Recordes a la cara el vent?

 

Xavier Aliaga visita Tens un racó dalt del món

Xavier Aliaga visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.

Comentem la seva nova novel·la Ja estem morts, amor, una de les tres finalistes al premi Llibreter d'enguany, i de la qual vaig llegir un fragment a youtube.

I la recomanació musical i literària d'Ernest Redó.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Rafel Espuny.

El programa es podrà veure en directe el 31 de maig, a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

A la Fira del llibre ebrenc

 Divendres passat, 27 de maig, torno a la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, a la seva dinovena edició. Dies abans, busco les fotos de la primera de tots, l'any 2004, en què ja hi vaig participar amb el meu primer llibre Tens un racó dalt del món. 

Dinou edicions, i ara presento el meu divuitè llibre. Hi he estat present en totes, d'una manera o altra, i he repetit multitud de vegades la importància decisiva d'aquesta fira per a la projecció externa i interna del llibre ebrenc. Ha estat el punt de partida d'una extensa i emotiva xarxa de relacions, cooperacions i amistats entre gent d'aquest món, que té un alt valor difícil de concretar i que ha donat uns fruits ben evidents si situem la mirada els anys previs a aquella primera edició, modesta, senzilla, amb poques parades, amb dubtes i, fins i tot amb incredulitat.

No me'n penso perdre ni una.

Enguany he estat convidat a presentar el meu llibre més nou, el recull de relats I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), obra guanyadora del VII Premi de Narrativa Breu Ciutat d'Amposta. El conductor de la ronda de presentacions, Andreu Prunera de Cadena Ser Móra d'Ebre. em pregunta per la motivació d'escriure un recull amb el fil conductor dels esports (si aneu al vídeo de la presentació virtual del llibre, allí ho explico).

I abans i després de l'acte concret de la presentació i de signar algun exemplar d'aquest recull, i també de L'espectacle de la vida (el meu altre llibre publicat aquest últim any), s'esdevé allò de més important a la Fira: les retrobades, les converses, la interacció amb noves i velles amistats, les tertúlies improvisades...

Com a testimoni, alguna foto que en faig i, com no falla sempre que visito la ciutat, bones fotos de l'amiga Marta Escolà.

Quan torno cap a Tortosa, em trobo la carretera tallada pel vessament de la càrrega d'un camió, però no tinc pressa, i em distrec mirant com maniobren per netejar la via, perquè ja he fet allò d'important que tinc anotat a l'agenda cada any, tal setmana com aquesta.

Com signar la pau amb les vostres incompetències

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com signar la pau amb les vostres incompetències.  

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Aquells discos que escoltava als 70

 

Al llarg de la meva vida, la forma d’escoltar música ha evolucionat molt. No sé si la meva generació ha estat testimoni d’un canvi tan gran com la dels nostres pares; en ambdós casos, déu-n’hi do.

Quan sona alguna cançó de principis dels setanta, començo a taral·lejar la lletra que apareix per art de màgia d’algun racó de la memòria. Llavors em pregunto com devia aprendre aquestes cançons, si a casa tan sols teníem una televisió i una ràdio. Suposo que les devien repetir constantment, i aquell xiquet d’uns deu anys les aprenia de forma espontània (informo als més jóvens que fa dècades feien programes musicals, de gèneres diversos, en prime time, que miràvem i escoltàvem tota la família, vulguis o no). Recordo escoltar cantants que no m’agradaven gens llavors, que trobava antics, com Sinatra, o Louis Armstrong, per exemple, i que ara escolto amb devoció. M’agradava sobretot La Pandilla, a mi, i l’amiga veïna de dalt, que venia els estius, en tenia discos.

I mons pares, cap a l’any 74 o 75, més o menys, ens van comprar el “comediscos”, un aparell que es menjava singles i que podies portar penjat a l’espatlla. Recordo vagament el moment, només la sensació d’estar dins la botiga, enmig d’una extensió gegantina de possibilitats. Mons pares, i segur que mon germà, amb anys més gran i amb gustos musicals més definits, van comprar uns quants singles: Camilo Sesto, Micki, Tony Ronald, Danny Daniel..., també uns contes infantils, Los payasos de la tele, un de La Pandilla (visca!), i un parell de Serrat que, crec, va escollir ma mare. Per a mi era insuportablement avorrit i lent, Serrat. No tardaria molt en convertir-se en un dels meus preferits, i mantenir aquests dos singles com un tresor que vaig tardar temps a valorar.

Us deixo amb algunes de les cançons d’aquells singles entranyables.

Després, l’any 80, ens comprarien una minicadena, i jo ja tenia 15 anys, però això serà una altra història musical.

Fals estel

 

i la mar, l'espera

I el temps és el peix més gros; i la mar, l'espera

 Inspirat en una imatge de Pep Mola

El noi del costat del padrí (Disfresses)

 Rercordant un dels contes del recull El noi del costat del padrí (Cossetània Edicions, 1204).

Quan l'amor i la passió necessiten de peites i juganeres ajudes per a mantenir-se vius.

la tendresa és la clau

 

Com desitjar només passions assequibles

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com desitjar només passions assequibles. 

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa

 

20 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que m’ho vull prendre en calma i gaudir del matí, m’agafo l’últim dia de vacances que em quedava pendent de l’any passat. Sempre que visito una escola és un regal que ja tinc ganes de desembolicar; sempre és diferent, però sempre manté emocions comunes, com el tracte amable amb què et reben que et fa sentir especial. En aquest cas, el plaer previ a la visita ha durat molt de temps. Des de l’inici de curs, el professor encarregat de conduir aquest projecte m’ha anat enviant de forma periòdica el material amb què han treballat cadascun dels contes del recull I un cop de vent els despentina, un cada setmana, analitzant el sentit de les frases, buscant imatges i emocions que els suggereixen. Una tasca que, avui hem comenten, ha evolucionat al llarg del curs en profunditat i comprensió, fent que dels últims contes n’hagin tret més profit que dels primers, i és que llegir és una cursa de llarga distància, sense pressa, sense que arribar el primer comporti guanyar. També han buscat si a tots els relats i ha alguna mena de cop de vent que despentini els personatges, en sentit real o figurat.

A classe recordem la majoria dels contes, i quan m’expliquen quins els han impactat més, hi ha dos clars guanyadors: “La mare de la tórtora”, una divertida història sobre les petites coses que de vegades ens irriten, i “Quan del cel cauen pilotes”, inspirat en l’impacte que em va provocar la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, i el contrast entre els xiquetes i xiquetes que jugaven a pilota davant de la façana d’una església esquitxada de les ferides de la Guerra Civil. Possiblement, em confirmen, aquest conte els ha captat l’atenció a causa de les imatges que veuen de la guerra a Ucraïna, i és que no aprenem gaire, repetim errors, i això d’esdevenir més humans també és una cursa de llarga distància, massa llarga, potser. També els han agradat contes com La cruïlla, on un xiquet es troba davant d’un difícil dilema i que parla de la marginació que pateixen algunes persones pel simple fet de ser diferents, i aprofito per fer-ne una lectura a youtube.

Com sempre, procuro mostrar-me senzill, proper, trencar aparents distàncies que puguin imaginar entre un “escriptor”, i uns nois que acaben d’encetar la vida. Mostro sense pudor els meus dubtes i incerteses, la manca de respostes que encara tinc. Els convido a mirar la vida propera amb més intensitat, a fer-se preguntes, i els regalo unes imatges de petites coses que trobo, aparentment insignificants, però capaces de suggerir emocions i històries. Els repto que n’escriguin alguna i que me l’enviïn.

Passem un parell d’hores molt de pressa, comença a fer calor, i els professors ens obsequien amb pastes i sucs. Més obsequis, encara!

M’acomiado amb la sensació que tornaré, que establirem un bonic fil de contacte. I com tinc la resta del matí lliure, aprofito que vaig en cotxe per fer la compra gran de la setmana al supermercat. Duc a la butxaca la llista de desitjos o de necessitats més bàsiques. Descarrego el cotxe a l’entrada de casa, en una bossa hi ha els productes frescos que cal posar de seguida a la nevera, que tenen data de caducitat en pocs dies. No descarrego, perquè m’emporto amb mi, sensacions que he guanyat avui que no caduquen, que tenen, potser, data de consum preferent de llarga distància.

I en aquest enllaç, la seva crònica.

Nanocontes a Tràfic d'abstraccions

  Aquesta temporada col·laboro llegint nanocontes al programa Tràfic d'abstraccions, de Ràdio Tarragona, conduït per Núria Calvo.

Podeu escoltar els programes en aquest enllaç.

Entrevista a A prop

Entrevista amb Judit Camacho a la revista digital A prop, parlant dels meus dos nous llibres, L'espectacle de la vida, i  I sentir-se encara amb forces.

Lectura en veu alta de No és la derrota, sinó el vent

  El passat abril es va fer una activitat de lectura en veu alta de textos del meu llibre No és la derrota, sinó el vent, a l'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta.

Més detalls a la notícia que publica el Servei Comarcal de català del Montsià. 

Amb Xavier Aliaga a Tortosa

 Ahir vaig acompanyar Xavier Aliaga a la presentació de seva nova novel·la Ja estem morts, amor, una de les tres finalistes al premi Llibreter d'enguany, a la llibreria la 2 de Viladrich.

Fa anys que conec Xavier Aliaga, des dels bons temps dels blogs; ell mantenia Sota la creueta, des de Xàtiva.  Vaig establir una relació molt especial amb gent d'arreu dels Països Catalans, amb els quals m'uneix, perquè no dir-ho, l'estima. Encetàvem un canal nou canal, experimentàvem, jugàvem, trencàvem barreres que semblaven infranquejables, sobrevivíem a la indiferència dels grans mitjans de comunicació tradicionals.

Des de Tortosa, sempre he tingut en ment la idea de buscar la proximitat amb els autors del País Valencià, i crec que en aquest sentit he fet una tasca modesta, dins de les meves possibilitats, però convençuda i constant, i n'he convidat una bona colla al programa de televisió de Canal 21 Ebre, als Clubs de lectura, a les Jornades Literàries de Cornudella.

Xavier Aliaga ja va vindre fa molts anys, i ara torna amb aquesta novel·la tan dura, però també delicada. Un difícil equilibri que ha assolit amb èxit, amb originalitat, amb sensibilitat exquisida, i que sigui una de les novel·les finalistes del Premi Llibreter em fa content.

Parlem de tot plegat a Viladrich, sobre la tasca d'escriure en general, i sobre les dificultats que li ha comportat aquest llibre que no us deixarà indiferents, que segurament us farà sentir tristesa, però, sobretot, us trasmetrà una gran humanitat.

Fa uns dies en vaig llegir un fragment a youtube.

Gràcies a les fotos, com no, de rafa Ricote.

Aquells dies de pluja tèbia

Aquells dies de pluja tèbia que el temps desdibuixa; aquelles passes sense petjades.

 Inspirat en una imatge de Pilar Madorran

La porta, inclòs al recull Postres de músic

 La porta, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) Premi Marian Vayreda d'Olot.

És un conte gens representatiu del meu estil habitual. En aquella època, fa 15 o 20 anys, encara no havia assumit la meva especialització en els relats breus, i intentava escriure històries més llargues. Feia servir el recurs dels fets fantàstics i surrealistes, a l'estil Pere Calders, de l'humor, dels girs inesperats... Com a mostra aquest relat amb rastres onírics, personatges de ficció o del passat, que es fan presents, i alguna guerxada a la meva realitat, com la predilecció pel capità Haddock, o l'aparició d'una foto que el protagonista posa de fons de pantalla del seu ordinador, cosa que jo havia fet amb anterioritat.

Rellegir-lo ara és com un treball arqueològic que em desperta tendresa.

Cinta Arasa a Tens un racó dalt del món

Cinta Arasa visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.

Fem un repàs als llibres que ha publicat l'últim, per a diverses edats, i sobretot la seva novel·la Escales avall, amb tres generacions de dones i les seves motxilles. 

I la recomanació musical i literària d'Ernest Redó.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Agustí Descarrega.

El programa es podrà veure en directe el 17 de maig, a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Aquella aigua tan a la vora

 Aquella aigua tan a la vora que esdevé camí.

Inspirat en una imatge de Marta Escolà.

Com recordar els aniversaris de tots els vostres amics

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com recordar els aniversaris de tots els vostres amics. 

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Bones venes

Cita trimestral per a donar sang. Preguntes habituals que marco amb un sí o un no en uns quadradets, i que després, seguint un protocol, suposo, em pregunten verbalment mentre em prenen la pressió. Em donen les gràcies per vindre. “A vatros”, responc.

M’estiro a la llitera que em toca. Em punxen sense problemes; tinc bones venes, em diuen. “Bones venes” podria ser el títol d’un conte, o d’una cançó de rock and roll, penso. En una pantalla de televisió, notícies sobre massa sang que vessa inútilment.

S’estira una noia jove a la llitera del costat. Diu que és infermera, i que és el primer cop que dóna sang. “Aviso, per si em plego”, indica. “Som mortals, també”, li respon l’altra infermera mentre prepara l’agulla.

Acabo de seguida. L ainfermera em recorda -de nou seguint el protocol-, que no puc fer exercici ni beure alcohol durant unes hores, i que begui força aigua. “I pren un suquet i menja alguna cosa d’allí”, afegeix.

En uns dies rebré un SMS que m’informà a quin hospital ha fet cap la meva sang. A bones venes, segur, a venes que la necessiten.

Un llibre sobre les emocions

 

Cert, Piqué; aquí ho explico una mica: 

https://www.youtube.com/watch?v=A3A0xkRTIZI

A la Fira Joan Cid i Mulet

  diLLUMs d'arts al Forn col·labora de nou a la XVI Fira Literària Joan Cid i Mulet de Jesús, que torna a ser presencial, organitzada per l'EMD i amb la col·laboració d'Òmnium Cultural.

La nostra col·laboració d'avui se centra en dos actes: l'esmorzar d'autors i la bateria de presentacions de llibres.
En primer lloc, la trobada d'autors, convocada a les 9 del matí, mentre les parades de la Fira comencen a muntar-se. El degoteig d'autors és un goig; sovinteja l'esperat contacte, encara amb certa precaució i, sobretot, els somriures. 
Breu salutació de l'alcalde Víctor Ferrando, i de Ricardo Gascón dels diLLUms, celebrem la retrobada una quarentena d'autors amb l'esmorzar salat i dolç i, per a arrodonir, la tradicional foto de família.
Després, inauguració de la Fira a càrrec de l'Associació de Veïns Jesús Catalònia, presentació del llibre del treball guanyador l'any passat del XII Treball de recerca la mirada femenina en música de càmara de Rosa Regàs, de Maria Castellà Fàbregues, i presentació a càrrec d'Emigdi Subirats del llibre inèdit de Joan Cid i Mulet "Siembra".
Posteriorment s'inicia la bateria de presentacions de catorze novetats d'aquest any, que jo mateix condueixo, presentant els autors i llegint un fragment dels llibres, i sota l'amenaça de Ricardo Gascón de fer sonar un carrau quan algun autor sobrepassi el temps pactat de cinc minuts.
Les obres presentades són: 

.
Vergés, 13 cops imperfecte, d'Emigdi Subirats
Escales avall, de Cinta Arasa
Som fills d'un poble tot ple de vida, de Lluís de Montsià, a càrrec d'Eduardo Margaretto
Canción bajo el agua, de Fàtima Beltrán
Estació de silencis, d'Albert Delgado

Geosmina, de Cinta Farnós

Joc de màscares, de Jaume Arasa

Les closques, de Laia Viñas

L'espectacle de la vida, de Jesús M. Tibau

Confi(n)ada, de Mònica Sales

La relíquia, de Javier Garrit

Els secrets de les hortes de Pimpí, d'Irene López i Meritxell Algueró

Vida i miracles dels anys de pa negre, de Daniel Arasa

Nunca dijiste adiós, de Rosanna Samarra

.

En el meu cas, que per donar exemple procuro ser especialment breu, llegeixo dos fragments de L'espectacle de la vida, un amb mon fills com a protagonista, i un altre amb un record de mon pare.

Agraeixo els autors que s'hagin cenyit al temps establert, que l'acte hagi resultat dinàmic, i que Ricardo no hagi pogut fer sonar gairebé el carrau.

Espero que hi tornem l'any vinent, i gràcies a Pere Panisello, que ha agafat el relleu de l'organització després de Mònica Sales, per confiar en nosaltres.

Podeu veure més fotografies a l'àlbum dels diLLUMs de l'enllaç

I el vídeo sencer de les presentacions, gràcies a Rafa Ricote, on destaco, sobretot, el moment inicial de la trobada, els somriures, les abraçades... És l'essència dels diLLUMs.

Invasió dels E.T.

 Res no escapa a la mirada humanista de Gerard Vergés, ni tan sols els extraterrestres. Mai no em canso de rellegir-lo. 

Postres de músic (Anell balder)

 Anell balder, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) Premi Marian Vayreda d'Olot.

Aquells petits objectes que s'impregnen de les nostres emocions, sovint són un magnífic fil per a estirar una història.

El vertigen del trapezista (Quan tots perden)

 No ho digueu a la resta de les meves criatures, però El vertigen del trapezista és un dels llibres que més m'estimo. 

Després de Tens un racó dalt del món, el primer llibre amb què vaig debutar de forma tímida i inexperta (sempre dic que una de les coses més importants d'un primer llibre, és que el segon ja no és el primer), després de Postres de músic, quan em vaig començar a considerar escriptor, gràcies al reconeixement del Premi Marian Vayreda i la publicació a Empúries, va passar un temps en què em costava trobar editorial per al tercer llibre.

I en aquell moment d'incertesa, Cossetània Edicions es posa en contacte amb mi per a proposar-me la publicació d'un recull de contes, i enviar-me el contracte signat abans de llegir els meus textos. Fou una mostra de confiança que mai oblidaré. 

El vertigen del trapezista (títol cedit del blog de l'escriptor Òscar Palazón) naixia el 2008 en el moment de màxima activitat blocaire, i de seguida vaig començar a programar presentacions i clubs de lectura, que em portaren a trepitjar el nostre país, des de L'Escala fins a Xàtiva. Vaig fer un vídeo resum que podeu veure en aquest enllaç.

Fa pocs dies m'arribaren les liquidacions de drets d'autor de diversos llibres, demolidores la majoria, negatives algunes, però El vertigen del trapezista es manté encara en positiu, catorze anys després, dalt del trapezi, i em motiva dedicar-li la lectura d'un dels seus contes, Quan tots perden, on parlo de ferides antigues que pateixen dos xiquets innocents.

Assajo el típic salt al buit

Assajo el típic salt al buit, amb el teló de fons de les muntanyes. El cingle sempre es pot esperar.

 Inspirat en una imatge de Carme Pla.

"Se'ns fan grans", la millor pel·lícula del món

 

La vida té guionistes força bons. De vegades escriuen girs a la trama que ens perjudiquen, i ens queixem, i ens preguntem amargament: “Per què a mi?”

Però si sabem mirar, de tant en tant ens regalen moments emotius que, potser per la seva senzillesa, no apareixen al resum de l’argument, ni se'ls fa referència a cap biografia.

Quan mon fill anava a l’escola primària va fer diversos amics, però entre tots destaca el “mano”, nom amb què es referien un a l’altre, com a mostra de prioritat sobre els altres. L’escola era petita i sovint coincidíem amb son pare i sa mare, i de tant en tant anàvem repetint entre sospirs: “se’ns fan grans”. Tenim fotos d’ells a l’aula, fent panellets, disfressats a carnaval, a les festes de fi de curs i, com no, jugant a futbol al pati. Recordo els seus moviments maldestres, les seves cametes corrent per aquella pista darrere la pilota, l’alegria de marcar un gol en aquelles porteries sovint sense xarxes, o simplement dos munts de roba com a pals, que celebraven com la diana definitiva d’una final de Champions.

Ara van a instituts diferents, juguen a futbol a altres equips, ja no es veuen tant com abans, però seran els “manos” per a sempre.

Dissabte passat van jugar l’un contra l’altre, i el moment inicial donant-se la mà, tots dos com a capitans dels seus equips, té per a mi una força i emoció que agraeixo profundament al guionista que hagi tingut la idea.

“Se’ns fan grans”, vam comentar amb sons pares. I el que ens espera. La millor pel·lícula del món.

Com retenir l'impacte d'una posta de sol bellíssima

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com retenir l'impacte d'una posta de sol bellíssima. 

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

“L’espectacle de la vida” em porta a La Ràpita

 

5 de maig de 2022. “L’espectacle de la vida” em porta a La Ràpita. Acabo d’aparcar i les gotetes que esquitxaven el parabrises mentre venia ara em fan pessigolles a la calba. La Ràpita és una de les moltes ciutats i pobles de les Terres de l’Ebre que visito per fer activitats culturals, on m’hi trobo benvingut, i on hi tinc una bona colla de la meva família de lletres. Altres vegades també a la Biblioteca, o aquell 7 d’octubre del 2017 a la plaça del Coc, al primer acte de Versos contra la violència. Però els últims temps, quan vinc a La Ràpita, tot i aparcar molt a prop, no visito la Biblioteca, sinó el camp de futbol. Quan mon fill, ara capità de l’Infantil de l’Ebre Escola, ens va demanar que l’apuntéssim a futbol, reconec que em feia mandra pensar en els desplaçament que ens tocaria fer cada cap de setmana. En canvi, de seguida ho vaig viure amb emoció, contagiat pel seu entusiasme, i procuro no perdre-me’n ni un, perquè tots són decisius i irrepetibles, i gravo les millors jugades, i alguna de polèmica, i després les comentem a casa, i faig muntatges motivadors amb els moments més destacats. La veritat és que sempre que venim a La Ràpita hem acabat perdent, de vegades per golejada. L’equip de mon fill perd sovint, però de tot plegat n’hem fet aprenentatge, i em sento orgullós de la seva manera d’assumir la derrota, de sentir-se satisfet del treball i de l’esforç que ha realitzat a cada entrenament, a cada partit, de jugar sempre al cent per cent.

No sé si amb tanta energia, però sí amb il·lusió similar, tanco el cotxe i vaig a la Biblioteca. Tinc l’avantatge que sé que no perdré, i espero donar-ho tot, al cent per cent.

Ja m’espera el seu director, conegut d’altres vegades, i d’altres biblioteques. També l’Amat Pellejà, il·lustrador de Marçà a qui no fa gaire temps que conec, però prou per haver enllestit un projecte conjunt que espero que vegi aviat la llum. Em regala dos llibres seus i, sobretot, les ganes de fer-me saber una molt bona notícia.

Arriba Pau Lleixà, tècnic de Cultura de l’Ajuntament que mereix la meva admiració, perquè és força habitual trobar-lo a activitats culturals de tot tipus arreu de les Terres de l’Ebre, demostrant un amor per la cultura que va més enllà de la feina. I l’Erika Ferré, regidora de Cultura, sempre somrient i amb energia, i sempre fent-nos notar que és al nostre costat. I l’Eduardo Margaretto. Què dir-ne! Un exemple de la sort que tenim que gent amb talent i ganes de fer coses hagin decidit viure entre nosaltres. I José Antonio Floría, amb qui l’any passat vam quedar a les portes del camp de futbol per a donar-li un exemplar de “Josep Igual i els dies” (llibre que avui posaré al costat del meu al faristol, perquè es facin companyia), i que m’explica el projecte del seu proper llibre (m’agrada que la gent vulguin explicar-me els seus projectes; suposo que forma part de la necessitat que tenim de compartir, de saber que me’ls escolto, que quan puc ajudo).

Quan comença l’acte, vaig llegint fragments de L’espectacle de la vida, i alguns els comentem, i em fan saber que moltes sensacions són compartides; això passa quan parles de coses senzilles i properes, quan cerques les emocions quotidianes que ens envolten.

Espero haver-ho donat tot, al cent per cent.

I així s’escriu una pàgina més del proper dietari que, sense dubte, es farà paper.

Sense criteri (Postres de músic)

 Lectura del conte Sense criteri, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005), llibre amb què vaig guanyar el Premi Marian Vayreda.

Fa unes setmanes que trobo gust en recuperar alguns dels contes que escrivia fa vint anys, i comprovar que els meus interessos a l'hora d'escriure se centren en altres estils, on prima l'emoció precindint d'argument. 

Us convido a escoltar Sense criteri, un altre conte amb un personatge carregat d'indecisions, incapaç de resistir-se a la temptació d'assimilar-se als demès.  

La llum no identifica la frontera

La llum no identifica la frontera; sempre hi ha ponts entre els llavis.

Inspirat en una imatge de Rafael Ricote

Potser els cavalls no són tan simplistes

 

Viatge en tren després de més de dos anys. Un regal per qui li agrada badar de forma activa. Enmig de camps i solars, veig un tancat on salten i juguen dos cavalls solts. Un és blanc, i l’altre, negre. No puc evitar pensar, deixant-me portar per tòpics antics del cinema, que un deu ser el del bo, i del dolent, l’altre. Potser els cavalls no són tan simplistes, ni es deixen enganyar per tants prejudicis com els humans.

"No tremolar" amb veu de rock

Fa molt de temps que em dedico a la tasca al plaer de col·leccionar amics de lletres, sobretot de les Terres de l'Ebre. Quan en descobreixo un m'hi poso en contacte, faig difusió dels seus llibres, provoco i accepto complicitats, faig xarxa, jugo, m'enriqueixo... 

L'any 2010 vaig captar que un tortosí que desconeixia, un tal Ernest Redó, havia publicat la novel·la Per si obres la porta. M'hi poso en contacte, i establim una tèbia relació, perquè ell vivia a Girona. Les xarxes faciliten el contacte, però no hi ha res com la proximitat. Tot i això, intuïa algú interessant al darrere. Un dia que ell estava de visita a la família, vam coincidir a Tortosa; ens il·lusionà el trencament de la virtualitat.

Pocs anys després, em comunicà que tornava a viure i a treballar a Tortosa.

A partir d'aquell moment, el feeling que intuïa al principi s'ha vist superat per la realitat. I estem teixint una bona amistat, amb fruits tan saborosos com un inoblidable cafè, o una llarga corrua de complicitats culturals, educatives, activistes...

Fa pocs dies, no ha dubtat un segon en acceptar un repte, i el resultat és la magnífica lectura que fa del conte "No tremolar", inclòs al recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020). Potser és un dels meus relats més contundents, i li escau el so de rock de la seva banda Obscens, que podeu veure gràcies, un cop més, per Rafael Ricote.

Complicitats com la d'Ernest són motor creatiu, gasolina, espurna, velocitat, força, i amb una font d'energia inesgotable.

Ah! I el que xalem!

Margarida Aritzeta visita Tens un racó dalt del món

Margarida Aritzeta visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.

Comentem el seu nou llibre Encara hi ha flors, una novel·la amb tocs de gènere negre, però no és de gènere negre, amb fantasmes, però no va de fantasmes. Una novel·la coral, amb molts registres.

I la recomanació de Sònia Moreno, de la llibreria El Núvol de Móra la Nova.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Pilar Madorran.

El programa es podrà veure en directe el 3 de maig, a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

La unió fa la força

La setmana passada em van donar la bona notícia que a l'Institut Ramon Berenguer d'Amposta estaven treballant els meus contes del recull No és la derrota, sinó el vent, publicat per Onada Edicions a la seva col·lecció maremagnum, adreçada principalment als centres d'ensenyament.

Dies després em poso en contacte amb una de les professores, que m'ho confirma, i que em comenta el següent: "És un llibre que trobo molt encertat per la cabuda que dona en els seus  relats al perspectivisme, defugint del pensament únic i d'una explicació simplista dels fets. Em sembla molt enginyós i creatiu amb tocs d'humor i ironia molt fins que fan que pense que és un llibre que sempre estarà de moda. Un clàssic? "

Em poso a la seva disposició, si volen que vingui a comentar-lo amb l'alumnat, cosa que ja vaig fer fa uns anys. I empès per aquesta il·lusió, gravo la lectura d'un dels contes, amb el títol La unió fa la força, inclòs al recull No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), que té la particularitat que en tots els relats apareix com a personatge un mitjó perdut a la vorera.

Ganes de tornar a una escola o institut, sobretot gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes i el seu programa Autors a les aules.

Com endevinar l'edat de les papallones

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com endevinar l'edat de les papallones.

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.