31 d’agost 2017

El nostre pitjor enemic, segons espilldaurat


Alegries que et dóna passejar per instagram i trobar-te un comentari d'espilldaurat sobre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), i comprovar que els teus llibres encara respiren i fan respirar.

Quan la força no és


Quan la força no és a la mirada, ni al gest, ni al record.
.
Inspirat en una pintura d'Egon Schiele, extreta de la pàgina de Twitter Restot.

29 d’agost 2017

Literatura al carrer



Continuo amb el vici de portar la literatura al carrer, aquest cop amb nanocontes escrits en post-its que enganxo a bars, botigues, bancs, parades d'autobús, caixers automàtics, etc, de Tortosa.
#literaturaalcarrer
#nanocontes

pilotes i xiquets


Remenant fotos velles, ahir en trobo una de les meves preferides, al terrat de casa de Cornudella, amb una pilota als peus, i la poso com a fons del meu estat a whatsapp. Avui trobo una pilota similar al mig de la rambla Felip Pedrell de Tortosa. Miro al voltant i no veig cap crio que la vulgui recuperar, amb el perill que això comporta. Però la pilota en fa pena, i en un moment que no passen cotxes, en un acte heroic, l'agafo i la deixo al costat de la parada d'autobús. Més tard, mentre torno a casa, penso que hauria estat bé fer-me una foto, en la mateixa postura de quan era un xiquet. Però la pilota ja no hi és; les bones idees de vegades arriben tard. 

No sé què se n'ha fet, de la pilota, del xiquet. Les pilotes de plàstic tenen el final pronosticat: o es perden, o es rebenten. Però el seu esperit es manté inalterable. O això espero.

28 d’agost 2017

CONVERSES AGAFADES AL VOL

Mentre camino, escolto a la terrassa d'un bar: 
"N'hi ha un de Tortosa, que ara us diré qui és, que fa molta gràcia."

Em moro de ganes de saber com continua, però sóc discret i segueixo endavant.

fugir de l'onada

.

Quan fugir de l'onada és impossible,
quan l'onada ets tu.
.
.
Inspirat en una foto extreta de la pàgina de Twitter Restot.

27 d’agost 2017

L'amor no és un estat


Ciutat de llops, d’Andreu Carranza


Ciutat de llops, d’Andreu Carranza
Columa Edicions, 2017 
Sinopsi

«El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat. En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua».
Ciutat de llops és un viatge inquietant per la Ribera en què el lector remuntarà les aigües a sobre d’un llagut amb l’oncle Passarius, l’Eban, l’Abiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Serà una ruta emocionant a la recerca de respostes, una travessia plena de misteris, de dubtes, de fets fantàstics, de velles llegendes, d’éssers mítics, d’històries de l’Ebre.
Com als personatges, una boira aclaparadora ens submergirà en les profunditats de les històries del riu, perquè el que amaga el riu no ho saben ni els mariners.

26 d’agost 2017

El meu ordinador ha dit prou

El meu ordinador ha dit prou. Fa uns 10 anys que el tinc. L'informàtic que sempre n'ha tingut cura diu que ha fet molts quilòmetres. És cert. M'hauré d'acustumar a un altre més capaç, més ràpid, més potent. Estaré a l'alçada?

25 d’agost 2017

Literatura al carrer


M'agrada portar la literatura al carrer, i els meus nanocontes són molt adients per a aquest tipus d'accions.
Ahir vaig aprofitar un viatge a Barcelona per a escriure nanocontes al revers de tickes de bars i restaurants, bitllets de metro, etcétera, i deixar-los a l'abast de la gent, amb la intenció que els trobin per casualitat, de despertar un somriure, una reflexió.
Mentre em duri aquesta dèria, ho aniré fent ipenjant a les xarxes amb el hastag #literaturaalcarrer
De fet, ja m'he proveït també de post-its.
Us animo a jugar fent aquesta mena d'accions, amb textos vostres o d'un autor/a que us agradi..

Tots són bons

El nostre fill fa una maqueta amb playmobils i zomlings barrejats. "Així s'ajuden a vigilar ", explica. "Que hi ha bons i dolents?" , pregunto. "Tots són bons", respon.

24 d’agost 2017

23 d’agost 2017

On comença l'aigua?


aquell agut que sempre el fa plorar

La trompeta de Louis Armstrong és inconfusible, i les emocions que li desperta, irrefrenables. I fa uns anys, compartides. Ara vindrà aquell agut que sempre el fa plorar.

22 d’agost 2017

La closca


La closca que t'acompanya,
la closca on restes segura,
tan sols en aparença.
en fràgil aparença.
.
Inspirat en una foto extreta de la pàgina de Twitter Restot.

21 d’agost 2017

repte literari

Algun d'aquests dies, amb ànim de jugar amb la literatura a través de les xarxes, he proposat a Twitter, amb el hastag #reptejesusmtibau , que pengessin imatges que em servirien d'inspiració per a escriure un nanoconte o un haikú, amb el mínim temps possible, de forma arrauxada i impulsiva.
Fa temps vaig fer alguna cosa similar a facebook.
El resultat pot tenir o no tenir qualitat literària, però el simple fet de promoure que s'encenguin espurnes ja val la pena.
Podeu veure algun dels resultats:


Sobre una foto proposada per Marta Escolà:
.
Blanca la llances, cap al cel vol tornar; jocs amb la neu.

Sobre una foto proposada per Ruth Troyano
.
L'intent de tocar el sol sembla estèril. Sols ho sembla. El vi serà ple de llum.


Sobre una foto proposada per Dolors Queralt
.
No és que la música s'aturi, ni el seu gest mentre ballen. Mentre ballen la música són ells.



20 d’agost 2017

Tolerància; pomada contra la irritació


Eren ells, de Carles Rebassa


Eren ells, de Carles Rebassa
Angle Editorial, 2016
XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler - Premi Ciutat de Barcelona de Literatura catalana 2016
Sinopsi
En Sebastià ha sortit d’un centre de menors i comença el batxillerat en un institut públic. Comparteix aula amb en Jaume, un noi obsessionat pel llibre A sang freda de Capote, n’Albert Abat, un bon estudiant i líder carismàtic, i en Miquel Àngel, víctima de les burles dels seus companys i amb un entorn gens fàcil. Tots ells d’alguna manera estan marcats per la mort d’en Joel, un company de classe. Però no serà l’única mort d’aquell curs.
Amb Eren ells, la seva primera novel·la, el poeta Carles Rebassa ha guanyat el XXVI Premi Pin i Soler. Hi demostra un esplèndid domini narratiu i lingüístic, donant veu a un grup d’adolescents que cerquen la seva identitat en un univers propi, de relacions ocultes i exaltades, viscudes amb l’emoció a fl or de pell.
«Novel·la d’iniciació, amb una gran voluntat d’estil, que descriu les turbulències d’uns personatges que volen desbordar les convencions.» —Jurat del Premi Pin i Soler
«Amb dinamisme i tensió literària, l’obra és una excel·lent guanyadora del premi.» —Albert Ventura, Núvol
.
Comentari
Una novel·la per a dos tipus de persones: els que són adolescents i els que ho han estat alguna vegada.
Una novel·la a la recerda de la identitat, per preguntar-se qui sóc, si sóc en funció del jo o dels altres, qui són els altres, com intervinc o no intervinc perquè els altres siguin o no siguin.
Una novel·la per als llops que tots som, o per als llops que són els altres.
Una novel·la per a buscar-se espai sense evitar les ferides.
.
Fragments
Dins meu hi ha un silenci tan fort com una multitud que xiscla enmig d’un cercle de policia.
Hi ha molta distància entre el tu assegut al sofà davant dels teus pares amb el diari i el Telenotícies, i tu amb les coses que tens i les coses que ets. Tu ets com el dolor d’una serra elèctrica plena de rovell enmig d’una sonata de Schubert.
De vegades parlem de “la nostra vida” com si fos una mena d’ésser viu, però jo crec que la vida, així com com hi pensam i la tractam, no és més que el resultat dels altres en les nostres accions.
A cada envestida tu sabies que l’estimaves i que ell deixava que l’estimessis. Vas ser feliç dues vegades.
Té unes dents grogues i les genives com l’aigua d’una font vora una ermita.
“Què vols fer?”, “Fer un tomb”, “Entesos”, i vam començar a caminar, tira-tira, amb aquella tranquil·litat incòmoda de no saber què dir, i amb aquella embafada de caminar sempre tira-tira per allà mateix, sense trobar un camí que ens meni a un lloc que no coneguem i ens hi puguem perdre perquè jo no hagi de ser en Sebastià i ell no hagi de ser en Miquel Àngel i no semblem dos que van tira-tira i no saben qui són l’un per l’altre.

Dos sempre són més forts que el poder. Quan dos són dos, ja pot venir una multitud atemorida amb torxes enceses.

19 d’agost 2017

una rambla on passeja gent

Catalunya som un país estrany, commemorem derrotes, celebrem el nostre patró entre roses i llibres sense deixar de treballar, i un dels nostres centres neuràlgics no és una gran plaça, no es troba davant d’un ostentós monument o un magnífic edifici, sinó una rambla on passeja gent, on la gent som espectacle i espectadors alhora, on caminem amunt i avall entre flors, on ens hi trobem.
M’estimo el meu país, i tothom que arribi amb la pau de la mà és benvingut a passejar-hi, rambla amunt, rambla avall.

17 d’agost 2017

ACABEU LA FRASE

(ACABEU LA FRASE) 
La vida és un moble que has de muntar tu mateix. Si et falten peces....

16 d’agost 2017

13 d’agost 2017

La pell freda

"Només un home que neix o un home que mor pot estar tan sol com jo ho vaig estar aquella nit, al far."
Albert Sánchez Piñol, La pell freda

Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela


Quan vaig llegir per primera vegada Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela, jo tenia dinou anys. Era setembre, i les editorials aprofitaven l’inici del nou curs per a oferir col·leccions de llibres amb periodicitat setmanal. Jove, amb pocs recursos, i lector empedreït, vaig aprofitar l’oferta de llançament de la col·lecció per fer-me amb aquesta novel·la i Los santos inocentes, de Miquel Delibes: quina gran inversió!
Llabors em va causar bones sensacions, i amb la resta de llibres, el meu tresor, m’acompanyà a viure a Tortosa, i tot aquest temps l’he tingut en una lleixa ben a la vista. Però no ha estat fins ara que m’he decidit a rellegir-lo. No recordo exactament quin efecte em causà fa més de trenta anys, però ara he xalat desmesuradament.

La novel·la és un prodigi d’enginy, una tempesta literària, una tromba de personatges i paraules que no paren de girar, que t’envolten i t’arrosseguen al seu terreny, i l’autor et fa ballar a un ritme frenètic per aquesta comarca gallega de la postguerra, on els habitants viuen la vida i la mort de forma apassionada i terrena alhora, i es deixen endur per l’amor, i per l’odi, i ens fan partíceps, i nosaltres ens deixem fer, allí al mig d’aquest espectacle.

12 d’agost 2017

Vampirs, friquis i tacons d’agulla, de Lluís Miret


Bromera Edicions, 2017

La família Carranza descobreix que pateix una maledicció centenària que afecta les filles majors de cada dues generacions. Gràcies a les investigacions històriques del pare, sabran que estan a punt de ser víctimes de l’atac d’un vampir que els ha jurat venjança eterna. A pesar de la desgràcia que suposa saber-se la sisena víctima, Lorena, una jove despreocupada i superficial, no pensa estar-se quieta esperant l’atac vampíric. Tampoc la seua germana, que intentarà que el destí no es complisca amb l’ajuda d’un company de classe molt friqui. Aconseguiran salvar-la?

11 d’agost 2017

a la recerca d'un tros de confeti

Regira entre els records a la recerca d'un tros de confeti d'antigues festes. Aixeca coixins, mira davall dels mobles, però tot, estranyament, ho veu en blanc i negre.

10 d’agost 2017

Voler punts suspensius i tenir punts febles.
Parlar només entre cometes.
Acabar frases amb signes d'exclamació que es cargolen.
Obrir massa parèntesis.

09 d’agost 2017

07 d’agost 2017

Segona temporada de "Postdates" literàries a Catalunya Ràdio


La programació de Catalunya Ràdio renova les cites d'autors literaris catalans amb el petits espais sonors
titulats "Postdates", en una acció conjunta entre Catalunya Ràdio i la Institució de les Lletres Catalanes que va començar el mes de gener i pretén acostar, de manera quotidiana, natural i original els autors de la literatura catalana en forma de cites sonores.
Entre aquestes cites, tinc el goig que es trobi la meva.
Més informació al 324.


06 d’agost 2017

Sopar literari d'Onada Edicions

Dijous passat a la nit, vaig assistir al sopar literaria que per tercer organitza Onada Editorial. Molt bona companyia d'amics i amigues de lletres.
Vaig assistir acompanyat de La vida darrere de l'aparador.


Ales de foc, de Laura Gallego


Ales de foc, de Laura Gallego
Bromera Edicions, 2017

En un món on humans i àngels conviuen en harmonia, Ahriel és un àngel femení encarregat de cuidar la jove reina Marla i d’assegurar l’equilibri entre els regnes dels humans. Tanmateix, la seva vida idíl·lica es veu interrompuda quan descobreix una conspiració per iniciar una sagnant guerra. Quan tracta d’evitar el conflicte, Ahriel és traïda i reclosa, amb les seves ales inutilitzades, a l’espantosa presó de Gòrlian, un món primitiu i salvatge d’on ningú ha aconseguit escapar-se mai. Si vol sobreviure, haurà de veure les coses des d’una perspectiva diferent, abandonant la perfecció per comprendre el comportament dels éssers humans.

05 d’agost 2017

04 d’agost 2017

El poder de la llengua

Fa uns dies, una notícia extraordinària ha passat injustament desapercebuda i allunyada dels titulars dels mitjans de comunicació, centrats en l’amoral despesa per comprar un jugador de futbol. Em refereixo al fet que hagin desconnectat dos robots, Bob i Alice, que havien començat a crear una llengua pròpia per a comunicar-se.
De seguida ens vénen al cap diverses novel·les i pel·lícules de ciència ficció, que presagiaven un futur que ve cap a nosaltres a tota pressa.
Tot plegat em provoca una gran varietat d’emocions, em fascina, i crec estem davant d’un moment històric, una d’aquelles fites que marquen una era, tot i que no sé si per als humans o per a les màquines.
Que la intel·ligència artificial avanci tant de pressa, ens provoca admiració i recança alhora, i no sabem si ens portarà a les estrelles o a la destrucció. Som conscients que no hi ha marxa enrere; l’espècie humana no s’arronsa davant d’un repte, davant la possibilitat d’una conquesta. Però el moment en què han saltat les alarmes, l’instant en què la por ens ha fet prémer el botó d’aturada, ha estat quan els robots comencen a crear un nou llenguatge. I això em fa reflexionar sobre el poder de la paraula, sobre aquesta qualitat que ens fa humans per damunt de tantes altres. Vivim en un temps que glorifica la tecnologia i la ciència, mentre que les humanitats es veure arraconades a un paper secundari sense gaire notorietat, crec que de forma gens casual. La separació entre ciències i lletres és una estafa, i la manca d’atenció en les segones, un robatori al futur.

La llengua ens fa savis, i lliures, i humans. Els robots ho comencen a tenir clar, i nosaltres?

Sinceritat de robot

Et confessaré una cosa que no havia dit mai a ningú: 1100001011000110101101001

03 d’agost 2017

autoretrets

Era un un artista massa exigent amb ell mateix; només pintava autoretrets.

02 d’agost 2017

01 d’agost 2017

Estàtua de sal

El ciment fresc on s'imprimiren s'ha fet fort. Intento esborrar les petjades del dolor sense èxit. Mirar-les em pot tornar una estàtua de sal. Ho sé.