Anna Molina visita Tens un racó dalt del món

Anna Molina visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu tercer llibre, el recull de relats Anècdotes de primera magnitud.  

Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero, ens recomanen Carvalho, problemas de identidad, de Carlos Zanón.

També recomanem el llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Coia Valls.

El programa es podrà veure en directe el 28 de febrer a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

sense rumb, sense timó, sense veles

 

Fa uns anys que em prenc una pastilla cada matí, a l’hora d’esmorzar, de color salmó per a més dades. El medicament estava presentat en packs de set unitats, i m’agradava encetar-lo el dilluns, veure que en quedaven quatre el dijous, i prendre’m l’última el diumenge, abans de llençar l’embolcall al contenidor per a reciclar envasos que tenim a la cuina. Això feia que la vida semblés més ordenada, cohesionada, li donava sentit. Però fa unes setmanes han canviat la presentació, i ara els packs són de vuit, i em sento desorientat, perdut, sense rumb, sense timó, sense veles..., no sé ni quina metàfora marinera fer servir.

Viatges inaudits: Mura

 Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Mura, un país del qual no haureu de desvetllar els seus secrets, ni demanar una pizza. 

Anècdotes de primera magnitud, d'Anna Molina

aspra la memòria

 

I les mans eres suaus, recordo. O crec recordar? I és aspra la memòria.

El pintor tortosí Antoni Casanova (1847-1896), de Gerard Vergés

 El pintor tortosí Antoni Casanova (1847-1896), de Gerard Vergés

Veu i muntatge Jesús M. Tibau Lectura d'un fragment on parla de la tristesa del pintor Música, Gymnopedies, d'Erik Satie

artificial?

 

la incertesa de les primeres passes

 

a ponent

 

Viatges inaudits: Tremència

Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Tremència, un país que es creu el més bell del món; recomano no contradir-los.

No es la derrota, sinó el vent; sinó l'amor

Lectura d'un fragment de No es la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016) un recull de contes on en tots apareix un mitjó perdut a la vorera, i ens planegem diverses possibilitat sobre com ha anat a parar-hi, o què serà d'ell després. En aquest cas, el culpable és un noi enamorat, que bada, i que no l'ha estès correctament. 

Recordeu la sensació d'estar enamorat per primera vegada?

Hi ha una guia didàctica feta per Josep S. Cid, per a treballar el llibre a escoles i instituts.

Arbres i moixons

 

Miro desvagat per la finestra d'un restaurant. Veig un moixonet mig amagat altre les rames d'un arbre. Costa distingir-lo. Moixó, arbre... Lamento la meva incapacitat per a recordar  els noms de moixons, arbres i peixos. Decideixo fer una foto i preguntar-li el nom a l'amic Vicent Pellicer, tot un expert en fotografiar i conèixer i estimar moixons (una cosa porta l'altra). Però no soc prou ràpid i el moixonet vola. Com que l'arbre no se'm pot escapar, i ja estic en posició, el fotografio i li envio a Vicent.  Lamenta no poder-me ajudar; ell coneix la flora silvestre, però no tant els arbres ornamentals. Com ja li he encomanat el virus de la curiositat, em demana que li digui el nom si l'esbrino. Ell mateix, més tard, victoriós, entre exclamacions, em confirma que es tracta d'una troana. El moixó no ha tornat a aparèixer, però he vist entre les rames una altra espècie invasora, que no és ni fauna ni flora: una mascareta.

Dos desitjos: que les mascaretes desapareguin aviat de la nostra vista , i aprendre noms de moixons.

Temptació

 

A la cua del supermercat, ja porto a les mans les tres o quatre coses que he entrat a comprar i que necessitava. A dos metres de la caixa, em deixo caure a la trampa que paren estratègicament, i agafo una bossa de papates xips d’oferta. La dona que està davant meu a la cua s’ha girat, ha vist el meu moviment, ha llançat una mirada a la bossa que tinc entre els dits, i també n’agafa una amb un gest ràpid, com si d’un atac per sorpresa es tractés. Això de les temptacions s’encomana, o potser la dona m’ha fet servir com a justificant. La bossa de patates no estava a la meva llista de necessitats, i crec que tampoc a la seva, però de vegades, això de les necessitats és relatiu.

La vida secreta de la Sylvia Nolan, de Núria Pradas

No és la derrota, és l'amor

 

En motiu del 14 de febrer, em conviden a enviar a Ràdio Benicarló un fragment de la meva obra en què estigui present l'amor.

Escullo un fragment de No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016), en què un jove enamorat pateix els estralls de ser enamorat per primera vegada.

Es pot escoltar en aquest enllaç, a partir del minut 1.57.00

De moment, un dia més

 

Bar de menú, funcional, dels que cal fer lliscar una safata on et posen els plats del dia que vas escollint. Mare i filla agafen el dinar. La mare és gran, camina amb cura, passets curts, i li penja de la mà un bastó que deu fer servir com a assegurança, per si de cas. La filla agafa la seva safata i la porta a la taula . La mare fa el mateix, però només avança un parell de passes, perquè la filla va de pressa a agafar-li la safata de les mans. Aquell moment en què comences a perdre autonomia i seguretat en les teves passes, però no et resignes a acceptar-ho, i creus que podràs continuar fent tot allò que portes tota una vida fent, almenys un dia més. Aquell moment en què ta mare et necessita, i li pots tornar tot allò que féu per tu de petita. Aquells moments d'incertesa, quan cal aprendre el nou paper que ens reserva la vida. Un dia més. De moment un dia més.

ben calent, ben calent

 

Escolto com en un bar, una dona gran, més propera als 80 que als 70, demana 'un tallat descafeïnat amb llet de soja, ben calent, ben calent, tot'. Posa èmfasi en el 'ben calent, ben calent', que pronuncia amb energia.

Prenc nota mental de comentar-ho amb mon fill; sé que se'n riurà, perquè li recordarà sa iaia, que també ho vol tot ben calent. I efectivament.

Viatges inaudits: Gàsia

 Després dels Encanteris i trucs de màgia amb què vaig col·laborar l'any passat amb el Diari La Veu del País Valencià, renovem la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Gàsia

El agua

 A la secció De pel·lícula, un fragment de El agua (2022):

"Ver tots los días la misma carretera; eso me da miedo."

La metamorfosi dels ocells

 A la secció De pel·lícula, una petita mostra del guió de La metamorfosi dels ocells (2020). Petita, perquè qualsevol fragment d'aquesta pel·lícula portuguesa és ple de poesia en paraules i imatges.

Res és com quan estaves aquí. Ho he intentat, però no he aconseguit que fos igual.

--

Em sento cada cop més prop teu, Beatriu, però trobaré a  faltar el mar.

--

S'equivoca qui pensi que les mans són nostres; nosaltres pertanyem a les mans. Elles saben quan cal podar els arbres del jardí, collir les nespres, arrencar la mala herba, i també són elles, després d'una llarga jornada, les que sostenen el meu cap mentre veig com somriuen els nostres ocells. Quan a casa tothom dorm i estic massa cansada per a contrariar-los, les mans comencen a recollir la infància dels nostres fills.

--

Els dies que passa una cosa tan gran com la mort d'una mare no es converteixen en records. Se'ns queden aferrats com pigues de la pell, que mai més se'n van. Són massa dolorosos per a arribar fins al cervell; per això es queden a la pell.

Rosana Andreu visita Tens un racó dalt del món

Rosana Andreu visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del llibre Una taca de sang, publicat per Llibres del delicte, una novel·la de gènere negre, que és tot un mosaic social reduït a la plaça d'una vila, on els seus habitants són testimonis d'un crim masclista.  

Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero, ens recomanen Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.

També recomanem el llibre L’altra guerra. La patrullaantifeixista de Móra la Nova en la revolució social de 1936, de Jordi Duran i Suàrez

.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Eloy Blanco.

El programa es podrà veure en directe el 7de febrer a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

contes breus breus

 

Em conviden a participar a un premi de narrativa breu on l’extensió mínima són 10 pàgines. Agraeixo que pensin en mi, però, en el meu cas, 10 pàgines no és brevetat, sinó escriure Guerra i pau gairebé.

Com tinc un excel amb dades de tots els meus contes, em poso a fer càlculs.

Ja fa temps que vaig superar el miler de contes, el 68% dels quals no supera una pàgina, el 95% no supera les tres, i tan sols un 0,46% supera les deu pàgines.

A banda estan les dues novel·les publicades, i un artefacte  inèdit que també s’ho podria considerar, per a les quals vaig haver de reconstruir provisionalment el meu engranatge mental, avesat o viciat al text breu breu, de molt menys de deu pàgines.

A peu, i a poc a poc, gaudirem cada detall; gràcies, Josep Maria Espinàs

 Crec que jo no seria la mena d'escriptor que soc, si no fos pels seus llibres. O potser m'ha influït, perquè m'agrada pensar que tenim tarannàs similars. Una de les persones, fora del meu cercle personal, que més admiro. L'autor de qui he llegit i rellegit més llibres; mitja lleixa és plena de les seves paraules, d'una mirada de qui em declaro deixeble. Sense ell potser no hauria escrit un llibre com La vida darrere de l'aparador, on bado i anoto allò de senzill i proper que vaig veure dins de botigues de Tortosa, perquè em feia mandra viatjar de poble en poble. Potser L'espectacle de la vida, el meu dietari, no tindria el mateix to. Gràcies per tant, Josep Maria Espinàs, seguirem a peu, gaudint de cada detall, a poc a poc.

Et llegirem.

Viatges inaudits: Hermínia

Després dels Encanteris i trucs de màgia amb què vaig col·laborar l'any passat amb el Diari La Veu del País Valencià, renovem la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Hermínia.

Sota el fang, de Joan Roca Navarro

la màgia és el record

 

arran de terra

 

la ciutat s'emmiralla