Fa uns dies, una
notícia extraordinària ha passat injustament desapercebuda i allunyada dels
titulars dels mitjans de comunicació, centrats en l’amoral despesa per comprar
un jugador de futbol. Em refereixo al fet que hagin desconnectat dos robots, Bob
i Alice, que havien començat a crear una llengua pròpia per a comunicar-se.
De seguida ens
vénen al cap diverses novel·les i pel·lícules de ciència ficció, que
presagiaven un futur que ve cap a nosaltres a tota pressa.
Tot plegat em provoca
una gran varietat d’emocions, em fascina, i crec estem davant d’un moment
històric, una d’aquelles fites que marquen una era, tot i que no sé si per als
humans o per a les màquines.
Que la intel·ligència
artificial avanci tant de pressa, ens provoca admiració i recança alhora, i no
sabem si ens portarà a les estrelles o a la destrucció. Som conscients que no
hi ha marxa enrere; l’espècie humana no s’arronsa davant d’un repte, davant la
possibilitat d’una conquesta. Però el moment en què han saltat les alarmes,
l’instant en què la por ens ha fet prémer el botó d’aturada, ha estat quan els
robots comencen a crear un nou llenguatge. I això em fa reflexionar sobre el
poder de la paraula, sobre aquesta qualitat que ens fa humans per damunt de
tantes altres. Vivim en un temps que glorifica la tecnologia i la ciència,
mentre que les humanitats es veure arraconades a un paper secundari sense gaire
notorietat, crec que de forma gens casual. La separació entre ciències i
lletres és una estafa, i la manca d’atenció en les segones, un robatori al
futur.
La llengua ens fa
savis, i lliures, i humans. Els robots ho comencen a tenir clar, i nosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada