17 de setembre 2017

No has podat les moreres


Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques


Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques
Bromera Edicions, 2017
Sinopsi

València. L’estiu s’ha iniciat prematurament a les acaballes de la primavera i la ciutat bull. Una galeria de personatges diferents, aparentment inconnexos, tracten de sobreviure a una misèria quotidiana que massa vegades és molt anterior a la crisi: són els desheretats del sistema. Alhora, la policia s’esforça a descobrir els autors dels massius incendis de cotxes que colpegen els diferents barris des de fa dies. Sense cap mòbil aparent, però amb un alt grau de complexitat, els investigadors estan totalment desorientats. A un ritme trepidant, en només una setmana les peces comencen a encaixar. Els cotxes no són sinó un entrenament. Alguna cosa molt grossa està a punt d’esclatar a la ciutat i les conseqüències poden ser terribles.

16 de setembre 2017

False friends, de Salvador Company


False friends, de Salvador Company
Més llibres, 2017
Sinopsi

Un novel·lista ha de traduir una mena de thriller sociolingüístic amb pseudònim i corrupteles immobiliàries que, sorprenentment, es refereix a fets que li toquen de prop. A més, l’autora oculta havia partit del text d'un altre escriptor de culte que el traductor havia versionat en la novel·la que acabava de publicar. Casualitat? Conspiració? La qüestió és que l’encàrrec decau misteriosament i ell ha d’embrancar-se en una recerca febril sobre la continuació de la història i els motius de tot plegat. Pel camí, el sorprendran trucades «amistoses» per fer-lo dissuadir, rebuigs editorials sobtats, premis literaris poc nets i anirà trepitjant l'ull de poll dels poderosos entre falsos amics. Però per fi aquest text ha aconseguit sortir a la llum. Per cert, hem dit ja que acaba sent una història de ciència ficció?

CONVERSES AGAFADES AL VOL

CONVERSES AGAFADES AL VOL 
Ala vora de l'Ebre, un planterista, d'Alcanar per a més dades, aconsella una clienta:
-El millor temps és al gener o febrer, però a l'octubre ja es pot plantar.
I jo no sé si parlen d'arbres fruiters o del país. 
#1Odallonses

Animals músics


Cossetània Edicions, 2017
Sinopsi
Des dels gibons cantant un duet a l’alba i les balenes brunzint a través dels oceans fins als llops entonant un cànon coral, la naturalesa és plena de música meravellosa.
La majoria dels animals fan servir les seves veus, altres utilitzen els seus cossos com a instruments i alguns produeixen sons que els éssers humans som incapaços de percebre.
Per destacar aquesta diversitat musical, hem compilat una llista de 14 intèrprets privilegiats, alguns dels quals fan una música que sembla… gairebé filharmònica!

15 de setembre 2017

haikús i bonsais


Em deixo seduir per l'amic canareu Tomàs Camacho, i participo en una altra de les seves iniciatives, aquest cop amb haikús i bonsais pel mig.

moviments i quietuds

Des de petit sé que els moviments de la terra són rotació i translació. Amb els anys he après a valorar les seves quietuds.

14 de setembre 2017

massa contrassenyes



L'edat que un comença a tindre, unit a la quantitat de contrassenyes i números secrets que acumulo, fa que, quan escric el pin de la targeta en una botiga i apareix a la pantalla el missatge “el número és correcte”, senti un cert alleugeriment, un humil orgull i una felicitat petita.

llavis, préssecs


13 de setembre 2017

Club de lectura de Tortosa, nova temporada


El proper 15 de setembre comença una nova temporada del Club de lectura de Tortosa.
Comentarem la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré.
I continuarem amb la següent programació:
.
Octubre. El doctor Rip, de Salvador Espriu
Novembre. L'òmnibus de la mort, amb presència de l'autor, Toni Orensanz
Desembre. La meva Cristina i altres contes, de Mercè Rodoreda.
.
Tothom està convidat, fins i tot si no heu llegit el llibre, perquè parlarem de literatura, i també de la vida, que ve a ser el mateix.

l'assassí de la verema


12 de setembre 2017

El nostre pitjor enemic, al Club de lectura de Deltebre


El proper 28 de setembre tindré el plaer d'anar a la Biblioteca de Deltebre per comentar amb el seu Club de lectura la meva novel·la El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), amb què vaig guanyar el Premi de narrativa Ribera d'Ebre l'any 2015.
Ja tinc experiència en escoltar les impressions que provoquen els meus reculls de contes, i tinc moltes ganes de saber com és rebuda la meva primera novel·la.
Us espero a Deltebre, i aviat en altres clubs de lectura.

Qui estigui lliure de pedres


11 de setembre 2017

Un gest petit, un gest gran


El Parlament de Catalunya ha viscut uns nous dies històrics que representen una nova passa endavant cap a la sobirania efectiva, que molts i moltes ja tenim de forma emotiva. D’aquests dos dies hi ha un instant que ha cridat l’atenció per la seva càrrega simbòlica: el moment en què la diputada de Catalunya Sí que es pot (CSQEP), Àngels Martínez, va retirar les banderes espanyoles que havien deixat als seus escons els diputats del PP.
Sembla un gest petit, però posa de manifest un fet que tothom ja sabia: que els votants de CSQEP són diversos, especialment en matèria de la sobirania catalana.
Després de les darreres eleccions autonòmiques (espero que siguin darreres, darreres), estem farts d’escoltar que els partits sobiranistes obtingueren majoria d’escons, però no de vots i que, per tant, hi ha més gent a Catalunya contrària a la independència que a favor. Amb el gest de la diputada Àngels Martínez s’evidencia que aquesta afirmació és rotundament falsa, com tantes altres, i que part dels votants de CSQEP votaran que sí al referèndum per la independència (segur que algú del PSC també).
Enteneu ara la seva por?

Entenc que als contraris a la independència els dolgui si l’assolim. A mi fa 40 anys que em dol no tenir-la, i ho he respectat.

10 de setembre 2017

L'home de Déu, de Mireia Vancells


XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre
Cossetània Edicions, 2017
Sinopsi
L’any 1957, en plena postguerra, l’arquebisbe de Barcelona envia el jove seminarista Marcial Ustrell a comarques, a fer inventari dels objectes d’un seguit de parròquies que, per decisió del Vaticà, aviat canviaran de diòcesi. Allà, en terres de pagès, d’analfabetisme i de supersticions, en Marcial es trobarà amb un seguit de circumstàncies que el conduiran, irremissiblement, a la desgràcia. 
L’home de Déu és una novel·la tràgica, costumista, amb tocs de realisme màgic, que parla de la lluita entre el bé i el mal, de dones expertes en plantes remeieres, de bruixeria i de l’art de la fabricació de figures de sants. La novel·la plasma creences, retrata seqüeles de la Guerra Civil i posa de manifest la cobdícia de l’Església a l’hora de gestionar el seu valuós patrimoni.

09 de setembre 2017

amb la màgia per bandera


Inventa sota la pressió del temps que l’amenaça. Però el seu afany per fer-ne de tot un joc, acut al rescat amb la màgia per bandera, i una mica a l’atzar.
.
Inspirat per una il·lustració de Joan Llopis Domènech.

100 històries sobre el ball que t’agradaria saber


Cossetània Edicions, 2017
Sinopsi
El ball és molt més que una combinació de passos i figures com explica 100 històries sobre el ball que t’agradaria saber, una passejada desenfadada i distinta per algunes pàgines rellevants de la història del ball. Sigui de tipologia cortesana, religiosa, popular o de saló, descobrireu que el ball és un bon mirador per analitzar la societat i els seus components, un bon referent històric i un espai privilegiat per descobrir l’eterna lluita existent entre els defensors de la tradició i els abanderats de la modernitat, entre els defensors de la puresa i els paladins del mestissatge. El llibre destaca la vinculació del ball amb la literatura, la música, la pintura, el cinema, la religió o la història, espais on s’han eternitzat algunes de les escenes de seducció més conegudes de la història.

08 de setembre 2017

españa és un conjunt ben definit?


Trobo examen de matemàtiques de quan tenia 9 anys. No estàvem adoctrinats, no! No tardaria gaire a entendre que el conjunt "españoles" no estava tan ben definit com semblava o, almenys, jo no sentia que en formava part. 
Per cert, de l'examen de matemàtiques vaig treure un notable; del de llengua, un "sobresaliente".

L'ombra mig plena del got


07 de setembre 2017

CONVERSES AGAFADES AL VOL

Al súper escolto família que discuteix:
-Jo agafaré els gelats de tots- diu exigent el fill petit.
-No, que cadascú es triï el que vulgui.
Intent d'ensenyar, des de petit, què és això de l'autodeterminació?
De grans, n'hi ha molts que no entenen que no poden decidir per altres, que cadascú ha de prendre les seves decisions.

les cicatrius del temps


05 de setembre 2017

lliçons d'autodeterminació?

CONVERSES AGAFADES AL VOL
Al súper escolto família que discuteix:
-Jo agafaré els gelats de tots- diu exigent el fill petit.
-No, que cadascú es triï el que vulgui.
Intent d'ensenyar, des de petit, què és això de l'autodeterminació?
De grans, n'hi ha molts que no entenen que no poden decidir per altres, que cadascú ha de prendre les seves decisions.

Sinceritat de robot


02 de setembre 2017

01 de setembre 2017

quan ets fill d'un nanocontista

Si ets un autor de relats breus, i li demanes a ton fill de 8 anys que practiqui, i si escriu tres línies i diu "ja està", i si li comentes que és poc, i si respon que és un nanoconte... què fas?

la vida no té instruccions


31 d’agost 2017

El nostre pitjor enemic, segons espilldaurat


Alegries que et dóna passejar per instagram i trobar-te un comentari d'espilldaurat sobre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), i comprovar que els teus llibres encara respiren i fan respirar.

Quan la força no és


Quan la força no és a la mirada, ni al gest, ni al record.
.
Inspirat en una pintura d'Egon Schiele, extreta de la pàgina de Twitter Restot.

29 d’agost 2017

Literatura al carrer



Continuo amb el vici de portar la literatura al carrer, aquest cop amb nanocontes escrits en post-its que enganxo a bars, botigues, bancs, parades d'autobús, caixers automàtics, etc, de Tortosa.
#literaturaalcarrer
#nanocontes

pilotes i xiquets


Remenant fotos velles, ahir en trobo una de les meves preferides, al terrat de casa de Cornudella, amb una pilota als peus, i la poso com a fons del meu estat a whatsapp. Avui trobo una pilota similar al mig de la rambla Felip Pedrell de Tortosa. Miro al voltant i no veig cap crio que la vulgui recuperar, amb el perill que això comporta. Però la pilota en fa pena, i en un moment que no passen cotxes, en un acte heroic, l'agafo i la deixo al costat de la parada d'autobús. Més tard, mentre torno a casa, penso que hauria estat bé fer-me una foto, en la mateixa postura de quan era un xiquet. Però la pilota ja no hi és; les bones idees de vegades arriben tard. 

No sé què se n'ha fet, de la pilota, del xiquet. Les pilotes de plàstic tenen el final pronosticat: o es perden, o es rebenten. Però el seu esperit es manté inalterable. O això espero.

28 d’agost 2017

CONVERSES AGAFADES AL VOL

Mentre camino, escolto a la terrassa d'un bar: 
"N'hi ha un de Tortosa, que ara us diré qui és, que fa molta gràcia."

Em moro de ganes de saber com continua, però sóc discret i segueixo endavant.

fugir de l'onada

.

Quan fugir de l'onada és impossible,
quan l'onada ets tu.
.
.
Inspirat en una foto extreta de la pàgina de Twitter Restot.

27 d’agost 2017

L'amor no és un estat


Ciutat de llops, d’Andreu Carranza


Ciutat de llops, d’Andreu Carranza
Columa Edicions, 2017 
Sinopsi

«El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat. En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua».
Ciutat de llops és un viatge inquietant per la Ribera en què el lector remuntarà les aigües a sobre d’un llagut amb l’oncle Passarius, l’Eban, l’Abiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Serà una ruta emocionant a la recerca de respostes, una travessia plena de misteris, de dubtes, de fets fantàstics, de velles llegendes, d’éssers mítics, d’històries de l’Ebre.
Com als personatges, una boira aclaparadora ens submergirà en les profunditats de les històries del riu, perquè el que amaga el riu no ho saben ni els mariners.

26 d’agost 2017

El meu ordinador ha dit prou

El meu ordinador ha dit prou. Fa uns 10 anys que el tinc. L'informàtic que sempre n'ha tingut cura diu que ha fet molts quilòmetres. És cert. M'hauré d'acustumar a un altre més capaç, més ràpid, més potent. Estaré a l'alçada?

25 d’agost 2017

Literatura al carrer


M'agrada portar la literatura al carrer, i els meus nanocontes són molt adients per a aquest tipus d'accions.
Ahir vaig aprofitar un viatge a Barcelona per a escriure nanocontes al revers de tickes de bars i restaurants, bitllets de metro, etcétera, i deixar-los a l'abast de la gent, amb la intenció que els trobin per casualitat, de despertar un somriure, una reflexió.
Mentre em duri aquesta dèria, ho aniré fent ipenjant a les xarxes amb el hastag #literaturaalcarrer
De fet, ja m'he proveït també de post-its.
Us animo a jugar fent aquesta mena d'accions, amb textos vostres o d'un autor/a que us agradi..

Tots són bons

El nostre fill fa una maqueta amb playmobils i zomlings barrejats. "Així s'ajuden a vigilar ", explica. "Que hi ha bons i dolents?" , pregunto. "Tots són bons", respon.

24 d’agost 2017

23 d’agost 2017

On comença l'aigua?


aquell agut que sempre el fa plorar

La trompeta de Louis Armstrong és inconfusible, i les emocions que li desperta, irrefrenables. I fa uns anys, compartides. Ara vindrà aquell agut que sempre el fa plorar.

22 d’agost 2017

La closca


La closca que t'acompanya,
la closca on restes segura,
tan sols en aparença.
en fràgil aparença.
.
Inspirat en una foto extreta de la pàgina de Twitter Restot.

21 d’agost 2017

repte literari

Algun d'aquests dies, amb ànim de jugar amb la literatura a través de les xarxes, he proposat a Twitter, amb el hastag #reptejesusmtibau , que pengessin imatges que em servirien d'inspiració per a escriure un nanoconte o un haikú, amb el mínim temps possible, de forma arrauxada i impulsiva.
Fa temps vaig fer alguna cosa similar a facebook.
El resultat pot tenir o no tenir qualitat literària, però el simple fet de promoure que s'encenguin espurnes ja val la pena.
Podeu veure algun dels resultats:


Sobre una foto proposada per Marta Escolà:
.
Blanca la llances, cap al cel vol tornar; jocs amb la neu.

Sobre una foto proposada per Ruth Troyano
.
L'intent de tocar el sol sembla estèril. Sols ho sembla. El vi serà ple de llum.


Sobre una foto proposada per Dolors Queralt
.
No és que la música s'aturi, ni el seu gest mentre ballen. Mentre ballen la música són ells.



20 d’agost 2017

Tolerància; pomada contra la irritació


Eren ells, de Carles Rebassa


Eren ells, de Carles Rebassa
Angle Editorial, 2016
XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler - Premi Ciutat de Barcelona de Literatura catalana 2016
Sinopsi
En Sebastià ha sortit d’un centre de menors i comença el batxillerat en un institut públic. Comparteix aula amb en Jaume, un noi obsessionat pel llibre A sang freda de Capote, n’Albert Abat, un bon estudiant i líder carismàtic, i en Miquel Àngel, víctima de les burles dels seus companys i amb un entorn gens fàcil. Tots ells d’alguna manera estan marcats per la mort d’en Joel, un company de classe. Però no serà l’única mort d’aquell curs.
Amb Eren ells, la seva primera novel·la, el poeta Carles Rebassa ha guanyat el XXVI Premi Pin i Soler. Hi demostra un esplèndid domini narratiu i lingüístic, donant veu a un grup d’adolescents que cerquen la seva identitat en un univers propi, de relacions ocultes i exaltades, viscudes amb l’emoció a fl or de pell.
«Novel·la d’iniciació, amb una gran voluntat d’estil, que descriu les turbulències d’uns personatges que volen desbordar les convencions.» —Jurat del Premi Pin i Soler
«Amb dinamisme i tensió literària, l’obra és una excel·lent guanyadora del premi.» —Albert Ventura, Núvol
.
Comentari
Una novel·la per a dos tipus de persones: els que són adolescents i els que ho han estat alguna vegada.
Una novel·la a la recerda de la identitat, per preguntar-se qui sóc, si sóc en funció del jo o dels altres, qui són els altres, com intervinc o no intervinc perquè els altres siguin o no siguin.
Una novel·la per als llops que tots som, o per als llops que són els altres.
Una novel·la per a buscar-se espai sense evitar les ferides.
.
Fragments
Dins meu hi ha un silenci tan fort com una multitud que xiscla enmig d’un cercle de policia.
Hi ha molta distància entre el tu assegut al sofà davant dels teus pares amb el diari i el Telenotícies, i tu amb les coses que tens i les coses que ets. Tu ets com el dolor d’una serra elèctrica plena de rovell enmig d’una sonata de Schubert.
De vegades parlem de “la nostra vida” com si fos una mena d’ésser viu, però jo crec que la vida, així com com hi pensam i la tractam, no és més que el resultat dels altres en les nostres accions.
A cada envestida tu sabies que l’estimaves i que ell deixava que l’estimessis. Vas ser feliç dues vegades.
Té unes dents grogues i les genives com l’aigua d’una font vora una ermita.
“Què vols fer?”, “Fer un tomb”, “Entesos”, i vam començar a caminar, tira-tira, amb aquella tranquil·litat incòmoda de no saber què dir, i amb aquella embafada de caminar sempre tira-tira per allà mateix, sense trobar un camí que ens meni a un lloc que no coneguem i ens hi puguem perdre perquè jo no hagi de ser en Sebastià i ell no hagi de ser en Miquel Àngel i no semblem dos que van tira-tira i no saben qui són l’un per l’altre.

Dos sempre són més forts que el poder. Quan dos són dos, ja pot venir una multitud atemorida amb torxes enceses.

19 d’agost 2017

una rambla on passeja gent

Catalunya som un país estrany, commemorem derrotes, celebrem el nostre patró entre roses i llibres sense deixar de treballar, i un dels nostres centres neuràlgics no és una gran plaça, no es troba davant d’un ostentós monument o un magnífic edifici, sinó una rambla on passeja gent, on la gent som espectacle i espectadors alhora, on caminem amunt i avall entre flors, on ens hi trobem.
M’estimo el meu país, i tothom que arribi amb la pau de la mà és benvingut a passejar-hi, rambla amunt, rambla avall.

17 d’agost 2017

ACABEU LA FRASE

(ACABEU LA FRASE) 
La vida és un moble que has de muntar tu mateix. Si et falten peces....

16 d’agost 2017

13 d’agost 2017

La pell freda

"Només un home que neix o un home que mor pot estar tan sol com jo ho vaig estar aquella nit, al far."
Albert Sánchez Piñol, La pell freda

Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela


Quan vaig llegir per primera vegada Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela, jo tenia dinou anys. Era setembre, i les editorials aprofitaven l’inici del nou curs per a oferir col·leccions de llibres amb periodicitat setmanal. Jove, amb pocs recursos, i lector empedreït, vaig aprofitar l’oferta de llançament de la col·lecció per fer-me amb aquesta novel·la i Los santos inocentes, de Miquel Delibes: quina gran inversió!
Llabors em va causar bones sensacions, i amb la resta de llibres, el meu tresor, m’acompanyà a viure a Tortosa, i tot aquest temps l’he tingut en una lleixa ben a la vista. Però no ha estat fins ara que m’he decidit a rellegir-lo. No recordo exactament quin efecte em causà fa més de trenta anys, però ara he xalat desmesuradament.

La novel·la és un prodigi d’enginy, una tempesta literària, una tromba de personatges i paraules que no paren de girar, que t’envolten i t’arrosseguen al seu terreny, i l’autor et fa ballar a un ritme frenètic per aquesta comarca gallega de la postguerra, on els habitants viuen la vida i la mort de forma apassionada i terrena alhora, i es deixen endur per l’amor, i per l’odi, i ens fan partíceps, i nosaltres ens deixem fer, allí al mig d’aquest espectacle.

12 d’agost 2017

Vampirs, friquis i tacons d’agulla, de Lluís Miret


Bromera Edicions, 2017

La família Carranza descobreix que pateix una maledicció centenària que afecta les filles majors de cada dues generacions. Gràcies a les investigacions històriques del pare, sabran que estan a punt de ser víctimes de l’atac d’un vampir que els ha jurat venjança eterna. A pesar de la desgràcia que suposa saber-se la sisena víctima, Lorena, una jove despreocupada i superficial, no pensa estar-se quieta esperant l’atac vampíric. Tampoc la seua germana, que intentarà que el destí no es complisca amb l’ajuda d’un company de classe molt friqui. Aconseguiran salvar-la?