A la secció De pel·lícula, una petita mostra del guió de La metamorfosi dels ocells (2020). Petita, perquè qualsevol fragment d'aquesta pel·lícula portuguesa és ple de poesia en paraules i imatges.
Res és com quan estaves aquí. Ho he intentat, però no he aconseguit que fos igual.
--
Em sento cada cop més prop teu, Beatriu, però trobaré a faltar el mar.
--
S'equivoca qui pensi que les mans són nostres; nosaltres pertanyem a les mans. Elles saben quan cal podar els arbres del jardí, collir les nespres, arrencar la mala herba, i també són elles, després d'una llarga jornada, les que sostenen el meu cap mentre veig com somriuen els nostres ocells. Quan a casa tothom dorm i estic massa cansada per a contrariar-los, les mans comencen a recollir la infància dels nostres fills.
--
Els dies que passa una cosa tan gran com la mort d'una mare no es converteixen en records. Se'ns queden aferrats com pigues de la pell, que mai més se'n van. Són massa dolorosos per a arribar fins al cervell; per això es queden a la pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada