cap.

12 d’agost 2019

L'aixeta és la solució

La set.
L'aigua.
La font.
L'aixeta és la solució, però no funciona sola.
.
Inspirat en una obra de Xavi Solé.

11 d’agost 2019

Jocs de Florals de Torroja del Priorat, 1992; aquí comença tot


Jocs de Florals de Torroja del Priorat, 1992. Faig esforços per a acabar el meu primer conte i presentar-lo a aquests Jocs Florals, tan a prop de casa. Guanyo un accèssit, que representa un gran impuls per a mi. Encara tardaré 9 anys a publicar el primer llibre en solitari (amb el temps, almenys he guanyat amb rapidesa), però aquí va començar tot.
No em busqueu a la foto, per algun motiu no vaig poder anar a recollir-lo aquell dia.

10 d’agost 2019

Anys llum, de Josep Porcar



Anys llum, de Josep Porcar
21è Premi de Poesia Ciutat de Sagunt
Onada Edicions
Anys llum naix d’una profunda commoció, precursora d’un procés de mudança personal. L’any llum mesura la longitud que recorre la llum en un any. Porcar conjuga el significat d’unitat de distància astronòmica amb el d’època lluminosa per a traduir a clarianes la foscor del sisme patit: dol, desarrelament, decepció i, com a resultat, replantejaments existencials derivats de l’escarpat procés de canvi. També, però, de lluita i recerca, mitjançant pràctiques de salvament que desembullen el fil de vida al qual s’aferra per acarar la distància i la radiació dels anys llum viscuts. Un renaixement que culmina amb belles ecografies que traslluen la citació d’Agustí Bartra: «Sóc encara qui vol néixer».
«Serè, líric, bell, per un costat, i realista, brutal i dramàtic, de l’altre», ha dit del seu vers el professor D. Sam Abrams. En paraules de l’escriptor Enric Sòria, «Porcar és un poeta que es reinventa en cada llibre, que no juga mai al mateix joc, que experimenta […]; un poeta que creu, amb Archibald McLeish, que l’anhel de la poesia, molt més que dir, és ser. Com totes les que mereixen la pena».

09 d’agost 2019

GRÀCIES, COLOMBO


Cada generació està marcada, sobretot, per allò que ha viscut a la infantesa i a la joventut. Per això m’arrisco a dir que la meva generació és la primera, i potser l’única, eminentment televisiva.
Els nostres pares han viscut l’arribada de la televisió, però ja els va agafar grans, i els seus records més tendres estan associats a la ràdio i al cinema. Els nostres fills també veuen la televisió, però tenen una gamma molt més variada d’oci visual i tecnològic.
A més, la nostra generació, va crèixer amb un únic canal de televisió, tots miràvem els mateixos programes, i els seus protagonistes assolien una fama difícil de comparar avui en dia.
La nostra generació tenim molts records comuns evocats per aquella televisió, tot i que cadascú, com és lògic, tingui els seus personatges preferits. Un dels que més recordo, perquè encara en fan reposicions que no deixo de mirar una vegada i una altra, és el tinent Colombo. És una sèrie de detectius atípica. No es tracta d’endevinar qui serà el culpable, al contrari, això ho sabem des dels primers segons, sinó de gaudir de la tàctica  amb què el nostre estimat Colombo l’arraconarà.
Sí, he dit estimat. És un protagonista poc habitual per a aquesta mena de sèries i de personatges. No té l’atractiu físic d’alguns investigadors, ni la duresa de la majoria, ni té una vida privada turmentosa. Durant anys i anys es manté fidel a la seva esposa, que mai veurem, i la llista de cosins, nebots i cunyats que sovint cita, és inacabable. És un personatge humil, de nòmina discreta, que no li permet canviar el seu vell vehicle (ell en diu “clàssic”), i sovint pregunta el preu de totes les andròmines que es troba a casa dels investigats, tot i que sap que mai podrà comprar-les, sobretot les noves tecnologies (tecnologies de llavors, com el telèfon inalàmbric, el vídeo o el fax) que no acaba d’entendre, però que li desperten l’interès.
La seva humilitat és entendridora, com la forma de tractar el seu gos, un gos comú sense altre nom que Gos. Una humilitat i senzillesa que contrasta amb els sospitosos/es, sempre de classe alta, banquers, cantants i músics de renom, jet set de la societat americana de l’època (de sempre), amb els seus vehicles fastuosos, les cases amb piscina i moble bar, els despatxos de fusta noble i secretària atractiva, que el miren amb supèrbia i cert menyspreu, que no arriba ni a menyspreu perquè pensen, al principi, només al principi, que Colombo és un ésser inferior.

I jo, que sóc de poble petit i de familia humil, que sempre m’han atret els perdedors, els personatges secundaris, invisibles i arraconats de la societat, no puc ni vull deixar de sentir-me feliç per la victòria de Colombo sobre els poderosos, lenta, progressiva, amb enginy, però implacable; de quatre a sis, de sis a vuit, de deu a dotze, o a l’hora que reemetin aquesta sèrie... de ficció.

08 d’agost 2019

Juguen a endevinalles els arbres

Juguen a endevinalles els arbres,
m'emociona el misteri de les branques
i el seu catàleg de colors.
Sempre encerto si sempre m'hi enamoro.

.
Inspirat per una foto de Vicent Pellicer. Us recomano el seu blog.

07 d’agost 2019

diLLUMs d'arts al forn, trobada d'agost












5 d’agost de 2019. Trobada mensual dels diLLUMs d'arts al forn. Quan arriba l’estiu, sempre ens plantegem si fem una aturada al mes d’agost, però és tanta l’energia i les ganes de trobar-nos, que tots els anys ho descartem. I fem bé, perquè la trobada de l’agost acostuma a ser diferent. Molta gent habitual no pot vindre per estar de viatge, però, en canvi, molta gent que durant la resta de l’any li resulta molt complicat per feina, per distància, etc, ara l’agost poden vindre.
I d’aquesta manera, la trobada d’aquest agost ha estat fresca, rodona, plena d’energia i amb moltes ganes de descobrir per primer cop què és això dels diLLUMs. Qui no ha vingut mai pregunta com funciona, què s’ha de fer... Responem que sobretot compartir, xalar; és com una hora del pati cultural, sovint boja i improvisada, impredictible, emotiva, diversa, sorprenent. I el nombre d’amics i amigues ha crescut notablement, i comencem a témer les dificultats per a encabir tothom que vulgui vindre en un futur immediat.
Aquesta trobada ha estat molt diversa:
.
Anunciem el proper concurs a través de postals tradicionals, amb premis culturals.
Amàlia Roig, de Vinaròs,ens parla dels seus llibres Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes, Xarxa prima, i Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa (Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló 2018).
Pere Planells, artista performer, escultor, ens parla de l’espai Lo Fato art factory, a Mas de Barberans.  
Jesús Serrano, d’Amposta, i ens parla del seu llibre Bruixes. També és autor de diversos llibres amb el Miquelet de protagonista.
Joan Margalef, d’Amposta, ens llegeix un fragment del guió amb què ha guanyat el premi al millor guió sense producció al Fusion International Film Festival de València.
Isabel Ribera, escriptora, ens parla del seu espai a Reus Va de versos i de lseu programa a ràdio Constantí.
Joan Maria Romaní ens presentarà el llibre Els cants de lesplantes, obra col·lectiva del Taller de Cant Popular del Mas de Barberans.
Carles Aloy, narrador, ens narra uan història de política ficció, o no.
Lluís Gutiérrez ens llegeix un dels seus poemes.
Agustí Forner ens parla de les seves  noves creacions amb la tècnica del monoprint, inspirades per la poesia de Zoraida Burgos.
Sílvia Franzoni ens parla dels llibres en què ha col·laborat i ens porta una mostra de la seva creació pictòrica.
Fernando Ferré ens porta una de les seves obres curulles de color.
Jordi Domingo ens informa sobre El Grand Tour, que uneix la cultura i l’activitat de caminar. 
Albino Tena ens porta la seva música. Acompanya Jesús M. Tibau en la lectura d’un fragment del llibre Molles per no perdre’m, i a Amàlia Roig en un fragment de Xarxa prima,  i també ens interpreta una de les seves cançons noves, en primícia. El 2018 va editar el disc Cap a on vas.
Lia Sampai i Adrià Pagès fa poc han editat el seu primer disc, La fada ignorant, i ens cantes tres cançons.
 .
Hem sortejat regals: tres exemplars dels llibres d’Amàlia Roig, un exemplar de Bruixes, de Jesús Serrano, un exemplar de disc de La fada ignorant, de Lia Sampai, un exemplar d’El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau, un exemplar d’Els cants de les plantes, cedit per Joan Maria Romaní.
.
En resum, continuem sumant amistats i energies, creativitat i il·lusions, cultura i diversió.
La propera trobada, atès que el primer dilluns de setembre és festiu a Tortosa, serà el 9 de novembre.
Galeria d’imatges i vídeos en aquest enllaç


06 d’agost 2019

llibres de segona mà.



Botiga de llibres de segona mà. Trobo dos exemplars meus. Es venen a 3 euros/1 exemplar, 5 euros/2 exemplars , i 10 euros/ 5 exemplars. Els compren a 20 cèntims. 
Encara no he decidit com prendre-m'ho. 

05 d’agost 2019

Personatges de la batalla de l'Ebre, 16/16 Bertomeu

L'any 2018, en motiu del 80 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que he anat publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre.

BERTOMEU
La fusta no enganya i ens retorna sempre l’olor d’allò amb què l’hem alimentat. Bertomeu ho va aprendre de seguida, recent sortit de Gandesa, en una fàbrica de Reus. El sabor de vermouth l’acompanya sempre, perquè una bota com cal sap retenir l’essència, i el record és una bota excel·lent. Si la fusta es banya amb sang i por, t’embriaga en excés, i sang i por et torna. Impossible fer ponts sobre el riu que uneixin sota el pas de les bombes.

04 d’agost 2019

Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre



Bromera Edicions
Sinopsi
Alain Delambre és un directiu de cinquanta-set anys desgastat per quatre anys d’atur. Exdirector de recursos humans, accepta petites feines que el desmoralitzen. A la sensació de fracàs, aviat s’hi afegeix la humiliació de cobrar cinc-cents euros al mes. Així que quan un empresari, finalment, accepta considerar la seva candidatura, Alain Delambre està disposat a tot, a demanar diners prestats, a desqualificar-se davant la seva esposa i les filles, i fins i tot, a  participar en l’última prova de la contractació: un joc de rol amb ostatges. Es dedica en cos i ànima a aquesta lluita per recuperar la dignitat, però si fos conscient que el joc està arreglat, la seva ràbia seria il·limitada. Llavors, el joc de rol podria convertir-se en el joc de matar.
Comentari
Intentaré resumir l’experiència de llegir un llibre de Pierre Lemaitre. Obres el llibre. Sense temps a reaccionar, et trobes dins d’un cotxet amb la porta bloquejada pujant cap al cim d’una muntanya russa. Quan ensumes que estàs a punt d’arribar al cim i et prepares per al sotrac d’una baixa, t’adones que caus en paracaigudes. Mires, i no portes paracaigudes. A sota, distingeixes un llac, hi cauràs, ignores la seva profunditat. Tanques els ulls davant l’impacte imminent, quan notes que una corda et captura t’estira d’una batzegada cap a una altra direcció. Renuncies a endevinar on podràs caure. Però tot això, en sentit figurat, és clar. O no.
Moltes pàgines fan que t’esgarrifis, l’autor et porta fins al límit de l’ésser humà, però des de l’altre costat de la línia, i et replanteges de què pot ser capaç una persona.

03 d’agost 2019

El corb i la serp, de Ramon Llull.



El corb i la serp, de Ramon Llull.
Onada Edicions
Què és més important, l’astúcia o la força? Un tema de la literatura universal i de la vida sobre el qual hi reflexiona Ramon Llull en aquest llibre.

02 d’agost 2019

La llum, de vegades, et torna carregada de vida



El 2017 vaig tenir l’honor que una de les meves frases formés part de la col·lecció de postals de la Institució de les Lletres Catalanes.
Aquestes frases tenen èxit, i és una gran satisfacció veure-les córrer món, com va ser aquest cas a Nottingham. Fa pocs dies he tingut l’emoció de saber que se’n troba una a l’estudi del bon amic Ernest Redó, mestre, músic i escriptor, al costat d’una foto de quan era xiquet, amb el text que trancric.
La llum, de vegades, et torna carregada de vida. Gràcies, Ernest.
.
 Aquí deuria tenir jo uns sis anyets ,l’edat que ara té el meu fill ( ell,però, sense aquest serrell dels setanta dissenyat al bellmig de la Llarga St. Vicent). Estimo aquesta imatge com estima l’arqueòleg la seva millor troballa. La tinc exposada a l’estudi vora una frase d’en Tibau que sembla voler dialogar amb la llum que se m’escapa pels ulls. En dies en els quals la llum i jo juguem al gat i al ratolí sense aconseguir ni ensumar-nos de lluny, em miro per intentar retrobar-me en aquest mirall tintat d’un cert anacronisme agredolç.Com un vampir m’aferro golut a la innocència i penso que potser sí pagarà la pena envellir si per alguna esquerda del meu rostre la llum, durant una visita de cortesia, es digna a tatuar-me un somriure. Sí, i tant, un dia i per sempre vaig ser petit.
Ernest Redó

01 d’agost 2019

La pluja multiplica la llum;



La pluja multiplica la llum;
el bosc de la ciutat no dorm.
.
Inspirat en una pintura de Gleb Goloubetski extreta de twitter

31 de juliol 2019

INCONGRUÈNCIES MATERNES


Plaça de l'Ajuntament de Tortosa. Pas estret entre la font i les taules de la terrassa. Una família ve en sentit contrari, xiquet amb bicicleta, encara amb poc domini, amb cura. M'espero aturat que passin. La mare empenta lleugerament el xiquet.
-Vaaa!- li diu donant-li pressa. 
-Però si sempre dius que vagi a poc a poc- es defensa el xiquet.

30 de juliol 2019

Viure és inestable

Viure és inestable.
Viure és jugar a equilibrista sobre rodes.
No viure és caure segur.
.
Inspirat en una obra de Joan Miró, que té el seu taller a La Serra d'Almos

29 de juliol 2019

Personatges de la batalla de l'Ebre 15/16 Karl

L'any 2018, en motiu del 80 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que aniré publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre.
.
KARL
Tot i la seva joventut, mostra una estranya destresa: que cada gest es dibuixi amb naturalitat, sense aparentar que és el fruit de generacions. Li porten l’esmorzar mentre, de fons, comença el brogit de motors que s’escalfen, de mecànics que ultimen tots els detalls. Damunt la taula té els guants plegats, que es posarà amb cura, sota la mirada del cambrer que, hipnòticament, l’admira, com si es tractés d’un ésser d’altres móns. El seu alemany marca distàncies, però el gestos són precisos i es fa entendre sense problemes. Un soldat treu el cap per la porta: l’avioneta ja està a punt. La missió d’aquest matí és precisa, quirúrgica, i deixarà anar les bombes amb pulcritud d’aristòcrata. Son pare se’n sentiria orgullós. Quan torni, el fum que puja de la ciutat serà com una reverència. Des del cel no s’escolten el crits, ni es veu el dolor.

28 de juliol 2019

Sal negra, de Manel Vallés i Arín



Sal negra, de Manel Vallés i Arín 
Edicions del Sud, 2019 
Sinopsi
vint-i-set poemes de temàtica molt diversa, alternats amb vint-i-un haikús que fan de fil conductor.
Del pròleg de Sant Borrell: El llibre va intercalant poemes curts, més tradicionals, amb poemes estirats, més viscuts. Tot i el pes del temps, del passat, el desig de viure es manifesta de forma insistent. Alguns dels poemes més viscuts parteixen d’una crítica a la realitat, amb una gran visió poètica. És quan el llibre s’aixeca de les mans del lector per a convertir-se en un mirall. M’agrada Manel Vallés quan es deixa anar, quan escriu de forma lliure, sense pressions històriques, ni influències d’estil. Unes altres vegades, plasma experiències molt evidents, però els poemes evidents potser acaben sent els poemes que més coses que poden explicar. Els poemes evidents també formen part de la poesia catalana de l’experiència. Evidentment, l’experiència acaba sent l’evidència d’un mateix. Els poemes curts acaben sent petits anuncis.
De sobte, vas llegint el llibre i apareix un poema quotidià que expressa la transcendència del moment. També hi ha records sobre tots els anys viscuts a Barcelona, realitats comparades. Manel Vallés escriu estampes, imatges reals que no tenen res a veure amb les imatges que es publiquen a les xarxes socials. S’allunya de les imatges ideals que no duren ni un instant, una felicitat que només s’expressa en el moment d’enquadrar la imatge, com si la felicitat del segle xxi estigués realment en una fotografia, com si les imatges captades en una mil·lèsima poguessin reproduir una part d’aquell instant. El poema «Roses i espines», per exemple, resumeix la lluita que manté amb les plaents veritats i les amargues mentides. Llegeixes el poema i t’arriba una altra de grans dimensions, de cendres (passat) i foc (present), un altre joc subtil entre el passat i el present. Vallés és categòric en aquest poema. Desitja l’equilibri, una de les grans qüestions de fons del seu primer llibre. Per ell, les cendres del passat s’han d’oblidar perquè estan apagades. Molt bo.
Manel Vallés busca interpretar el temps. Si poguéssim conèixer la intel·ligència del temps, canviaria realment la nostra forma d’actuar. Potser les coses més complexes són les més necessàries i potser les coses òbvies són les més complexes d’expressar. A mesura que vas llegint el seu llibre, vas compartint les seves reflexions poètiques, tristes i amargues. A la vegada, vas llegint poemes d’amor i desamor, contundents, desitjats i després viscuts, amb imatges musicals. També apareixen poemes humorístics que claven de forma magistral la situació, moments magistrals que semblen converses poètiques amb el lector. M’agrada llegir llibres i guixar-los, embrutar-los, viatjar amb ells, abraçar-los i llençar-los per a veure tota la poesia que s’amaga. Viatjar amb un llibre de poesia és una forma multiplicada de viatjar. Llegeixes poesia i mentre vas viatjant, acabes veient tots els viatges que encara no s’han realitzat, tota la poesia que encara no s’ha pogut escriure. Manel Vallés és dels poetes que viatja, escrivint, i que, a la vegada, escriu, viatjant.



27 de juliol 2019

El cor del pirata, de Sébastien Pérez i Justine Brax



El cor del pirata, de Sébastien Pérez i Justine Brax
Baula Edicions
Al valent Louis, fill i net de pirates, li ha arribat el dia de partir amb el seu propi vaixell, i guanyar-se el futur. A poc a poc madurarà, fins que es convertirà en un gran i temut pirata, tot i que sempre amb el cor encongit… Només quan coneix un pescador molt pobre, de la mateixa edat que ell, el seu cor podrà experimentar canvis.
Clica aquí per veure el booktrailer d’aquest àlbum il·lustrat.

26 de juliol 2019

25 de juliol 2019

La màgia d'un instant


La màgia d'un instant fugaç
que se'ns torna visible als ulls
i al record.
.
Inspirat en una fotografia d'Antoni Lluch

24 de juliol 2019

delta de l'Ebre


La serena pau de les teves línies,
equilibri de colors que muten
al pas de cada estació;
avui groc madur,
demà, aigua.
.
Inspirat en una pintura de Joavi Fatsini exposat a la Biblioteca de Tortosa

23 de juliol 2019

Continent i contingut alhora

Continent i contingut alhora;
espectadora i actriu,
víctima i notari del pas del temps.
.
Inspirat en una foto d'Emili Nieto.

22 de juliol 2019

Personatges de la batalla de l'Ebre 14/16 Margarida

L'any 2018, en motiu del 80 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que aniré publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre.
.
MARGARIDA
No coneix el seu nom, prefereix ignorar-lo per intentar no patir.  És un soldat més, un entre milers, que ofega inútilment els crits de dolor.  Les ferides, la sang, les mirades, semblen totes iguals, tant se val el seu nom o l’origen.  Tots tenen algú que pateix, tots retenen plors. I les ferides no paren de sagnar malgrat les benes, i les morts s'acumulen d'una manera que et crema, com crema encara aquell foc l’església del seu poble, com crema la trajectòria d’una bala, com crema el crit de son germà estès per sempre al terra. Un metge la crida des d’un altre llit; una nova urgència, un nou pedaç a la vida.

21 de juliol 2019

Qui va matar el meu pare, d'Édouard Louis


Qui va matar el meu pare, d'Édouard Louis
Més Llibres, 2019
Sinopsi

En una comunicació als seus editors estrangers, l’autor explica que l’objectiu d’aquesta obra valenta i remarcable és escriure «la història dels esdeveniments que van configurar la vida del meu pare i dels que la hi van desfer, des del naixement fins a la seva mort social. Es tracta d’un intent d’entendre’l a ell i al món del seu voltant, la història de la incapacitat d’un pare i un fill de parlar entre ells. I també la d’un home de la classe treballadora més baixa, amb les seves esperances, alegries, passions i somnis esclafats per la societat; aquella mena de persona de la qual la literatura no sol parlar. I és també, per sobre de tot, una història col·lectiva, una reflexió sobre la manera com la política i els governs impacten en els nostres cossos».
Comentari
Frapant llibre que et colpeja amb contundència i eficàcia, que ens parla de les difícils relacions fill-pare, pare-fill, sotmeses sovint a uns clixés socials que fan de la masculinitat un llast impenetrable per a les emocions. Els silencis i tot allò que no s'ha arribat a dir es tornen còmplices de la infelicitat.
El llibre és un catàleg de retrets cap al seu pare i, al mateix temps, cap a tot el que li han robat al seu pare la societat i, més concretament, el poder i la classe política que ha governat el país les últimes dècades.

20 de juliol 2019

Acabeu la frase

Fart de demanar una pala per a excavar el tresor...
.
Propostes de finals fetes a facebook i a Twitter

19 de juliol 2019

Descripció d'un instant?

Descripció d'un instant? Camió d'autoescola que accelera. Pare amb filla al cotxet i un globus. En sentit contrari, dos joves amb pilota i la música forta d'un cantant que desconec. Al fons, onegen banderes als fanals de la pròxima Festa del Renaixement.

18 de juliol 2019

Trobada extra dels diLLUMs d'arts al Forn, i Josep Pedrals













15 de juliol de 2019. Aprofitant el recital de Josep Pedrals al Forn de la Canonja, sobre el seu llibre Els límits del Quim Porta, impulsat per Mercè Falcó, aquest mes de juliol hem fet una trobada extra dels diLLUMs d’arts al Forn.
La trobada s’ha iniciat per tant a les 8 del vespre, a l’exterior del Forn de la Canonja, amb aquesta original xerrada de Josep Pedrals amb molt bona presència de públic.
Després la nit s’ha desenvolupat amb aparent normalitat, però amb moltes cares noves que s’han atansat per primera vegada a les nostres trobades.
Miquel Àngel Pradilla ens ha convidat a participar als premis Ciutat de Benicarló, i a assistir al sopar de lletres que organitza cada any, que aquest estiu tindrà lloc a Benicarló el dia 1 d’agost.
Jesús M. Tibau ha llegit un fragment de L’illa de Bembé, de Mercè Falcó i de Qui va matar el meu pare, d’Éduard Louis.
Eduard Carmona ens ha parlat d’inicitavies culturals a Deltebre.
Ernest Redó ens ha avançat que faran diversos concerts amb el seu grup Obscens, i que a la tardor veurà a la llum un recull de contes.
Ens han visitat per primera vegada una representació del grup d’Amposta  Lorquianas, que realitzen activitats al voltant de Federico García Lorca. Fuensanta López ens ha convidat a un acte a Amposta el 12 d’agost i després ens ha animat amb èxit a llegir textos d’aquest autor, que elles també han recitat.
Hem sortejat regals: exemplars del llibre de Zoraida Burgos, cedits pel Campus Extens de la URV, revistes Jot Dawn cedits per la Biblioteca Marcel·lí Domingo; llibres sobre l’exposició de Carbó que es pot visitar a l’edifici de la Delegació Territorial de Cultura; dos discos cedits per La Tuna folk, i una fotografia de Batiste Pla, amb què ha guanyat el premi de Gandesa.
La Tuna folk ens regalarà un gran final de festa amb la interpretació de diverses cançons, i s’han llançat a cantar jotes Joan Maria Romaní, Xavier Aragó i Marisé Ruiz, corejades amb èmfasi pel respectable públic.
En resum, continuem sumant amistats i energies, creativitat i il·lusions, cultura i diversió.
Més fotos en aquest enllaç.

17 de juliol 2019

Crònica de la 12a Jornada Literària de Cornudella de Montsant















13 de juliol. 2/4 de 5 de la tarda. Fa calor. Tothom inicia la conversa amb aquesta expressió que, de forma excepcional, s’accepta de forma unànime sense tenir en compte ideologies, gustos, o manies. Davant la porta del Celler Cooperatiu ens trobem els organitzadors de la Jornada Literària de Cornudella de Montsant, amb alguns dels autor i autores participants. Només es mouen, de forma lleugera, les fulles empeses per un desvagat vent. Vindrà la gent? comencem a preguntar-nos. I sí, la gent de poble va arribant en compta gotes, vencent la temptació de romandre una estona més a casa. Després de 12 anys hem aconseguit un públic fidel, i aquest és el millor dels termòmetres.
Dins al Celler tot està preparat per a iniciar la Jornada, al matí hem assajat i tot sortirà bé, n’estem segurs.
A l’entrada se serveix un tast de vi gentilesa del Celler Cooperatiu, obra de Cèsar Martinell, que es troba immers en el seu centenari. L’ambient ja comença a ser distès, i obrim portes a la bodega i la frescor balsàmica del seu interior.
Breus parlaments de l’alcalde, Salvador Salvadó i de Jesús M. Tibau.
Els lectors i lectores ja estan situats estratègicament pels passadissos al voltant de les tines i iniciem aquesta petita ruta interior dedicada a Joan Brossa, l’any del seu centenari, escollits gràcies a la col·laboració de la Fundació Brossa. Participen a la lectura i teatralització, Montserrat Figuerola, Josep Bargalló, Carolina Bodro, Mireia Dols, Josep Amat, Manel Pozo, Esther Massó, Gustavo Tibau, Montserrat Domingo, i en un cercle carnavalesc animal, Francesc Valls, Joan Carles Jansa, Salvador Olivé i Jesús M. Tibau.
Els passadissos són estrets i la fila del públic és molt llarga. Molta gent no pot veure de forma directa les intervencions, però tothom pot escoltar com ressonen, i  es deixa amarar per l’ambient que s’hi respira, per les fragàncies de dècades de treball, per l’ànima de la terra que s’hi concentra. 
Per a acabar aquesta primera part de la Jornada, Sergi Quiñonero fa dues actuacions poètiques, una dedicada a Brossa, i una altra de molt impactant basada amb una anècdota del seu pare i amb el vi com a nexe d’una mena de ritual vital.
Emprenem la marxa cap al Casal Jaume I, al pati del qual, com des de fa uns anys, tindran lloc les presentacions de llibres; en aquest cas:
.
Sílvia Mayans, Cendra
Joan Pinyol, Avi et trauré d'aquí
Sergi Quiñonero, Pasar un poema por el ojo de una aguja
Maria Carme Roca, El far
Lurdes Malgrat, El secret de les terres roges
.
En aquest enllaç trobareu més informació sobre el programa i els autors.
.
Cada presentació està composta per la lectura d’un fragment i una brevíssima presentació de l’autor que després ens parla del llibre. Les persones del poble que col·laboren en les lectures són Gemma Lletjós, Neus Jansa, Francesc Valls Calçada i Meritxell Cardona.
Sergi Quiñonero du a terme dos actuacions poètiques més; Llum, i Pare arbre, en col·laboració de Gustavo Tibau, Dolors Pàmies, Josep Maria Dols i Pilar de la Calle.
Després de cada presentació, comptem amb la dolça companyia musical de Pili Cugat i Carlos Lupprian que, entre altres coses, ens presenten temes del seu disc Jocs d’aigua.
El pati del Casal, un cop més, afegeix un toc de màgia que fa que l’acte esdevingui especial, i flueixi com un parèntesi en la vida de tots els que hi participem, que queda fora de la majestuosa porta d’entrada.
Esgotat, gaudeixo de veure com interactua el públic amb els autors, els autors entre ells, de com s’escampen els somriures, de com els qui hem estat immersos en l’organització tenim la sensació d’haver fet  una bona feina.
Per a arrodonir la Jornada, anem al sopar que l’Ajuntament organitza per Sant Cristòfol, on els lligams entre els autors convidats es reforcen encara més.
.
La Jornada Literària de Cornudella de Montsant s’inicià el 2008 amb la intenció de fomentar l’amor pels llibres a Cornudella, i, al mateix temps, donar a conèixer el poble als meus amics i amigues escriptors, i a la inversa, i també de ser un punt de trobada on conflueixin autors del Priorat, de les Terres de l’Ebre, i del Camp de Tarragona, principalment, i també de la resta dels Països Catalans. Em consta que al llarg dels anys ha estat punt d’inici de bones amistats.
Satisfacció màxima, doncs, i una llarga llista d’agraïments: a l’Ajuntament per a apostar-hi decididament des de l’inici, especialment a l’alcalde, Salvador Salvadó, al fins fa poc regidor de Cultura, Salvador Olivé, a la nova regidora Maria Gomis i la resta de treballadors que hi donen suport; al Celler Cooperatiu per a obrir-nos les seves portes; a tota la gent que es presta voluntària a participar; a Pili de la Calle, amiga i bibliotecària que fa una tasca essencial per a l’èxit de la Jornada, sempre tenint cura de tots els detalls; a Joan Carles Jansa i Francesc Valls, que durant tot l’any tenen la Jornada en ment i hi aporten valuoses idees i, sobretot, el seu estimat suport.
I fins l’any vinent, que ja tenim unes quantes idees.
.
Més fotos de la Jornada
Facebook de Joan Pinyol