A la vorera de l’avinguda Generalitat de Tortosa hi ha unes rajoles de color més fosc que formen una sanefa. Davant meu, al costat del seu pare, un xiquet petit camina seguint la línea d’aquesta sanefa, com han fet milers de crios durant dècades, el nostre entre ells, com un homenatge a aquelles coses immutables de la vida, que fan de fil conductor entre generacions. Quan tot just els avanço, el xiquet fa un gir de noranta graus en la meva direcció, amb ímpetu i decisió, i escolto com son pare diu “coooompte”. Ha estat un “compte” sense massa energia, amb certa càrrega de fatalitat i cansament, com si hagués repetit aquesta advertència més vegades de les que hauria volgut. I a mi em vénen al cap records que ja enyoro, de dir “compte” amb meu fill, a escassos centímetres de distància, sempre amb ell a l’abast de la mirada i, si cal, dels braços que l’agafin abans de caure. Ara li dic “compte” quan surt de casa, tot sol, amb informació no precisa d’on estarà a cada moment, ni dels perills que l’assetjaran, sense saber què fer dels braços, que ben just el podrien sostenir. Caldrà confiar –vés, quin remei- que l’educació que li hem donat, que els consells, que les advertències, i, el més important, el seu criteri propi, el portin per la sanefa correcta de la vida, girs inclosos.
